Primer d’escola, d’un nou cicle, i com sempre, n’hi ha que els costa mes, i n’hi ha que els costa menys, però també podríem dir, que n’hi ha que expressen mes, i altres que expressen menys. No plorar, no et converteix automàticament en estar feliç, i plorar no vol dir sempre estar trist, pots plorar per nervis, per por, no us ha passat que us cauen les llàgrimes i inclús ets capaç de somriure? Que bonics son els nervis, que ens dominen, fins que no som capaces de reconduïr la situació. I que voleu que us digui, jo m’he sentit bé, el meu fill gran, té una profe mes nerviosa que ell, aquelles que tenen una mà de ferro amb un gua de seda, que tenen el tacte exacte per reconduir les situacions, però la suficient fermesa per no deixar-se pendre el pèl, i la petita, té unes d’aquelles persones que trasmet sense paraules, una vibració positiva de calma, està aterrant, però ve amb el somriure desplegat disposat a fer-ho amb ganes, perquè es nota, i joder, s’agraeix, quan trobes persones motivades, persones plenes d’energia, que gaudeixen fent el que saben fer, creant ambients per poder desenvolupar les nostres capacitats, treballant l’empatia, l’assertivitat, la paciència, donant eines, perquè el dia de demà, puguis gaudir la vida, i buscar-hi el teu lloc... créixer jugant i aprendre gairebé sense adonar-te’n, i que els pares poguem implicar-nos per donar continuïtat a aquests valors que us transmeten a l’escola, perquè l’educació en tribu, es essencial, i hem de lluitar-la molt mes, en una societat cada cop mes individualista, capaç de obviar els problemes aliens amb tal de no embrutar-se les mans... en una societat on estem perdent el respecte, i on el jo s’imposa al nosaltres, amb l’incivisme cada cop mes present, fent evident, que l’absentisme, marca, per això és tan important quan us dic, que vivim en societat i que es molt important entendre que no ho fem sols, que cada acció nostra, crea una cadena de reaccions que també afecten als altres, i a l’escola, es un petit món, on aprens poc a poc, com funcionen aquestes accions, perquè aprendre, et farà tenir la suficient maduresa per decidir, i quan pots decidir, pots ser lliure, i la llibertat et donarà vida.

40 anys d’anècdotes, de festes, de correfocs, 40 anys d’una bèstia de foc que ens ha vist créixer a molts, que hem suat la seva camisa, que sota el crit del no passaran, hem lluït orgulloses les ferides i cremades, sabeu que es la cuca? La cuca, es una manera de sentir, un adn impregnat en cada potaroja, la cuca és disbauxa, es alegria, companyerisme, l’anar tots a una, el descontrol controlat, es seny i es rauxa, un moment viscut de cada colla, un munt d’anècdotes per explicar, es córrer amb les caixes dels petards vigilant no caure ni perdre’ls, es preguntar al cap de la cuca cap on gira, i que et digui a la dreta i de sobte vagi a l’esquerra, es menjar-se uns bancs i tots en una pila, es entrar en un camp de fútbol per fer el lluïment i perdre la cua pel camí...  es sortir desde la plaça acabada l’encetada, passar la banya arran de la barana, fer voltes a Ca la Manya, refrescar-se a cal Balent, fer L’eterna pujada del carrer Major, per parar a menjar coca i galetes a Cal Meliton, es fer el final de festa a la bassa i la botifarra a l’esbarjo, on orgulloses expliquem les anècdotes del que hem fet. Cada colla que ha crescut amb la cuca, té unes vivències pròpies, unes experiències que poden semblar diferents però que al final, son gairebé iguals, que es transmeten de generació en generació, gràcies a aquells que al 1979 van tenir una inicitiva, que s’ha convertit en un símbol del poble, com també a aquelles que anys després, desde el carrer nou, feien sorgir la cuqueta, 40 anys cremant pòlvora, i que la joventut de la cuca, no deixi de córrer mai...