Bon Nadal i Bon Any nou!!

Silenciós, ja torna a ser aquí, m'ha passat tan ràpid l'any que miro enrera i em sembla mentida, com a vegades el temps pot agafar aquesta velocitat de vèrtic, a vegades penso que em te mania, i que corre quan no ho vull, i va lent, quan hauria de passar a tota velocitat, sempre hem mantingut aquest amor-odi, i no crec que canvii mai... Però de sobte em paro, i repasso els moments viscuts aquest any, alguns tristos, moments en que ho he passat malament, de desesperació, d'impotència, de ràbia, però també n'hi han hagut de dolços, de tendres, bonics, suposo que tot forma part de l'equilibri de la vida, són cicles que anem tancant, i que tots hi hem de passar, l'any passat el vaig tancar amb una pena enorme, perquè realment deixava un any fantàstic a la meva esquena, aquest el tanco amb tristesa, no pel que m'ha tocat viure, sinó pel que he decidit viure... Sé que la pluja no és eterna, i que acabarà sortint el sol, que el veure brillar amb tota la seva potència, que els ocells que han marxat tornaran, que els arbres floriran, que els insectes vindran a buscar el nèctar, que el millor moment del dia, serà la fresca de la nit, però també hem de passar, per les tardes de pluja, i pel fred que congela, pels carrers desèrtics, per les mirades a través dels vidres entelats, per un bon cafè calent que et recupera l'esma, i per aprofitar la solitud d'una platja i una ampolla de verdejo que m'espera, realment, tinc ganes d'acabar l'any, perquè ja hi ha projectes que m'esperen, començar-ne un de nou, i desitjar que la salud sigui sent la mateixa,

BONES FESTES!!!

Ha arribat el dia... Vota!!!

No demanaré el vot ni pel si, ni pel no, ni faré campanya per ningú, però si ho faré perquè aquest cap de setmana sigui una gran festa, perquè crec que s'ho mereixen tots els que han estat treballant perquè això sigui possible, a tots aquells que han dedicat esforços, hores, temps i diners, perquè ningú els hi ha demanat però... són gent amb inquietuds, són gent amb ganes de fer coses, i això es lloable, en un món on tothom mira per ell. No busco motius per votar, sincerament a hores d'ara encara no sé que votaré, però el que tinc clar es que ho penso fer, ho faré per ells, perquè hi tinc amics, perquè són del poble, perquè m'agrada el lloc que han triat, perquè m'agrada el soroll i la gresca, perquè vull veure l'ambient... buscar un perquè és tan senzill, que no em puc negar a anar-hi, aquest cop amb el seu coratge m'han animat, cosa que altres no han aconseguit fer i per mi això ja és un èxit, perquè tindran un vot que altres eleccions no van tenir, i per les quals no em van saber motivar, perquè els falta el mes essencial, la il·lusió i l'empenta que han posat tots els que ho han organitzat i això amics meus... es transmet!!

Així que TOTHOM A VOTAR!!!

Coses de poble....

Castellbisbal canvia, i poc a poc amb ell tots nosaltres. Tenim un nou pupi lounge club, que realment està de conya, perquè a aquest poble sempre hi ha una franja d'hora molt trista, quan acabes de sopar i realment et ve de gust estar una estona amb els amics, xerrant, amb calma, distreure't, i compartir amb ells el temps que la vida, la rutina i la feina ens roba tota la setmana, parlar d'anècdotes, parlar de coses importants, d'opinions, de preguntes, hi ha tantes coses a comentar... una copa,un mojito, un daikiri, un cava, i fruites naturals, realment aplaudeixo la idea i desde aquí el meu suport.
El poble també decideix i ho fa d'aquí poc dies, encara algunes indecisions entre la gent, i la comissió que ja va de cul perquè s'acosta la data, sincerament no he tingut temps ni de parar-me a pensar que faré ni que votaré ni si hi aniré, sé que és un procés important per molta gent, però es que ara mateix la meva vida està tan atrapada pel pla bolonya, que penso a moments que no sóc ni persona. Envoltada de treballs, exàmens, i a sobre la feina, vaig de cul, sense temps per fer res, em passen les setmanes que ni m'adono i porto un ritme frenètic d'activitat, i d'aquí 4 dies es Nadal... Per cert, nosaltres aquest any no tenim llums, o es que encara no és hora de posar-los? Se'ns dubte un nadal diferent, perquè amb les obres... no sé per on podran passar els reis mags, però espero que arribin a totes les cases, i no tinguin gaires dificultats per fer-ho.

