dimarts, 24 de desembre del 2019


Seurem junts a taula, compartint rialles, aliens al temps que correrà sense preocupar-nos, alçarem la copa per brindar, llençant els desitjos anhelats en silenci, ens mirarem i sabrem que som on volem ser i que estem vivint un moment, que ja no torna. Seurem cadascun al nostre lloc, que tot i no fer-ho habitualment sabem exactament quin és, i mirarem la cadira buida d’aquells que ja no hi son i els enyorarem amb mes força que mai, rememorant les seves petites coses i els farem presents, revivint el seu record de nou, perquè l’enyorança un cop assumida la pèrdua, deixa entreveure les alegries amagades que han deixat petjada en nosaltres aquells que ja no hi son, els recordem entre somriures tímids amb alguna llàgrima melancolica, i es que la vida no ens dona treva, llàstima que a vegades ens adonem massa tard de tot... gaudiu del moment a taula, dels somriures i les mirades, de les bromes, de les converses, de les manies i d’aquelles coses que fan que cadascun de nosaltres sigui únic i especial, perquè un cop ens aixequem, el moment ja és passat, i no sabem si el tornarem a viure de nou... segurament ja serem persones diferents encara que el moment sembli igual, perquè l’evolució constant ens va canviant encara que no ho volguem, no triem quan canviem, però ho fem i es inevitable. Dieu t’estimo sense por, que estimar és una de les coses mes boniques que podem fer, estimeu sense necessitar, sense posseïr, estimeu de forma lliure i que fer-ho ja sigui la pròpia recompensa que les relacions quan son sanes, aporten el doble de felicitat. No estalvieu un brindis, una abraçada, un petó, un t’estimo a cau d’orella, una carícia o un somriure, doneu l’amor, perquè transmetre’l, farà sentir felicitat a la persona que el rep, i no hi ha res mes màgic que poder fer feliç a una altre persona, ni reis, ni tio, ni pare noel, les persones màgiques som nosaltres, i de nosaltres depen transmetre aquest sentiment...






Bon Nadal i Bones Festes!

dilluns, 23 de desembre del 2019

Diria que hem sapigut mirar-nos de la manera necessària per veure’ns brillar enmig de tot, no se quin és el moment en que tot va canviar, perquè sincerament quan em vaig adonar, ja tenia l’hàbit de tu. Ets d’aquelles persones que agrada tenir aprop, amb un somriure i una actitud que fa les coses fàcils a qui t’envolta i que sap sobreposar-se per seguir donant el millor de si, encara que res, sigui com vols. És bonic veure aquestes connexions en les persones, saber que existeixen, sentir-les i adonar-se que no ho pots triar, que son elles les que et trien a tu, i al final no pretenc ser una prioritat a la teva vida, nomes algú que quan et faci falta pot estar al teu costat si ho necessites, que lo únic que vull es que sàpigues que tens algú amb qui parlar quan no trobis amb qui fer-ho, que no necessito res a canvi, que la vida és així de bonica, i de tant en tant, ens premia amb aquestes connexions que no necessiten anar  mes enllà, que no exigeixen, que senzillament hi són, i aprens, a estimar amb calma, te’n adones, que hi ha un tipus d’amor, que no demana explicacions, que no necessita tenir-te present, que hi ha algo que t’aporta seguretat, i no saps ni tan sols, que és. I fa dies que ho se, i cada cop se’m fa mes evident, i no necessito buscar moments per estar amb tu, perquè se, que sorgiran sols, no necessito escriure’t, sé que en el fons ens pensem i pensar-nos és el pas mes important de tots, sabem que estem allà, pero sense saber encara on col·locar-nos a la vida. Se que puc compartir el teu somriure o guardar-los per quan els necessitis, escoltar-te parlar de la vida, que puc agafar-te la mà per donar-te força, i que puc abraçar-te si ho necessites, se que hi puc ser, i que puc ensenyar-te una manera diferent de mirar les coses, no es ni millor ni pitjor que la teva, es tracta d’aire fresc, i l’aire sempre ens ajuda a respirar. Has estat un dels descobriments mes bonics d’aquest any, i la intuïció no m’acostuma a fallar mai, vull deixar fluir les coses de la forma tan bonica i espontània com ho estan fent, que gairebé sense adonar-nos, ens hem posat una a la vida de l’altre, sense ser-ne ni tan sols conscients, que cada vegada, hem anat fent mes per trobar-nos... 

“Enamórate de ti, de la vida.
Y luego de lo que tú quieras.”

Frida Kahlo



dimecres, 18 de desembre del 2019


I de nou a aquestes dates, arriba el concert d Nadal de l’escola. Aquest any, marcat per un format diferent de principi a fi, amb una idea molt agraïda de posar les entrades a l’agenda de cada alumne i la distribució dels dies ja marcada, ha facilitat la logística de moltes famílies, que no han hagut de fer la cua per recollir-les. Els grups de whatsapp han funcionat per l’intercanvi de tots aquells que ho han necessitat, així que per aquesta part, penso que s’ha fet un pas endavant important. El concert, és un esforç titànic per tothom, per les persones que pensen el format, les cançons, la decoració, la música, tota l’escola, és mobilitza per portar els nens, per tornar-los, per calmar nervis, per posar jaquetes, al final, és el estar allà pel que calgui, i perquè tots junts, gaudim d’una estona especial. Els nens, han preparat les seves cançons, en català, castellà, anglès... on al final l’idioma no és tan important com el contingut, amb lletres inclusives, lletres respectuoses, fomentar la convivència, estan cantant i alhora treballant valors tan importants com la solidaritat, fan cohesió de grup, i dalt de l’escenari, aconsegueixen emocionar i sorprendre, lluitant contra la vergonya, i es que a vegades oblidem que no deixen de ser nens actuant davant de gairebé 400 persones amb els seus respectius mòbils a la mà... digueu-me que això no impressiona... la mestre de música ha dirigit el concert de forma impecable, sempre al seu lloc i desapercebuda, així com els alumnes de 6è que han estat el fil conductor del concert i ens han anat introduïnt les cançons, el muntatge de fotos de mi persona favorita que ha fet plorar a mitja sala, el Mix de 6è que no ha deixat ningú indiferent, l’espontaneitat que p3 que ens ha fet somriure a tots, i sobretot i lo mes important, l’estona que hem compartit escola i família, gaudint junts, d’una llavor que ens donarà les arrels per créixer i les ales per volar...

dimarts, 10 de desembre del 2019


Ansiava satisfer els meus desitjos mes primàris, inclús aquells dels quals encara no n’era conscient, sentir aquella abraçada que conté els dimonis, sentir-me tan meva i alhora poder ser part de tu, mantenir el meu espai vital però que el puguis trepitjar amb la suficient cura, de que hi hagi lloc pels dos, volia penjar la soletat a una porta qualsevol i esperar que algú, se l’emporti, fent així el meu cor, mes fort, i que els meus dubtes els pugui bufar, com quan demanes un desig i el vols acompanyar. Buscava la carència del meu desequilibri, el plaer que provoca, el tenir, el que creus que necessites, els meus instints em parlaven de tu, però al mirar-te no ho veia, i la vida desde el prisma, t’amaga moltes cares que desde la mateixa posició no pots veure. La sensació de que et falta alguna cosa, és constant quan vivim, és insaciable, per això no valorem el que tenim, o no som capaços d’adonar-nos, extenuats d’un anhel que mai s’apaga dins nostre, confonent constantment desig i necessitat, perquè podem desitjar moltes coses que no són necessàries per viure, però les fem imprescindibles, i en la seva búsqueda trobem la causalitat de la infelicitat, el sentir constant que sempre ens acaba faltant alguna cosa, que ens impedeix sentir la felicitat plena, aquest instint depredador, ens manté alerta els sentits, fent que la nostra supervivència a la vida, augmenti, i volguem viure-la plenament. Hi ha nits de lluna plena, en que la seva llum, et deixa veure l’horitzó, i fa que la por o la inquietud que et provoca l’obscuritat cedeixi, i et permet veure coses, que et meravellen, perquè quan mirem amb por, ens limitem, perquè com deia Nietzsche “quan mirem dins l’abisme, aquest, també mira dins nostre”  
He guardat en una caixa els nostres moments mes feliços, he fet neteja d’aquelles coses que pesaven massa, i he deixat la tristesa, per acompanyar-la amb una copa de vi, la veritat és que no necessito massa, potser només somriure en el mirall correcte, posar la música mes alta, o centrar l’atenció en allò que mai falla, potser només necessito, trobar-te quan em fa falta, i que dins de la meva estructurada ment, tot encaixi, com un puzzle, que cada peça sap el lloc on s’ha de posar, perquè a vegades hi ha peces que sembla que encaixen forçades, però llavors el puzzle, mai aconsegueix brillar, i la vida no deixa de ser un puzzle que hem d’anar completant, i sense forçar res, tot ha d’anar encaixant...

