A petits instants del temps desitjaria que fossis estàndard, sense aquesta intensitat ni aquesta manera de viure les coses, però després se que t’estimo per ser com ets, per ser tu, i no voldria canviar-te per cap altre, el problema recau en la forma de mirar les coses, perquè a vegades m’agradaria sobreprotegir-te d’aquestes mirades que et jutjen, d’aquestes mirades que no coneixen les tantes coses bones que tens dins teu, i m’agradaria que fossis invisible, per evitar-te aquests moments. Creixem en un món on comparar és inevitable, perquè sempre hem de ser tots iguals, el que sobresurt es jutjat i etiquetat i tot que, ser un mateix es el millor que pots ser a la vida, el camí mai és fàcil. Sortir-se de l’estàndard es ser constament jutjat, quan no vols cantar, quan no vols anar d’excursió, quan no vols recitar el poema davant de tothom, tothom pregunta, tothom opina i conseqüentment tothom té la solució, quan aquesta es mes simple i evident, respectar, respectar les teves decisions, entendre-les, tot i que a vegades, no t’amagaré, que em fa pena que et perdis certes coses i dubto si haig de donar-te tan de marge, o enfadar-me amb mi mateixa perquè no se acompanyar-te tot lo bé que voldria. Vull escoltar els teus silencis, i sentir tot allò que m’hagis de dir, tenir una paciència infinita, que no em desbordi aquesta energia, que molts cops fa trontollar els meus pilars, aprendre a respirar, a viure quan tu rius, desfer tot el camí caminat i refer-lo de nou, reinventar-me per adaptar-me a tu, deixar els meus perjudicis, les meves pors i viure’t plenament, que pugui ser les teves ales quan ho necessitis, no aquella que les talla i no et deixa volar. No vull sentir vergonya davant una decisió teva, vull ser forta i valenta, perquè si t’equivoques et puguis arrepenjar, vull tenir la maduresa suficient per mantenir-me ferma quan tu necessitis la mà, però també, per deixar trepitjar les teves pròpies passes sense voler-les posseïr, vull acompanyar-te sense influenciar els teus pensaments, que siguis lliure de decidir, que fallare moltes vegades mentre aprenc a acompanyar-te però es que tot això, també es nou per mi...

Avui a l’escola fan el concert de Nadal, és un clàssic en aquestes dates i com en moltes escoles, els alumnes canten cançons davant de les famílies. El concert de Nadal es algo de gran complexitat, que implica moltíssima implicació per part de tothom, un esforç titànic fet amb una única finalitat, passar una bona estona i gaudir. En el concert de Nadal veiem gran part de la tasca que porta a terme l’escola, la cohesió, el respecte, aprendre jugant, en català, en castellà, en anglès, sota la direcció de la professora responsable de música, que els dirigeix amb l’elegància d’aquell que passa desapercebut però imprescindible perquè totes les peces de l’engranatge funcionin a la perfecció. Abans del concert, i de gaudir-lo, sempre apareix alguna discussió amb el tema de les entrades, a tothom li fa gracia veure cantar el seu fill, i es molt normal, com també ho es el fet de que es impossible encabir a famílies senceres, per tant els pares, com a acte de responsabilitat son els que han de decidir amb les seves dues entrades qui assisteix, en el cas que ells no puguin, i com fem amb tot, ho immortalitzem, i després ho ensenyem a la família. També hauríem de ser conscients que no totes les famílies els agrada veure imatges penjades del seu fill a les xarxes de ningú, per tant, siguem conscients que fa molta gracia compartir-ho, però que el teu fill no està sol a l’escenari. El concert de Nadal es una estona de disbauxa, d’unió entre les famílies i l’escola compartint moments únics, moments de somriures, moments de nervis, on tots, hem de saber el paper que juguem i que podem esperar. Respectem per sobre de tot, el nen que s’espanta, i acompanyem el seu sentiment, no es fàcil sortir a un escenari davant de 300 persones i fer com si no passes res, si ens impressiona a nosaltres, imagineu als nens. No us decepcioneu si no canta, si està girat, si aquell ho fa millor que tothom, cadascú es com es, i no tots, servim pel mateix. Anem disposats a disfrutar, a gaudir, a passar una bona estona valorant els esforços de tothom, dels mestres que s’ocupen dels nostres fills, en detriment dels seus propis, dels que els acompanyen, dels que coordinen, dels que dirigeixen, dels que els abracen i tranquil·litzen, dels tècnics de so, en definitiva, de tots aquells que fan possible que famíles i escola passem una bona estona i poguem gaudir de la llavor que creem entre tots...


I desde aquí, una proposta a l’escola, amb les entrades sobrants, enlloc de tornar-les a donar, es podrien cedir a l’ampa i vendre-les a preu simbòlic en benefici dels alumnes de sisè, com si fos una fila zero, i així, amb la solidaritat de tots, ajudar-los a recaptar diners pel viatge final de curs ...

Posar límits, al final, la vida es basa en això, has de posar límits quan et vols fer respectar, quan vols ser feliç, quan no et vols deixar arrossegar, has de posar límits quan estàs menjant, quan estàs bevent, quan dorms, has de posar límits als demés, i has de respectar els límits dels altres, has de conviure en societat, i sota els límits que estableixen ser mínimament civilitzats, tot son límits, això si, les frases motivadores sempre parlen de superar-los, i depen com t’ho miris, es contraproduent el voler buscar sempre mes del que ja fem, del que ja tenim, del que podem sentir, del que volem i podem suportar. Diuen alguns que les limitacions ens les posem nosaltres mateixos, i es cert, però no ho veig gens malament, tots hem de saber on estan els nostres límits, encara que posar-los als demés no es tan senzill, sobretot si parlem des-de la mapaternitat, a vegades quan son petits dius, el límit, es fer-se mal, quan el deixes escalar un arbre, quan el deixes allunyar-se de tu, però i quan li dones llibertat per anar sol a l’escola, quan confies en que surtin una estona sols amb els amics, establir límits es complicadíssim, i es complica encara mes a mida que van creixent. Sempre desde fora sembla senzill veure on son els límits del demés, sempre es mes fàcil parlar dels altres que de nosaltres mateixos i es que els errors son una putada perquè els veus a posteriori, i ets l’única que ho veu així, mentre tots els demés els segueixen en directe, i van esperant el moment estelar d’entrar amb aquella frase del ja t’ho deia, que fa sempre tanta ràbia, o el... com es que no ho veies? I et quedes amb la cara de póker en la que no saps si riure o plorar. Equivocar-nos es una putada, perquè a part de sentir-te malament, et sents immensament tonta, i son sensacions que ens resten molta energia, i que no es gens agradable sentir-les, costa tornar a arrencar, hi ha moments que enlloc de sermons necessites una abraçada, però per desgràcia hem perdut el bonic i necessari costum d’abraçar, ara si t’abracen es per robar-te la cartera. L’equilibri es el balanç mes necessari del dia, creure que no plou sempre, ni que tampoc ho farà mai, necessitem l’equilibri per mantenir la cordura, per no deixar-nos arrossegar, per tenir el cap seré, i poder gaudir de les coses, perquè al final la diferència entre el verí i el plaer, està en la dosi.

Hi ha crítiques que t’arriben així de passada, i vulguis o no, mai et deixen indiferent. Per molta fortalesa que tinguis, i per molt orgull que treguis, sempre hi ha un primer impacte que costa de païr, ni que siguin uns segons, encara que després et rellisquin. Normalment no em sorprèn la gent que et jutja per algun motiu concret, o que et conèix i ha tingut alguna història, està clar, que tots som el dolent a la pel·lícula d’algú i es innevitable, es impossible arribar a tot i a tothom, jo sempre he defensat el feeling de les relacions i el mes normal es no trobar-lo a tot arreu. El que mai em deixarà de sorprendre son aquelles crítiques que arriben de terceres persones, amb les quals no has creuat cap paraula, però es guien pel que aparentem, o pel que ells pensen que pensem, o el que creuen que suposadament aparentem, i es la hòstia eh, jutjar així gratuïtament... no puc dir que em dolen aquestes crítiques però si que m’emprenyen, i normalment si se’m presenta la ocasió, accentuo aquesta percepció que té la persona, es allò de que si ho dius, que sigui amb motiu... i així al vol m’ha arribat la crítica, amb un d’aquells no t’ho hauria de dir però saps... i tot allò que ve després, com quan et diuen que et volen dir alguna cosa dolenta i et diuen no t’enfadis però... i pam! et foten una hòstia de 3 pams, però ei, no t’enfadis... a sobre t’imposen el que has de sentir o dir, perquè sobretot no li diguis res que sabrà que he estat jo qui t’ho ha dit i clar, quedaré malament... mola eh el no diguis que m’han dit que han dit que tu... el joc dels disbarats, i a veure qui posa mes pa que formatge... i si, et critiquen, ho faran, ho seguiran fent i al final què? Doncs res, quan les crítiques son constructives agafar-les i analitzar-les i quan son destructives, fotre’ls una patada... i demà serà un dia més.

M’arrenques el somriure amb una entrada inesperada tocant la mitja nit, t’has tirat al buit, sense pensar, en un impuls on el desig ha estat per sobre la raó, el que no esperaves, es que els meus braços, atents, esperaven amb impaciència que arribés aquest dia. Qui treu la força suficient per patinar sobre el gel, quan encara no saps si es trencarà...? la nit emmascara les coses d’aparent facilitat, mes oberts a tot, amb els sentits mes posats en la part empírica del nostre ser, deixem fluir allò que crida, allò que quan tot està en silenci et ve a trobar, no hi ha res mes bonic que estar cara a cara amb tu mateixa, i posar les coses sobre la taula, i dir, i ara que? Escrius amb aquella prudència que caracteritza les persones reservades, amb les que cal picar molta pedra abans de poder arrencar un somriure, aquelles persones que quan intentes acostar-te massa ràpid, es tanquen en banda tornant-se hermètiques, impossibles d’accedir, amb peus de plom, cada vegada que em deixes faig el pas, cada vegada estic mes aprop de tu, i quan mes confiada estic, la porta es torna a tancar, la teva seguretat trontolla i replegar-se es la forma mes intel·ligent per poder defensar-se i augmentar la falsa sensació de seguretat. Saber que penses, quan tens la mirada perduda, imaginar que et preocupa quan veig la tristesa en els teus ulls, pas enrere, que no m’has donat entrada, noto com esquives la meva presencia, intento allargar la mà però no l’agafes, no em queda mes remei que marxar, sense aconseguir ni creuar la mirada... es perden els pensaments que no aconseguim transmetre, es contenen les emocions que no sabem entendre, i amb les mans a la butxaca em vaig allunyant, paciència, quan vulguis una abraçada, t’estaré esperant...