Sopar, política, creuament d'opinions i enriquiment personal...

No sé el perquè, però a vegades succeïx, una nit per endavant, un sopar que sembla més del mateix, un lloc normal, la gent de sempre, aparentment sense canvis, i tot sota d'una rutina que ens té atrapats, però no, no tot és com sembla, és el mateix escenari, amb els seus actors, és l'obra esperada, però aquest cop no baixa el teló, una espurna encén la conversa, política local que a tothom altera, consulta popular el 13 de desembre, posem el poble sobre la taula,en aquell moment comencem a debatre. Des de la meva perspectiva i fidel a la meva filosofia, crítica constructiva i els pensaments sorgeixen, mentre el fum ennuvola la meva visió ja etanolicament tocada, aquesta és la màgia, penso, persones tan diferents entre sí, donen punts de vista en principi aparentment oposats, però que quan s'analitzen amb deteniment s'acosten entre sí, no és tracta de canviar la opinió de ningú, simplement d'escoltar i aprofitar la saviesa d'aquells que veuen el que tu no havies vist, sembla mentida, com escoltant s'aprenen tantes coses, i això que també en diem moltes sense sentit. M'agraden les sobretaules, i acompanyar-les amb una copa de vi, etanol, que desinhibeix, pres amb moderació ens aporta aquell punt de distinció. Sincerament penso, que si aquestes opinions fossin recollides, serien ben aprofitades, perquè en un moment tens una pluja d'idees d'imprevist, d'aquelles que quan algú te les demana, no saps que dir, i en canvi en el moment més inesperat tot pot agafar un sentit, algú sempre em diu que les millors respostes s'obtenen dormint, jo ahir no buscava respostes simplement exposar les meves idees, i veure que per algú tenen sentit...

Feisbuk!!

Cada vegada que l'obro trobo alguna sorpresa, un test divertit, un grup interessant, notícies d'un amic llunyà, i bromes de més aprop, trobo el meu hort virtual, on la màxima alegria es quan pots robar la collita a algú, i he retrobat molta gent, es cert, alguns em fa gràcia veure'ls, saber com estan, d'altres si haguessin passat 10 anys més no me'n hauria adonat. Com tot a la vida, té ventatges i inconvenients, però si aprens a utilitzar-lo, i no pendre-ho molt en serio, és autènticament divertit, una manera més de passar el temps, d'assabentar-te de coses, xafarderia pura et porten a convidar com amic, a algú que no saludes ni pel carrer, però es clar, saber que fa, quines fotos té i amb qui parla, ens pot més com a persones del que podem suportar, som xafarders de mena, i ho som tots, crec que és una qüestió de genètica. Després està el tema dels grups, alguns només perquè el títol ha sigut ocurrent, altres realment són grups de difusió d'idees, on s'opina amb coneixement de causa, i t'ajuda a veure altres punts de vista que nosaltres sols seríem incapaços de veure, pluja d'idees, que aprofiten les empreses, per saber les tendències de mercat,i aprofitar-ho per adaptar-se a un corrent de canvi, en època de transició on innovem o morim, però no podem de mantenir-nos de braços creuats. A vegades recordo amb nostalgia la època en que pensava... que estarà fent... i trucava per preguntar-ho... ara només obrir la pàgina n'obtinc un resum generalitzat de tots els meus amics i coneguts, i el més fort de tot, es que ho llegeixo...