divendres, 6 de desembre del 2019


Estic servint la tercera copa, l’ampolla normalment en té 6, i porto calculada la dosi exacte, en que se, que tot és descontrola, sempre he pensat que la tercera copa és la clau de tot, es quan controles però perds la vergonya, quan ja no filtres les paraules, quan reconeixes sense embuts, altres coses que en una conversa normal, et farien pujar els colors i baixar la mirada, es l’hora de decidir si fas el següent pas, si val la pena, travessar aquell límit que has trencat mil vegades mes, i que cada cop el refàs dient que ha estat l’últim cop, però que bonic, és l’infern. I si arriba la quarta copa, ja saps que està tot perdut, entre el somriure i el fum s’esvaeixen tots els principis mes fonamentals, totes les promeses, tots els jo mai, mai, et deixes arrossegar pel desig, per la passió, i sabent, que res encaixa, no frenes, hi ha nits que s’han de deixar fluïr, i hi ha límits que s’han de traspassar, massa tard per fer marxa enrere, només queda viure i disfrutar. Intento semblar coherent en la conversa però fa estona que he perdut els papers del tot, he viscut això ja masses cops com per saber com continuarà tot, i dubto entre la copa, i el sentir-te tremolar, tinc un as a la màniga i busco el moment que l’he de jugar. I vindrà l’alba, i em recordarà que encara estic aquí, veure néixer de nou el dia, com aquelles nits empalmades, a la platja, on només la temperatura freda de l’aigua ens tornava la vergonya i el sentit, que al final les onades m’han arrossegat masses vegades, però quan ho penso es el que a la vida li ha donat tot el sentit, quan somrius sense mesura, quan estimes sense límits, quan jugues sense fre, quan sempre t’han dit que lo blanc era blanc i te’n adones que dins al yin hi ha el yang, i que no, que els perjudicis amb els que t’han inflat el cap, no serveixen per res, que l’amor es lliure, i mentre et serveixo la quarta copa, me’n adono, lo lluny que ara mateix estic... del cel...

dijous, 5 de desembre del 2019


Intento travessar aquest escut amb el qual et protegeixes d’un món que no t’entén, però la duresa amb la que a vegades trenques qualsevol mostra d’afecte, m’arriba a l’ànima. Lluito contra mi mateixa, contra els meus propis sentiments, perquè quan et fereixen l’orgull, surt aquella vena d’incredulitat e indignació alhora, les ganes d’engegar-ho tot, i que fàcil seria dir-li a qualsevol persona, menys a tu, que no deixes de ser una part de mi, i respiro i ho intento de nou, em consolo, m’enfado amb mi mateixa per no estar a l’alçada, i una vegada mes, busco aquella escletxa per arribar a tu, abans que caiguis, i poder-te abraçar, mentre als dos, ens cauen les llàgrimes. Jo sabia que res seria fàcil, però tampoc imaginava, que hauria de reinventar-me de nou, per ser la persona que necessites que sigui, la persona adulta amb seny, que pren les decisions conscient i no s’equivoca, la que té l’amor incondicional per donar-te, la que aguantarà els cops i no és mourà del teu costat, la que en el camp de batalla seguirà sempre en peu, intentant espantar tots aquells dimonis que t’atormenten i no et deixen ser tu. I quan et tinc als meus braços, es quan em trenco, es quan ploro de ràbia, de que les coses no puguin ser així sempre, vull abraçar-te per sentir-te de nou, com quan bategavem junts, perquè ara, moltes vegades em perdo i em pregunto si seguim fent-ho, necessito veure’t somriure i saber que ets feliç, que puguis apreciar els petits detalls de la vida, que puguis compartir amb algú, i saber que es el que es sent quan t’estimen i et respecten sense demanar-te res a canvi, ensenyar-te a establir els límits, i que puguis ser la persona, que vulguis ser, prou segura de si mateixa, per pendre les teves pròpies decisions sense tenir por del món, que entenguis que qui et fa sentir bé, es qui val la pena, i que la vida no és fàcil, però viure-la amb tota la seva intensitat, t’ensenyara que existeix una felicitat, que no tothom sap veure.

dimarts, 3 de desembre del 2019


A vegades no cal parlar, hi ha sensacions que no es veuen, però parlen, la gent en diu feeling, jo no li poso nom, però se reconèixer quan estic davant d’algú, que em fa tremolar. Sentir-se bé, amb només una mirada, intercanviar 3 paraules i que et quedis amb un somriure posat, això és lo bonic de les persones, fer vibrar a les demés amb la seva màgia. No cal anar mes enllà, perquè quan algú ens fa sentir bé, els moments per compartir van sorgint sense buscar-los, com quan quedes per fer un cafè i acabes sopant, com quan et quedes parlant i sents que no marxaries mai, s’encaden les paraules i com mes parles, mes coses en comú descobreixes. És bonic descobrir persones, perquè es bonic deixar-se sorprendre, i cada nou contacte amb algú t’aporta una nova cosa a la teva vida, que bonic és sumar, i que la felicitat sigui compartida. Ens costa obrir-nos, no son fàcils els començaments amb ningú, les amistats que arrosseguem de sempre, es fàcil mantenir-les, perquè cadascú respecta les diferències i aprèn a estimar-les, naturalment les persones que no han après a respectar-les ja fa temps que van agafar altres camins, però a mida que anem fent-nos grans, incorporar noves persones fa mes mandra, recordo un comentari concret amb dues amigues que va quedar molt borde però va venir a dir, que amb lo bé que estàvem juntes, no necessitàvem amigues noves, vam riure molt, i de fet, cadascú sap quin es el seu nucli fort, però la vida es tan dinàmica, que no deixem de coincidir amb persones constantment, i d’aquestes, alguna, quan te’n adones, cada cop camina mes estona al teu costat, i cada cop, fas mes per esperar-la. És difícil començar a aquestes alçades relacions que no vinguin marcades per les influències externes, perquè al final, com sempre tinc present, tots som els dolents a la història d’algú, i això es inevitable, com així el que projectem sense ser-ne conscients, per això, quan aconsegueixes posar un parèntesi a la vida i començar a escoltar, a mirar-nos als ulls, a intercanviar pensaments, i te’n adones que no estem tan lluny, es quan va canviant tot, perquè sempre, hi ha un moment en que les relacions canvien, cap a positiu o cap a negatiu, però sempre hi ha un moment, que fa clik, i ja no veus res igual. Trencar les rutines a cop de somriures, canviar dinàmiques, mirar-nos mes als ulls, regalar-nos vida, fer-la mes intensa, que es vegin les petjades, que poguem abraçar-nos i sentim, la pau, d’estimar-nos amb calma.

diumenge, 24 de novembre del 2019


Estan passant les coses tan ràpid i tan juntes, que no me’n faig encara a la idea, de que algunes marxen per no tornar mai mes, que alguns moments no els tornarem a reviure, i que algunes rutines, desapareixen per donar-ne pas a unes noves... ho veig passar tot, com part d’una peli, sense adonar-me que ara, m’han donat el paper de protagonista de la meva pròpia vida, i al final d’un cicle, el nou, es massa incert. No se encara que sento, ni que hauria de sentir, fa molts dies, que milers de sentiments barrejats de mil fronts oberts m’ataquen per tot arreu, sense gairebé centrar-me en res, sentiré l’enyorança d’un temps preciós, viscut amb comoditat al teu costat que ens ha permès gaudir-nos, però gaire mes enllà d’això, no se que buscar-hi exactament. Fa 6 anys que la meva vida es va transformar del dia a la nit, tot allò que prioritzava va passar a un segon terme, tot allò que coneixia, cada vegada em feia mes mandra, com si una part de mi, havent donat la vida, hagués mort, com si tot allò que existia abans, fos d’un altre món. I entre imprevistos han anat passant els anys, encara no hem plorat algunes coses, i ja en surten de noves que es posen a la fila de les tristeses,  esperant el moment, en que caiguin les llàgrimes, i deixin sortir els nervis que fins ara, son els que ens ajuden a fer el cor fort, és curiós, com pots aferrar-te a una espasa que es capaç de tallar-te les mans i al mateix temps fer-te sentir forta per seguir caminant. I demana pas la por, trucant a la porta del cor, la incertesa es el que fa mes mal, perquè no poder controlar el que passarà, fa que els dimonis tinguin carta blanca per sortir i poder-te atormentar, perquè ens acaba fent mes mal el que imaginem que el que acaba passant, però es una etapa que comença i com totes les que comencen, sempre fa mandra arrencar. I em vaig creuant converses i d’entre el meu caos interior busco respostes per convèncer la curiositat, perquè la veritat mai interessa a ningú, perquè moltes vegades quan la dius, li treuen importància i diuen que no es per tant, perquè aquesta mania la tenim, quan expressem una emoció tendim a reprimir-la, dius que sents tristesa i et diuen, doncs això no pot ser has d’animar-te, però ningú es para a pensar realment que si vull estar trista, tinc tot el dret d’estar-ho, però es igual, perquè si t’alegres molt, també et diuen que no n’hi ha per tant, mai n’hi ha per tant per entendre res, perquè parlem però no escoltem, i volem escoltar, però hem perdut la capacitat de fer-ho, perquè a la tercera interrupció, ja parles del temps, de la política, del fútbol, que son temes, mes banals, però a la gent li fa mes il·lusió que parlar del cor, de les emocions i dels sentiments, perquè costa trobar el moment, potser per això, segueixo fent el cafè sola, perquè almenys ningú, em diu, ni el que haig de sentir, ni el que haig de fer.

