Admires l'art amb el que acostumo a col·locar les paraules, perquè t'agrada llegir allò que vols veure en elles, per mi, és senzill transcriure el que em transmeten els moments, només he d'escoltar allò que el meu cor m'explica sense embuts, i sense pensar-ho deixar-ho fluir.
Tu m'admires a mi, com jo admiro en tu, aquesta poca traça per dir les coses, jo podria dir mil paraules boniques, que no serien més vàlides que els teus silencis, que les teves mirades, que una abraçada que pots regalar un dia a l'atzar, tu parles amb aquest gest que casi passa desapercebut a aquell qui el rep, perquè en el teu silenci trobes la calma d'uns pensaments profunds que comparteixes amb la teva ànima, expliques poc, i expresses molt, això es el que ens converteix en dues gotes d'aigua. Diuen de les persones reservades, que només ells coneixen la veritat dels seus pensaments, la profunditat dels seus sentiments, diuen que prefereixen callar, i que en el seu silenci troben el consol en la seva pròpia comprensió, interioritzen molt i exterioritzen poc, com una pared que veus dia a dia, sempre igual, un mur que sempre et provoca la mateixa sensació, i que només observant-la d'aprop aconseguiràs veure les escletxes, així ets tu, una façana alegre que amaga esquerdes, que la pròpia intensitat de la vida no ens deixa veure, sempre atent amb tots, i alhora, sempre tant distant, impenetrable mur, que em costa travessar...

I de cop, ha arribat un fred gèlid que s’emporta les fulles trencant-les en mil trocets, el soroll sec al trencar-se em recorda la fragilitat de la vida, on anem cosint pedaços, cada cop que algú ens trepitja... el carrer s’ha anat enfosquint al meu pas, i sento la solitud del moment com un bàlsam de tranquil·litat que enyorava, potser es moment de respirar fons i observar aquest món que mai descansa, potser és hora de seure un moment, i mirar la lluna com juga amb les estrelles, de veure els cotxes passar, de veure aquella gent que camina amb pressa, d’observar un gos que juga, un autobús desert que va a cotxeres, i sentir com poc a poc la foscor de la nit apaga l’energia, que el sol ens desvetlla... sento el fred a dins de la jaqueta, un calfred suau, m’incomoda, i em desvetlla, em retorna a la intensitat d’un món, del que havia baixat un moment per refer-me, que quan les nits son llargues, els dies es fan eterns, que la nostra lluita diària, passa factura, encara que faci que no ho veig. I sento la vida agitada que ens sacseja, com si no sapiguessim si hem de somriure quan les nostres mirades es creuen, si en algo sóc uns artista, es en el joc de despitar, intento apartar la vista, i quedar-me en aquest racó, on trobo la seguretat, que fàcil despullar els sentiments, quan ningú t’ha d’escoltar...