Mentiria, si no digués, que em superes, que em portes al límit, que amb tu m’he adonat, mes que mai, que he de fer un treball personal cada cop mes gran mes controlar els meus impulsos, que estic aprenent a respirar, a anticipar-me als moments, i tot i així, a vegades exploto... i crido, crido fort, i com mes fort ho faig pitjor em sento, conscient que crido per impotència, que crido perquè se m’han acabat els recursos, crido en contra meva, perquè a part de fallar-te a tu en la gestió de conflictes m’estic fallant a mi mateixa, m’estic enfrontant a les meves debilitats, als meus punts febles, i m’estristeix veure aquesta cara de mi. A ningú li agrada experimentar la sensació de soledat que provoca la indefensió davant d’una situació que et supera, que enlloc de trobar un lloc dolç on amagar-te només trobes foscor, que quan mes necessites que t’abracin no saps ni cap on has de córrer, enfadar-se es sa, perdre els papers no. Es tal la teva intensitat, que esgotes la meva energia sense ni tan sols adonar-me’n, de sobte em sento cansada, agobiada, i es quan precisament me’n adono, que no puc mes... que em sento malament, per no poder seguir un ritme que necessites que segueixi, que jo voldria arribar a tot, però em falta l’esma... em parteix l’ànima no ser el pilar que brilla sempre fort, ser aquell foc que dona l’escalfor que tan reconforta, equivocar-me tantes vegades ensopegant sempre amb la mateixa pedra, tornar a replantejar-se una vegada i una altre, les mateixes preguntes per obtenir diferents respostes, buscar el creixement personal per poder acompanyar el teu, buscar una vegada i una altre millorar en tot, i veure que es tan fàcil caure i que tot s’ensorri als teus peus, desespera, oblidar-se de respirar, i d’algo tan bàsic, que tothom mereix ser respectat... justifiquem el maltracte d’una manera brutal amb els nens, perquè cridar-te es maltractar els teus sentiments i emocions, però el món adulcentrista que vivim, ho ha justificat per no mirar les seves pròpies carències, un món que educa a cops, que crida als mes febles, que ignora aquells que supliquen ajuda, un món que permet que infants es criin com juguets de guerra, que ensenya a guanyar el respecte a cops de puny, i que encara es pregunta, com poden créixer les generacions tan desconnectades de la humanitat, es veu que ningú es mira al mirall, i només veuen els defectes dels que tenen davant...

Me he arriesgado y equivocado lo suficiente como para saber que de cualquier tatuaje me puedo arrepentir, al fin y al cabo, al final, el tiempo, te va tatuando lentamente con esa tinta invisible que cada vez pesa más. Llevamos esas noches de locura escritas en lo más hondo, y esos errores que nos partieron en dos y durante un tiempo pesaban tanto que no nos dejaban caminar, sintiendo esa carga encima que nos hacía agachar la cabeza, hasta que al final le pegabas una patada y te levantabas y a andar... era todo efímero, como el tiempo que creíamos dominar, a caballo del viento las batallas no se perdían, pero te dejaban marcas invisibles, imposibles de borrar, entre sonrisas y humo se nos iban los días, esa copa que espera paciente en la barra que la vayas a recuperar, ese momento de cerrar los ojos y dejarse llevar, ese trago que sabe amargo pero que lo sabes disimular, chuches de colores en el gintonic, esa infancia que nunca se deja atrás, que los amigos que crecen sonriendo contigo, crean un vínculo especial, que cuando miras a alguien a los ojos, o lo desafías, o sabes que puedes confiar...

Aún faltan unos meses, y ya me entristece pensar ese momento en que cruzaré la puerta por última vez buscando tu sonrisa, deducir sin cruzar palabra, como te ha ido el día. Esa amistad que hemos construido de minutos robados al tiempo, es difícil creer que al final se pueda llegar a conocer a alguien así, tan interrumpido todo siempre, con palabras que no encuentran la calma para expresarse, con sonrisas regaladas al aire a falta de tiempo para compartir, es curioso como funciona todo, como somos capaces de encontrar esa brecha por la que colarnos y conseguir robar ese trocito de tiempo para hacerlo nuestro. Siempre creí en el feeling que da la primera mirada, ese primer vistazo rápido, esa primera sensación y esos primeros momentos en los que te haces una imagen mental, y imaginas el como será, por lo que transmites sin darte cuenta, ese aura que rodea a las personas, que nos habla sin palabras, eso que nos perdemos por no pararnos a mirar y a observar, pero que si te fijas, dice mucho mas, de lo puedes decir con palabras, la primera vez que hablas con alguien, esa sensación que te llevas en el bolsillo de sentir si quieres sentar-te otra vez o ya has tenido bastante y sales huyendo... yo recuerdo que entré con miedo a conocerte, con miedo de saber si era eso lo que realmente quería, si esa apuesta que estaba haciendo, era realmente la que quería hacer, tenía dudas, y me encontraba un poco perdida, mi intuición decía adelante, pero la seguridad de lo conocido me frenaba a pensar si valía la pena el cambio. Un año demasiado removido, demasiadas cosas por asimilar llevaba encima, agotada de luchar contra todo, agotada de esas noches en una silla que se hacían eternas, y me di contigo, de esas personas que aparecen de la nada, que nunca te hubieses cruzado, de no ir a parar ahí, y ya en ese instante encontré la respuesta que andaba buscando, había encontrado el sitio, y ahí, quería estar, tajante y a la vez dulce, esa paciencia infinita, en un primer año de salir corriendo, difícil, donde llorar, era lo más normal del día, donde tus brazos eran el único refugio seguro, donde era para agotarse y en lugar de eso, sacabas la fuerza necesaria para tirar, un año en que la hora de comer fue un suplicio constante, y aún así, insistías, sin tener tiempo casi para ello, supliendo con esfuerzo, las carencias del tiempo de todos, intentando llegar a todo, y que nos fuéramos contentos a casa. Seguramente alguna vez hemos pasado por alto esa profesionalidad que te caracteriza escondida en ese talento que no agradecemos lo suficiente, la entrega constante en hacer algo original y divertido que los haga sonreír, pero no hemos pasado por alto quejarnos de algo, cuando ha sido el momento, al fin y al cabo la gente somos así de agradecidos, creemos que lo merecemos todo, pero no nos exigimos lo mismo que exigimos a los demás, en eso, todos tenemos algo en que disculparnos. Ha sido bonito conocerte, y que la vida, me haya demostrado que aquel día que entre con tanto miedo, y tan poca seguridad se haya convertido en una de las mejores decisiones que he tomado, me he sentido feliz de conocer a alguien que lo da todo, que intenta hacer lo mejor posible, que ayuda a los demás, que siempre está ahí cuando se le necesita, que se puede confiar y hablar sin problema, que siempre da la cara, haya pasado lo que haya pasado, me gusta ese tipo de persona que cuando te tiene que decir algo lo dice, y no se anda por las ramas, y que no hace distinciones, que yo buscaba poder irme tranquila cada mañana dejando atrás lo mejor de mi, y no solo me llevo eso, me llevo mas de lo que hubiese imaginado, el placer de haberme cruzado, con alguien como tú.

Salten les espurnes quan aixeques la mirada i t’envaeix aquella suor freda, perquè no, no es el moment de sentir-ho, però els impulsos a vegades no responen quan necessites que ho facin. Se’m fa agradable la teva veu, i em fas sentir extranyament còmoda al teu costat, que això, no hauria de ser així, i la lògica diu que no amb el cap, però el foc m’està cremant per dins, els sentiment son com volcans en erupció, desbordants i complicats de controlar. I la teva presencia és afable, i m’agrada que el temps vagi passant, entre copes i somriures, els tocs involuntaris em ruboritzen la pell, pèls, pareu de jugar, que se’m tensen les venes, i no se, ni com m’hi he de posar. Que bonic es escoltar-te, intercanviar moments, has aparegut de sobte i ho has desordenat tot, deixant-me en una posició, que no m’incomoda, però quan no domino la situació, no on agafar-me, seria massa fàcil deixar-se portar, busco estratègies però el meu cervell està bloquejat. T’abraço i sento la teva olor tan aprop de mi, que no vull deixar-te anar, vull parar el temps, vull sentir l’escalfor del teu cos aprop del meu, sentir el teu cor bategar, sentir-te respirar, vull compartir el teu aire, vull tocar el que toques tu, vull sentir-me en la teva pell, vull respirar aprop teu i sentir d’aprop el teu alè, vull mirar-te i veure la profunditat dels teus pensaments, vull descobrir-te poc a poc, vull despullar-te sense haver de tocar-te la pell... acaronar el teu cabell, fer-te un petó a l’ull, xiuxejar a l’orella i provocar el teu somriure, i atrapar aquest moment en el temps, deixar les aparences penjades a la porta, i viure el moment, carpe diem en dèiem, però a veure qui es el valent que s’arrisca a donar el primer pas, que la por sempre ens frena les passes, els moments d’èxtasi s’esvaeixen i després sembla que res hagi passat, i et quedes amb aquella sensació de dins d’incertesa de si ho has sentit o t’ho has imaginat...

Jo vull córrer darrera les bombolles de sabó, i que la meva única il·lusió sigui explotar-les abans que ho aconsegueixi algú, jo vull deixar-me arrossegar per les onades, després d’haver-les saltat com si no hi hagués demà, jo vull que m’agafin de la mà mentre distreta camino mirant tot allò que està al meu avast, vull pujar al tobogan i ser la capitana del vaixell pirata mes temible del món, vull retrobar la inocència que em feia creure que un ratolí estava interessat a comprar-me les dents, o que un tronc cagada coses, o que els camells que portaven els reis, bevien al balcó tot el que els deixaven els nens. Vull fer-me petita enlloc de créixer i vull tornar a gaudir cada segon d’infantesa, on quan somreies era fer-ho de cor, on quan ploraves, s’acabava el món, vull tornar a sentir-me petita i créixer de nou, amb l’experiència viscuda com a aprenentatge i canviar tot allò que encara em remou... vull sentir com tornes a cridar el meu nom, gaudir de vosaltres que ja no hi sou, les estones que vam compartir, que han quedat glaçades, vull tornar a sentir la teva olor impregnar la meva pell quan m’abraçaves, vull somriure i que m’estigueu mirant, amb aquells ulls arrugats i aquella pell maltractada pels anys, vull reviure l’aroma que sentia quan entrava a casa vostra i sabia que aquell era exactament el lloc que volia estar, no vull enyorar-vos per posar-me trista, vull recordar-vos per poder somriure, cada persona que conviu amb tu, deixa l’essència marcada a la pell, amb el vi atrapem els moments i les sensacions que envolten aquells que l’estan fent, com quan obro cava, i et recordo a tu, amb la copa a la mà, brindant per un dia mes, que no hi ha ocasió mes bonica que celebrar que pots obrir el tap tu mateix, i es queden a l’aire tantes paraules i emocions, tantes sensacions viscudes, tants records, que es remouen dins teu, a mida que vas creixent i vas ocupant el lloc, d’aquells que fa temps van partir, pujant un nivell mes...

Hi ha relacions que comencen amb mal peu, i te’n adones, però sembla impossible canviar la dinàmica. Som éssers passionals disfrassats de racionals i no sempre entrem en raó, no acabem d’entendre el que es, però sabem del cert, que no tenim química, el feeling, es algo que si hi és, es nota, i quan no apareix, no podem invocar-lo. Només amb un hola inicial, pots preveure moltes coses entre dues persones que es veuen per primera vegada, només tenim una oportunitat de causar una primera impressió, i encara que a vegades, si mantens la relació aquesta canvia, quan les relacions son esporàdiques, es converteix en una peça clau, el teu jo interior parla mes fort que mai, i amb un hola i una mirada, ja saps que la relació està condemnada al fracàs, et poses a la defensiva, o dit d’una altre manera, cada paraula que et diuen sembla un atac, et sents jutjada quan potser no ho estan fent, però tens els sentits en alerta, tu quedes com una estúpida, borde o repel·lent, a la vegada que et quedes amb la sensació, de no haver entès el que has fet malament. I a vegades apareixen aquelles persones que ho fan tot fàcil, que encara no t’has mirat i ja se t’escapa un somriure, gent que et fa sentir bé i notes com et vas relaxant, el feeling que sorgeix i et convida a obrir-te, i tot flueix d’una manera molt cordial, marxant amb la sensació de que ha passat el temps volant... i també et trobes amb gent enfadada amb el món, que carreguen contra tu, i sense entendre res, busques explicacions i penses D’imbècils n’hi ha el món ple, obviem que ens manen les sensacions, i les emocions encara que no volguem, que no podem controlar-ho tot, que el feeling sorgeix, que se’t dibuixi un somriure quan no toca o que caigui una llàgrima, quan es lo últim que vols, que estiguis davant d’algú intentant entendre el que està passant, enlloc d’acceptar que el món divers es genial, i que no hem de portar-nos bé amb tothom, que això ens faria gastar massa energia i tampoc ens portaria enlloc...