divendres, 15 de novembre del 2019


I quan tot es complica, quan penses que tu ja no arribes a mes, apareix el seu somriure i el seu saber fer, per calmar-ho tot, jo no se, com podrem agraïr el que fas per ell, que va mes enllà de tot, es pur amor, i d’això, anem molt necessitats, en un món, que poques vegades, es para a escoltar els crits d’ajuda, i que es mes fàcil, posar el peu al coll i fer que no ho estàs escoltant. Heu creat una relació única, la vostra, que heu construït a base d’estar junts, de mirar-vos, d’intercanviar, de sentir-se respectat enlloc de jutjat, de trobar en tu, la calma enmig de la tempesta, de ser aquell port segur, que val la pena parar-se per refer-se, parlar de tu, es veure com se li ilumina la mirada, i en silenci, l’escolto i li reforço aquest sentiment, no hi ha res mes bonic, que quan estimes sense mesura, com fas sempre tu, la persona que tens davant, t’entengui i et correspongui de la mateixa manera. Faig un pas enrere, jo no vull entrar en aquesta relació, no la vull modificar, esteu vivint algo tan bonic, tan vostre, que tu sempre  recordaras la felicitat d’aprendre amb una persona que t’enten i que t’ajuda sense que ni tan sols tu, en siguis conscient la meitat de vegades i al final d’això estem fets les persones, de bocins de totes les experiències viscudes, i ella, amb la seva forma de ser, quedarà impregnada en tu, perquè també, estàs creixent de la seva mà, i junts, aprendreu a mirar els obstacles d’una altre manera, i veuràs que quan tens algú que t’impulsa , aquests deixen de ser alts. Em fa pena, que no te’n adonis, en quin entorn tan bonic estàs vivint ara mateix, on tothom, fa el possible perquè et sentis bé, i sento que sempre se m’escolta, no només t’ajuden a tu, també ho fan amb mi, i això em permet, alliberar una mica el pes, que arrossego sempre, i que aquelles miratges que et jutgen, les pugui anar combatent sense deixar-me vèncer, encara que a vegades fallo i se que no estic a l’alçada del que necessites, no deixo d’intentar-ho. Sempre he pensat que quan la família i l’escola van de la mà, es crea el binomi perfecte, al cap i a la fi, quan les batalles es comparteixen la força és mes gran i com mes punts de vista, mes enriquiment per totes, la riquesa d’opinions ens ajuda a ampliar els punts de vista, i el que nosaltres no veiem, potser ho veuen els demés, no ens hem de pendre com un atac un punt de vista de diferent perquè no hi ha ajuda ni demostració de respecte mes gran, que algú que veu que t’estas equivocant, es quedi al teu costat per dir-t’ho i donar-te la mà per ajudar-te, i es normal tenir por, es normal la desconfiança, però quan estem perduts, caminar sense sentit, sempre es el pitjor que poden fer. I amb l’esforç de totes les persones que t’envolten, hem creat aquell entorn segur, que tanta tranquil·litat et dona, per seguir creixent en confiança, entre cotó, però amb fermesa i decisió, perquè a l’equilibri de la vida, tan important es que et diguin quan fas les coses bé, com quan les fas malament, perquè les fas, ningú està exent de cometre errors, però la nostra actitud davant d’ells, és el que determinarà l’aprenentatge adquirit, i és l’experiència que ens servirà, i acumularem per gestionar les situacions cada vegada millor, busca sempre allò que et fa feliç, segueix el teu instint, perquè com diu el Kilian “l’instint te a veure amb la llibertat i la llibertat amb la felicitat, perquè la vida sense buscar estar contents, no te sentit”.

dimecres, 13 de novembre del 2019


Aliè a tot, somrius, i a mi m’omple l’ànima, no se, fins a quin punt, entens massa bé tot el que t’explico, el perquè estem aquí, el perquè de tantes preguntes i tanta gent nova. No ho has preguntat, però sense que jo hagi de dir-t’ho, estàs atent, impacient davant el repte, ansiós per jugar una estona com tu dius, mentre nosaltres parlem de tot sense anomenar res. Mai, escalfa el sol lo suficient com per molestar en un dia gèlid, on les fulles seques que corren per terra, m’espanten quan algú les trepitja, quedant destruïdes amb una facilitat que m’inquieta i em posa nerviosa, eren tan perfectes... com les persones, que tampoc som capaços de veure la seva fragilitat fins que que de sobte, tot peta i ja és massa tard. Comença a ploure, i el fred glaça, és l’ambient que m’agrada, i com a les pel·lícules, he trobat la pastisseria perfecte per pendre un cafè amb llet mentre miro el rellotge que sembla haver-se aturat, en el vidre entelat tinc la temptació d’escriure-hi alguna cosa, sempre m’ha agradat això dels missatges que queden amagats. No he posat sucre al cafè, i mentalment m’estic queixant de l’amargor a la que reaccionen nervioses les meves papil·les gustatives, m’escalfa, m’escalfo, i respiro amb calma observant la gent que camina accelerada pel carrer, intentant protegir-se de les 4 gotes que cauen, i me’n recordo d’allò tan graciós que fem els humans quan plou d’alçar els hombros com a mesura de mullar-se menys, somric, i quan torno la mirada, un senyor que m’observa, posa cara espantat. M’aixeco i refaig les meves passes per retrobar-te, m’esperes amb un somriure, i de nou, seguim caminant, com espero fer-ho sempre, al teu costat, acompanyant-te en el que puguis necessitar...

diumenge, 10 de novembre del 2019


I sense voler, vam entrar en aquella espiral d’intensitat, que ens esgotava l’energia, es va anar enterbolint tot,  i la il·lusió, s’esfumava al mateix ritme que ens exigíem mes. Sempre he pensat, que tu, vas ser el millor que li va poder passar, però reconeixo que a mi, em va costar gestionar la situació. Sempre he sentit una espècie de feeling amb tu, sempre que t’he trobat, se m’ha dibuixat un somriure, i encara que passéssim temps sense veure’ns, sempre, et retrobava amb il·lusió. La teva bondat, sempre per davant teu, amb aquesta calma que trasmets, feia que arribar al mati a veure’t, fos una estona de pau, enmig d’una batalla, que cada cop se’m feia mes dura, on cada vegada s’obrien mes fronts i on les forces cada cop les tenia mes dèbils. I si, vaig dubtar de tu, i allà, es va marcar un abans i un després, se que et vaig ferir intensament, i per molt que demanem perdó, hi ha ferides que necessiten el seu temps per sanar, vaig sentir com es trencava tot, i mentre recollia els trocets, feia que no me’n adonava, perquè la intensitat que seguíem vivint i no ens donava el temps ni l’espai necessari, per respirar i refer-nos, sabia que potser no tornaria a somriure al veure’t, perquè jo seguia enfada amb les situacions que vivíem, i la teva gestió d’elles, sense adonar-me, que no em posava al teu lloc i aquest egoïsme, ho enterbolia tot. No et negaré que tenia por de tenir-te de nou però també tenia por a no fer-ho, ets la millor en aquell espai, però amb la relació tocada, necessitàvem que el vent entres  i escombres tota la boira, i gairebé de nou puc tornar a somriure davant la teva mirada, i de nou sentir la calma que em transmets, sempre diuen que de les situacions se’n aprèn, i jo ja començo a aprendre com funciona i com funcionarà això, després de que aquesta setmana, un malentès, ho tornes a fer rebrotar tot, i tu, sense saber-ho, em vas ajudar a pendre la millor decisió, ja tenia una experiència a l’esquena, que no volia que es donés de nou. Sempre disposada a ajudar, mai tens un no per resposta, jo sé, que mai, m’he posat davant teu i t’he dit lo molt que ho sentia, se que he passat la pàgina i t’he deixat enrere, sense demanar-te perdó, ni agraït-te cada minut de paciència en la que vas respirar i em vas demostrar ser millor persona que jo, se que no t’he dit mai, lo molt que m’has ensenyat, i que amb el teu exemple present, ara acostumo a gestionar millor les coses, o almenys ho intento. Se que sempre he agraït i no he amagat mai, lo bona que ets en la teva feina, la passió que hi poses, i que ho dones tot per ells, però tinc la sensació de que vaig tancar la porta sense mirar enrere, sabent tot el que havia passat, i que mai, t’he dit, gràcies, per demostrar-me, que a la vida quan ens equivoquem, si que existeixen les noves oportunitats, que tornem a somriure al mirar-nos, i de nou, agraeixo, totes les lliçons que m’has donat, que espero que aquesta vegada, ho sàpiga fer millor que abans...

