Seurem junts a taula, compartint rialles, aliens al temps que correrà sense preocupar-nos, alçarem la copa per brindar, llençant els desitjos anhelats en silenci, ens mirarem i sabrem que som on volem ser i que estem vivint un moment, que ja no torna. Seurem cadascun al nostre lloc, que tot i no fer-ho habitualment sabem exactament quin és, i mirarem la cadira buida d’aquells que ja no hi son i els enyorarem amb mes força que mai, rememorant les seves petites coses i els farem presents, revivint el seu record de nou, perquè l’enyorança un cop assumida la pèrdua, deixa entreveure les alegries amagades que han deixat petjada en nosaltres aquells que ja no hi son, els recordem entre somriures tímids amb alguna llàgrima melancolica, i es que la vida no ens dona treva, llàstima que a vegades ens adonem massa tard de tot... gaudiu del moment a taula, dels somriures i les mirades, de les bromes, de les converses, de les manies i d’aquelles coses que fan que cadascun de nosaltres sigui únic i especial, perquè un cop ens aixequem, el moment ja és passat, i no sabem si el tornarem a viure de nou... segurament ja serem persones diferents encara que el moment sembli igual, perquè l’evolució constant ens va canviant encara que no ho volguem, no triem quan canviem, però ho fem i es inevitable. Dieu t’estimo sense por, que estimar és una de les coses mes boniques que podem fer, estimeu sense necessitar, sense posseïr, estimeu de forma lliure i que fer-ho ja sigui la pròpia recompensa que les relacions quan son sanes, aporten el doble de felicitat. No estalvieu un brindis, una abraçada, un petó, un t’estimo a cau d’orella, una carícia o un somriure, doneu l’amor, perquè transmetre’l, farà sentir felicitat a la persona que el rep, i no hi ha res mes màgic que poder fer feliç a una altre persona, ni reis, ni tio, ni pare noel, les persones màgiques som nosaltres, i de nosaltres depen transmetre aquest sentiment...






Bon Nadal i Bones Festes!

Diria que hem sapigut mirar-nos de la manera necessària per veure’ns brillar enmig de tot, no se quin és el moment en que tot va canviar, perquè sincerament quan em vaig adonar, ja tenia l’hàbit de tu. Ets d’aquelles persones que agrada tenir aprop, amb un somriure i una actitud que fa les coses fàcils a qui t’envolta i que sap sobreposar-se per seguir donant el millor de si, encara que res, sigui com vols. És bonic veure aquestes connexions en les persones, saber que existeixen, sentir-les i adonar-se que no ho pots triar, que son elles les que et trien a tu, i al final no pretenc ser una prioritat a la teva vida, nomes algú que quan et faci falta pot estar al teu costat si ho necessites, que lo únic que vull es que sàpigues que tens algú amb qui parlar quan no trobis amb qui fer-ho, que no necessito res a canvi, que la vida és així de bonica, i de tant en tant, ens premia amb aquestes connexions que no necessiten anar  mes enllà, que no exigeixen, que senzillament hi són, i aprens, a estimar amb calma, te’n adones, que hi ha un tipus d’amor, que no demana explicacions, que no necessita tenir-te present, que hi ha algo que t’aporta seguretat, i no saps ni tan sols, que és. I fa dies que ho se, i cada cop se’m fa mes evident, i no necessito buscar moments per estar amb tu, perquè se, que sorgiran sols, no necessito escriure’t, sé que en el fons ens pensem i pensar-nos és el pas mes important de tots, sabem que estem allà, pero sense saber encara on col·locar-nos a la vida. Se que puc compartir el teu somriure o guardar-los per quan els necessitis, escoltar-te parlar de la vida, que puc agafar-te la mà per donar-te força, i que puc abraçar-te si ho necessites, se que hi puc ser, i que puc ensenyar-te una manera diferent de mirar les coses, no es ni millor ni pitjor que la teva, es tracta d’aire fresc, i l’aire sempre ens ajuda a respirar. Has estat un dels descobriments mes bonics d’aquest any, i la intuïció no m’acostuma a fallar mai, vull deixar fluir les coses de la forma tan bonica i espontània com ho estan fent, que gairebé sense adonar-nos, ens hem posat una a la vida de l’altre, sense ser-ne ni tan sols conscients, que cada vegada, hem anat fent mes per trobar-nos... 

“Enamórate de ti, de la vida.
Y luego de lo que tú quieras.”

