Per fi arriba aquell anhelat silenci, ganes de somiar, de retrobar-te, de donar-te pas d’entre els meus pensaments, de deixar-te fluir lliure, mentres estirada en la foscor, vaig relaxant les tensions acumulades del dia. Visc tan intensament les hores, que no trobo el moment ni de donar pas a aquelles emocions contingudes dins meu, quan sense voler- ho, apareixes al meu davant, fent tremolar els meus principis mes fonamentals, negar-te una vegada i una altre, evitar la teva mirada, saber que hi ets, però vull esquivar fins al mes mínim contacte, no et donaré el gust de veure, com em fas tremolar. Aliè a tot, somrius parlant distesament assegut unes passes mes enllà, miro de lluny el teu somriure, les teves expressions, com m’agrada observar-te, sense que tu, ni tan sols ho hagis notat, desprens tanta energia, que em fa somriure a l’aire, tanta positivitat, ets d’aquella gent que sempre suma, aquella amb la que ve de gust seure una estona i fer un cafè llarg. M’aixeco, i passo pel teu davant, altiva, aliena, en la màgia del despistar sóc la reina, i amb tu, es queda aquella part de mi que tens atrapada, et guardo de nou, als meus pensaments, esperant retrobar-te en la calma... és possible deixar-te atraure, per l’essència que desprèn, algú, amb qui ni tan sols tens contacte? Que ens fa, fixar-nos en algú? Que ens fa, mirar diferent allò que ni tan sols veiem dies abans... quin es el moment que tot canvia? Quin es, el mecanisme, que activa les emocions? Qui regula les sensacions? Ens entossudim, a posar condicionants als sentiments, i les emocions son lliures, les sentirem, ens arrossegaran, no cal malgastar energia en les banalitats que ens acompanyen, que hauríem de mirar d’algú? L’edat? El sexe? L’orígen? .... O el que ens fa sentir? O les pessigolles que recorren el nostre cos al mínim contacte? ... Realment, ens sentim lliures... d’estimar?