I te’n adones, que per molt que facis mai n’hi ha prou, no veus l’esforç, la dedicació, la il·lusió, només cal relliscar una mica, perquè caiguin els retrets de forma immediata, i tot allò que fins ara havies anat fent, cau al fons d’un pou juntament amb la teva autoestima, la teva desil·lusió, el teu malestar, el sentir-te malament per donar-ho tot, a algú que no veu mes enllà dels seus ulls. I lluites de nou per superar-te per ser millor, per somriure encara que no en tinguis ganes, intentant que algú reconeixi aquell esforç que sembla passar desapercebut dia rere dia, intentes lluitar per guanyar-te l’estima d’algú que ni et mira, perquè en algun moment tots necessitem sentir que el nostre esforç val la pena i cada decepció, et trenca mes el cor. Creure en nosaltres mateixos, ens fa mes forts, però tot i tenir aquesta fortalesa, es necessari sentir-nos útils, a tots ens agrada rebre alguna mirada d’aprovació, un copet a l’esquena de complicitat, una paraula d’agraïment, alimentem la nostra gana i sovint ens oblidem de la nostra ànima, calmem la nostra sed, però no hidratem els nostres sentiments, mirar-nos menys el melic ens farà obrir els ulls i reflexionar, que tots pensem que ens ho mereixem tot, però no prediquem amb l’exemple alhora d’afluixar, exigim-nos a nosaltres mateixos el mateix nivell que exigim als demés, quan ens queixem, quan ens enfadem, quan ens decepcionem, parem-nos a pensar per uns segons com actuem nosaltres amb els demés, fomentem l’empatia que molts cops oblidem, que ningú neix perfecte, i que a ningú li agrada perdre el temps. I et miro i tot es tan superficial, que em fas molta pena, tan altiu, tan dèspota, tan mancat de sentiments, vivint en un món de bombolla on aparentar davant dels demés ho és tot, que estressant ha de ser pensar que sempre has de ser el millor en tot o que sempre has de tenir-ne mes, que trist no saber si el teu voltant t’estima o només et té allà fins que algú que pesa mes que tu, et substitueix, i el teu món de mentida t’estavella contra una veritat que les persones de veritat coneixen, que si vols rebre has de donar, i no parlo de coses tangibles, sinó de transmetre i de projectar allò que esperes trobar, que al final, la vida es un mirall d’un mateix, que cada dia quan et mira t’escup a la cara la veritat, d tu depèn somriure miran-te, o fer veure que no et veus per no adonar-te de la teva trista realitat.

I sense saber com, s’ha embolicat tant la situació, que cada paraula que dius, fereix enlloc de transmetre pau, sembla com si de cop, no parléssim el mateix idioma, i no aconseguim entendre’ns per molt que ho intentem, dius les coses amb un sentit i es reben totalment del revés, amb un raonament que no t’havies ni plantejat, la situació es torna insostenible, discuteixes quan només ho estàs intentant arreglar. La fustració de no saber transmetre allò que vols dir, lluita amb la ràbia continguda d’una situació que encara no saps com hi has arribat, i amb la sensació de no entendre res abaixes el cap, fa mal fer mal sense intenció, es com ferir-te dues vegades, cada cop que ho intentes, es un nou cop. I has de deixar les paraules enlaire, i acceptar que necessites un temps a fons perdut, que descansi la ment, que entri aire fresc i s’emporti aquest malentès, que t’ha fotut una hòstia sense ni tan sols saber d’on ha vingut, perquè les paraules fereixen, quan son dites amb maldad, però també, quan no s’entenen i s’han malinterpretat, quan no apretes a temps el fre d’una conversa que es desvia i no saps aturar, perquè si no mires als ulls no pots veure l’ajuda que t’estan demanant, que potser no es allò que has dit, però que es la gota que ha fet vessar el got, quan portem aguantant massa temps al final ens desmuntem sols, qui no te un dia, que alguna cosa el fa estavellar, qui no te un dia, que qualsevol cosa, li sembla un obstacle impossible de superar, dies que ho veiem tot negre, dies d’espectres que ens espanten, el diable que treu les urpes, i t’entra la por, els fanals que fan mes gran la tristesa, quan busques el sol i ja no el veus al horitzó, que la soletat que no vols sentir, et posseix la ment i no et deixa pensar, dies de sentir-te sola, dies que el món t’ha deixat de costat, dies que l’angoixa pren la iniciativa, i vas a la deriva, sense saber on t’has d’agafar...