Frida Kahlo

I de nou a aquestes dates, arriba el concert d Nadal de l’escola. Aquest any, marcat per un format diferent de principi a fi, amb una idea molt agraïda de posar les entrades a l’agenda de cada alumne i la distribució dels dies ja marcada, ha facilitat la logística de moltes famílies, que no han hagut de fer la cua per recollir-les. Els grups de whatsapp han funcionat per l’intercanvi de tots aquells que ho han necessitat, així que per aquesta part, penso que s’ha fet un pas endavant important. El concert, és un esforç titànic per tothom, per les persones que pensen el format, les cançons, la decoració, la música, tota l’escola, és mobilitza per portar els nens, per tornar-los, per calmar nervis, per posar jaquetes, al final, és el estar allà pel que calgui, i perquè tots junts, gaudim d’una estona especial. Els nens, han preparat les seves cançons, en català, castellà, anglès... on al final l’idioma no és tan important com el contingut, amb lletres inclusives, lletres respectuoses, fomentar la convivència, estan cantant i alhora treballant valors tan importants com la solidaritat, fan cohesió de grup, i dalt de l’escenari, aconsegueixen emocionar i sorprendre, lluitant contra la vergonya, i es que a vegades oblidem que no deixen de ser nens actuant davant de gairebé 400 persones amb els seus respectius mòbils a la mà... digueu-me que això no impressiona... la mestre de música ha dirigit el concert de forma impecable, sempre al seu lloc i desapercebuda, així com els alumnes de 6è que han estat el fil conductor del concert i ens han anat introduïnt les cançons, el muntatge de fotos de mi persona favorita que ha fet plorar a mitja sala, el Mix de 6è que no ha deixat ningú indiferent, l’espontaneitat que p3 que ens ha fet somriure a tots, i sobretot i lo mes important, l’estona que hem compartit escola i família, gaudint junts, d’una llavor que ens donarà les arrels per créixer i les ales per volar...

Ansiava satisfer els meus desitjos mes primàris, inclús aquells dels quals encara no n’era conscient, sentir aquella abraçada que conté els dimonis, sentir-me tan meva i alhora poder ser part de tu, mantenir el meu espai vital però que el puguis trepitjar amb la suficient cura, de que hi hagi lloc pels dos, volia penjar la soletat a una porta qualsevol i esperar que algú, se l’emporti, fent així el meu cor, mes fort, i que els meus dubtes els pugui bufar, com quan demanes un desig i el vols acompanyar. Buscava la carència del meu desequilibri, el plaer que provoca, el tenir, el que creus que necessites, els meus instints em parlaven de tu, però al mirar-te no ho veia, i la vida desde el prisma, t’amaga moltes cares que desde la mateixa posició no pots veure. La sensació de que et falta alguna cosa, és constant quan vivim, és insaciable, per això no valorem el que tenim, o no som capaços d’adonar-nos, extenuats d’un anhel que mai s’apaga dins nostre, confonent constantment desig i necessitat, perquè podem desitjar moltes coses que no són necessàries per viure, però les fem imprescindibles, i en la seva búsqueda trobem la causalitat de la infelicitat, el sentir constant que sempre ens acaba faltant alguna cosa, que ens impedeix sentir la felicitat plena, aquest instint depredador, ens manté alerta els sentits, fent que la nostra supervivència a la vida, augmenti, i volguem viure-la plenament. Hi ha nits de lluna plena, en que la seva llum, et deixa veure l’horitzó, i fa que la por o la inquietud que et provoca l’obscuritat cedeixi, i et permet veure coses, que et meravellen, perquè quan mirem amb por, ens limitem, perquè com deia Nietzsche “quan mirem dins l’abisme, aquest, també mira dins nostre”  
He guardat en una caixa els nostres moments mes feliços, he fet neteja d’aquelles coses que pesaven massa, i he deixat la tristesa, per acompanyar-la amb una copa de vi, la veritat és que no necessito massa, potser només somriure en el mirall correcte, posar la música mes alta, o centrar l’atenció en allò que mai falla, potser només necessito, trobar-te quan em fa falta, i que dins de la meva estructurada ment, tot encaixi, com un puzzle, que cada peça sap el lloc on s’ha de posar, perquè a vegades hi ha peces que sembla que encaixen forçades, però llavors el puzzle, mai aconsegueix brillar, i la vida no deixa de ser un puzzle que hem d’anar completant, i sense forçar res, tot ha d’anar encaixant...

Estic servint la tercera copa, l’ampolla normalment en té 6, i porto calculada la dosi exacte, en que se, que tot és descontrola, sempre he pensat que la tercera copa és la clau de tot, es quan controles però perds la vergonya, quan ja no filtres les paraules, quan reconeixes sense embuts, altres coses que en una conversa normal, et farien pujar els colors i baixar la mirada, es l’hora de decidir si fas el següent pas, si val la pena, travessar aquell límit que has trencat mil vegades mes, i que cada cop el refàs dient que ha estat l’últim cop, però que bonic, és l’infern. I si arriba la quarta copa, ja saps que està tot perdut, entre el somriure i el fum s’esvaeixen tots els principis mes fonamentals, totes les promeses, tots els jo mai, mai, et deixes arrossegar pel desig, per la passió, i sabent, que res encaixa, no frenes, hi ha nits que s’han de deixar fluïr, i hi ha límits que s’han de traspassar, massa tard per fer marxa enrere, només queda viure i disfrutar. Intento semblar coherent en la conversa però fa estona que he perdut els papers del tot, he viscut això ja masses cops com per saber com continuarà tot, i dubto entre la copa, i el sentir-te tremolar, tinc un as a la màniga i busco el moment que l’he de jugar. I vindrà l’alba, i em recordarà que encara estic aquí, veure néixer de nou el dia, com aquelles nits empalmades, a la platja, on només la temperatura freda de l’aigua ens tornava la vergonya i el sentit, que al final les onades m’han arrossegat masses vegades, però quan ho penso es el que a la vida li ha donat tot el sentit, quan somrius sense mesura, quan estimes sense límits, quan jugues sense fre, quan sempre t’han dit que lo blanc era blanc i te’n adones que dins al yin hi ha el yang, i que no, que els perjudicis amb els que t’han inflat el cap, no serveixen per res, que l’amor es lliure, i mentre et serveixo la quarta copa, me’n adono, lo lluny que ara mateix estic... del cel...