dijous, 31 d’octubre del 2019


No te conocía ni lo hubiese hecho nunca, pero la vida quiso cruzarnos, y sin saberlo, cada día que pasaba, te hacías un hueco más grande. Siempre he tenido una imagen bastante cruel de los profes, esos seres que se creían intocables, a los que al toserles,  se creían con la libertad de poder someterte a su disciplina,  muchas veces, totalmente fuera de lugar. Seguramente por las experiencias personales que acumulamos, nos creamos las defensas que luego se convierten en barreras que nos protegen, está claro, que a los profes no les gusta esos niños que dan trabajo, que se salen de los estándares, que desafían, que contestan, y yo siempre, me llevaba los premios más grandes. Esa mochila que llevas a cuestas, hace que siempre estés en guardia, ahora que defiendes los intereses de aquellos que más quieres y sabes que no vas a permitir según qué cosas, siempre a la defensiva, sé que es una actitud que debería trabajar para desterrar, pero me sigue molestando bastante, esos profes que se la dan de dioses con la verdad absoluta siempre en su terreno de juego, y no se dan cuenta, que el aprendizaje es siempre mutuo. Nunca cojo cariño a alguien que está de paso, al final, los profes se cruzan, están un par de años y ya no los vuelves a ver, eso te da la libertad de decir lo que tengas que decir, y defender lo que haya que defender, porque las aves de paso se olvidan rápido, será por eso que me cuesta medir las palabras. Pero contigo siempre fue distinto, no sentía esa tensión de llegar y ver si tenía que sacar los dientes, llegaba relajada, con ganas de verte, hablar esos 5 minutos que cada vez intentábamos estirar más, que nos sacaban una sonrisa, y te ibas con la sensación de que un café no hubiese estado mal, y eso que tanto que defendía de que a los profes les da igual quien seas tú, total, cada año tienen 25 nuevos y nunca son especiales, aunque queramos creer que sí, no dejas de ser uno más de los que pasa, se me hace añicos cuando me preguntas que tal todo, y voy echándote de menos buscando el hueco para poder estar un rato ahí riendo contigo, que bonitas son las connexiones que se crean cuando no eres ni consciente de ello, y que las cosas están yendo bien que no es nostalgia al pasado, pero si es todo tan distinto, frío y impersonal, otra vez, vuelves a ser un número o un nombre vacío de contenido, esa calidez del tú a tú se pierde, esas sonrisas ya no existen, y siento que hecho de menos esa manera tuya de hacer, ese... todo bien desde la otra punta lanzado al aire pero que llenaba más que ahora, que a veces, ni te miran...

diumenge, 27 d’octubre del 2019


Tots sóm els dolents, a la història d’algú... no hi ha frase mes certa que aquesta, la vida ens creua amb gent contínuament i no sempre estem a l’alçada, també la diferència de visió sobre les coses, influenciades per la nostra manera de ser i de viure, ens dona una perspectiva que no sempre s’entén ni es compartida, a vegades ens pre formem opinions d’altres, sense ni tan sols tenir-hi relació, o per les relacions que hi han tingut els altres i no ens adonem que cada relació que s’estableix entre dues persones és única i incomparable. Hi ha persones que les mires i ja saps que veuràs les coses gairebé de les mateixes tonalitats, que saps que podries seure, que podries pendre un cafè, que intercanvies dues paraules, i sense ser res especial et fan sentir bé, en canvi, n’hi ha altres que no semblen parlar el mateix idioma, que dones voltes i no les entens perquè per entendre-les les hauríeu de mirar les coses igual, i com no succeeix, s’entra en una espiral de bucle, que acaba desgastant i cansant, relacions tòxiques que enlloc de fer-te somriure fan mal, persones que prefereixen ferir-te, que seure a parlar. Creure en el feeling, i envoltar-te d’aquells que et fan sentir que tot val la pena, d’aquells que et treuen un somriure, que t’ajuden sense que hagis demanat que ho facin, ens creuem amb tantes persones al dia, que no hem de perdre l’oportunitat de compartir i intercanviar per seguir creixent i acumulant experiències boniques, i si, les dolentes ensenyen, però joder, son una putada. Establir relacions sanes que respectin les opinions, els moments i les emocions, ajudar a expressar enlloc de reprimir, dir les coses amb assertivat utilitzant el reforç  positiu i recordant, que tots fallem alguna vegada, incloure enlloc d’excloure, unir enlloc d’allunyar, mirar-nos enlloc de criticar-nos, preguntar-nos si val la pena, lluitar la batalla o deixar-la passar.  I sobretot tingueu prou personalitat com per jutjar vosaltres mateixos les situacions, i no sigueu marionetes de ningú, talleu la corda i balleu per vosaltres mateixes.

dijous, 24 d’octubre del 2019


Hi ha gent que la veus molt sovint, però de sobte un dia te’n adones que ni tan sols els coneixes, que no saps que els agrada, ni que els preocupa, que hi convius, sense intercanviar, que els preguntes però no escoltes, que no els recordes la meitat del temps. Vivim per nosaltres, per les nostres preocupacions pujats a un tren de la vida que accelera i mai frena, ens adonem que han florit els ametllers quan veiem la flor, però ni tan sols, haviem vist créixer el brot, compartim cafès buits de contingut, ens comuniquem amb paraules banals que mai van mes enllà, a vegades per por a molestar o per por a que descobreixin els nostres temors, quan tots en tenim, ens esforcem a somriure quan no ens ve de gust però així, estalviem les explicacions. Sovint oblidem que tots a la nostra vida passem etapes de merda, etapes de no trobar-nos, etapes de felicitat absoluta, perquè la vida no deixa de ser una muntanya russa, on les sensacions s’acumulen impossibles de controlar, on a vegades no et ve de gust anar ràpid, però veus que el món no frena i no et queda mes remei que sentir-te a contracorrent, en altres es tu qui corre davant i li dius espavila, però anem cegats, i de sobte un dia despertes i ho veus tot diferent perquè a vegades el mar sembla blau però segueix sent transparent, i aquella persona que semblava tan tímida, té un motiu per ser-ho, aquella que semblava borde, resulta que és una persona fantàstica, i aquella en qui confiaves no dubta a fotre’t una patada... i mentre seus al meu costat, la perspectiva canvia tant que no goso a dir-t’ho, penso que no se ni la meitat de coses que tu, que no t’escolto, que a vegades només parlo sense adonar-me que hauria de callar, i ni tan sols m’havia adonat que tenies els ulls verds, perquè mai m’havia parat a mirar-te, tot i parlar sovint... i et sento tan lluny que em fa vergonya reconèixer, que has passat com un miratge tot aquest temps, i mentre t’escolto, me’n adono de tot allò que m’estic perdent, per no parar atenció al que es important, al temps que compartim amb cada persona que coincidim.