“Los seres humanos vivimos a cada segundo tomando decisiones inherentes a nuestro modo de vida, de pensar, a nuestros principios, a lo que percibimos cada cual como correcto, o simplemente a lo que sentimos un deseo infinito de realizar a cualquier costo. Si nos percatamos, la vida transcurre entre negociaciones donde a veces se gana y otras se pierde, trillar el camino al futuro es complicado, y lastimoso es, pasar por la vida sin penas ni glorias.
Hay quienes en ocasiones se ven acabados, destruidos, casi perdidos por situaciones coyunturales provocadas por ellos mismos o ajenas a su voluntad, son trampas que nos traza el destino, para que los débiles cedan, los indecisos titubeen, los pesimistas perezcan, los cobardes se rindan, los hipócritas aparenten y los ilusos crean que estamos finalmente vencidos.
Sabemos que hay momentos muy adversos, que al paso del tiempo se transforman en oportunidades únicas de salir adelante, solo hay que mirar la vida con lentes positivos y pensar en que el futuro necesariamente tiene que ser mejor, que el esfuerzo que realicemos hoy nunca será en vano, que si nos equivocamos tenemos que saber rectificar, que no se puede caer hasta el ultimo aliento, que quienes nos desprecian nos fortalecen y que si estamos unidos nada nos destruirá.
Lo conquistado con la punta de la espada no se entrega jamás, de la crisis saldremos mas fortalecidos, nadie dude que seguiremos adelante, y resurgiremos como el ave fénix, hasta alcanzar la estrella que ilumina a todos los hombres de bien en esta tierra”

Castellbisbal decideix..

Desde aquí dono suport a totes aquelles persones que es mouen per fer la consulta, i afegeixo a la meva llista el blog, m'agrada que un grup de persones del poble, es moguin per fer coses, sigui el que sigui, i si aquest cop es la consulta doncs ja està bé. Si Castellbisbal és mou, vol dir que el poble està viu, que la gent té inquietuds, que s'esforça dia a dia per un poble millor, i tot això és digne d'admirar, perquè si no fos per aquestes persones, el poble seria com una petita ciutat dormitori, m'agraden els actes, tinguin el color que tinguin, els concerts, les xerrades, les exposicions, els balls, els sopars, tan fa l'excusa, l qüestió és omplir els carrers de vida, que la gent s'identifiqui amb els actes, que estimi el poble, i sobretot que ajudi a conservar-lo, i si jo desde aquí puc aportar el meu granet de sorra per ajudar, ho faré, sens dubte, perquè també és el meu poble, i tot el que passa és important!!

Obres...

Últimament està de moda parlar d'obres, tot passejant pel poble, és va evident el perquè del tema, intercanvi d'opinions, crítiques, visions oposades... És evident que unes obres, ocasionen molèsties a tots aquells que les pateixen, és una alteració de la vida quotidiana, un canvi, que sovint nosaltres no hem demanat però que ens toca adaptar-nos, perquè sempre després d'una obra, una cosa està clara, podrem gaudir d'unes avantatges, que ràpidament faran oblidar els inconvenients soferts durant mesos. No pateixo les famoses obres, però si he patit durant 3 anys, la construcció del tercer carril de l'autopista, per anar a la facultat cada dia, cues, talls per voladures, passos estrets, camions que envaeixen els carrils perquè físicament no hi caben, i ara, quan hi passo, tan ample, tan ràpid, sense peatge, sense les cues.. penso que tot això ha valgut la pena. La llàstima de les obres, es que els beneficis, es fan esperar, perquè normalment aquestes grans envergadures tarden a portar-se a terme. En el cas del meu poble, està clar que hi ha gent, que considera més oportú que s'haguessin fet a l'estiu i es el que jo no considero lògic, perquè hi ha una festa major pel mig, i això implica un volum de gent important, perquè hi ha actes emblemàtics, com el correfoc,tractor, carrers de circ, cursa... que necessita aquest recorregut, considero que si s'havien de fer obres han triat el moment ideal, d'aquí fins Nadal, naturalment, jo també he contemplat els passos estrets, el fang, la incomoditat... però es que no som mags, i per fer obres, per poder gaudir en un futur, el preu a pagar es aquest, però quan acabin i passegem per aquest carrer, podrem jutjar si ha valgut la pena, ara només cal ser pacients i esperar.
L'altre dia, mentre caminàvem per allà al mig tot i que no es la meva branca d'enginyeria, naturalment, pensava en les mil opcions per poder fer passos més amples i ocasionar menys molèsties, i no en vaig saber sortir, potser sembla molt fàcil des de fora, però materialitzar-ho se'm va fer molt complicat.

pols per avui... or per demà!!!