Reuneix el valor per trencar aquelles regles que oprimeixen els teus sentiments, deixa’t sorprendre per l’excitació extrema que dirigeix el moment just en que te’n adones que no tornaràs enrere, que l’infern a vegades, es massa atractiu, travessa la línia, deixa’t arrossegar pel desig, respira fons, el joc, només ha fet que començar, juga però pensa que a vegades per acostar-se a l’objectiu, t’has de deixar guanyar, que les derrotes, no son sempre doloroses, que sempre tenen el premi de consolació, busca la màgia, que guiarà els teus passos allà on posa el fre, la raó. Obre cava, i admira la lluna en la seva esplendor, sent com van canviant els aromes de l’aire, i com el diable va treient les urpes, despulla’t i sent com es ruboritza la pell per uns segons, que la suor quan s’asseca aporta uns instants de calfreds i fredor. Deixa’t vèncer per l’èxtasi, crida sense por, deixa sortir l’instint animal del teu interior,  que les aparences estan molt bé, però al final de la vida te’n adones, que mai han servit de res...

Lluitar per canviar de tu allò que no t’agrada, repassar els moments, les paraules, els gestos i no voler reconèixer aquella part de tu que no et fa sentir bé, allò que podies haver dit amb mes assertivitat, allò que hauries d’haver callat perquè no era el moment, el haver fet sentir malament a algú, per no saber dir les coses d’altre manera, per deixar-te dominar per la impulsivitat, per no parar-te a pensar, per atacar enlloc de construir, de veure com cauen ponts quan el que vols es estendre els braços, per haver callat, quan havies d’haver parlat, per donar per suposat allò que has pensat que havien pensat, però que realment ningú ho havia dit, quan fas mes cas a la imaginació que a la raó, quan l’evidència et demostra que t’equivoques i segueixes xocant contra la pared, com si els murs que han de caure fossin davant, enlloc de dins teu. Perquè si, perquè les paraules son míssils, i que poden ferir en lo mes profund, perquè hi ha gent que te el do de fer-te sentir bé o malament, de tocar-te la fibra i no saps perquè tenen aquest poder, però es cert, que la seva opinió fa tremolar la teva seguretat. Sentir-se vulnerable davant d’algú que no t’hi vols sentir, però joder, això no és tria, les emocions et traeixen i toca parar-se a pensar que remou de tu aquella persona que te el poder de desestabilitzar el teu dia amb una simple paraula. Voler sentir-se petita, quan veus que tothom t’assenyala, quan t’assabentes que aquella persona que ni tan sols s’ha molestat a mirar-te als ulls, et critica sense haver-te donat l’oportunitat de coneixe’t, dol saber que no ets el que esperaven els demés, dol saber que el seu somriure no anava per tu, quan l’esperaves impacient. Voler comunicar i no saber com fer-ho, voler-te expressar i no saber com transmetre-ho, acceptar la frustració, i sentir un nus a la gola, veure la felicitat aliena, i sentir-se molt sol, quan en la foscor, la vida et passa comptes...

Seguint les senyals que marca la vida, a vegades absorbits en el vertiginós ritme diari, no les veiem, les ignorem, pensant que no va amb nosaltres fins que de cop, tot es para en sec. Dubtar de nosaltres mateixos, dubtar de tot, èpoques de no saber cap on tirar, tenir-ho tot i que et segueixi menjant per dins el cuc de que allò no era el que volies en realitat, girar-nos d’esquena a les oportunitats amagar-nos sota la coraça a plorar, pensar que a tothom li va tot bé i nosaltres som invisibles a la felicitat. Exten la mà però entén que no tothom vol agafar-la, que a vegades les persones tòxiques som nosaltres, que cadascú triï el camí i la companyia que vol tenir al costat, que a vegades costa acceptar, que som nosaltres als que no ens han convidat, imposa’t, i busca el teu lloc, que a vegades costa trobar-lo però no per això, hem de deixar de buscar-lo...

Allà on els sentits posen la màgia, allà on un somriure et fa somiar, sentir bé, respirar amb una calma serena, on les emocions son escoltades i viscudes amb tanta intensitat que la por intenta frenar l’energia desbordant que omple cada racó de tu, allà on som un, indivisible, on els cosos es confonen de tal manera que fa embogir la raó, allà on la suor rellisca pell avall escalfant l’ambient, allà on el temps perd el nord, i nosaltres l’enteniment... 

És com si hagués tingut 2 vides, cadascuna amb els seus somnis i anhels, com si hagués viscut dos parts que ara mateix son oli i aigua, dos formes de ser de pensar i de sentir. La maternitat, és el punt d’inflexió mes gran, aquella que separa les dues vides, aquella que sense saber-ho, mentre gestava una nova vida, m’estava reinventant sencera, perquè estava apunt de canviar tot, i sense saber-ho, m’hi vaig llençar de cap. Creixes i et dediques a allò que t’agrada, trobes l’estabilitat, tens mil plans i mil somnis, acabes la carrera, tens ganes de fer coses, i el projecte de vida que crees amb una altre persona, pren mes força que mai amb la seguretat que et dona la feina, la sensació de tenir la vida controlada, les ganes de donar un pas mes, de formar una família, que et canviarà la vida i les prioritats d’una manera absoluta. Cadascú viu la seva maternitat a la seva manera, però per mi, va ser una descoberta enorme de mi mateixa, un instint molt primitiu es va despertar amb una força brutal, protegir les meves cries, estar amb elles, i fer-les créixer sanes i fortes. On vas quedar els meus somnis? On va quedar allò que em feia tan feliç fins aquell moment? Adorava la meva feina i ara ni tan sols prenc alcohol, ni una copa, mai, lactància rere lactància he empalmat un període de dedicació total a ells, on la meva vida, s’ha esfumat. Van creixent i penses ara es hora de reprendre aquells somnis, però te’n adones que ja no ets la mateixa persona, ja no és allò l’anhel que em fa somiar, ja no vull estar mil hores fora de casa, vull estar present i activa a les vostres vides i no vull relegar aquesta feina a una tercera persona que hauré de pagar, amb els diners que guanyo mentre estic lluny de vosaltres, sona estúpid, però potser es millor guanyar menys i quedar-me jo al vostre costat, segurament no podrem fer grans viatges ni tenir un apartament a la platja, però si podrem mirar-nos als ulls i compartir les complicitats, arriba l’hora de reinventar-se, i fa molt pal veure tan tard, que allò que havies estudiat i somiat, ara queda en un segon pla, perquè en horaris i temps es massa incompatible a la vida que has triat i que t’has trobat, perquè ningú, va preparar-me per la maternitat, ningú em va avisar que es una experiència transformadora, que et va renéixer un nou ser, que les teves pors et planten cara i que surten totes les carències que hagis pogut tenir en el passat, que projectes les teves pors sense voler-ho, i que pateixes sempre, a un nivell mes alt o mes baix, però que ho arrossegaràs sempre... necessito veure com creixeu, necessito donar-vos la fortalesa necessària perquè pogueu encarar el món, amb seguretat, amb empatia, amb respecte, perquè pogueu somriure, i plorar coneixent els vostres límits, per poder ensenyar-vos com pot ser de bonica la vida, però també la seva part mes cruel, necessito donar-vos eines perquè pogueu créixer ferms i pogueu mantenir-vos de peu quan el temporal apreta, i per això necessito ser-hi, constantment, dia a dia al vostre costat fins que vosaltres mateixos pogueu desplegar les vostres pròpies ales i triar cap on voleu volar, i serà el dia que torni a reinventar-me, i segurament a retrobar els somnis que ara mateix, estan aparcats...

Et converteixes en mare i passes a ser la persona que ha de protegir la por de l’obscuritat, la que ha de treure el bitxo que corre per terra, la que ha d’abraçar quan ploren sense consol, la que pren paciència i respon moltíssims cops que ja estem arribant, la que explica el conte, la que acarona, la que fa el massatge quan tot et fa mal, la que et desperta al mati amb un somriure, la que ja no pot allargar 5 min més, la que té les preocupacions, els dubtes, la por, la que et mira, i et demana, una estona de calma. Ets mare, i sents la gran responsabilitat a l’esquena, però per sort, també tinc el plaer de ser filla, i em deixo mimar, com quan era bebè, perquè les teves mans segueixen calmant les meves ferides, els teus petons segueixen sent els mes especials, perquè em faig petita a la teva falda, perquè m’encanta que m’acaronis el cap mentre tanco els ulls i penso que no han passat 40 anys. Segueixo sentint la tendresa de la infància, sóc filla i mare a la vegada, quina sensació tan gran saber que quan no pots mes, les teves mans em poden calmar. Quina etapa tan bonica, poder-te disfrutar a cada instant, veure l’amor d’àvia- nets, encara mes especial, sentir-te cantar de nou les cançons que em cantaves, veure’t jugar de nou i brillar la teva mirada, tot tan íntim i personal que el temps havia congelat al meu interior, de nou els records d’infantesa, m’atrapen, m’estiro, t’abraço, se que he crescut, perquè veig els nens aprop, però les teves mans, em diuen que no, que una mare, sempre et sap calmar, i rodejar-te d’amor, perquè els teus petons curen, les teves mans son refugi, les teves abraçades donen vida, la teva escalfor em fa somriure, al teu costat sempre s’està bé, ho disfruten ells ara, i jo els hi dic amb orgull, eh que es la meva mama, la vostra sóc jo, que no se si calmen tant les meves mans com les seves, però us tinc devoció.

Sento a dins l’incertesa que em provoca el nou curs, els nervis del primer dia, de trobar-me cara a cara amb la/el profe dels meus fills, ganes de percebre les sensacions de mirar-nos, de saber qui formarà part del nostre equip, junts, haurem de superar l’any acadèmic, anant a una, ell/ella ens donarà les bases, i deixarem que volis fins on tu vulguis arribar, nosaltres no volem marcar l’alçada, però si volem interferir en l’actitud, transmetre’t les nostres ganes d’ajudar-te, que la nostra experiència et serveixi de guia, seguint el teu propi instint, no volem dir-te com has de fer les coses, però podem treballar junts, les pautes per fer-les, donant i rebent, intercanviant lo mes preuat de nosaltres, les nostres pròpies idees, la nostra manera de fer, i deixarem impregnada la nostra essència cada pas que avancem. Aprendre jugant, descobrint el món a través d’una escola cada cop mes viva, d’una escola que va ramificant les seves branques, que fa partícep la família, l’entorn, fins i tot, allò que semblava insignificant passa a formar-ne part, perquè l’escola som tots, i tots podem ser mestres en alguna cosa, cadascú al seu lloc, té moltes coses a oferir. Motivar-te, perquè entris amb un somriure, i que a dins trobis el motius per seguir feliç, un equip imparable que ha de treballar a una, perquè l’engranatge no s’aturi, i les coses s’acabin perdent. Que no t’aturi la por, serà un lloc nou on trobaràs molts companys de viatge, on aprendràs a conviure, a tenir paciència a saber esperar, a compartir el protagonisme, i entendràs que el món no gira al teu voltant, es important saber-ho i tenir-ho clar, perquè no passa res, només es qüestió de trobar el lloc que et faci sentir còmode, i allà podràs buscar la teva felicitat. Hi haurà moments durs, que no t’agradaran, la rutina cansa, i no sempre tot el s’ha de fer ve de gust, però es que la vida es així, ja aniràs veient que tot es un equilibri, que hi ha dies que et semblen increïbles i n’hi ha que son una merda, parlant molt clar, però com les persones, que unes arriben per completar-te la vida i altres si poden, no paren de donar pel cul i les has d’engegar, també es important aprendre-ho, que la salut mental s’ha de cuidar. Ganes de mirar als ulls a la teva Profe, i començar a jugar, es temps de joc, compartim equip, objectius, es important recordar-ho, perquè encara que no tinguem el mateix estil de joc, l’objectiu, l’hem de tenir clar, que tu creixis aprenent amb il·lusió, amb empatia, assertivitat, i ganes de jugar!