divendres, 11 d’octubre del 2019


No us ha passat mai, que us agradaria conèixer mes a fons a algú i no trobes la manera d’acostar-te? No, no parlo de sexe, parlo d’amistat, de pendre algo amb algú sense que la intenció arribi mes enllà que somriure una estona i sentir-se bé, com comença l’amistat? En quin moment la vida ens creua amb algú i ens anima a compartir les nostres estones? Amb el ciment de l’afinitat construïm les nostres amistats, aquelles que ens van acompanyat al llarg dels dies, amistats que van apareixent a mida que la vida va avançant, compartint moments que marquen un abans i un després perquè construïm records conjunts i perquè al final, les vides van pararel·les, segons a quina etapa ens trobem, aquesta afinitat ens uneix i ens anima a compartir-la fent-la mes bonica, mes plaent, som éssers socials per naturalesa, i tendim a sentir-nos millor quan estem acompanyades. Mirar a algú, i veure que veu les coses gairebé de la mateixa manera que tu, i les que no veu igual, te les ensenya com les veu, perquè tu, puguis ampliar la teva mirada i entendre-la, perquè no significa, estar d’acord amb tot, però si respectar-ho, algú amb qui pots parlar les coses, aquelles que t’agraden i les que no, i saps que no t’has de posar a la defensiva per fer-ho, perquè en cap moment, et sentiràs atacada. Anar juntes per la vida, caminant els dies, fent-los mes agradables, saber que tens un suport per seure quan et faci falta, una mirada objectiva per quan la necessitis, una abraçada i un mocador per aixugar-te les llàgrimes, una mirada crítica, que et toqui la fibra, quan ningú vol fer-ho, a vegades no entenem perquè les persones que ens estimen ens diuen coses que fereixen, però es que realment ens estan demostrant l’amor que senten, et donen la oportunitat de canviar, de convertir en aprenentatge allò que estem errant, ens posem a la defensiva i ens ho prenem com un atac, però no hi ha amor mes gran que quedar-se al costat d’algú i dir-li, eh que t’estas equivocant, perquè quan algú t’importa es quan pateixes que es pugui fer mal. I et veig de lluny, i se que podria seure a la mateixa taula i que parlaríem el mateix idioma, i que em desperta curiositat el sentir que podria però segueixo sense veure el camí per fer-ho, que a vegades els astres no s’alinien lo suficient, o també hem d’acceptar que no sempre els sentiments son recíprocs, perquè no totes sabem projectar ni rebre les sensacions que volem, i ens pots sorprendre la mirada que te algú de nosaltres, i clar, després venen les sorpreses, tan del dret, com del revés...


dijous, 12 de setembre del 2019

Primer d’escola, d’un nou cicle, i com sempre, n’hi ha que els costa mes, i n’hi ha que els costa menys, però també podríem dir, que n’hi ha que expressen mes, i altres que expressen menys. No plorar, no et converteix automàticament en estar feliç, i plorar no vol dir sempre estar trist, pots plorar per nervis, per por, no us ha passat que us cauen les llàgrimes i inclús ets capaç de somriure? Que bonics son els nervis, que ens dominen, fins que no som capaces de reconduïr la situació. I que voleu que us digui, jo m’he sentit bé, el meu fill gran, té una profe mes nerviosa que ell, aquelles que tenen una mà de ferro amb un gua de seda, que tenen el tacte exacte per reconduir les situacions, però la suficient fermesa per no deixar-se pendre el pèl, i la petita, té unes d’aquelles persones que trasmet sense paraules, una vibració positiva de calma, està aterrant, però ve amb el somriure desplegat disposat a fer-ho amb ganes, perquè es nota, i joder, s’agraeix, quan trobes persones motivades, persones plenes d’energia, que gaudeixen fent el que saben fer, creant ambients per poder desenvolupar les nostres capacitats, treballant l’empatia, l’assertivitat, la paciència, donant eines, perquè el dia de demà, puguis gaudir la vida, i buscar-hi el teu lloc... créixer jugant i aprendre gairebé sense adonar-te’n, i que els pares poguem implicar-nos per donar continuïtat a aquests valors que us transmeten a l’escola, perquè l’educació en tribu, es essencial, i hem de lluitar-la molt mes, en una societat cada cop mes individualista, capaç de obviar els problemes aliens amb tal de no embrutar-se les mans... en una societat on estem perdent el respecte, i on el jo s’imposa al nosaltres, amb l’incivisme cada cop mes present, fent evident, que l’absentisme, marca, per això és tan important quan us dic, que vivim en societat i que es molt important entendre que no ho fem sols, que cada acció nostra, crea una cadena de reaccions que també afecten als altres, i a l’escola, es un petit món, on aprens poc a poc, com funcionen aquestes accions, perquè aprendre, et farà tenir la suficient maduresa per decidir, i quan pots decidir, pots ser lliure, i la llibertat et donarà vida.

diumenge, 8 de setembre del 2019

40 anys d’anècdotes, de festes, de correfocs, 40 anys d’una bèstia de foc que ens ha vist créixer a molts, que hem suat la seva camisa, que sota el crit del no passaran, hem lluït orgulloses les ferides i cremades, sabeu que es la cuca? La cuca, es una manera de sentir, un adn impregnat en cada potaroja, la cuca és disbauxa, es alegria, companyerisme, l’anar tots a una, el descontrol controlat, es seny i es rauxa, un moment viscut de cada colla, un munt d’anècdotes per explicar, es córrer amb les caixes dels petards vigilant no caure ni perdre’ls, es preguntar al cap de la cuca cap on gira, i que et digui a la dreta i de sobte vagi a l’esquerra, es menjar-se uns bancs i tots en una pila, es entrar en un camp de fútbol per fer el lluïment i perdre la cua pel camí...  es sortir desde la plaça acabada l’encetada, passar la banya arran de la barana, fer voltes a Ca la Manya, refrescar-se a cal Balent, fer L’eterna pujada del carrer Major, per parar a menjar coca i galetes a Cal Meliton, es fer el final de festa a la bassa i la botifarra a l’esbarjo, on orgulloses expliquem les anècdotes del que hem fet. Cada colla que ha crescut amb la cuca, té unes vivències pròpies, unes experiències que poden semblar diferents però que al final, son gairebé iguals, que es transmeten de generació en generació, gràcies a aquells que al 1979 van tenir una inicitiva, que s’ha convertit en un símbol del poble, com també a aquelles que anys després, desde el carrer nou, feien sorgir la cuqueta, 40 anys cremant pòlvora, i que la joventut de la cuca, no deixi de córrer mai...

dimarts, 27 d’agost del 2019

I per fi, la pluja, com l’adoro, segurament perquè em relaxa, m’agrada mullar-me, i notar com poc a poc, cada gota que llisca per la meva pell, em fa sentir mes viva. Anar a la platja plovent, desèrtica, i passejar-hi amb calma, o perdre’m en una vall amb els peus a l’aigua d’un riu, que arrossega històries i somriures, però no, estic asseguda a la sala d’espera, i se’m fan llargs els minuts, tanco els ulls buscant alguna imatge que em faci esvaïr-me, quan de sobte, sento el meu nom. Enfrontar-te a tu mateixa, a les teves decisions, veure’t en un mirall, i davant teu, algú que està per ajudar-te, però que si no aconsegueixo baixar la defensa, sembla que m’estigui protegint de l’enemic. Em noto dispersa, li he fet repetir la pregunta 2 vegades i he respòs sense encara entendre ben bé que havia de dir, se’m fan incòmodes els silencis, per molt que intento relaxar-me, no ho aconsegueixo, estic en constant contradicció lluitant contra mi, em mira, i jo penso que li dec semblar imbècil, però no se perquè, semblo la persona mes incoherent del món. A vegades m’agradaria poder controlar les situacions amb la seguretat d’aquell que sap que ho domina a la perfecció i no ha de patir per res, i mira que adoro la psicologia, però aquí, davant de la psicòloga em sento tan petita... la por, és ella la culpable de que se’m paralitzin les idees, la por de sentir que potser m’he equivocat, la por de que m’assenyali directament a mi, por, de que em digui, allò que ja fa temps que veig i em nego a mirar-ho, que al final, ignorant es viu mes en calma, i jo ja no se si vull saber-ho tot, o girar l’esquena al món, i que sigui el que hagi de ser. Perquè tinc la sensació de que lluito molt, però no obtinc cap recompensa, com quan nades a contracorrent, que t’esgotes, i al final no serveix per res. Està tronant, i jo continuo contestant preguntes, mentre meva ment es passeja per sota la pluja saltant bassals, se’m fa freda la sala, i continuo lluitant per veure-la com una aliada, potser es l’hora mes llarga del dia, però el problema, es que això, només acaba de començar, per fi surto, està plovent, miro al cel, tanco els ulls, noto les gotes relliscar per les meves galtes, m’alliberen, m’allibero, camino amb calma, i marco les petjades a terra, per fi, respirant, necessito sentir-me forta, perquè ara mateix, és la única opció que tinc.

