És com si hagués tingut 2 vides, cadascuna amb els seus somnis i anhels, com si hagués viscut dos parts que ara mateix son oli i aigua, dos formes de ser de pensar i de sentir. La maternitat, és el punt d’inflexió mes gran, aquella que separa les dues vides, aquella que sense saber-ho, mentre gestava una nova vida, m’estava reinventant sencera, perquè estava apunt de canviar tot, i sense saber-ho, m’hi vaig llençar de cap. Creixes i et dediques a allò que t’agrada, trobes l’estabilitat, tens mil plans i mil somnis, acabes la carrera, tens ganes de fer coses, i el projecte de vida que crees amb una altre persona, pren mes força que mai amb la seguretat que et dona la feina, la sensació de tenir la vida controlada, les ganes de donar un pas mes, de formar una família, que et canviarà la vida i les prioritats d’una manera absoluta. Cadascú viu la seva maternitat a la seva manera, però per mi, va ser una descoberta enorme de mi mateixa, un instint molt primitiu es va despertar amb una força brutal, protegir les meves cries, estar amb elles, i fer-les créixer sanes i fortes. On vas quedar els meus somnis? On va quedar allò que em feia tan feliç fins aquell moment? Adorava la meva feina i ara ni tan sols prenc alcohol, ni una copa, mai, lactància rere lactància he empalmat un període de dedicació total a ells, on la meva vida, s’ha esfumat. Van creixent i penses ara es hora de reprendre aquells somnis, però te’n adones que ja no ets la mateixa persona, ja no és allò l’anhel que em fa somiar, ja no vull estar mil hores fora de casa, vull estar present i activa a les vostres vides i no vull relegar aquesta feina a una tercera persona que hauré de pagar, amb els diners que guanyo mentre estic lluny de vosaltres, sona estúpid, però potser es millor guanyar menys i quedar-me jo al vostre costat, segurament no podrem fer grans viatges ni tenir un apartament a la platja, però si podrem mirar-nos als ulls i compartir les complicitats, arriba l’hora de reinventar-se, i fa molt pal veure tan tard, que allò que havies estudiat i somiat, ara queda en un segon pla, perquè en horaris i temps es massa incompatible a la vida que has triat i que t’has trobat, perquè ningú, va preparar-me per la maternitat, ningú em va avisar que es una experiència transformadora, que et va renéixer un nou ser, que les teves pors et planten cara i que surten totes les carències que hagis pogut tenir en el passat, que projectes les teves pors sense voler-ho, i que pateixes sempre, a un nivell mes alt o mes baix, però que ho arrossegaràs sempre... necessito veure com creixeu, necessito donar-vos la fortalesa necessària perquè pogueu encarar el món, amb seguretat, amb empatia, amb respecte, perquè pogueu somriure, i plorar coneixent els vostres límits, per poder ensenyar-vos com pot ser de bonica la vida, però també la seva part mes cruel, necessito donar-vos eines perquè pogueu créixer ferms i pogueu mantenir-vos de peu quan el temporal apreta, i per això necessito ser-hi, constantment, dia a dia al vostre costat fins que vosaltres mateixos pogueu desplegar les vostres pròpies ales i triar cap on voleu volar, i serà el dia que torni a reinventar-me, i segurament a retrobar els somnis que ara mateix, estan aparcats...