Per fi arriba aquell anhelat silenci, ganes de somiar, de retrobar-te, de donar-te pas d’entre els meus pensaments, de deixar-te fluir lliure, mentres estirada en la foscor, vaig relaxant les tensions acumulades del dia. Visc tan intensament les hores, que no trobo el moment ni de donar pas a aquelles emocions contingudes dins meu, quan sense voler- ho, apareixes al meu davant, fent tremolar els meus principis mes fonamentals, negar-te una vegada i una altre, evitar la teva mirada, saber que hi ets, però vull esquivar fins al mes mínim contacte, no et donaré el gust de veure, com em fas tremolar. Aliè a tot, somrius parlant distesament assegut unes passes mes enllà, miro de lluny el teu somriure, les teves expressions, com m’agrada observar-te, sense que tu, ni tan sols ho hagis notat, desprens tanta energia, que em fa somriure a l’aire, tanta positivitat, ets d’aquella gent que sempre suma, aquella amb la que ve de gust seure una estona i fer un cafè llarg. M’aixeco, i passo pel teu davant, altiva, aliena, en la màgia del despistar sóc la reina, i amb tu, es queda aquella part de mi que tens atrapada, et guardo de nou, als meus pensaments, esperant retrobar-te en la calma... és possible deixar-te atraure, per l’essència que desprèn, algú, amb qui ni tan sols tens contacte? Que ens fa, fixar-nos en algú? Que ens fa, mirar diferent allò que ni tan sols veiem dies abans... quin es el moment que tot canvia? Quin es, el mecanisme, que activa les emocions? Qui regula les sensacions? Ens entossudim, a posar condicionants als sentiments, i les emocions son lliures, les sentirem, ens arrossegaran, no cal malgastar energia en les banalitats que ens acompanyen, que hauríem de mirar d’algú? L’edat? El sexe? L’orígen? .... O el que ens fa sentir? O les pessigolles que recorren el nostre cos al mínim contacte? ... Realment, ens sentim lliures... d’estimar?

Els casals, són aquella alternativa pels pares en que la conciliació a la seva vida és complica amb l’arribada de l’estiu i el final de l’etapa escolar. En nens mes grans s’esvaeixen molts dubtes, son mes autònoms, s’expressen a la perfecció, parlen i es relacionen... quan els nens son petits, a molts pares ens entra la psicosis, tens dubtes, pateixes, entorn nou, monitors que no coneixes i si a mes, el teu fill té alguna característica especial, ja gairebé hi vas amb el cor encongit debatent amb tu mateixa si la decisió és encertada o no... arriba el primer dia i deixes les pors a casa, és lícit sentir por davant d’una situació nova, però aquesta, no pot dominar-te, arriba el moment, i entra, i allà comença el via crucis de mare patidora, estarà bé, s’ho passarà bé, li agradarà... mires als monitors amb lupa, els analitzes, mires l’organització, el seu contacte amb els nens, i et trobes uns monitors joves, motivats, que desprenen una energia i una alegria que contagia a qualsevol, agafen els nens, els mimen, els escolten, hi juguen, i tenint a sobre una responsabilitat terrible, se’ls posen a l’esquena, i no paren de fer activitats, i ho agraeixes, conèixer aquest tipus de persones, que gaudeixen creant els somriures, persones que desprenen la màgia, que transmetren alegria, persones disposades a donar-ho tot, i sí, estan treballant, però van molt mes enllà, del que seria estrictament la seva feina. Regalen tendresa i abraçades a aquells que la necessiten, carreguen a la seva pròpia esquena aquells que estan cansats, no perden el somriure mentre t’animen a seguir-ho intentant, gent jove, amb una gran capacitat organitzativa, i tremendament responsables amb el compromís adquirit, 4 setmanes de casal, i no trobaria una queixa, on tothom et pregunta, on tothom t’escolta, on tothom està pendent de que cada nen, s’ho estigui passant bé, i això es algo que duu a dins, gent que dona el seu temps altruistament en esplais, en voluntariats, donant el màxim de si, en llocs on tens molt a perdre i poc a guanyar, on no sempre es reconeix la gran tasca, la feinada, on es paga amb els somriures, que alimenten l’ànima d’aquell que els rep, d’aquesta gent, necessària al món, gent amb un cor tan gran, que fan del món un lloc mes càlid. I dia rere dia entra corrents a abraçar el seu monitor, amb aquella alegria desbordada, amb la il·lusió posada en un nous reptes que li plantejaran, disposat a viure un dia mes de casal, on jugant, aprèn a ser cooperatiu, tolerant, pacient, a compartir, a intercanviar, a viure, a riure, i es que només ha d’obrir els ulls i mirar als monitors que te al davant, monitors que et somriuen i esvaeixen les teves pors dient, confia, està a les nostres mans...

5 minuts per compartir entre el murmuri esvalotat de les presses, 5 minuts de forjar una amistat a base de banalitats cada vegada mes personals, es pot conèixer una persona només parlant-hi 5 minuts al dia? 5 minuts poden donar peu a una eternitat? M’agraden aquests 5 minuts robats al temps de paraules a mitges, de converses que queden sense acabar, de marxar amb les ganes a la butxaca de robar mes temps als impossibles, de dir-li a la vida, para’t un moment, que estic parlant. 5 minuts d’intercanviar impressions, 5 minuts que queden amb ganes de cafè, 5 minuts que donen pas a l’incertesa de si val la pena parar atenció a aquesta estima que despunta, o deixar-la passar i que l’oblidi el temps...

Em miro, m’observo, m’escolto, i reflexiono, analitzo els meus errors, em fa ràbia fallar, reconèixer que m’he equivocat, perquè dol saber que hi ha parts de tu que necessiten millorar, però alhora es bonic adonar-se’n per posar-hi solució. Entro en un espiral de transformació constant, intentant buscar per on puc créixer, ajudar-me a mi, serà el primer pas perquè us pugui ajudar a vosaltres, vull llimar aquests aspectes negatius que envolten la meva persona, vull créixer i redescobrir-me, vull potenciar allò tan bonic que hi ha en mi, perquè sè que hi és, tot i que de vegades quedi amagat entre paraules a mitges, i silencis. Donar el poder als demés d’intercedir sobre el nostre estat d’ànim, és una concessió massa bèstia, que ningú mereix, no vull posar el meu somriure a mans de ningú, perquè busco la meva pròpia llum per brillar, em necessito a mi, i em necessito bé, per poder donar-vos l’exemple de la fortalesa, per créixer forts, davant d’un món, que no té compassió dels dèbils, a vegades penso que per molt civilitzats que estem seguim sent una selva, on tots preferim mirar cap l’altre costat dels problemes per por a sortir-nos de la nostra zona de confort. Deia Pablo Neruda, que "Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas." Es una frase que recordo sovint, perquè cada nit em retrobo amb mi, quan regna la calma, entre el silenci i la foscor surten aquells espectres que treuen les urpes, que t’esgarrapen l’ànima recordant allò que has fet malament, allò en que t’has equivocat, aquell silenci que podies haver evitat, aquella situació que has provocat, enlloc de buscar eines per solucionar-la, vull estar amb mi, i sentir com sóc única i especial, vull saber que puc somriure’m, i per això dia rere dia, treballo per fer-ho, per llimar allò que m’agrada, per tenir el control de la meva vida, per conèixer les meves emocions, per saber que es allò que m’eriça la pell, allò que em fa perdre els papers, perquè quan et coneixes, perquè quan t’estimes, tot és mes senzill, projecta allò que vols ser i lluita per arribar-hi, res es immediat, tot té el seu procés però fins que no comences a caminar, no comences el canvi, es evident oi, doncs a vegades no es veu clar ni això...

Fem de l’amor etern, algo consumible en el temps, en diem etern però la seva vida es limitada, volem fer èmfasi, que aquell moment tan intens no l’hem viscut mai, però si, en realitat sempre es el mateix, comença fen-t’he perdre el cap, vius intensament unes sensacions que t’arrosseguen als límits del plaer mes terrenal, i no recordes que si, que ja hi has estat encara que tot sembli diferent. Ens entossudim a creure en la fermesa efímera del moment, i en un intent desesperat de no perdre aquestes sensacions que ens ericen la pell, només notar-les, ens aferrem a l’eternitat, podem estimar amb la mateixa intensitat a varies persones? Si, perquè quan estimes, ho fas donan-t’ho tot, no et reserves un trocet d’amor, per mes tard, si et ve de gust utilitzar-lo, en el moment que comences a sentir diferents, coses que continuen sent iguals, en aquell moment que veus mes intensos els colors sense que ningú hagi pintat, que sents aquella energia tímida a dins, aquell moment en que se t’escapa el somriure sense poder-ho evitar, quan penses en aquella persona, que et fa tremolar, que només veure-la, et fa sentir mes insegura, et posa davant la por, de no saber si estàs perdent els papers o dir alguna cosa interessant. Ens enamorem es inevitable, com es inevitable gairebé triar de qui fer-ho, de sobte un dia, una paraula, una mirada, una casualitat ho canvia tot, i un cop posada en marxa la roda, tot funciona tan sincronitzat que es imparable, t’arrossega a l’amor mes salvatge, al de les primeres vegades, al de les bogeries mes increïbles, a la sensació d’estar com deia aquell noi tan guapo, a 3 metres sobre el cel, on tot gairebé desapareix del mapa, perquè lo únic important, es el que estàs sentint i experimentant en aquell moment. Estima sense barreres, sense limitacions, ni condicions, l’amor ha de ser lliure, no tinguis por del que sents, deixa’l fluir i sentiràs fluir la vida de la manera mes intensa i salvatge, viuràs a un ritme trepidant que fa por de lo ràpid que va tot, no vulguis apretar el fre, la vida es regula, la intensitat de l’inici dona pas a la calma, i al final afluixa perquè puguis agafar aire i respirar, que quan t’ho mires de lluny, inclús penses que no era per tant... viu, viu una posta de sol amb una copa a la mà, queda’t a veure néixer el dia, tanca els ulls i sent la força del mar, posa els peus al riu, estira’t en un prat, sent la màgia de la pluja, que et refreda la pell a mida que et va mullant, puja al cim i respira fons, abraça i escola com batega l’altre cor, somriu a la vida, als amics, al temps, viu aquelles petites coses que encenen l’espurna del teu cor i el fan bategar a un ritme ferm, sopa a la llum de la lluna, i obre cava per brindar, que les bombolles sempre acompanyen els moments mes especials, mira els detalls que et regala la vida, i estigues a l’aguait, que les coses que es perden, no les podem recuperar, estima i alimenta l’ànima, i aprèn a volar, que hi ha coses que necessiten una perspectiva diferent, per poder-les valorar...
◦

Em falta l’energia, ho noto en la meva paciència, que gairebé és escassa o nul·la, en el meu estat d’ànim, apagat, sense ganes de somriure, podria definir-me com apàtica ara mateix, un d’aquells dies grisos que les tonalitat s’enfosqueixen i tot es fa un món. He estat mitja nit caminant per casa, espantant els monstres que t’atormentaven, aquest neguit que no et deixa descansar i em manté en alerta, atenta a qualsevol moviment, i mentre escolto com sonen les hores en la nit, penso en totes aquelles coses, que em preocupen però que de dia no les escolto, aquelles que quan estàs en calma, apareixen de sobte i et sobre salten, em desvetllen els crits del silenci, perdo la nit, i veig la primera claror del dia, fes el cafè, i posa’t el somriure, surts al carrer sabent que estàs perdent el partit, la vida no dona treva, o camines, o et va fotent patades fins que tornes a agafar el fil. Segurament avui seria ideal un d’aquells dies de tempesta, de seure darrere el vidre i sentir com t’atrapa poc a poc l’olor a terra mullada, com es va humitejant la terra, com llisquen les gotes de les fulles dels arbres, de bufar al vidre i escriure alguna tonteria que t’arrencarà un somriure fugaç, una estona d’estar amb tu mateixa, un dia melancolic, i acompanyar-lo amb una copa de vi a la mà, però no, ha fet un dia calurós, amb una xafogor que m’ha agobiat i ha fet mes obvi la meva falta d’energia, un dia d’aquells amb moments que no m’aguantava ni jo mateixa, un dia d’aquells que només desitges arribar al llit, deixar-te caure, i que al tornar a obrir els ulls, tot hagi canviat de color...