divendres, 23 d’agost del 2019

Avui fa un any que podia haver canviat tot, però per sort lo únic que va canviar a la meva pell, son les cicatrius. El dia era clar, haviem arribat el dia anterior amb ganes de descansar, de desconnexió, vam decidir anar a fer una volta, el camí era estret però s’hi passava bé, pare i fill caminaven ràpid, nosaltres érem mes lentes. El camí transcorre pel costat d’un penya-segat que va a parar al riu, el desnivell es considerable però no hi veig perill... de sobte, tot canvia, noto el peu lliscar barranc avall, tinc la nena agafada de la mà, no se si la llenço, o l’arrossego, no se res, perquè de sobte tot es fosc... lo primer q recordo son els crits, i lo segon la veu del kaiu dient, la nena està amb mi, no veig res, estic marejada, i el Roger on és? - ha anat a buscar ajuda, Déu meu té 5 anys, i està sol i segurament espantat... però no, corre a buscar ajuda cridant auxili, com si tingués 15 anys i entengués que no era moment de tenir por,  uns nois el veuen i de seguida el van a buscar, son monitors de barranquisme, tiren cordes, baixen a buscar-me, em pugen, a dalt, una infermera m’espera per fer-me les primeres cures, segueixo sense veure res, no em torna la vista, però els nens estan bé, només he caigut jo, això em tranquil·litza. Arribo al CAP de Sort, he recuperat la visió, i cada cop em trobo pitjor, miren les ferides, i em diuen que no em poden curar, que em traslladen a l’hospital Comarcal a Tremp, recordo el trajecte amb l’ambulància etern, l’infermer constantment preocupat per la meva consciència, i el conductor, avançant a tort i dret, i jo dient, no correu, que estic bé, es veu que m’han de cosir una ferida oberta al cap, i revisar els diversos traumatismes. A tot això estic sola, el kaiu ens intenta seguir amb el cotxe i els nens, el Roger ja nerviós, no l’han deixat pujar a l’ambulancia i tota la calma i maduresa que ha demostrat a la muntanya ha esclat, estic preocupada per com ho estaran vivint ells, això gairebé em fa mes mal, que totes les ferides juntes.  Arribo a l’hospital, he perdut el mòbil i tota la documentació, però per sort, no ho necessiten, comencen proves i radiografies, anestèsia, i dic no, que ara vindran els nens, no se on son i estic nerviosa, surt el cirurgià, torna amb els nens, i els asseu al meu costat, no es una visió massa agradable, la ferida es delicada i perdo bastanta sang, però millor tots junts, l’ensurt ha estat massa gran. Sols a Tremp, i encara hem de tornar a Espot a buscar les coses, estic molt marejada, em tenen en observació, les radiografies van sortint bé, res trencat, traumatismes múltiples i traumatisme cranio-encefàlic, total, coses que el temps curarà. Ningú pot ajudar-nos, així que ens toca treure la força d’on no n’hi ha, es tardissim, amb el tema de l’observació ens han donat l’alta de matinada, seguim amb la roba mullada, hem d’anar altre cop a Espot, recollir-ho tot, i decidim tornar a casa. Un cop a casa s’escampa ràpid la notícia, mare meva, quan d’amor rebut, amics q venen, altres que truquen, inclús rams de flors, em cauen les llàgrimes un cop més, el temps tot ho posarà a lloc, però a dins meu, que encara segueix fent-me mal el record.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Que passa quan els somnis es compleixen? Quan els acarones, els vius i no venen acompanyats de focs artificials i aquell moment que pensaves que seria màgic i únic passa una mica desapercebut, que inclús sents pena, per no sentir l’alegria desbordada. Processem les emocions en la calma, quan el nostre cos peta, quan la solitud ens dona la treva necessària per centrar-nos en tot allò que ens ha passat per alt, repasso els moments, les paraules i sobretot els silencis, però es tal l’intensitat que imprimeixes a la vida, que tinc la sensació constant, de que visc, però no dono per tot, i que ja ni tan sols, en la meva soledat, puc rebaixar les altes revolucions en les que les circumstàncies, ens obliguen a viure, es fa realitat un somni que arriba sense foc artificials però no per això, vull ser-ne menys conscient. On van a parar els somnis un cop els has acaronat? On son els desitjos que demanes a l’aire quan creus que ningú et sent? On queden aquelles nits sense poder aclucar l’ull imaginant el moment? Que és en realitat un somni? Un anhel? Un impossible? O algo tangible pel que ens falta valor? Arremangar-se, i passar pel camí enfangat enlloc de buscar una passarel·la, o de seure a esperar que la terra, s’assequi, fent mes fàcils les nostres passes, i a la vegada mes incomòdes amb el subconscient donant pel sac, dient que ja fa dies que hi podíem haver passat, que vagis a buscar el teu desig, però que siguis conscient que la lluna, no la pot tenir ningú, somia de tal forma, que no necessitis unes ulleres de realitat virtual per veure-ho, sigues conscient fins i tot en els somnis, perquè els impossibles son meravellosos, però els somnis tangibles son els que ens donaran la vida...

dimarts, 23 de juliol del 2019

Una copa de vi blanc fresca, i una bona conversa, no anhelo res, que una estona de calma, de sentir-nos la nostra veu, d’escoltar les reflexions a l’aire, de veure com podem debatre i sortir-ne enriquits. Bocins de tu que queden per sempre, paraules llençades que mai son a l’atzar, perquè la copa s’escalfa, quan els glaçons es desfan, però lo bonic de les paraules es que mai s’acaben, i les pauses, que formen part de la conversa es van integrant, perquè els silencis poden fer mes soroll que les paraules, però ben posats, creen complicitat. Es una nit d’estiu fresca, de somriures que s’intercanvien a la llunyania, d’avions que dibuixen esteles al cel, d’estrelles que brillen amb força al costat d’una lluna plena, que ens ilumina i ens fa màgic el moment...

dijous, 11 de juliol del 2019

Sona la música a un volum considerable, rialles, crits, moments de disbauxa regats amb la manguera que els fa gaudir sense haver de pensar en res, moments de felicitat absoluta en la millor edad de la vida, aquella en que la teva gran preocupació es no tenir clar de quin gust demanar el gelat. Monitors que gaudeixen i fan gaudir, que contagien alegria, que transmeten felicitat, monitors, aquelles persones que per diverses raons decideixen treballar a l’estiu, persones que la resta de l’any tenen una vida, però que al Juliol es converteixen en aquelles persones imprescindibles per dur a terme el casal d’estiu, persones optimistes, empatiques, d’energia desbordant, responsables, amb la suficient generositat per compartir el seu temps de lleure, en fer coses pels demés, perquè a moltes, les trobes després a diferents entitats, esplais, i festes varies, persones compromeses amb la vida i amb el somriure, fent que la part de món que ens toca, sigui una mica millor. Monitors que ballen al ritme de la música, que curen ferides a base d’abraçades, que sense voler-ho, son exemple, dels que vindran mes tard. Amb una directora d’orquestra que sempre sap on es el seu lloc, que escolta, que actua, perquè tot l’engranatge funcioni a la perfecció, que hi ha coses millorables, naturalment, per això les persones estem en constant evolució, i a mes recordeu que ningú es perfecte, però mai, veiem els nostres propis errors. A mi m’agrada l’essència, que desprèn el casal, de fet, la pena que sento és no poder anar-hi jo, i que em facin dibuixar, i em mullin amb la manguera, i que em posin la música a tope, i que quan caigui, m’abracin i em dibuixin una cara contenta i que se’m passi tot...

dilluns, 8 de juliol del 2019

Fins i tot l’aire ofega, costa gestionar aquesta angoixa, la tensió dels músculs que no dona treva, només les llàgrimes, semblen alliberar una mica la tensió, i es inevitable la tristesa, però la vida té aquests moments, sentim tristesa perquè les coses canvien quan no volem que ho facin, perquè amb la seva realitat se’ns mostra la cruesa del dia a dia, la tristesa no es dolenta, l’hem de sentir plenament, tant com l’alegria, hem de deixar fluir els sentiments i les emocions sense reprimir-les, acceptar-les, hem de poder-les entendre per estimar-les, la tristesa ens ajuda a assimilar les situacions que mai ens haguéssim plantejat, deixar fluir la ràbia, reivindicar el dret a plorar, sense que ningú et digui que no ho facis, reivindicar el dret a sentir-nos compungits, a estar tristos, a tenir els nostres moments. Sentim vergonya de sentir-nos tristos quan en realitat es un sentiment preciós, joder, que som humans, no màquines, som éssers emocionals, alguns mes febles, alguns mes forts, no em demanis que no plori, fes-ho amb mi, abraça’m, ajuda’m a canalitzar aquesta tristesa, que trobi les raons, enmig de la foscor, per seguir endavant en aquest camí, estima’m, encara que no m’entenguis, tracta’m com si fos, la peça mes delicada del món, perquè la nostra fragilitat és extrema, encara que molts cops, no ho volguem demostrar, escolta els meus silencis, mira’m als ulls i regala’m un somriure, dona’m la mà, i fes que no em senti sola, queda’t al meu costat, encara que no tingui esma a demanar-t’ho, encara que no hi hagi paraules, no deixis d’escoltar-me, no li donis l’esquena a la tristesa, queda’t al meu costat, i recorda’m com es somriu, quan ho hagi oblidat...