Un any més...

De cop m'adono que ja ha passat un altre any, no sé quan vaig canviar la percepció, només sé que l'any per mi canvia al Setembre, quan torno a veure els tractors per la carretera, quan el raïm brilla esperant ser collit, quan passeges per la vinya i tots els insectes del món caminen al teu costat, quan fins i tot la cosa més insignificant sembla tenir vida, quan el sol brilla, i quan un gotim a la boca és un dels plaers més purs i un gran moment de calma, la verema arriba i amb ella la nova anyada, omplirà el celler l'aroma del vi nou, i ens farà respirar un any més, recordant-nos que hem tornat a tancar un cicle. Me'n adono, he escrit i parlar de la vinya en totes les seves fases i estats, desde que està en repós en la més absoluta calma, latent, aparentment sense vida, fins a la explosió del seu fruit, però el moment més emocionant per mi, segueix sent la primavera, quan en un parell de dies, el cep s'omple de petites fulles verdes, despertant així avisant-nos que el fred ja ha passat. Meravellós cicle, fascinant seguir els moments, a ells he adaptat la meva vida, i així ja sé que passa un any més, una verema més, que dura o no... ens fa a tots més grans...

VACANCES!!

Com el mar, o potser com les seves ones, uns segons a dalt de tot, per tornar a baixar i tornar a començar, rutina marina, igual que una fulla que cau sobre un llac i arrossegada per la corrent, ja no pot decidir el seu destí, una brisa suau que em posa els pèls de punta, una harmònica vella desafinada, una barreja de sentiments diària, una mirada, uns segons de distracció, un ocell que es perd en ple vol. Suor, cansament, incoherència en les paraules, frases que no lliguen, una ment descentrada, unes idees esgotades, i un cansament crònic que em lliga, desconnectar, marxar, esvaïr-me, cridar, enyorar, aprendre, retrovar, observar... vacances, per fí, hem arribat al nucli, tu centralitzes la meva ment, i ara mateix ja no puc pensar en res més, amb sentiments contradictoris, me'n vaig de vacances feliç, sento que les necessito, però em dol que m'hagi de separar de la gent que estimo, perquè d'ells, no necessito vacances, perquè no em carreguen, no em cansen, no m'estressen, no me'n vull allunyar, enyoraré cada dia la seva veu, els trucaré, els hi explicaré coses, els portaré regals, tot i així no puc evitar sentir-me un pèl trista i il·lusionada a la vegada, només resaré perquè tots poguem tornar a casa... BONES VACANCES!!!

La Festa Major...

És un dels actes centrals de l'estiu, any rere any organitzo la meva agenda, les meves vacances, el meu temps lliure en funció d'aquesta festa, la del meu poble, la que estimo i adoro, i la que disfruto amb tota l'energia del meu cos. Perquè la festa major, és més que anar a veure actes, o seguir concerts, és una setmana de retrobament amb el poble, d'anar de penya en penya saludant, parlant amb gent que potser en tot l'any ni saludes ( i que no és maco això?)d'estar caminant amunt i avall gaudint d'un poble avocat al carrer, i de prendre paciència per tardar una hora a arribar als llocs, disfruto amb la companyia dels meus a la penya del joc, on tenim moments de parlar amb calma, de debatre temes, d'arreglar el món, de criticar l'ajuntament, de criticar la organització dels actes, la seva ubicació, tan fa qui l'hagi organitzat perquè si realment volem criticar-ho, perquè per molt bé que es faci, mai plou a gust de tothom... M'agrada la rivalitat amb les altres penyes, i quan ens creuem pel carrer, perquè tots tenim el nostre lloc, i tots sabem on ens hem de posar quan hi ha un concert. L'any passat no va poder ser, però enyoro els mocadors de les penyes penjant de la farola central de la plaça, com a símbol d'identitat de la gent jove, i m'encanta gaudir del dissabte mes màgic i encès amb correfoc, i capsigranys, el tastavins, la gimcana de l'esport motor, les destresses, la nit de l'empalmada amb el Dj, i l'indicador de que quan surten els grallers, es hora d'anar cap a casa...
Més enllà dels actes programats, més enllà de tot, la festa sóm nosaltres, perquè sabeu un secret... sóm el poble i sóm les ànimes d'una festa major que mai té límits són els nostres riures els que omplen els carrers, i els nostres crits,les penyes d'ara, les d'abans, els grans, els petits, els que vindran... per festes tots som un i això es el que ens fa ser mes especials...

