Vius en un món que no t’entén, que no respecta les teves necessitats, que no t’escolta i que no et deixa marge, perquè puguis ser tu. La teva innocència, s’estavella contra el mur de la intolerància, perquè ningú, es para a mirar-te atentament, la dolçor que desprens, la fragilitat disfressada en un cos impacient, la bondat feta persona, en un món, impersonal i poc benevolent. Mirades que jutgen, que fereixen enlloc d’enviar comprensió, mirades que tallen la fortalesa que es manté perquè no tens mes opcions, perquè només pots ser forta, i adonar-te que no pots decaure, es fan llargues les hores, en les nits fosques, on l’espurna fa brillar la seva màgia, recordan-te que només tens l’opció de mantenir-te ferma i aguantar, que això es una carrera de llarga durada sense descans. I et preguntes en silenci, i t’envaeix aquella por, el futur es un lloc incert, que no vols visualitzar,  les comparatives odioses que fan mal, es lícit visualitzar una situació millor, que no t’entri el sentiment de culpa, per pensar que no pots amb tot. Però el mires, i no el canviaries per cap altre, es el teu amb les seves virtuts i defectes, l’amor que et flueix el seu contacte, el sentiment q et desperta quan et mira, quan et toca, quan t’abraça, tanques els ulls oblides els mals moments, les nits sense dormir, les pors, les rabietes incontrolables, la impotència de no entredre la seva ment, la ràbia de viure en un món, que no accepta, el ser diferent...