Arribarà aquell dia, que no em demanaras quedar-te amb mi, que voldràs anar amb els teus amics a l’escola, a jugar, de colònies o d’excursió, arribarà el dia, en que et farà mes il·lusió, compartir una estona de somriures amb ells, que una tarda junts passejant, una escapada amb ells, que unes vacances amb nosaltres, i no, no es gens dolent, al contrari, es genial que això succeeixi, perquè voldrà dir, que estàs començant a volar. A mida que creixem, i anem desenvolupant la nostra maduresa, ens adonem que som éssers únics i extraordinaris, veuràs que no sempre estarem d’acord en tot, inclús a vegades no ens entendrem, però això, forma part de la vida, nosaltres som els encarregats per acompanyar-te en aquesta etapa infantil, podem inculcar-te mes o menys coses, ensenyar-te allò que creiem, però hauràs de ser tu, qui busqui els colors de la vida, desde el teu interior, desde els teus pensaments, hauràs de ser tu, qui pinti el cel amb els colors que mes t’agradin, expressant al món, el que sents i el que ets, hauràs d’aprendre a escoltar-te a tu mateix, i a caminar, cap on vulguis fer-ho, jo no et diré mai, cap on has d’anar, ni amb qui fer-ho, però si vols la meva opinió, aquí estaré sempre per aconsellar-te i escoltar-te, es tan bonic estimar i compartir, respectar les decisions dels demés, per molt que no les entenguem, perquè no ens podem posseïr, perquè no podem viure una vida que no es la nostra, cadascú té la seva pròpia oportunitat per viure, i això és el que hem de tenir clar, que no podem forçar les situacions, que no hem de ser conformistes, que hem de lluitar per allò que volem, però que la nostra llibertat no fereixi la dels demés, que el nostre espai no sigui envaït, i recordar que tothom té dret, a tenir els seus moments, la seva pròpia privacitat, no envaeixis l’espai vital de ningú, i lluita per preservar el teu, sigues fort davant d’aquells que només volen somriure davant la teva derrota, però no oblidis, que cauràs, perquè tard o d’hora tots ho fem, lo important es tenir clar, que ens hem d’aixecar lo abans possible, que el terra no es un d’aquells llocs on hem de trepitjar fort però no estirar-nos ni posar-nos còmodes, això no treu que un dia fem la croqueta jugant... respira, la vida es una successió de fets imprevisibles que ens van descol·locant, d’emocions incontrolades, d’estats incomprensibles, de somriures, de llàgrimes, de dies grisos i dies plens de sol, de dies radiants on tot et molesta i dies de pluja on tot es melancolia, però cada moment, cada sensació i cada emoció ens transmet alguna cosa, obre ulls, no perdis ni un minut, la vida t’està esperant allà fora, surt a buscar-la.

I perdona’m si algun dia oblido allò que has fet per mi, però la teva essència quedarà dins meu, el teu saber fer, la teva forma de guiar-me, de corregir-me, perquè ara, que s’està formant totes les meves connexions neuronals, ets tu, qui dia a dia està al meu costat, ajudant-me a créixer, a entendre un món, que no sempre se interpretar. Vetlles per mi, et preocupes si ploro, em poses una tirita d’aquelles que curen l’ànima enlloc de la sang, m’abraces si ho necessito, m’escoltes i m’ensenyes a esperar, a ser pacient amb les coses, a entendre que no sempre puc ser el primer, m’ensenyes jugant, creant els meus somriures, i a despertar aquella curiositat de qui té tota la vida per davant. Segurament no sempre recordaré que ets tu qui m’abraçava, qui m’ajudava en aquell repte que em semblava impossible de superar, a qui corria a veure cada dia al mati per explicar-te allò tan interessant que m’havia passat, potser no recordaré moltes coses, però pensa, que una part de tu, estarà sempre present en mi, formem el nostre caràcter i extraiem la nostra essència, d’aquelles persones que ens envolten, fent-nos mes assertius, mes forts, reafirmant la nostra personalitat.
2 anys al teu costat i no podria extreure un dia dolent, un malentès, ni tan sols, una mala estona, perquè et múltipliques per atendre‘ns a tots, treus mans d’allà on no sabies que les tenies, supleixes les carències del nostre sistema educatiu amb il·lusió i coratge, sempre al teu lloc, sempre tan correcte, donant l’espai necessari a cadascun de nosaltres,  fent-nos sentir únics i especials a la vegada que ens sentim part d’un gran equip. Fomentes l’autonomia, la confiança, respectant el nostre desenvolupament personal, ens parles desde l’empatia, sempre al nostre nivell, això ens transmet seguretat, no imposes, comparteixes, prediques amb el teu exemple, i penso en la sort que hem tingut de que la vida ens hagi creuat, amb tu, amb la cap d’estudis, amb l’administrativa, amb la monitora, amb la dels tallers, amb el gira-sol de l’hort, al cap i a la fi, amb l’escola, amb la vostra escola que ens ha acollit, l’escola que ens ha donat les arrels per créixer i les ales per volar.

I te’n adones, que per molt que facis mai n’hi ha prou, no veus l’esforç, la dedicació, la il·lusió, només cal relliscar una mica, perquè caiguin els retrets de forma immediata, i tot allò que fins ara havies anat fent, cau al fons d’un pou juntament amb la teva autoestima, la teva desil·lusió, el teu malestar, el sentir-te malament per donar-ho tot, a algú que no veu mes enllà dels seus ulls. I lluites de nou per superar-te per ser millor, per somriure encara que no en tinguis ganes, intentant que algú reconeixi aquell esforç que sembla passar desapercebut dia rere dia, intentes lluitar per guanyar-te l’estima d’algú que ni et mira, perquè en algun moment tots necessitem sentir que el nostre esforç val la pena i cada decepció, et trenca mes el cor. Creure en nosaltres mateixos, ens fa mes forts, però tot i tenir aquesta fortalesa, es necessari sentir-nos útils, a tots ens agrada rebre alguna mirada d’aprovació, un copet a l’esquena de complicitat, una paraula d’agraïment, alimentem la nostra gana i sovint ens oblidem de la nostra ànima, calmem la nostra sed, però no hidratem els nostres sentiments, mirar-nos menys el melic ens farà obrir els ulls i reflexionar, que tots pensem que ens ho mereixem tot, però no prediquem amb l’exemple alhora d’afluixar, exigim-nos a nosaltres mateixos el mateix nivell que exigim als demés, quan ens queixem, quan ens enfadem, quan ens decepcionem, parem-nos a pensar per uns segons com actuem nosaltres amb els demés, fomentem l’empatia que molts cops oblidem, que ningú neix perfecte, i que a ningú li agrada perdre el temps. I et miro i tot es tan superficial, que em fas molta pena, tan altiu, tan dèspota, tan mancat de sentiments, vivint en un món de bombolla on aparentar davant dels demés ho és tot, que estressant ha de ser pensar que sempre has de ser el millor en tot o que sempre has de tenir-ne mes, que trist no saber si el teu voltant t’estima o només et té allà fins que algú que pesa mes que tu, et substitueix, i el teu món de mentida t’estavella contra una veritat que les persones de veritat coneixen, que si vols rebre has de donar, i no parlo de coses tangibles, sinó de transmetre i de projectar allò que esperes trobar, que al final, la vida es un mirall d’un mateix, que cada dia quan et mira t’escup a la cara la veritat, d tu depèn somriure miran-te, o fer veure que no et veus per no adonar-te de la teva trista realitat.

I sense saber com, s’ha embolicat tant la situació, que cada paraula que dius, fereix enlloc de transmetre pau, sembla com si de cop, no parléssim el mateix idioma, i no aconseguim entendre’ns per molt que ho intentem, dius les coses amb un sentit i es reben totalment del revés, amb un raonament que no t’havies ni plantejat, la situació es torna insostenible, discuteixes quan només ho estàs intentant arreglar. La fustració de no saber transmetre allò que vols dir, lluita amb la ràbia continguda d’una situació que encara no saps com hi has arribat, i amb la sensació de no entendre res abaixes el cap, fa mal fer mal sense intenció, es com ferir-te dues vegades, cada cop que ho intentes, es un nou cop. I has de deixar les paraules enlaire, i acceptar que necessites un temps a fons perdut, que descansi la ment, que entri aire fresc i s’emporti aquest malentès, que t’ha fotut una hòstia sense ni tan sols saber d’on ha vingut, perquè les paraules fereixen, quan son dites amb maldad, però també, quan no s’entenen i s’han malinterpretat, quan no apretes a temps el fre d’una conversa que es desvia i no saps aturar, perquè si no mires als ulls no pots veure l’ajuda que t’estan demanant, que potser no es allò que has dit, però que es la gota que ha fet vessar el got, quan portem aguantant massa temps al final ens desmuntem sols, qui no te un dia, que alguna cosa el fa estavellar, qui no te un dia, que qualsevol cosa, li sembla un obstacle impossible de superar, dies que ho veiem tot negre, dies d’espectres que ens espanten, el diable que treu les urpes, i t’entra la por, els fanals que fan mes gran la tristesa, quan busques el sol i ja no el veus al horitzó, que la soletat que no vols sentir, et posseix la ment i no et deixa pensar, dies de sentir-te sola, dies que el món t’ha deixat de costat, dies que l’angoixa pren la iniciativa, i vas a la deriva, sense saber on t’has d’agafar...

