dimarts, 23 de gener del 2018

Deu ser la tranquil·litat d’estar bé amb si mateix, el que es projecta transmetent calma i serenitat en els altres, perquè fa dies que recullo aquest feedback positiu que m’arriba, que m’omple, que em fa sentir bé. Fer-te lloc, i sentir com els demés t’incorporen a la seva vida, notar com van creixent aquests llaços, com l’amistat sorgeix d’aquesta forma tan divina, com algú pot arrencar-te un somriure amb dues paraules, vas sentint la complicitat, i aquells pensaments que semblen exclusivament teus, te’ls trobes de cara, expressats per altres persones, feeling, sentir-te aprop per molt lluny que estiguis, i sorgeix aquella sensació, de que sempre has estat aquí, i fa molt temps que et conegui, segurament, em costa obrir-me, expressar-me i sempre intento amagar-me, sota la carcassa que em protegeix, d’un món sovint massa cruel, una carcassa que em dona seguretat, i que m’ajuda a relaxar-me, allà on no cal filtrar el que estàs sentint, allà on no cal amagar-se de res. I sense adonar-te cada cop vas compartint mes, i tens ganes de seure, de fer un cafè, de conèixer aquelles persones, que et transmeten l’energia positiva que t’arriba, i que t’empeny, ganes de donar una abraçada, en una sensació tant extranya, de no saber, si puc dir-ho en veu alta, si una amistat pot sorgir així, en una espurna que es creua, i es forma l’estrella a l’univers, que a vegades la vida no té sentit, i no cal buscar-li, que a moments som massa racionals, i massa porucs, per reconèixer que necessitem un cafè, i una estona de mirar-nos, i somriure, compartint moments, perquè així ho sentim i ho necessitem, que no calen explicacions, que quan algú et mira i et fa sentir bé, val la pena, no deixem passar-ho, que la vida, només dura un moment...




Inevitablemente todos proyectamos algo hacia los demás.
Cuando se consigue la luz adecuada para brillar, nace un momento imparable.

Vanesa Martín

dijous, 11 de gener del 2018

Hem creuat les mirades i hem fet com si no ho haguéssim vist, hem esquivat el moment, i amb el pols accelerat he esvaït l’atenció, o mes aviat l’he focalitzat per centrar-me dins del desordre que m’has provocat i alterat en mi. No m’he atrevit a tornar a aixecar-la, i només quan he dit un adéu tremolós, sabent q et deixava enrere, ho he tornat a fer, i si, allà tornaves a estar, ens trobem, aguantem la mirada, i aquests segons que es bloquegen en el temps. M’atrapes, sense dir res, sense fer cap moviment, em captiven les formes, el teu saber fer, alhora q em desesperen per aquest joc que tant t’agrada i que a mi em posa dels nervis, pq sempre els acabo perdent, sedueixes amb la mirada, en un lloc ple de gent, tens ganes de jugar, amb algú, que en l’art de despistar, es tot un referent... surto al carrer, i l’ambient es bastant fred, tinc l’esperança que surtis a buscar-me, però no, seria massa fàcil, i està clar que no es el que volem, excita lo intocable, lo prohibit, hi ha batalles, que es juguen a altres nivells, on no tothom està disposat a accedir, on no hi ha límits, i la suor de la pell, sempre té un sentit, on et deixes arrossegar per la part mes emocional, i només manen els sentits, plaer carnal descontrolat, barreja descomunal que fa que la vida tingui sentit, que no sóc exemple de res ni vull ser-ho, que cada vegada que bategui el meu cor, sigui per recordar-me, que hi ha un motiu per fer-ho... et buscaré en la nit, mes enllà del silenci, et trobaré quan vulgui fer-ho, i travessarem els límits, allà on la majoria de gent, no gosa ni respirar...
Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook

Topar-me amb aquesta frase, i se’m remou alguna cosa a dins, et trobo de nou a la meva ment, d’on no has marxat mai, i recordo que vas ser la única persona que va saber-me mirar als ulls, recordo l’etiqueta de gamberra penjada a l’esquena, on la fama arribava abans que pogués obrir la boca, on els profes em feien fora de classe dia rere dia, sense que m’importés gairebé gens, fins que vaig arribar a tu, recordo perfectament la classe, el primer impacte, et vaig veure, i em va semblar una persona mes a qui pendre el pèl, però no, no semblava importar-te la meva indiferència, com qui pica pedra, la teva paciència m’anava foradant la corassa, fins que un dia, faltant 5 min per acabar la classe, vas dir en veu alta, a les 5 queda’t, no marxis, mirant-me fixament, i jo vaig fer q si sense articular paraula. Una conversa que em va remoure l’ànima, va canviar per complet, la meva forma de mirar-te, per fi, no volia lluitar amb tu, volia agafar-te la mà i sentir que m’estiraves, tenia ganes de deixar enrere la tempesta, massa temps remant en aigua gelada. I de sobte vaig sentir que una força s’obria camí dins meu, em vaig motivar en les teves classes, i em vas ajudar tantes vegades, que veia el final de curs amb tristesa, alhora que m’alegrava per canviar d’etapa, no vaig saber dir-te mai, lo agraïda que t’estava, sabia que havies apostat per mi, perquè vas estar al límit moltes vegades, mirades que no entenien la situació, i per suposat la jutjaven. I es cert, miro enrera i no recordo tan sols ni qui anava amb mi a classe, ni que estudiavem, ni com ho fèiem, però et recordo a tu, a la teva veu, al teu somriure, que van fer de mi, una persona millor, es el poder que teniu els mestres, fent millors persones fem del món un lloc millor, perquè tothom, abans de ser alguna cosa, ha de ser alumne d’uns mestres que no tenen mai prou reconeixement ni distincions però que si que son els primers de rebre i jutjar-los sense pietat, perquè mai diem les coses bones ni les que ens han agradat, ens amaguem darrere d’allò que els profes ens agafen mania, com si no tinguessin altre cosa, en la que pensar...