Salten les espurnes quan aixeques la mirada i t’envaeix aquella suor freda, perquè no, no es el moment de sentir-ho, però els impulsos a vegades no responen quan necessites que ho facin. Se’m fa agradable la teva veu, i em fas sentir extranyament còmoda al teu costat, que això, no hauria de ser així, i la lògica diu que no amb el cap, però el foc m’està cremant per dins, els sentiment son com volcans en erupció, desbordants i complicats de controlar. I la teva presencia és afable, i m’agrada que el temps vagi passant, entre copes i somriures, els tocs involuntaris em ruboritzen la pell, pèls, pareu de jugar, que se’m tensen les venes, i no se, ni com m’hi he de posar. Que bonic es escoltar-te, intercanviar moments, has aparegut de sobte i ho has desordenat tot, deixant-me en una posició, que no m’incomoda, però quan no domino la situació, no on agafar-me, seria massa fàcil deixar-se portar, busco estratègies però el meu cervell està bloquejat. T’abraço i sento la teva olor tan aprop de mi, que no vull deixar-te anar, vull parar el temps, vull sentir l’escalfor del teu cos aprop del meu, sentir el teu cor bategar, sentir-te respirar, vull compartir el teu aire, vull tocar el que toques tu, vull sentir-me en la teva pell, vull respirar aprop teu i sentir d’aprop el teu alè, vull mirar-te i veure la profunditat dels teus pensaments, vull descobrir-te poc a poc, vull despullar-te sense haver de tocar-te la pell... acaronar el teu cabell, fer-te un petó a l’ull, xiuxejar a l’orella i provocar el teu somriure, i atrapar aquest moment en el temps, deixar les aparences penjades a la porta, i viure el moment, carpe diem en dèiem, però a veure qui es el valent que s’arrisca a donar el primer pas, que la por sempre ens frena les passes, els moments d’èxtasi s’esvaeixen i després sembla que res hagi passat, i et quedes amb aquella sensació de dins d’incertesa de si ho has sentit o t’ho has imaginat...