Em demanes, que es per mi la felicitat, i m’escoltes atentament en silenci, com si la resposta fos tan fàcil, somriure potser? Sentir-te bé? Tenir allò que anheles? Sentir-te realitzada? Sentir-te valorada? Un conjunt d’emocions i sentiments que no tenen cabuda a cap classificació? Ansiosos per etiquetar-ho tot, necessitem classificar les emocions com qui etiqueta la roba, necessitem conèixer que té un nom allò que ens passa, necessitem encasillar-nos en algun lloc per sentir-nos tranquils i segurs, per aferrar-nos a qualsevol cosa que encara que no floti, i ens doni la falsa sensació de seguretat. Que es la felicitat? Allò que anhelem tota la vida i no acabem de trobar mai, perquè la felicitat no la podem tocar, no la podem comprar, només la podem sentir, i sempre ens adonem mes tard que la teníem, pensem que bonic ha sigut, que bé m’he sentit, però anem tard, ha passat, i tornem a capficar-nos seguint un ritme que mai ens deixa descansar... un moment etern d’emoció descontrolada sense etiquetar, sentir allò que et descol·loca, que et fa por per no saber dominar, allò que t’arrossega, t’atrapa i et porta a un estat d’exitació on es impossible pensar, sents una música que gairebé ningú escolta, tens una energia desbordant que no s’entén, el món va massa a poc a poc, per lo ràpid que passa el temps, es com quan acceleres sense preocupar-te de com frenaras, es aquell punt d’escoltar-te sabent que no t’estas fent massa cas, es aquell moment en que estàs a l’aire quan saltes de cap desde la punta del vaixell, quan has saltat de l’avió i no has obert el paracaigudes, quan no pots ni vols tornar enrere, quan l’adrenalina marca el ritme del teu pols, quan les emocions s’encarreguen de gestionar-ho tot, que es la felicitat dius? La tranquil·litat, d’estar obert a tot, d’estar preparat per sentir, d’obrir la teva ment i acceptar nous reptes, la fermesa de mirar mes enllà dels ulls dels altres, del compartir sense por, d’estar disposat a arriscar, de saber que et tens a tu mateixa, que mai estàs sola, que la felicitat no l’has de perseguir, però si has d’obrir els ulls i estar alerta per poder-la sentir, que passa com una brisa suau en un dia d’estiu, que saps que reconforta però no la pots abraçar, que la pots sentir però no la pots atrapar, que la pots gaudir però no la pots posseïr, la felicitat està a tot arreu, i a petites dosis l’aniràs sentint, no esperis grans coses, ni focs artificials, no deixis passar moments seguint l’estel que brilla mes del cel, agafa petits moments de felicitat i ves-los guardant dins teu això, et donarà la vida...

I sorgeixen aquelles casualitats que no es busquen, però que quan et troben, t’atrapen, canviant el sentit i la dimensió d’aquelles coses que estaven en calma dins teu, aquella sensació de tenir-ho tot ordenat és trenca, fa respecte el saber que no pots controlar-ho, però l’exitació del moment, minimitza aquest detall, vas a la deriva, però amb un somriure i capitanejant el iot. Ens creuen constantment amb persones, i al aixecar la vista, han saltat les espurnes, has notat aquells segons d’inseguretat, has notat com s’ha remogut alguna cosa al teu interior, aparentment, segueixes guardant les formes, sembles normal, encara que tot hagi canviat de dimensió, com quan t’has passat d’una copa i t’esforces amb serietat a recuperar el control. Que boniques les emocions que ens deixen en evidència quan menys ho esperem, quan notes com s’eriça la pell amb aquell toc suau que ha passat desapercebut per tothom menys per tu, que bonic com s’accelera la respiració, com et ruboritzes mentre penses que no vols que succeeixi, com un calfred et sacseja el cos, i unes ganes de parar el temps, se’t queden fent un nus a la gola, quan sents allò que no vols sentir, que t’entestes a obviar i que et retroba de nit quan menys ho esperes al mig de la foscor, quan baixes la guàrdia, quan cansada et deixes vèncer fent caure el mur que et protegeix d’aquelles mirades que no vols veure, quan fingeixes que tot està bé, que tot està sota control, mentre a dins teu regna el caos mes absolut, quan m’ha remogut la teva mirada, quan t’he observat com t’allunyaves en silenci, fent veure que no m’importava, quan he evitat creuar una paraula amb tu per por a quedar-me desarmada, que sí, que sóc la reina d’escaquejar-me, que prefereixo passar desapercebuda sota la teva mirada que delatar totes les emocions que em provoques, sense ni tan sols, tocar-me...

Ha passat una mosca tan ràpid que m’ha espantat el seu brunzit accelerat, m’ha tornat de cop al lloc d’on havia marxat sense ni tan sols moure’m, quan he tancat els ulls i he escoltat aquesta calma amenitzada pels ocells que li donen a l’aire un toc musical que relaxa, les flors han anat treient el cap, i han pintat un paisatge que semblava desèrtic fa uns dies, l’aigua baixa obrint-se pas a través dels corriols, amb el sol, ha tornat la vida, i amb ella les meves ganes de passejar. Adoro aquests paisatges del meu poble, es un d’aquells llocs ideals per viure, un poble que acull, un poble que fa pinya, un poble que manté les tradicions i costums i que lluita per la seva memòria, que vigila la seva forma de créixer, compromès amb el medi ambient, que cuida les persones, que al centre, a la plaça, la gent fa vida al carrer, anhelo veure la plaça plena i les parades de Sant Jordi que demà l’ompliran, anhelo trobar-me amb els amics i comentar la jugada, anar parlant amb tanta gent que quan te’n adones, ja has fet tard. Passem per Pegueres cap la Botzegada, i la trialera sobre al nostre pas, passem pel pont i pujem les escales que els Mindundis han inventat, paisatges salvatges de terra vermella, que ens marquen les passes, i ens deixen les cames plenes de pols, pota rojos ens deien, per aquest terreny característic, que ben embrutaba les espardenyes, quan la pagesia passava el dia a la vinya i tornava a casa al capvespre, suor potaroja de sol a sol que ens van donar un passat de poble de fruita i vi que als mercats anaven a vendre, al museu de la pagesia, es reflexa la història, que els nostres avis van viure, en un poble un xic mes petit, però amb la mateixa essència, que qui es pota roig ho porta al cor sempre.

Amb el temps aprens a acceptar les persones tal com son, ja no et molesten aquells petits detalls que et feien creure ser millor, perquè no ho erets, al final acceptes que tots som diferents amb les nostres virtuts i defectes, i que a la nostra manera, cadascú intenta viure el millor que pot. Ja no et capfiques amb aquells detalls que et treien de polleguera, ni et preguntes perquè ha dit tal cosa o tal altre, ni tan sols te’n adones i acceptes com a normal el pensar diferent. Has madurat, i el temps s’encarrega de donar-nos aquesta amplitud de visió, que ens fa tanta falta en la joventut, quan les hormones van a dos-cents i ens impedeixen pensar amb claretat. I mires de lluny cada persona i aprens a estimar-la com és, a acceptar-la, aprens a pensar com ella quan algo no t’encaixa i empatitzes sense que ja et bulli la sang, aprens a estimar la diferència, i a llimar-la fins que deixa d’existir, aprens tolerància i respecte, la vida t’estova, i això augmenta la felicitat, la tranquil·litat d’entendre que no ets el centre de la terra, i que no tothom faria les coses com nosaltres pensem, però no per això són menys vàlides, perquè la teva raó no pesa mes que la meva, que nosaltres anem al mateix costat de la balança, que al final la única força que decanta les coses, és aquella que no podem controlar, aprenem a mirar mes enllà dels actes, de les paraules, i valorem l’esforç, i les emocions de cadascú, que no tots hàbils en les mateixes coses, que les bones intencions, no sempre son encertades, però es que fallar, es tan fàcil, que tots alguna vegada hi hem caigut, i tu em mires amb aquesta calma, i com sempre, em fas veure aquesta vista que no havia contemplat, com el dibuix diedric que tants mals de cap em donava a la universitat, concentra’t en projectar als demés el que vols que estimin de tu, estira la mà perquè puguin agafar-la, entén les emocions, i gestiona-les com sàpigues, al final tot es tan senzill com estimar-nos sense rencances...

M’he quedat sense dades, com sempre vaja, cada mes em passo els últims 10 dies buscant wifi pels racons, mendigant una estona de connexió. Però hi ha moments que no en trobes i tens la difícil tasca d’estar davant de tu, de pensar-te, d’escoltar-te, aquesta estona amb tu mateixa, on parles amb el teu jo interior, on escoltes allò que vas intentant ofegar durant els dies, allò que a crits saps que hi es, però que si ho òbvies penses que així no existeix, com les promeses d’any nou que trobes en un calaix 6 mesos després i et fots un fart de riure o de plorar, veient la força de voluntat 0 que sempre m’acompanya en tot. En aquests moments no puc entrar al Facebook, per suposat ni al Mama Llum, ni al messenger, ni al Twitter, ni a l’instagram, només em queda el whatsapp, però les notes de veu tampoc s’envien. Quin drama eh, això de les dades... només puc escriure a les notes del mòbil, i adonar-me que no sóc la reina de la meva vida per molt que m’ho pensi, adonar-me que no controlo el meu temps per molt que lluiti per fer-ho, que sóc una marioneta a mans d’una tecnologia que s’ha fet un lloc imprescindible a la meva vida, que no em deixa avorrir-me, sabent que es tan important fer-ho, que sempre te algo per sobreestimular el meu cervell encara que aquest demani a crits descansar, que em passo el dia parlant amb gent que el dia que em mori ni se’n assabentaran, que regalo el meu temps en coses estúpides, i m’oblido d reflexionar, que no miro la gent als ulls perquè els tinc a la pantalla, que escric a la velocitat del vent, però careixo d’educació quan algú que diu bon dia, absorta al meu món no torno ni contestació, no se en quin moment vaig començar a tornar-me tan gilipolles, de creure que la vida virtual te mes sentit que la real, que a mi m’agrada la gent que em mira als ulls, que m’agrada allò que puc sentir i tocar, que adoro la companyia dels meus, i m’agrada quan les amigues fan un cafè i respiren al meu costat, recordant-lo lo borde que sóc quan les faig reflexionar, que m’agrada parlar i parlar durant hores, i debatre tots els temes del món, que miro la pantalla per escriure’t que t’estimo, enlloc d’aixecar la vista i mirar-te,  que mentre ahir mirava el temps al mòbil i dient en veu alta a veure si plou i algun ésser diminut de 4 anys va dir, si mires per la finestra potser ho veus millor... zasca!

Vius en un món que no t’entén, que no respecta les teves necessitats, que no t’escolta i que no et deixa marge, perquè puguis ser tu. La teva innocència, s’estavella contra el mur de la intolerància, perquè ningú, es para a mirar-te atentament, la dolçor que desprens, la fragilitat disfressada en un cos impacient, la bondat feta persona, en un món, impersonal i poc benevolent. Mirades que jutgen, que fereixen enlloc d’enviar comprensió, mirades que tallen la fortalesa que es manté perquè no tens mes opcions, perquè només pots ser forta, i adonar-te que no pots decaure, es fan llargues les hores, en les nits fosques, on l’espurna fa brillar la seva màgia, recordan-te que només tens l’opció de mantenir-te ferma i aguantar, que això es una carrera de llarga durada sense descans. I et preguntes en silenci, i t’envaeix aquella por, el futur es un lloc incert, que no vols visualitzar,  les comparatives odioses que fan mal, es lícit visualitzar una situació millor, que no t’entri el sentiment de culpa, per pensar que no pots amb tot. Però el mires, i no el canviaries per cap altre, es el teu amb les seves virtuts i defectes, l’amor que et flueix el seu contacte, el sentiment q et desperta quan et mira, quan et toca, quan t’abraça, tanques els ulls oblides els mals moments, les nits sense dormir, les pors, les rabietes incontrolables, la impotència de no entredre la seva ment, la ràbia de viure en un món, que no accepta, el ser diferent...