Em demanes, que es per mi la felicitat, i m’escoltes atentament en silenci, com si la resposta fos tan fàcil, somriure potser? Sentir-te bé? Tenir allò que anheles? Sentir-te realitzada? Sentir-te valorada? Un conjunt d’emocions i sentiments que no tenen cabuda a cap classificació? Ansiosos per etiquetar-ho tot, necessitem classificar les emocions com qui etiqueta la roba, necessitem conèixer que té un nom allò que ens passa, necessitem encasillar-nos en algun lloc per sentir-nos tranquils i segurs, per aferrar-nos a qualsevol cosa que encara que no floti, i ens doni la falsa sensació de seguretat. Que es la felicitat? Allò que anhelem tota la vida i no acabem de trobar mai, perquè la felicitat no la podem tocar, no la podem comprar, només la podem sentir, i sempre ens adonem mes tard que la teníem, pensem que bonic ha sigut, que bé m’he sentit, però anem tard, ha passat, i tornem a capficar-nos seguint un ritme que mai ens deixa descansar... un moment etern d’emoció descontrolada sense etiquetar, sentir allò que et descol·loca, que et fa por per no saber dominar, allò que t’arrossega, t’atrapa i et porta a un estat d’exitació on es impossible pensar, sents una música que gairebé ningú escolta, tens una energia desbordant que no s’entén, el món va massa a poc a poc, per lo ràpid que passa el temps, es com quan acceleres sense preocupar-te de com frenaras, es aquell punt d’escoltar-te sabent que no t’estas fent massa cas, es aquell moment en que estàs a l’aire quan saltes de cap desde la punta del vaixell, quan has saltat de l’avió i no has obert el paracaigudes, quan no pots ni vols tornar enrere, quan l’adrenalina marca el ritme del teu pols, quan les emocions s’encarreguen de gestionar-ho tot, que es la felicitat dius? La tranquil·litat, d’estar obert a tot, d’estar preparat per sentir, d’obrir la teva ment i acceptar nous reptes, la fermesa de mirar mes enllà dels ulls dels altres, del compartir sense por, d’estar disposat a arriscar, de saber que et tens a tu mateixa, que mai estàs sola, que la felicitat no l’has de perseguir, però si has d’obrir els ulls i estar alerta per poder-la sentir, que passa com una brisa suau en un dia d’estiu, que saps que reconforta però no la pots abraçar, que la pots sentir però no la pots atrapar, que la pots gaudir però no la pots posseïr, la felicitat està a tot arreu, i a petites dosis l’aniràs sentint, no esperis grans coses, ni focs artificials, no deixis passar moments seguint l’estel que brilla mes del cel, agafa petits moments de felicitat i ves-los guardant dins teu això, et donarà la vida...

I sorgeixen aquelles casualitats que no es busquen, però que quan et troben, t’atrapen, canviant el sentit i la dimensió d’aquelles coses que estaven en calma dins teu, aquella sensació de tenir-ho tot ordenat és trenca, fa respecte el saber que no pots controlar-ho, però l’exitació del moment, minimitza aquest detall, vas a la deriva, però amb un somriure i capitanejant el iot. Ens creuen constantment amb persones, i al aixecar la vista, han saltat les espurnes, has notat aquells segons d’inseguretat, has notat com s’ha remogut alguna cosa al teu interior, aparentment, segueixes guardant les formes, sembles normal, encara que tot hagi canviat de dimensió, com quan t’has passat d’una copa i t’esforces amb serietat a recuperar el control. Que boniques les emocions que ens deixen en evidència quan menys ho esperem, quan notes com s’eriça la pell amb aquell toc suau que ha passat desapercebut per tothom menys per tu, que bonic com s’accelera la respiració, com et ruboritzes mentre penses que no vols que succeeixi, com un calfred et sacseja el cos, i unes ganes de parar el temps, se’t queden fent un nus a la gola, quan sents allò que no vols sentir, que t’entestes a obviar i que et retroba de nit quan menys ho esperes al mig de la foscor, quan baixes la guàrdia, quan cansada et deixes vèncer fent caure el mur que et protegeix d’aquelles mirades que no vols veure, quan fingeixes que tot està bé, que tot està sota control, mentre a dins teu regna el caos mes absolut, quan m’ha remogut la teva mirada, quan t’he observat com t’allunyaves en silenci, fent veure que no m’importava, quan he evitat creuar una paraula amb tu per por a quedar-me desarmada, que sí, que sóc la reina d’escaquejar-me, que prefereixo passar desapercebuda sota la teva mirada que delatar totes les emocions que em provoques, sense ni tan sols, tocar-me...