I sense saber com, s’ha embolicat tant la situació, que cada paraula que dius, fereix enlloc de transmetre pau, sembla com si de cop, no parléssim el mateix idioma, i no aconseguim entendre’ns per molt que ho intentem, dius les coses amb un sentit i es reben totalment del revés, amb un raonament que no t’havies ni plantejat, la situació es torna insostenible, discuteixes quan només ho estàs intentant arreglar. La fustració de no saber transmetre allò que vols dir, lluita amb la ràbia continguda d’una situació que encara no saps com hi has arribat, i amb la sensació de no entendre res abaixes el cap, fa mal fer mal sense intenció, es com ferir-te dues vegades, cada cop que ho intentes, es un nou cop. I has de deixar les paraules enlaire, i acceptar que necessites un temps a fons perdut, que descansi la ment, que entri aire fresc i s’emporti aquest malentès, que t’ha fotut una hòstia sense ni tan sols saber d’on ha vingut, perquè les paraules fereixen, quan son dites amb maldad, però també, quan no s’entenen i s’han malinterpretat, quan no apretes a temps el fre d’una conversa que es desvia i no saps aturar, perquè si no mires als ulls no pots veure l’ajuda que t’estan demanant, que potser no es allò que has dit, però que es la gota que ha fet vessar el got, quan portem aguantant massa temps al final ens desmuntem sols, qui no te un dia, que alguna cosa el fa estavellar, qui no te un dia, que qualsevol cosa, li sembla un obstacle impossible de superar, dies que ho veiem tot negre, dies d’espectres que ens espanten, el diable que treu les urpes, i t’entra la por, els fanals que fan mes gran la tristesa, quan busques el sol i ja no el veus al horitzó, que la soletat que no vols sentir, et posseix la ment i no et deixa pensar, dies de sentir-te sola, dies que el món t’ha deixat de costat, dies que l’angoixa pren la iniciativa, i vas a la deriva, sense saber on t’has d’agafar...