M’he quedat sense dades, com sempre vaja, cada mes em passo els últims 10 dies buscant wifi pels racons, mendigant una estona de connexió. Però hi ha moments que no en trobes i tens la difícil tasca d’estar davant de tu, de pensar-te, d’escoltar-te, aquesta estona amb tu mateixa, on parles amb el teu jo interior, on escoltes allò que vas intentant ofegar durant els dies, allò que a crits saps que hi es, però que si ho òbvies penses que així no existeix, com les promeses d’any nou que trobes en un calaix 6 mesos després i et fots un fart de riure o de plorar, veient la força de voluntat 0 que sempre m’acompanya en tot. En aquests moments no puc entrar al Facebook, per suposat ni al Mama Llum, ni al messenger, ni al Twitter, ni a l’instagram, només em queda el whatsapp, però les notes de veu tampoc s’envien. Quin drama eh, això de les dades... només puc escriure a les notes del mòbil, i adonar-me que no sóc la reina de la meva vida per molt que m’ho pensi, adonar-me que no controlo el meu temps per molt que lluiti per fer-ho, que sóc una marioneta a mans d’una tecnologia que s’ha fet un lloc imprescindible a la meva vida, que no em deixa avorrir-me, sabent que es tan important fer-ho, que sempre te algo per sobreestimular el meu cervell encara que aquest demani a crits descansar, que em passo el dia parlant amb gent que el dia que em mori ni se’n assabentaran, que regalo el meu temps en coses estúpides, i m’oblido d reflexionar, que no miro la gent als ulls perquè els tinc a la pantalla, que escric a la velocitat del vent, però careixo d’educació quan algú que diu bon dia, absorta al meu món no torno ni contestació, no se en quin moment vaig començar a tornar-me tan gilipolles, de creure que la vida virtual te mes sentit que la real, que a mi m’agrada la gent que em mira als ulls, que m’agrada allò que puc sentir i tocar, que adoro la companyia dels meus, i m’agrada quan les amigues fan un cafè i respiren al meu costat, recordant-lo lo borde que sóc quan les faig reflexionar, que m’agrada parlar i parlar durant hores, i debatre tots els temes del món, que miro la pantalla per escriure’t que t’estimo, enlloc d’aixecar la vista i mirar-te,  que mentre ahir mirava el temps al mòbil i dient en veu alta a veure si plou i algun ésser diminut de 4 anys va dir, si mires per la finestra potser ho veus millor... zasca!