dissabte, 6 de juliol del 2019

No saps com ha pogut torçar-se tant la vida, perquè quan ja n’ets conscient, es massa tard per tot, per lamentar-se, per intentar córrer enrere, per buscar els perquès, quan de dolor concentrat en tan poc temps, com s’ha trencat tot, ni tan sols ha donat temps de veure com anaven caient els trocets... s’han quedat congelades tantes abraçades, petons i somriures per compartir, s’han quedat a l’aire tantes paraules per dir, la ment col·lapsada, les llàgrimes caient, tot ha adquirit, un so tan diferent... i ens enfadem i ens indignem contra la vida, que les injustícies ens estan ofegant, que vivim penjant d’un fil, i adonar-nos ens torna de cop a la realitat, com es continua vivint quan la vida et parteix per la meitat? ... d’on es treu la força per tornar a somriure, quan per sempre mes, et farà mal? Conviure amb aquell buit interior, que s’anirà omplint de les teves coses, que s’anirà omplint de les teves paraules, dels teus gestos, de la teva mirada, aprenent a estimar aquestes estones d’on mai marxaras, allà on farem que la teva essència sigui eterna...

divendres, 21 de juny del 2019

Les influències externes modelen el nostre pensament i personalitat, cada vegada que algú se’ns creua, cada vegada que algú te contacte amb nosaltres, canvia alguna cosa, perquè les persones som dinàmiques i estem en constat aprenentatge. Quan ets petit, el nostre cervell plàstic hàbit de voler aprendre-ho tot, es miralla constament en aquelles persones que tenen mes aprop, com tu, dia rere dia al seu costat. La teva forma de ser, i la teva personalitat, deixa petjada en cada un d’ells, al teu costat, han après, han estat feliços, han plorat i sobretot han madurat, heu compartit moments únics, heu superat reptes impossibles, has sigut la seva llum, en un nit de tempesta, la seva esperança en la batalla, la seva felicitat en la ofuscació, cada gest, cada paraula que els has dit, els ha ajudat a créixer, i els va obrint els ulls del que serà la vida. 3 anys de records inesborrables, 3 anys dia rere dia amb un somriure per tothom, al final, la grandesa de les persones se les veu en el tracte amb els altes, i per sort, totes les que t’envoltem hem pogut veure la teva, gràcies per 3 anys d’ensenyar-nos amb el cor i ajudar-nos a créixer, gràcies per plantar la llavor que ens donaran...  les arrels per créixer, i les ales per volar. 







A veces, el trabajo de monitora suele pasar desapercibido, pero la verdad es que eres de esas personas imprescindibles que hace poco ruido, que no se notan, pero que se convierten en fundamentales. Ese acompañamiento desde el cariño, porque así eres tú, sin filtros, de esas que dan amor porque les sale de dentro, sin esperar nada a cambio, la única que nos relaja a los niños, que les hace meditación, que les ayuda con cualquier problema que tengan, que los acompaña, que hace que esa hora de la comida sea especial, que les explica historias, que los consuela cuando lloran, que se encarga de dar cariño cuando nosotros no podemos estar, a esa persona que quieren como una abuela, ya casi  parte de cada familia, a la que encuentran por la calle, y su sonrisa lo dice todo, gracias por estos 3 años, porque cruzarnos contigo, ha sido una verdadera suerte, tú le dices a los niños que abrazar un árbol te da amor, pues abrazarte a ti, es exactamente lo mismo. 

dijous, 9 de maig del 2019

Heu tingut mai tantes ganes de plorar que ho faríeu fins a quedar-vos sense llàgrimes? Heu patit alguna vegada la sensació que els crits d’auxili semblen passar desapercebuts a ulls de tothom? Sentir aquell nus que t’ofega lentament, sentir-se sola, sentir-se tan petita que et fa creure que ets insignificant a tot, navegant entre el caos, no trobes el port. I tot sembla tan perfecte, que no saps com encaixar-te, en quin moment tornes a pujar al tren, si no ets capaç de trobar l’estació? Invisible a tot, l’aparent normalitat t’atrapa, ànimes solitàries que amaguen les llàgrimes i surten de casa amb un somriure sobreposat, que es disfracen d’amabilitat, que amaguen la tristesa de l’ànima, que ferides, s’arrosseguen amb les últimes ganes de lluitar. Quin es el moment que tot canvia? Quin es el moment en que es trenca la vida? Perquè sempre hi ha un abans i un després, perquè sempre hi ha una línia que no s’ha de travessar, perquè sempre acabem creient que ningú ens pot entendre i escoltar... perquè ens costa tan demanar ajuda, perquè ens costa tant dir les veritats, perquè ens costa mirar-nos als ulls i donar-nos la mà, perquè ens costa mes donar una abraçada, que ferir-nos sense miraments, perquè som tan valents de cara als altres i tan cobarts per reconèixer el que fem malament?

dimarts, 23 d’abril del 2019

L’amor ens atrapa constament, en un cafè, en una conversa, en una mirada, totes hem sentit amor per alguna cosa o per algú en moments concrets i es que l’amor, ens dona vida. Ens dona amor la família, però també els amics i amigues, aquella persona que ha fet allò pensant en tu, aquell que ha perdut temps en ajudar-te, qui et pensa sense dir-t’ho, qui t’enyora en silenci, i qui et truca per sentir només la teva veu, la que t’envia un missatge, la que t’abraça amb il·lusió perquè fa temps que no et veu, l’amor, es present en moltes situacions cotidianes, per molt que dir t’estimo, encara se’ns fa complicat, com si hagués de fer vergonya estimar i sentir-nos estimades, perquè ens fa vergonya, reconèixer que algú ens ha fet sentir bé, que hem enyorat, o que simplement ens agradaria estar una estona rient amb les formes dels núvols, mentre viatgen pel cel, l’amor no es lliure perque no el deixem ser-ho, perque estimem per naturalesa, estimem els moments, estimem les paraules, estimem els detalls, i estimem les persones que els provoquen, encara que a vegades només se’ns rebelin les coses, en el moment que la moneda es a l’aire, quan ho has perdut, quan ho has viscut, quan mires enrera, i veus, que en aquell instant, hauries congelat el temps, quan et vas adormir als meus braços, quan em vas mirar amb aquella profunditat, quan vam creuar un somriure fortuit, quan el cafè es va quedar fred en segon pla, quan la posta de sol brillava mes que mai, quan caminant descalça per la platja, senties la pell freda, quan vam passar pels carrers engalanats,  quan sota la pluja, aixecant la vista al cel, les gotes mullaven la pell, quan et retrobes sense esperar-t’ho, quan no saps que sents perquè no pots classificar-ho, però ho necessites sentir, la vida, son instants d’amor, de lletres escrites per volar, de roses amb espines, que no volen punxar, de dracs que t’abracen, i et fan enamorar...

dissabte, 13 d’abril del 2019

Us heu quedat mai esperant que comptin amb vosaltres per anar a aquell sopar que et fa tanta gracia, a aquella festa que han organitzat, a la reunió, al cafè, us heu quedat mai esperant rebre la trucada, que no arriba? Dol sentir-se exclosa, perquè fa mal pensar, que ningú ha recaigut en tu, per avisar-te, que a ningú li ha importat tenir-te al costat per compartir un somriure i no entens que has fet malament, perquè no encaixes, on t’agradaria fer-ho, això volguem o no, marca, i sempre es te a dins aquella espina, que ens crea inseguretat. Eduquem desde la base, però inconscientment fomentem la segregació, li diem als nens que escullin quin amics volen compartir el nostre dia d’aniversari, celebrem una festa, i ells son feliços i nosaltres ho som pensant que ho hem fet tot genial, però, us heu parat a pensar en aquells nens que no tria ningú per convidar? Perquè hi son, perquè existeixen, perquè també els agraden les festes, ens omplim la boca de respecte cap als nostres fills, de respectar les seves decisions però ens oblidem de inculcar-los els valors mes essencials, l’empatia, la solidaritat, el respecte, perquè us heu posat en el lloc de la mare, a qui no conviden al seu fill? Us heu posat en el lloc del nen que no conviden a cap festa? Segreguem de forma inconscient, però fem un mal irreparable, nens que creixeran amb aquella espina a dins, i la responsabilitat la tenim els pares, nens que es queden a un costat al pati, nens que ningú tria pel seu equip, nens que fan un pas enrere per evitar-se la situació en que ho passen malament, es responsabilitat de tots, ensenyar i educar que es cert que no tothom ens ha de caure bé, però entendre, que si fóssim nosaltres els que estem allà, ens agradaria que algú trenqués una llança a favor nostre. Perquè de petits son les festes molones d’aniversari, després les festes pijama, i a mida que vas creixent, el sortir de festa, els cafès de confidències, els sopars.. per molt que vulguem som éssers socials, i necessitem el contacte, per sentir-nos bé, el pròxim dia que li preguntis al teu fill, a qui vol convidar al seu aniversari, recorda, que hi ha nens que no conviden mai enlloc, i que convidar-los no significa només tenir-los allà aquell dia, significa curar la seva autoestima, significa fer-los sentir millor, significa donar-los força per somriure, significa aprendre a estimar les diferències, a ser mes tolerant, a entendre que la vida la forma aquelles persones que tries, però també aquelles que la vida mateixa et creua, i que segurament no hauràs triat però t’hi hauràs d’entendre i respectar, perquè al final, si ens sentim bé amb nosaltres mateixos, això es el que projectarem als demés, i el món necessita gent que enlloc de crear problemes, te’ls minimitzi...