La por d’equivocar-nos, de fallar, és una batalla eterna, però lluitant sense descans, la podem vèncer. La por de fer el ridícul davant d’algú, en alguna situació, dir allò que no tocava, caure quan menys ho esperes, que no s’obri aquella porta quan ha de fer-ho, sentir aquelles pessigolles molestes a l’estomac, quan passes per davant d’aquell grup... no, només ens passa a nosaltres, tots tenim por, gairebé les mateixes, de que no ens acceptin, de que no ens mirin als ulls, que no ens convidin a aquella festa tan xula, a la calçotada on va tot el poble, que et quedis a casa esperant aquella trucada, que ningú hagi pensat en tu, quan es lo únic que desitjaves. Por, de sentir-te sola, de semblar invisible a ulls de tothom, de cridar i que no t’escolti ningú, que ni el mirall, et torni la mirada, por de no reconeixe’t, de no sentir-te estimada, de no sentir-te feliç mirant al teu voltant, por del fred que et gela la pell, de no saber trobar el camí de tornada, de no ser-hi quan ho necessites, por de reviure aquell despreci, de reviure el dolor una vegada i una altre, por a quedar-te en un racó de l’estació, sense tren de tornada, tots sentim la por, la por ens ajuda a viure, a dir, d’aquest extrem no passis, pero si ens domina, ens condiciona, i si ens condiciona, ens anul·la, lluita contra la por, no deixis que et domini, planta cara, imposa’t, obre aquella porta amb decisió, trepitja fort davant d’aquell grup, agafa aire i somriu davant d’aquella situació incòmoda, que cada cop que superem la por, que cada cop que la vencem, ens sentim mes lliures...

Quedem subjectes a vagues interpretacions, que pot fer una ment en formació, validem aquest sentiment, com si fos la cosa mes certa del món, i perdem la perspectiva que ens donaria la visió mes àmplia, si amb el cap fred, avaluessim totes les opinions. Posar en dubte, la professionalitat d’una persona, la seva ètica moral i quedar-nos tan amples, jutjar-la a través de fets no demostrables, i el mes fort, creure cegament que tenim dret a fer-ho. Agafar-nos el poder de decidir en quin moment podem faltar el respecte, exigint, la nostra veritat, com la única viable i certa. Hi ha professors, que acompanyen, que estimen, que centren la seva atenció en les necessitats emocionals, que abraçen, que tenen paraules dolces, que et miren als ulls, i et comenten el dia com ha anat. Naturalment també n’hi ha, de prepotents, que creuen que l’edat els dona l’ús de la raó, que no escolten i van a la seva, però es que d’imbècils, n’hi ha a totes les professions, i potser una flor no fa estiu, i a un professor que amarga se’l ha d’avisar, però sempre amb elegància, que no ens posin a tots, al mateix sac. Pares Impertinents, pares que no saben esperar, pares que no escolten el que algú amb amor els vol explicar, pares que acusen, pares s’enfaden, pares que exigeixen sense donar res a canvi, diuen que prediquem amb l’exemple, i ens oblidem de mirar-nos al mirall. Haver de somriure, haver de fingir un bon dia quan tens un mal de cap que no t’aguantes ni tu, perquè tothom critica les vacances, i els dies de festa, però ningú destaca les hores que et quedes de mes preparant activitats, ni les hores que passes corregint, ni les hores intempestives retallant aquestes feines que els faran somriure l’endemà, perquè la feina que no es veu, no es valora, perquè en aquesta vida sempre donem per fet que ens ho mereixem tot, perquè si ho fem bé resulta que es part de la nostra feina, però si comets el mes mínim error, et tiren als lleons, però també hi ha pares que miren i agraeixen aquesta feina que no es veu, l’abraçada que li has donat mentre plorava, la tirita que li has posat en aquella ferida emocional que arriba a l’ànima, pares que miren als ulls i et diuen gràcies, i que et reconeixen aquell esforç que fas, inclús, deixant els teus de banda.

Crueltat extrema que pot mostrar-nos la pitjor cara de l’ésser humà, impossible entrar en la ment davant d’aquells que perden d’aquesta manera la cordura, por de no saber qui tens exactament al teu costat, de mirar uns ulls que son capaços de mentir-te mentre t’acaronen, de donar abraçades mentre et maten per dins, la malícia disfressada amb un somriure ens atrapa, només una ment perversa, pot portar a terme una idea tan macabra. Et fa mal el cor, se’t tensen les venes i un dolor invisible va trencant cada bocí d’ànima, sents el nus al coll, sense paraules, notes els ulls humits, a punt de caure les llàgrimes, la tristesa es fa infinita, el teu ser es trenca, i com es continua endavant, quan no et queda esma?

I tornaran a créixer les flors a la primavera, però ja no tindran aquell color viu, ni aquell aroma que t’atrapava, tornarà l’estiu i les estones a l’ombra no seran les que et reconfortaven, perquè continuaras caminant per pur instint, però sense ganes, com en un puzzle quan es perd una peça, que no hi ha manera d’encaixar les altres...

Es pateix en silenci, per no molestar, per treure-li importància, ens diem, segurament acabarà passant, i no ens adonem que totes aquestes petites fases de dolor que acumulem, van fent una fisura, que cada cop fa mes mal. Avui l’aire no s’ha posat d’acord amb el sol, bufa un vent suau, fred com el gel, que el sol s’entesta en escalfar, massa ràpid, necessita mes temps, no el pot frenar. I quan aixeques la vista, han brotat els arbres, i les flors han tret el cap entre jardins cada cop mes verds, una papallona que passa distreta, una abella que busca nèctar, un ocell que canta, torna la vida, que estava amagada, esperant que el sol la revifés, com el caliu que ens recomforta una abraçada, donada a temps. Ens agrada sentir-nos vius, però la vida gira tan ràpid, que a vegades ens mareja, perquè no tenim temps, per olorar les flors, per sentir cantar els ocells, ni per aixecar la vista al cel, immersos en un món que no espera a ningú, que no ens permet baixar-nos una estona de la vida i veure-ho amb la serenitat que es necessita per pendre conscientment les decisions, anem a tot gas, pendents de nosaltres mateixos, tancats al nostre món, ni tan sols aixequem la mirada, quan algú a l’atzar, es creua sigilosament en el nostre camí. Tendim a no voler veure les coses que fereixen, i a creure en allò, que potser no s’aguanta per enlloc, la veritat fereix i fa mal quan te’n adones, que t’equivoques, en allò que creies de debò, quan veus al teu interior allò que no t’agrada, i ho veus reflexat al mirall, a vegades sents com se’t va trencant l’ànima, i prou feina tens a recollir trocets per tornar-los a encaixar, que a vegades les peces del puzzle, costen de veure com van. M’agraden els moments amb mi mateixa, quan puc tancar els ulls i respirar, quan puc somiar amb coses impossibles, que igualment m’arrenquen un somriure, encara que no siguin realitat, esvair-me una estona i deixar volar la imaginació, navegar per mar obert, deixant a l’atzar el timó, saltar a l’aigua, vencent la por de lo desconegut, deixar el meu cos flotant i abandonar-me a lo mes profund...

No deixa de sorpredre’m la tendència a treure-li importància a les coses, a intentar desfer-nos de la tristesa a cops de peu sense trobar la causa, a treure-li importància, a restar-la i si poguéssim, l’amagariem i diríem que mai ha succeït. La gestió de les emocions és vital per poder créixer sans i forts, tenim unes emocions que agraden mes i unes que agraden menys, però totes, igual d’importants per aconseguir el nostre propi equilibri. És normal, no tenir ganes de somriure cada dia, perquè tots podem tenir un mal dia, o sentir-nos cansats o tristos, ens auto obliguem a estar sempre bé, i posar-nos aquest límit diari, ens pot passar molta factura. Qui no té ganes de cridar algun dia que tot es una merda? Qui no te ganes de plorar una estona? Perquè a vegades ve de gust el silenci, la serenitat d’estar concentrats en nosaltres mateixos, no haver de somriure perquè et trobes algú, saltar-te aquella conversa trivial que sempre es la mateixa, si et pregunten com estàs i dius bé, normalment ni s’alegren, però si dius malament, comença un interrogatori descomunal, però no, no es preocupen per tu, només tenen ganes de saber que passa per explicar-ho, perquè sí, perquè hi ha gent que disfruta amb la merda dels altres enlloc de gaudir amb la seva. Confia en tu, i en les teves capacitats i despertaras enveja, crítiques, i et diran que vas de sobrada, estigues decaiguda i trista i et diran que confiis en tu per sentir-te bé, en aquest món mai l’encertés, perquè qui vol veure algo dolent en tu ho fa igualment, al igual que qui vol veure algo positiu en tu, busca fins a trobar-ho. És complicat caure bé a tothom, perquè tots som el dolent a la película d’algú, però per sort no som immutables, canviem constantment, i els nostres defectes i virtuts ho fan amb nosaltres, no serem uns imbècils sempre, però si ens estanquem, podem aconseguir-ho. I ens queixem d’aquella persona que treballa cara al púbic, i li exigim que no tingui cap dia dolent, exigim a la Profe dels nostres fills, que sempre tingui un somriure i la paciència necessària per cuidar-los, exigim a qualsevol persona que ens trobem que ens tracti perfecte, perquè nosaltres podem tenir mals dies i ho han d’entendre, ells no... es lo normal en aquest món. La sort no ve de l’aire, ni de trepitjar una merda, si hi ha una merda, es perquè un gos s’hi ha cagat i l’amo es un guarro, i això no dona sort, es una putada, no podem esperar a cada que vingui la sort, hem de treballar-la, buscar-la i ja veurem si les coses surten bé, i si no hi surten, que es la majoria de vegades, fotre un mecagun i tornar a començar, ni l’univers conspira ni per escriure frases de paulo cohelo tota la merda es desfà.

La foscor treu les inseguretats i te les va exposant com les obres d’art en un museu, el silenci et crida a l’orella allò que no volies escoltar, però que era important sentir-ho, tothom vol persones sinceres que ens diguin la veritat, però quan ens la diuen, moltes vegades no la sabem gestionar. Posem l’èmfasi en lo negatiu, enlloc de posar-lo al costat positiu, donem poc les gràcies, estem poc avessats a agraïr a qui ens fa sentir bé, a qui ens ajuda, a qui ens fa la vida més fàcil, ens costa moltíssim somriure i reconèixer que ens necessitem els uns als altres per fer funcionar aquest invent, que la vida és algo que va sorgir de sobte, algú va dir, poso aquesta gent per aquí i anem a veure que sorgeix. Mirem en nosaltres, per saber que projectem als demés, coneixe’ns a la perfecció és bàsic, per superar les proves que la vida ens va posant, conèixer les nostres virtuts i les nostres carències per poder-les treballar, envitant que les nostres pors les anem traspassant, que els nostres fills, son persones que han de créixer i madurar però no amb les nostres pors a sobre ni les nostres inseguretats, donem-los eines per esdevenir persones indenpendents, que desenvolupin les seves pròpies pors i carències, i aprenguin a assimilar-les perquè ningú les pugui utilitzar contra ells, eduquem amb assertivitat, que important és aquest concepte i que poc se’n parla, deixem als nens ser nens, que el món d’adults, reconeixe-m’ho, a moments no mola massa.
Prefereixo la soletat, la companyia dels meus, que sóc de petit comitè, que no m’agrada quan haig de parlar amb massa gent, aïllar-me una estona del món per sentir-me bé, que vull caminar descalsa per la platja, i sentir com l’aigua freda fa tremolar la meva pell, que vull seure en aquell penya-segat i mirar com les ones del mar van xocant, que em captiva la bellesa del far, tan imponent al meu davant, que em vull beure una copa de cava a la llum de la lluna armonitzada amb una conversa pausada, que el sol s’encarrega de marcar el final, que vull sentir la pell freda corrents sota la pluja i saltant als bassals, que vull estirar-me sobre la gespa, i jugar a fer formes amb els núvols, que vull preguntar-te de quin color es el mar, i deixar-me portar mentre ballo amb gintònic a la mà, que seure al costat de la llar de foc en una nit congelada pugui trobar la teva mirada, que els somriures que dia a dia anem compartint pesin sempre mes que qualsevol paraula...