Les paraules...

Instruments que ajuden a transmetre els pensaments, a plasmar-los en format estàndard, que tothom pot entendre, transmeten sentiments, estats d'ànim, ens ajuden a entendre'ns, a conèixer millor les persones, i mirar més enllà dels seus ulls. Acostumo a utilitzar aquests instruments amb freqüència, mesuren el meu estat d'ànim, perquè abans de escriure, poques vegades sé de que parlaré, simplement adoro tenir un full en blanc, deixar-me anar, marxar per una branca i tornar per una altre, escriure que el blanc te matissos, que alguns m'heu ensenyat, que el món no es només de dos colors, sino que té una gran varietats de tons que el fa cada cop més especial, i segons el moment... diferent... perquè puc mirar les mateixes coses, i cada cop descubrir-hi alguna cosa nova, perquè puc estar parlant amb algú cada dia, i de sobte adonar-me'n que no el reconeixo, perquè puc coincdir amb algú per casualitat i sentir que no ha passat el temps, perquè puc estar hores parlant amb algú al mig d'un carrer glaçat, sentir-me viva amb una nit de conversa agradable, un bon vi i un tall de formatge, un dinar aprop del mar amb una copa de Verdejo, navegar mar endins i tancar els ulls i sentir com l'aire acarona cada part de la meva pell, perquè puc trasmetre aquesta felicitat i contagiar-la, perquè puc explicar-ho, perquè adoro parlar, sense les paraules no podria expressar aquesta grandesa de sentiments que tinc a dins, perquè la mirada es el reflexe de l'ànima, però molts cops, no ens parem a observar-la...

El Món...

Intentava dormir-me, però sense aconseguir-ho, de lluny la radio acompanya el camí,com cada matí, rutina fins la feina, però avui ha estat diferent, escoltava el món a Rac 1, i avui l'enquesta era sobre la donació d'òrgans. Me animat a participar, he enviat un sms, que no faig mai, però es que m'han fet reflexionar, donaré els meus òrgans jo, un cop ja no els necessiti? Naturalment la meva resposta es clara, em recordo desde petita, explicant-li a la meva mare, que si algun dia em passés alguna cosa, sobretot, donés tot el que necessitessin de mi, que almenys una altre persona tingués la oportunitat de viure, no hi ha res més bonic, que donar a un altre la vida, es meravellós poder oferir una oportunitat a algú que la necessita, puc dubtar en moltes coses a la meva vida, puc fer coses bé, o equivocar-me cada dia, i potser la meva solidaritat a vegades no es la correcta, perquè sé que vaig molt a la meva, i potser podria fer coses pels altres, però en això no dubto, sé que es una qüestió delicada, i la gent no hi pensa, però quan estàs al hospital, a casa, pendent d'una oportunitat les hores es fan molt llargues, suposo que a tu i a qui t'envolta, cada minut es or, i cada dia un regal, no podria negar-me mai, a donar allò que a mi m'ha donat tanta alegria, i que he aconseguit sense fer cap esforç, per tant, no en tinc cap dubte, he votat sí per sms, però també he votat sí al meu cor...

Gustavo Adolfo Bécquer

RIMA XXXVIII

Los suspiros son aire y van al aire.
Las lágrimas son agua y van al mar.
Dime, mujer, cuando el amor se olvida,
¿sabes tú adónde va?

