dimecres, 14 de març del 2018

Quedem subjectes a vagues interpretacions, que pot fer una ment en formació, validem aquest sentiment, com si fos la cosa mes certa del món, i perdem la perspectiva que ens donaria la visió mes àmplia, si amb el cap fred, avaluessim totes les opinions. Posar en dubte, la professionalitat d’una persona, la seva ètica moral i quedar-nos tan amples, jutjar-la a través de fets no demostrables, i el mes fort, creure cegament que tenim dret a fer-ho. Agafar-nos el poder de decidir en quin moment podem faltar el respecte, exigint, la nostra veritat, com la única viable i certa. Hi ha professors, que acompanyen, que estimen, que centren la seva atenció en les necessitats emocionals, que abraçen, que tenen paraules dolces, que et miren als ulls, i et comenten el dia com ha anat. Naturalment també n’hi ha, de prepotents, que creuen que l’edat els dona l’ús de la raó, que no escolten i van a la seva, però es que d’imbècils, n’hi ha a totes les professions, i potser una flor no fa estiu, i a un professor que amarga se’l ha d’avisar, però sempre amb elegància, que no ens posin a tots, al mateix sac. Pares Impertinents, pares que no saben esperar, pares que no escolten el que algú amb amor els vol explicar, pares que acusen, pares s’enfaden, pares que exigeixen sense donar res a canvi, diuen que prediquem amb l’exemple, i ens oblidem de mirar-nos al mirall. Haver de somriure, haver de fingir un bon dia quan tens un mal de cap que no t’aguantes ni tu, perquè tothom critica les vacances, i els dies de festa, però ningú destaca les hores que et quedes de mes preparant activitats, ni les hores que passes corregint, ni les hores intempestives retallant aquestes feines que els faran somriure l’endemà, perquè la feina que no es veu, no es valora, perquè en aquesta vida sempre donem per fet que ens ho mereixem tot, perquè si ho fem bé resulta que es part de la nostra feina, però si comets el mes mínim error, et tiren als lleons, però també hi ha pares que miren i agraeixen aquesta feina que no es veu, l’abraçada que li has donat mentre plorava, la tirita que li has posat en aquella ferida emocional que arriba a l’ànima, pares que miren als ulls i et diuen gràcies, i que et reconeixen aquell esforç que fas, inclús, deixant els teus de banda.

dimarts, 13 de març del 2018

Crueltat extrema que pot mostrar-nos la pitjor cara de l’ésser humà, impossible entrar en la ment davant d’aquells que perden d’aquesta manera la cordura, por de no saber qui tens exactament al teu costat, de mirar uns ulls que son capaços de mentir-te mentre t’acaronen, de donar abraçades mentre et maten per dins, la malícia disfressada amb un somriure ens atrapa, només una ment perversa, pot portar a terme una idea tan macabra. Et fa mal el cor, se’t tensen les venes i un dolor invisible va trencant cada bocí d’ànima, sents el nus al coll, sense paraules, notes els ulls humits, a punt de caure les llàgrimes, la tristesa es fa infinita, el teu ser es trenca, i com es continua endavant, quan no et queda esma?

I tornaran a créixer les flors a la primavera, però ja no tindran aquell color viu, ni aquell aroma que t’atrapava, tornarà l’estiu i les estones a l’ombra no seran les que et reconfortaven, perquè continuaras caminant per pur instint, però sense ganes, com en un puzzle quan es perd una peça, que no hi ha manera d’encaixar les altres...