Intento travessar aquest escut amb el qual et protegeixes d’un món que no t’entén, però la duresa amb la que a vegades trenques qualsevol mostra d’afecte, m’arriba a l’ànima. Lluito contra mi mateixa, contra els meus propis sentiments, perquè quan et fereixen l’orgull, surt aquella vena d’incredulitat e indignació alhora, les ganes d’engegar-ho tot, i que fàcil seria dir-li a qualsevol persona, menys a tu, que no deixes de ser una part de mi, i respiro i ho intento de nou, em consolo, m’enfado amb mi mateixa per no estar a l’alçada, i una vegada mes, busco aquella escletxa per arribar a tu, abans que caiguis, i poder-te abraçar, mentre als dos, ens cauen les llàgrimes. Jo sabia que res seria fàcil, però tampoc imaginava, que hauria de reinventar-me de nou, per ser la persona que necessites que sigui, la persona adulta amb seny, que pren les decisions conscient i no s’equivoca, la que té l’amor incondicional per donar-te, la que aguantarà els cops i no és mourà del teu costat, la que en el camp de batalla seguirà sempre en peu, intentant espantar tots aquells dimonis que t’atormenten i no et deixen ser tu. I quan et tinc als meus braços, es quan em trenco, es quan ploro de ràbia, de que les coses no puguin ser així sempre, vull abraçar-te per sentir-te de nou, com quan bategavem junts, perquè ara, moltes vegades em perdo i em pregunto si seguim fent-ho, necessito veure’t somriure i saber que ets feliç, que puguis apreciar els petits detalls de la vida, que puguis compartir amb algú, i saber que es el que es sent quan t’estimen i et respecten sense demanar-te res a canvi, ensenyar-te a establir els límits, i que puguis ser la persona, que vulguis ser, prou segura de si mateixa, per pendre les teves pròpies decisions sense tenir por del món, que entenguis que qui et fa sentir bé, es qui val la pena, i que la vida no és fàcil, però viure-la amb tota la seva intensitat, t’ensenyara que existeix una felicitat, que no tothom sap veure.

A vegades no cal parlar, hi ha sensacions que no es veuen, però parlen, la gent en diu feeling, jo no li poso nom, però se reconèixer quan estic davant d’algú, que em fa tremolar. Sentir-se bé, amb només una mirada, intercanviar 3 paraules i que et quedis amb un somriure posat, això és lo bonic de les persones, fer vibrar a les demés amb la seva màgia. No cal anar mes enllà, perquè quan algú ens fa sentir bé, els moments per compartir van sorgint sense buscar-los, com quan quedes per fer un cafè i acabes sopant, com quan et quedes parlant i sents que no marxaries mai, s’encaden les paraules i com mes parles, mes coses en comú descobreixes. És bonic descobrir persones, perquè es bonic deixar-se sorprendre, i cada nou contacte amb algú t’aporta una nova cosa a la teva vida, que bonic és sumar, i que la felicitat sigui compartida. Ens costa obrir-nos, no son fàcils els començaments amb ningú, les amistats que arrosseguem de sempre, es fàcil mantenir-les, perquè cadascú respecta les diferències i aprèn a estimar-les, naturalment les persones que no han après a respectar-les ja fa temps que van agafar altres camins, però a mida que anem fent-nos grans, incorporar noves persones fa mes mandra, recordo un comentari concret amb dues amigues que va quedar molt borde però va venir a dir, que amb lo bé que estàvem juntes, no necessitàvem amigues noves, vam riure molt, i de fet, cadascú sap quin es el seu nucli fort, però la vida es tan dinàmica, que no deixem de coincidir amb persones constantment, i d’aquestes, alguna, quan te’n adones, cada cop camina mes estona al teu costat, i cada cop, fas mes per esperar-la. És difícil començar a aquestes alçades relacions que no vinguin marcades per les influències externes, perquè al final, com sempre tinc present, tots som els dolents a la història d’algú, i això es inevitable, com així el que projectem sense ser-ne conscients, per això, quan aconsegueixes posar un parèntesi a la vida i començar a escoltar, a mirar-nos als ulls, a intercanviar pensaments, i te’n adones que no estem tan lluny, es quan va canviant tot, perquè sempre, hi ha un moment en que les relacions canvien, cap a positiu o cap a negatiu, però sempre hi ha un moment, que fa clik, i ja no veus res igual. Trencar les rutines a cop de somriures, canviar dinàmiques, mirar-nos mes als ulls, regalar-nos vida, fer-la mes intensa, que es vegin les petjades, que poguem abraçar-nos i sentim, la pau, d’estimar-nos amb calma.