RIMA XXI

—¿Qué es poesía?, dices, mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul,
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

Podria posar-ne tants, que no crec que tingués espai suficient al blog, gran poeta, que té la meva admiració eterna, m'agrada llegir poesia, al igual que m'agrada crear-la, però perquè et surtin uns versos tan perfectes que expressen tant en tan poc, has de tenir una inspiració divina, un moment d'extasi... o un moment de calma, qui sap, jo disfruto llegint poemes, aprop del mar, un llibre de poesia i una copeta de vi al costat, ja poden passar els minuts i les hores, que m'acabarà atrapant la posta de sol, mentre les paraules seguiran brotant...

Política...

No m'agrada massa la política, jo diria que no hi entenc gens, poso molt poc interès a saber-ne alguna cosa i sempre que hi ha eleccions, opto per llençar totes les paperetes i tots els fulls informatius dels partits abans d'arribar a casa, potser no ho hauria de fer, perquè llavors em torno una ignorant, sincerament vaig fent la meva, aliena al que passa al govern. Quan obro el diari, el primer que faig es passar totes les pàgines de política, fins arribar a les notícies de societat, però quan les eleccions són al poble em transformo, no menteixo si dic que no sé ni que defensen els partits, però m'agrada llegir les llistes, per saber qui hi va, els partits que es presenten, i m'agrada veure que hi ha gent que si que li mou aquests interessos, perquè jo crec que presentar-se en una llista en un poble es exposar-se constantment a les crítiques, xafarderies, acarnissaments, si es veritat que hi ha un bon sou al darrera, però aquest sou, crec que no compensa tot el que s'ha d'aguantar... almenys per mi, per això no estic a la política no? Sempre senyalat amb el dit, has de somriure quan toca, anar als actes que toquen, fer-te fotos, parlar amb gent per compromís... i... alhora, actes gratis, fas el que vols, no t'estresses, i que carai en època de crisi segueixes cobrant molts diners, em pregunto quins motius porta a una persona a entrar en política, algú ho fa per creença? algú ho fa perquè realment creu que pot canviar el que no està bé? i el millor de tot... hi haurien tants polítics si la feina no fos remunerada?

Dies tontos...

Avui em sento una mica trista, potser és la pluja, potser el dia, potser el cansament, potser l'enyorança, podrien ser moltes coses, però sé perfectament de que és, simplement només desitjo oblidar-ho, ocupant la meva ment en altres coses, aquests pensaments ja passaran, no tenen raó de ser, a vegades dubto d'allò que no hauria de dubtar, però no sé per quin motiu, la evidència més clara, a vegades es transforma en dubte, sé el que penso, sé el que sento, i a vegades vaig tan enllà que no sé com tornar. Sé que a vegades em perdo dins de mi, i començo una lluita interior dura, els meus sentiments es barallen amb el meu cap, deixant el meu cor d'espectador improvisat d'una lluita sense motiu aparent, i a fora tot continua igual, la meva rutina, el meu dia a dia, com un robot, vaig caminant, i dins meu continuo pensant, perquè no veig el blanc, de color blanc, si se que ho és, doncs a vegades li trobem matisos a les coses que no en tenen, a vegades busquem dubtes on no n'hi han, a vegades veiem problemes que no existeixen, i a vegades sentim coses irracionals, però que són difícils de parar, i a part no ho voldria pas, suposo que això és la vida, un dia t'aixeques i somrius i altres algú t'ha d'estirar aquest somriure.

La Moska...

