Mentiria, si no digués, que em superes, que em portes al límit, que amb tu m’he adonat, mes que mai, que he de fer un treball personal cada cop mes gran mes controlar els meus impulsos, que estic aprenent a respirar, a anticipar-me als moments, i tot i així, a vegades exploto... i crido, crido fort, i com mes fort ho faig pitjor em sento, conscient que crido per impotència, que crido perquè se m’han acabat els recursos, crido en contra meva, perquè a part de fallar-te a tu en la gestió de conflictes m’estic fallant a mi mateixa, m’estic enfrontant a les meves debilitats, als meus punts febles, i m’estristeix veure aquesta cara de mi. A ningú li agrada experimentar la sensació de soledat que provoca la indefensió davant d’una situació que et supera, que enlloc de trobar un lloc dolç on amagar-te només trobes foscor, que quan mes necessites que t’abracin no saps ni cap on has de córrer, enfadar-se es sa, perdre els papers no. Es tal la teva intensitat, que esgotes la meva energia sense ni tan sols adonar-me’n, de sobte em sento cansada, agobiada, i es quan precisament me’n adono, que no puc mes... que em sento malament, per no poder seguir un ritme que necessites que segueixi, que jo voldria arribar a tot, però em falta l’esma... em parteix l’ànima no ser el pilar que brilla sempre fort, ser aquell foc que dona l’escalfor que tan reconforta, equivocar-me tantes vegades ensopegant sempre amb la mateixa pedra, tornar a replantejar-se una vegada i una altre, les mateixes preguntes per obtenir diferents respostes, buscar el creixement personal per poder acompanyar el teu, buscar una vegada i una altre millorar en tot, i veure que es tan fàcil caure i que tot s’ensorri als teus peus, desespera, oblidar-se de respirar, i d’algo tan bàsic, que tothom mereix ser respectat... justifiquem el maltracte d’una manera brutal amb els nens, perquè cridar-te es maltractar els teus sentiments i emocions, però el món adulcentrista que vivim, ho ha justificat per no mirar les seves pròpies carències, un món que educa a cops, que crida als mes febles, que ignora aquells que supliquen ajuda, un món que permet que infants es criin com juguets de guerra, que ensenya a guanyar el respecte a cops de puny, i que encara es pregunta, com poden créixer les generacions tan desconnectades de la humanitat, es veu que ningú es mira al mirall, i només veuen els defectes dels que tenen davant...

Me he arriesgado y equivocado lo suficiente como para saber que de cualquier tatuaje me puedo arrepentir, al fin y al cabo, al final, el tiempo, te va tatuando lentamente con esa tinta invisible que cada vez pesa más. Llevamos esas noches de locura escritas en lo más hondo, y esos errores que nos partieron en dos y durante un tiempo pesaban tanto que no nos dejaban caminar, sintiendo esa carga encima que nos hacía agachar la cabeza, hasta que al final le pegabas una patada y te levantabas y a andar... era todo efímero, como el tiempo que creíamos dominar, a caballo del viento las batallas no se perdían, pero te dejaban marcas invisibles, imposibles de borrar, entre sonrisas y humo se nos iban los días, esa copa que espera paciente en la barra que la vayas a recuperar, ese momento de cerrar los ojos y dejarse llevar, ese trago que sabe amargo pero que lo sabes disimular, chuches de colores en el gintonic, esa infancia que nunca se deja atrás, que los amigos que crecen sonriendo contigo, crean un vínculo especial, que cuando miras a alguien a los ojos, o lo desafías, o sabes que puedes confiar...