dilluns, 4 de febrer del 2019






Te vas, y contigo se apaga esa estela de ternura que rodea tu mirada, te vas, y siento tanta pena, que se me encoge el alma de sentir que a veces la vida pueda ser así. Se va, una de las mujeres más valientes que he conocido, esa fuerza, ese tesón, que te han llevado a superar una dificultad tras otra, porque la vida, nunca te lo ha puesto fácil, pero tampoco has perdido la sonrisa, regalándonos una vez tras otra, una lección de coraje. Has lidiado mil y una batallas por tus hijos, pero también por tus sobrinos, por tus nietos y por tus hermanas que te adoran, has sido el nexo de unión, la pieza que daba fuerza al engranaje, que lo hacía funcionar, y ahora, perdidos, toca tirar para adelante, con tu recuerdo, pero también con tus actos, como tu tiraste de todos, aquel día fatídico en que el Tito se iba al cielo. Dicen que nuestro carácter lo moldea las personas que nos quieren, que cogemos de nuestro entorno los valores, que tomamos ejemplo de aquellos que nos rodean, y de ti, he aprendido tanto, te he admirado tanto que hoy me duele el alma por romper a llorar y no saber levantarme con la fuerza que lo hacías tú, porque no te rendías, porque te oí decir mil veces, no hay más cojones que tirar para adelante, cuando nos quejábamos de algo delante de ti. Recuerdo que siempre había un plato para mí en tu mesa, por eso tu casa siempre la sentí mía. Nos dejas esa esencia, de las grandes personas, porque el dolor que hoy nos envuelve es una prueba del gran amor que te teníamos, porque aunque hace días que sabemos que tarde o temprano teníamos que despedirnos, cuando llega el momento, nunca estás preparado para ello. Descansa que te lo mereces, que la vida, nunca te ha dado tregua. Algún día, nos volveremos a ver, te quiero.

dijous, 10 de gener del 2019

Mes reflexiva i amb ganes d’arreplegar-me una mica, d’allunyar-me de tot, de dedicar-me només allò que em preocupa, i que alhora em fa feliç, encara que potser no dona la sensació, sempre m’ha agradat ser aquella persona que somriu en petit comitè, a la que no li agraden les grans aglomeracions, la que rebutja invitacions si això implica haver d’estar amb molta gent, la que guarda silenci, perquè senzillament, no te gaires coses a dir, la que seu a l’altre banda del banc, la que va al parc quan no hi ha ningú, la que no truca mai, la que li costa escriure missatges, la que no vol obrir-se al món, i ho acabo escrivint en un bloc on tothom hi té accés, ha estat bonic transmetre sentiments i que us els fessiu vostres, naturalment al cap i a la fi som tots iguals, i acabem passant per les mateixes coses... però arriba l’hora de replegar-me, de protegir-me, de tornar al cau, arriba l’hora de tancar el cercle, de nous reptes i horitzons i arriba l’hora de fer-ho com m’agrada, de trobar-me còmoda en els meus silencis, de tornar a ser poquets, de no filtrar les paraules, de no mesurar els pensaments, de guardar-me aquelles opinions que ningú ha demanat, i perquè no, d’encendre foc i cremar el passat, deixar d’escriure, deixar el blog, mes de 20.000 visites, em donen per dir-vos mes de 20.000 gràcies, fins aquí arribo, sigueu feliços!

Blog tancat.

diumenge, 6 de gener del 2019

Son les 2 del matí i aquí estem, intentant mantenir-te una mica mes al llit, estàs radiant, pensant en els regals no pots dormir, compartim la màgia de la nit de reis, que bonic el moment, fa temps carinyo que jo estava al teu lloc i la meva mare em calmava, em recomfortava, se exactament els nervis que sents, la il·lusió que no et deixa dormir, i aquí estic al teu costat compartint la nit mes màgica de l’any, compartint somriures neguitosos, parlant de si els reis trobaran la casa, si hauran posat el nom al regal, estàs tan radiant, que m’encatanria poder parar el temps i que et veiéssis amb aquesta inocència, que la conservessis, quina màgia tan espectacular, fer-se gran es adonar-se, que la màgia realment es pot viure, es pot tocar i es pot sentir a través dels teus ulls. Fan tic tac unes hores que mai acaben de passar, el somriure neguitós se t’escapa, no se realment com redirigir el moment, així que simplement deixo que flueixi, i se que amb el pas de les hores i ben entrada la nit, acabaràs rendit, el problema, es que em sembla que jo també :)
Saps, revivint aquests moments en tu, venen a la memòria els meus, i somric pensant en lo poc conscient que ets ara mateix, de que estàs vivint els moments que et faran somriure l’endemà, deu ser la única ventatge de fer-se gran, el saber, que aquests moments, marquen l’ànima, i que aquests records perduren sempre dins nostre, perquè estic parlant amb tu i amb mi mateixa a la vegada, perquè em resonen les paraules de la meva mare dins meu, i sense voler-ho son les mateixes que t’estic dient a tu, cada petjada que hem caminat, ens ha marcat profundament l’ànima, per això, es tan important educar en el respecte i en l’exemple, perquè els teus records bonics l’endemà mai ningú te’ls podrà pendre, mai els podràs trobar a faltar, de nosaltres depen, crear la màgia, de nosaltres depen, que et sentis estimat, a cada instant de la teva vida, l’autoestima, es algo, que es forja dia rere dia, per això es important no defallir mai, per molt dur que sigui el camí. Un soroll, inesperat et fa obrir els ulls com plats, estan aquí, t’acarono, no carinyo, intenta dormir, si tanques els ulls, la son vindrà a trobar-te... i jo seguiré aquí al teu costat, respirant la màgia, de les espurnes que desprenen la teva pell... nit de reis, nit eterna a l’ànima dels records...

dimarts, 1 de gener del 2019

I ha sigut una de les millors entrades d’any que recordo, no es com aquelles entrades d’any banyades entre cava i gintonics, amb somriures desfrenats, i balls si calia, sobre la barra, tampoc era d’aquelles nits d’haver de tornar a casa caminant, que eren tan o mes divertides que la nit mateixa, era una nit, que es presentava en calma, amb una festa a casa en família, però que aviat va començar a prometre... el sofà era l’escenari perfecte per ballar com si no hi hagués de demà, la música a un volum d’aquells que o t’agrada molt, o es insuportable, i confeti i serpentines que decoraven cada racó de la casa. Potser sona a tòpic dir que ara tot es millor, però es que es tan cert que fins que no hi ets, no ho pots veure. Amb els vostres somriures ompliu els espais buits que poguessin quedar, sense ni ser conscient de que hi eren, perquè quan no trobes a faltar res ni ningú, es que ho tens tot, i hem entrat l’any per la porta gran, tenin-t’ho tot, tenint-nos a nosaltres. Cada cop sóc mes conscient que allò que queda escrit es allò que perdura, perquè la memòria ens juga males passades, i aquestes paraules sempre les trobareu quan les necessiteu, com els àlbums de fotos, que em donen feina, però ha acabant sent una de les millors coses que es pot fer, tenir sempre a l’abast els moments que ens van marcant la vida, perquè els pogueu mirar sempre que ho vulgueu. Ser feliç amb el que tens, al final tot això tan simple, que ho hem de complicar per acabar d’entendre-ho bé, que la pau arriba quan el lloc on desitges estar, hi ets, que amb qui ho desitges compartir, hi son, que sents que respirar, es un gest tan bonic que t’ajuda a agafar aire, després de riure, que en el nostre petit món, hem construït la galàxia mes meravellosa, potser no serà la que brillarà mes ni serà la mes gran però es la nostra, i això és lo mes important, apreneu a mirar endins enlloc de cap a fora, fixeu-vos en allò que als altres els passa desapercebut, tan de bo, poguéssiu mirar-vos amb els ulls que ho faig jo, perquè veiessiu les coses tan boniques que transmeteu sense ni tan sols adonar-vos. Que comença un any nou, ple de propòsits que no penso complir ni de broma, però que m’agrada imaginar-los, un any, de canvis, molts canvis, però que junts, els ballarem agafats de la mà...