Durant molt de temps, ha sigut tema de conversa, llibre de visites anònim, i aquí cau la seva gràcia, no cal registrar-se, i tothom pot dir la seva. Considero que es una gran idea, barrejar diverses opinions i diferents punts de vista per tractar un tema que ens preocupa, el nostre poble, es com fer un gran "brainstorming" d'on poden sortir unes idees excel·lents, i sobretot considerar altres punts de vista que segurament nosaltres mateixos per si sols no veuríem. Ara bé, quan aquest anonimat s'utilitza per fer mal a les persones, quan aprofitem aquesta ventatge per difamar, per insultar, o per simplement crear polèmica deixa de ser una eina útil, ja no és una eina creativa, i tots sabem que les paraules dites amb malesa, poden causar confusió, desconfiança, malentesos, i poden obrir ferides que poden fer mal... A mi m'agrada l'anonimat perquè permet dir coses que potser d'altre forma no es dirien, perquè et permet jutjar les persones desde les seves paraules, sense deixar-se influir per res mes que no sigui un escrit, sense veu, sense aparença, sense nom, sense cap classificació, perquè som i seguim sent un poble, i tots tenim una etiqueta penjada, molts cops equivocada de lloc. Personalment no he escrit mai a la moska, perquè he considerat que no tenia res positiu a aportar, però si la llegeixo, sé qui escriu i se qui ho fa de cor, però també veig moltes tonteries, mentides i gent que hi escriu per no aportar res, són lliures, cadascú pot fer el que cregui convenient, però sempre desde la base del respecte, amb educació es poden debatre molts punts de vista, i no es tracta de canviar el pensament de ningú, sinó de millorar dia a dia, i aprofitar totes les idees per ser valorades, perquè el món el fa la diversitat, i en ella està la intel·ligència de caminar endavant.

Somnis...

Somio que passejo descalça per la sorra, i alguna onada jove accelerada, em mulla els peus, segueixo caminant, i miro l'horitzó, queda lluny, molt lluny. Somio que camino per un prat verd, on puc tocar amb les meves mans, l'herba fresca, humida, i estirar-me per respirar fons. Somio que jugo amb la neu, i la deixo fondre fins cremar-me les mans, i que enduda per l'emoció, m'abandono per lliscar tendrament sobre ella. Somio que estic vora la llar de foc, i mentre sento espategar la llenya, m'envaeixen records de juventut. Somio que estirada mirant el cel, hi hagi pluja d'estrelles, i demanar un desig d'amor etern. Somio en una nit de vi amb una copa, i una mirada tendre que mira sempre més enllà. Somio en un passeig per la muntanya, on una pluja fina inesperada, em mulli cada part del meu cos, i que cada gota llisqui finament per la meva pell. Somio en una posta de sol, d'aquelles que queden gravades amb foc al cor. Somio en somriure cada dia, i que tu en siguis un dels motius, somio que tu somies els meus somnis, per després despertar-me amb un dolç somriure, que il•luminarà el meu dia...

I em torno bitàcora...

M'agrada i m'atrau la idea de crear el blog, desde l'Space, al que ja he abandonat fa temps, que no em parava a escriure, ni pensaments, ni lletres, els meus moments d'inspiració s'han esvaït amb l'atribolament que últimament porto a la meva vida, quasi sense temps per pensar, ja no recordava el plaer que em comporta escriure quatre paraules, i sobretot com em relaxa fer-ho, començo una nova etapa de pensaments i escrits, espero que aquest cop, també m'acompanyeu... i també naturalment m'emporto els escrits que més us van agradar de l'anterior, perquè sempre que els necessiteu els tingueu a mà. Gràcies, per estar al meu costat!

Dies de pluja...

Tarda de pluja, dia gris, boira baixa, avui es dia d'estar al sofà, tapada amb la manta, la persiana oberta, i mirar senzillament com cau la pluja, tarda de no fer res, i disfrutar del temps, de la calma que em reporta les gotes de la pluja, de l'olor que despren la terra, un cop mullada, i fixar la meva mirada a l'infinit. Tarda de tenir-te en el meus braços, i simplement mimar-te lentament, a vegades no cal parlar, parlen per nosaltres la mirada, el nostre gest content, i la complicitat que es retroba en aquests moments, estaria hores i hores sentint la pluja si tu m'abraces, i desitjant parar el temps, deixaria volar la imaginació... Records que porta la pluja, les tardes mullades, i el fred a dins dels ossos, són molts els records que tinc de dies com aquests, dies que m'encanten, dies que són romàntics, dies de somiar, dies de recordar il•lusions, i de pensar que la vida és un somni, dies de fer balanç i mirar quin camí seguim, si tot va bé, i si alguna cosa ens dol, és avui quan ho recordem, és un dia d'enyorança, i de melancolia, de compartir...avui només em faltes tu... esperaré...