dimecres, 7 de març del 2018

Es pateix en silenci, per no molestar, per treure-li importància, ens diem, segurament acabarà passant, i no ens adonem que totes aquestes petites fases de dolor que acumulem, van fent una fisura, que cada cop fa mes mal. Avui l’aire no s’ha posat d’acord amb el sol, bufa un vent suau, fred com el gel, que el sol s’entesta en escalfar, massa ràpid, necessita mes temps, no el pot frenar. I quan aixeques la vista, han brotat els arbres, i les flors han tret el cap entre jardins cada cop mes verds, una papallona que passa distreta, una abella que busca nèctar, un ocell que canta, torna la vida, que estava amagada, esperant que el sol la revifés, com el caliu que ens recomforta una abraçada, donada a temps. Ens agrada sentir-nos vius, però la vida gira tan ràpid, que a vegades ens mareja, perquè no tenim temps, per olorar les flors, per sentir cantar els ocells, ni per aixecar la vista al cel, immersos en un món que no espera a ningú, que no ens permet baixar-nos una estona de la vida i veure-ho amb la serenitat que es necessita per pendre conscientment les decisions, anem a tot gas, pendents de nosaltres mateixos, tancats al nostre món, ni tan sols aixequem la mirada, quan algú a l’atzar, es creua sigilosament en el nostre camí. Tendim a no voler veure les coses que fereixen, i a creure en allò, que potser no s’aguanta per enlloc, la veritat fereix i fa mal quan te’n adones, que t’equivoques, en allò que creies de debò, quan veus al teu interior allò que no t’agrada, i ho veus reflexat al mirall, a vegades sents com se’t va trencant l’ànima, i prou feina tens a recollir trocets per tornar-los a encaixar, que a vegades les peces del puzzle, costen de veure com van. M’agraden els moments amb mi mateixa, quan puc tancar els ulls i respirar, quan puc somiar amb coses impossibles, que igualment m’arrenquen un somriure, encara que no siguin realitat, esvair-me una estona i deixar volar la imaginació, navegar per mar obert, deixant a l’atzar el timó, saltar a l’aigua, vencent la por de lo desconegut, deixar el meu cos flotant i abandonar-me a lo mes profund...

dimarts, 6 de març del 2018

No deixa de sorpredre’m la tendència a treure-li importància a les coses, a intentar desfer-nos de la tristesa a cops de peu sense trobar la causa, a treure-li importància, a restar-la i si poguéssim, l’amagariem i diríem que mai ha succeït. La gestió de les emocions és vital per poder créixer sans i forts, tenim unes emocions que agraden mes i unes que agraden menys, però totes, igual d’importants per aconseguir el nostre propi equilibri. És normal, no tenir ganes de somriure cada dia, perquè tots podem tenir un mal dia, o sentir-nos cansats o tristos, ens auto obliguem a estar sempre bé, i posar-nos aquest límit diari, ens pot passar molta factura. Qui no té ganes de cridar algun dia que tot es una merda? Qui no te ganes de plorar una estona? Perquè a vegades ve de gust el silenci, la serenitat d’estar concentrats en nosaltres mateixos, no haver de somriure perquè et trobes algú, saltar-te aquella conversa trivial que sempre es la mateixa, si et pregunten com estàs i dius bé, normalment ni s’alegren, però si dius malament, comença un interrogatori descomunal, però no, no es preocupen per tu, només tenen ganes de saber que passa per explicar-ho, perquè sí, perquè hi ha gent que disfruta amb la merda dels altres enlloc de gaudir amb la seva. Confia en tu, i en les teves capacitats i despertaras enveja, crítiques, i et diran que vas de sobrada, estigues decaiguda i trista i et diran que confiis en tu per sentir-te bé, en aquest món mai l’encertés, perquè qui vol veure algo dolent en tu ho fa igualment, al igual que qui vol veure algo positiu en tu, busca fins a trobar-ho. És complicat caure bé a tothom, perquè tots som el dolent a la película d’algú, però per sort no som immutables, canviem constantment, i els nostres defectes i virtuts ho fan amb nosaltres, no serem uns imbècils sempre, però si ens estanquem, podem aconseguir-ho. I ens queixem d’aquella persona que treballa cara al púbic, i li exigim que no tingui cap dia dolent, exigim a la Profe dels nostres fills, que sempre tingui un somriure i la paciència necessària per cuidar-los, exigim a qualsevol persona que ens trobem que ens tracti perfecte, perquè nosaltres podem tenir mals dies i ho han d’entendre, ells no... es lo normal en aquest món. La sort no ve de l’aire, ni de trepitjar una merda, si hi ha una merda, es perquè un gos s’hi ha cagat i l’amo es un guarro, i això no dona sort, es una putada, no podem esperar a cada que vingui la sort, hem de treballar-la, buscar-la i ja veurem si les coses surten bé, i si no hi surten, que es la majoria de vegades, fotre un mecagun i tornar a començar, ni l’univers conspira ni per escriure frases de paulo cohelo tota la merda es desfà.