No puc posar-te en una bombolla, i allunyar-te de totes aquelles coses dolentes que ens envolten dia rere dia, només puc protegir-te donant les eines necessàries perquè creixis fort i seré, segur de tu mateix, perquè ningú et faci dubtar, del que ets. Meravellós per dins i per fora amb una energia desbordant, que no tothom pot entendre, ni assimilar, no pateixis, no tothom entendrà sempre la teva forma de ser, ni agradaras a tothom, és impossible, allunya’t d’aquells que et fereixin amb la mirada, que busquin fer-te mal amb paraules buides de sentit, centra’t en aquells que veuen de tu lo positiu, no dubtis mai de tu, ets fantàstic, però viuràs en un món, on no tothom està disposat a deixar-te viure en pau, has de saber, que sempre hi haurà algú que et tindrà enveja, que sempre trobaràs algú intolerant, algú que no accepta que per sentir-se be no cal trepitjar els altres, sempre trobaràs gent que no val la pena perdre ni un segon al seu costat, però has de saber reconeixe’ls, saber que hi son, perquè puguis evitar-los i allunyar-los del teu costat. Busca on regni la tolerància i el respecte, on hi hagi empatia, sabràs que hi ets, perquè algú sense parlar-te et farà somriure i sentit bé, quan algú et miri als ulls, per dir-te coses boniques, o corregir-te sense haver-te de fer sentir malament... la vida és cert, està plena de gilipolles, però també de gent, que et farà tremolar d’emoció, i per això val la pena caminar amb pas ferm i ser convincent amb les teves decisions, que la seguretat d’un mateix, crea una aurèola de protecció, trepitja fort i aparta sense mirar enrere aquells que careixen de cor...
◦

L’ampolla s’ha buidat entre somriures i moments de silenci, s’ha omplert de les nostres sensacions, de les emocions contingudes, del moment robat al temps, queda en l’aire aquell aroma que tan m’agrada, aquell moment en que sembla q ets conscient de tot, i responsable de res, aquell moment que la vida et regala una estona de cel, aquell moment de silenci entre mirades, en una nit fosca, que l’espelma que la ilumina es va fonent, conversa pausada, entre copes i formatge, mentre el Syrah es va escalfant, que fàcil es veu la vida a vegades, quan tens algú que brilla tan, al teu costat... m’agrada parlar de tot i de res, m’agrada una bona conversa mentre la nit s’allarga, sense mirar l’hora deixar fluir el temps, que el moment es aquí i es ara, ens hem trobat, i aquest instant es el que compta, que tenir-te al costat em fa sentir bé, es despullen les ànimes, i obrim les portes de l’infern, que a mi l’escalfor em dona el caliu necessari per volar entre la gent, deixem de banda els modals i el quedar bé, que de cara a la galeria tots tenim una vida, i de portes endins, te’n adones que l’infern es ple, qui sap realment el que sentim a dins, mai ens acabem de conèixer, perquè els pensament mes potents t’assalten de matinada, i t’agafen a contracorrent, que quan apaguem el llum i ens trobem amb nosaltres, tot es fa mes evident, les nostres carències i les nostres alegries queden al descobert, apareixen les nostres pors, i lliurem una batalla, que ens podem deixar vèncer en cap moment, que hem de conquistar amb la punta de la llança les ganes d’estimar-nos i de sentir-nos bé, que hem de treure el valor per imposar-nos, i saber el que volem... i de sobte em preguntes que penses, i somric per dir res, tot bé... mentre agafo la copa, suspiro fons, i dil·lueixo els meus pensaments...

Avui he anat a la rua de Carnestoltes de l’escola del meu fill, fan un petit recorregut, on els nens i nenes mostren les disfresses que han preparat a l’escola, i surten a lluir-les perquè els pares, les poguem veure. S’acosten èpoques de preinscripcions, i encara alguna cosa es remou dins meu, veig dia rere dia al grup, la preocupació d’escollir bé l’escola, de triar el millor projecte educatiu pels nostres fills, cerquem informació, anem a les portes obertes, fem mil preguntes, i finalment escollim, sense tenir en compte, que l’atzar és determinant, i no hauria de ser-ho, però ho és, surt el número de tall, i les teves il·lusions es veuen truncades per l’atzar, i de sobte, vas a parar a aquella escola que no havies escollit i se t’encongeix el cor, tant buscar, perquè després, en un minut canvii tot. Però quan et relaxes, i comences a pensar, intentes buscar les coses bones, perquè si mires les coses amb bons ulls, ells les veuran del mateix color que tu, fer èmfasi en allò que ens encanta, i intentar canviar el que no, involucrar-nos, i fer-nos nostra l’escola, perquè desde el moment que el número de tall marca l’inici del partit, som un equip, i en un equip sempre hi ha una estrella, però també n’hi ha que brillen menys i son totalment necessaris, hem de saber quin es el nostre lloc, i que podem aportar, hem de transmetre la passió i la il·lusió, perquè al nostre voltant la rebin i s’involucrin amb nosaltres, avui he vist brillar els teus ulls, a la rua, entre la música i la gent i un flaix, m’ha vingut a la ment, no estem a l’escola que un dia vam triar, però si estem a l’escola que ara volem estar, i estic agraïda de la sort que hem tingut, de la gestió dels conflictes que sorgeixen, de que t’escoltin, de que tinguin en compte els teus sentiments, aquella part emocional tant important en les persones, que surtis cada dia amb un somriure, que et sentis estimat, i valorat, que cada persona de la que parles, sigui amb aquesta passió que hi poses en tot, que estem jugant un partit que no sempre ens va de cara, però amb l’equipas que tenim, mai ens anirà d’esquena, perquè tu ja saps, que qui fa el pot, que si poses il·lusió, que sinó es perden les ganes, en qualsevol moment, podem donar la volta al marcador, la música sona, i la Carme balla, i l’energia que desprèn, aquest somriure intens, ens contagia, que ballem la mateixa música, i això és el que em fa tan feliç ara...


Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Deu ser la tranquil·litat d’estar bé amb si mateix, el que es projecta transmetent calma i serenitat en els altres, perquè fa dies que recullo aquest feedback positiu que m’arriba, que m’omple, que em fa sentir bé. Fer-te lloc, i sentir com els demés t’incorporen a la seva vida, notar com van creixent aquests llaços, com l’amistat sorgeix d’aquesta forma tan divina, com algú pot arrencar-te un somriure amb dues paraules, vas sentint la complicitat, i aquells pensaments que semblen exclusivament teus, te’ls trobes de cara, expressats per altres persones, feeling, sentir-te aprop per molt lluny que estiguis, i sorgeix aquella sensació, de que sempre has estat aquí, i fa molt temps que et conegui, segurament, em costa obrir-me, expressar-me i sempre intento amagar-me, sota la carcassa que em protegeix, d’un món sovint massa cruel, una carcassa que em dona seguretat, i que m’ajuda a relaxar-me, allà on no cal filtrar el que estàs sentint, allà on no cal amagar-se de res. I sense adonar-te cada cop vas compartint mes, i tens ganes de seure, de fer un cafè, de conèixer aquelles persones, que et transmeten l’energia positiva que t’arriba, i que t’empeny, ganes de donar una abraçada, en una sensació tant extranya, de no saber, si puc dir-ho en veu alta, si una amistat pot sorgir així, en una espurna que es creua, i es forma l’estrella a l’univers, que a vegades la vida no té sentit, i no cal buscar-li, que a moments som massa racionals, i massa porucs, per reconèixer que necessitem un cafè, i una estona de mirar-nos, i somriure, compartint moments, perquè així ho sentim i ho necessitem, que no calen explicacions, que quan algú et mira i et fa sentir bé, val la pena, no deixem passar-ho, que la vida, només dura un moment...




Inevitablemente todos proyectamos algo hacia los demás.
Cuando se consigue la luz adecuada para brillar, nace un momento imparable.

Vanesa Martín

Hem creuat les mirades i hem fet com si no ho haguéssim vist, hem esquivat el moment, i amb el pols accelerat he esvaït l’atenció, o mes aviat l’he focalitzat per centrar-me dins del desordre que m’has provocat i alterat en mi. No m’he atrevit a tornar a aixecar-la, i només quan he dit un adéu tremolós, sabent q et deixava enrere, ho he tornat a fer, i si, allà tornaves a estar, ens trobem, aguantem la mirada, i aquests segons que es bloquegen en el temps. M’atrapes, sense dir res, sense fer cap moviment, em captiven les formes, el teu saber fer, alhora q em desesperen per aquest joc que tant t’agrada i que a mi em posa dels nervis, pq sempre els acabo perdent, sedueixes amb la mirada, en un lloc ple de gent, tens ganes de jugar, amb algú, que en l’art de despistar, es tot un referent... surto al carrer, i l’ambient es bastant fred, tinc l’esperança que surtis a buscar-me, però no, seria massa fàcil, i està clar que no es el que volem, excita lo intocable, lo prohibit, hi ha batalles, que es juguen a altres nivells, on no tothom està disposat a accedir, on no hi ha límits, i la suor de la pell, sempre té un sentit, on et deixes arrossegar per la part mes emocional, i només manen els sentits, plaer carnal descontrolat, barreja descomunal que fa que la vida tingui sentit, que no sóc exemple de res ni vull ser-ho, que cada vegada que bategui el meu cor, sigui per recordar-me, que hi ha un motiu per fer-ho... et buscaré en la nit, mes enllà del silenci, et trobaré quan vulgui fer-ho, i travessarem els límits, allà on la majoria de gent, no gosa ni respirar...

Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Topar-me amb aquesta frase, i se’m remou alguna cosa a dins, et trobo de nou a la meva ment, d’on no has marxat mai, i recordo que vas ser la única persona que va saber-me mirar als ulls, recordo l’etiqueta de gamberra penjada a l’esquena, on la fama arribava abans que pogués obrir la boca, on els profes em feien fora de classe dia rere dia, sense que m’importés gairebé gens, fins que vaig arribar a tu, recordo perfectament la classe, el primer impacte, et vaig veure, i em va semblar una persona mes a qui pendre el pèl, però no, no semblava importar-te la meva indiferència, com qui pica pedra, la teva paciència m’anava foradant la corassa, fins que un dia, faltant 5 min per acabar la classe, vas dir en veu alta, a les 5 queda’t, no marxis, mirant-me fixament, i jo vaig fer q si sense articular paraula. Una conversa que em va remoure l’ànima, va canviar per complet, la meva forma de mirar-te, per fi, no volia lluitar amb tu, volia agafar-te la mà i sentir que m’estiraves, tenia ganes de deixar enrere la tempesta, massa temps remant en aigua gelada. I de sobte vaig sentir que una força s’obria camí dins meu, em vaig motivar en les teves classes, i em vas ajudar tantes vegades, que veia el final de curs amb tristesa, alhora que m’alegrava per canviar d’etapa, no vaig saber dir-te mai, lo agraïda que t’estava, sabia que havies apostat per mi, perquè vas estar al límit moltes vegades, mirades que no entenien la situació, i per suposat la jutjaven. I es cert, miro enrera i no recordo tan sols ni qui anava amb mi a classe, ni que estudiavem, ni com ho fèiem, però et recordo a tu, a la teva veu, al teu somriure, que van fer de mi, una persona millor, es el poder que teniu els mestres, fent millors persones fem del món un lloc millor, perquè tothom, abans de ser alguna cosa, ha de ser alumne d’uns mestres que no tenen mai prou reconeixement ni distincions però que si que son els primers de rebre i jutjar-los sense pietat, perquè mai diem les coses bones ni les que ens han agradat, ens amaguem darrere d’allò que els profes ens agafen mania, com si no tinguessin altre cosa, en la que pensar...