I te’n adones, que per molt que facis mai n’hi ha prou, no veus l’esforç, la dedicació, la il·lusió, només cal relliscar una mica, perquè caiguin els retrets de forma immediata, i tot allò que fins ara havies anat fent, cau al fons d’un pou juntament amb la teva autoestima, la teva desil·lusió, el teu malestar, el sentir-te malament per donar-ho tot, a algú que no veu mes enllà dels seus ulls. I lluites de nou per superar-te per ser millor, per somriure encara que no en tinguis ganes, intentant que algú reconeixi aquell esforç que sembla passar desapercebut dia rere dia, intentes lluitar per guanyar-te l’estima d’algú que ni et mira, perquè en algun moment tots necessitem sentir que el nostre esforç val la pena i cada decepció, et trenca mes el cor. Creure en nosaltres mateixos, ens fa mes forts, però tot i tenir aquesta fortalesa, es necessari sentir-nos útils, a tots ens agrada rebre alguna mirada d’aprovació, un copet a l’esquena de complicitat, una paraula d’agraïment, alimentem la nostra gana i sovint ens oblidem de la nostra ànima, calmem la nostra sed, però no hidratem els nostres sentiments, mirar-nos menys el melic ens farà obrir els ulls i reflexionar, que tots pensem que ens ho mereixem tot, però no prediquem amb l’exemple alhora d’afluixar, exigim-nos a nosaltres mateixos el mateix nivell que exigim als demés, quan ens queixem, quan ens enfadem, quan ens decepcionem, parem-nos a pensar per uns segons com actuem nosaltres amb els demés, fomentem l’empatia que molts cops oblidem, que ningú neix perfecte, i que a ningú li agrada perdre el temps. I et miro i tot es tan superficial, que em fas molta pena, tan altiu, tan dèspota, tan mancat de sentiments, vivint en un món de bombolla on aparentar davant dels demés ho és tot, que estressant ha de ser pensar que sempre has de ser el millor en tot o que sempre has de tenir-ne mes, que trist no saber si el teu voltant t’estima o només et té allà fins que algú que pesa mes que tu, et substitueix, i el teu món de mentida t’estavella contra una veritat que les persones de veritat coneixen, que si vols rebre has de donar, i no parlo de coses tangibles, sinó de transmetre i de projectar allò que esperes trobar, que al final, la vida es un mirall d’un mateix, que cada dia quan et mira t’escup a la cara la veritat, d tu depèn somriure miran-te, o fer veure que no et veus per no adonar-te de la teva trista realitat.