No te conocía ni lo hubiese hecho nunca, pero la vida quiso cruzarnos, y sin saberlo, cada día que pasaba, te hacías un hueco más grande. Siempre he tenido una imagen bastante cruel de los profes, esos seres que se creían intocables, a los que al toserles,  se creían con la libertad de poder someterte a su disciplina,  muchas veces, totalmente fuera de lugar. Seguramente por las experiencias personales que acumulamos, nos creamos las defensas que luego se convierten en barreras que nos protegen, está claro, que a los profes no les gusta esos niños que dan trabajo, que se salen de los estándares, que desafían, que contestan, y yo siempre, me llevaba los premios más grandes. Esa mochila que llevas a cuestas, hace que siempre estés en guardia, ahora que defiendes los intereses de aquellos que más quieres y sabes que no vas a permitir según qué cosas, siempre a la defensiva, sé que es una actitud que debería trabajar para desterrar, pero me sigue molestando bastante, esos profes que se la dan de dioses con la verdad absoluta siempre en su terreno de juego, y no se dan cuenta, que el aprendizaje es siempre mutuo. Nunca cojo cariño a alguien que está de paso, al final, los profes se cruzan, están un par de años y ya no los vuelves a ver, eso te da la libertad de decir lo que tengas que decir, y defender lo que haya que defender, porque las aves de paso se olvidan rápido, será por eso que me cuesta medir las palabras. Pero contigo siempre fue distinto, no sentía esa tensión de llegar y ver si tenía que sacar los dientes, llegaba relajada, con ganas de verte, hablar esos 5 minutos que cada vez intentábamos estirar más, que nos sacaban una sonrisa, y te ibas con la sensación de que un café no hubiese estado mal, y eso que tanto que defendía de que a los profes les da igual quien seas tú, total, cada año tienen 25 nuevos y nunca son especiales, aunque queramos creer que sí, no dejas de ser uno más de los que pasa, se me hace añicos cuando me preguntas que tal todo, y voy echándote de menos buscando el hueco para poder estar un rato ahí riendo contigo, que bonitas son las connexiones que se crean cuando no eres ni consciente de ello, y que las cosas están yendo bien que no es nostalgia al pasado, pero si es todo tan distinto, frío y impersonal, otra vez, vuelves a ser un número o un nombre vacío de contenido, esa calidez del tú a tú se pierde, esas sonrisas ya no existen, y siento que hecho de menos esa manera tuya de hacer, ese... todo bien desde la otra punta lanzado al aire pero que llenaba más que ahora, que a veces, ni te miran...

Tots sóm els dolents, a la història d’algú... no hi ha frase mes certa que aquesta, la vida ens creua amb gent contínuament i no sempre estem a l’alçada, també la diferència de visió sobre les coses, influenciades per la nostra manera de ser i de viure, ens dona una perspectiva que no sempre s’entén ni es compartida, a vegades ens pre formem opinions d’altres, sense ni tan sols tenir-hi relació, o per les relacions que hi han tingut els altres i no ens adonem que cada relació que s’estableix entre dues persones és única i incomparable. Hi ha persones que les mires i ja saps que veuràs les coses gairebé de les mateixes tonalitats, que saps que podries seure, que podries pendre un cafè, que intercanvies dues paraules, i sense ser res especial et fan sentir bé, en canvi, n’hi ha altres que no semblen parlar el mateix idioma, que dones voltes i no les entens perquè per entendre-les les hauríeu de mirar les coses igual, i com no succeeix, s’entra en una espiral de bucle, que acaba desgastant i cansant, relacions tòxiques que enlloc de fer-te somriure fan mal, persones que prefereixen ferir-te, que seure a parlar. Creure en el feeling, i envoltar-te d’aquells que et fan sentir que tot val la pena, d’aquells que et treuen un somriure, que t’ajuden sense que hagis demanat que ho facin, ens creuem amb tantes persones al dia, que no hem de perdre l’oportunitat de compartir i intercanviar per seguir creixent i acumulant experiències boniques, i si, les dolentes ensenyen, però joder, son una putada. Establir relacions sanes que respectin les opinions, els moments i les emocions, ajudar a expressar enlloc de reprimir, dir les coses amb assertivat utilitzant el reforç  positiu i recordant, que tots fallem alguna vegada, incloure enlloc d’excloure, unir enlloc d’allunyar, mirar-nos enlloc de criticar-nos, preguntar-nos si val la pena, lluitar la batalla o deixar-la passar.  I sobretot tingueu prou personalitat com per jutjar vosaltres mateixos les situacions, i no sigueu marionetes de ningú, talleu la corda i balleu per vosaltres mateixes.

Hi ha gent que la veus molt sovint, però de sobte un dia te’n adones que ni tan sols els coneixes, que no saps que els agrada, ni que els preocupa, que hi convius, sense intercanviar, que els preguntes però no escoltes, que no els recordes la meitat del temps. Vivim per nosaltres, per les nostres preocupacions pujats a un tren de la vida que accelera i mai frena, ens adonem que han florit els ametllers quan veiem la flor, però ni tan sols, haviem vist créixer el brot, compartim cafès buits de contingut, ens comuniquem amb paraules banals que mai van mes enllà, a vegades per por a molestar o per por a que descobreixin els nostres temors, quan tots en tenim, ens esforcem a somriure quan no ens ve de gust però així, estalviem les explicacions. Sovint oblidem que tots a la nostra vida passem etapes de merda, etapes de no trobar-nos, etapes de felicitat absoluta, perquè la vida no deixa de ser una muntanya russa, on les sensacions s’acumulen impossibles de controlar, on a vegades no et ve de gust anar ràpid, però veus que el món no frena i no et queda mes remei que sentir-te a contracorrent, en altres es tu qui corre davant i li dius espavila, però anem cegats, i de sobte un dia despertes i ho veus tot diferent perquè a vegades el mar sembla blau però segueix sent transparent, i aquella persona que semblava tan tímida, té un motiu per ser-ho, aquella que semblava borde, resulta que és una persona fantàstica, i aquella en qui confiaves no dubta a fotre’t una patada... i mentre seus al meu costat, la perspectiva canvia tant que no goso a dir-t’ho, penso que no se ni la meitat de coses que tu, que no t’escolto, que a vegades només parlo sense adonar-me que hauria de callar, i ni tan sols m’havia adonat que tenies els ulls verds, perquè mai m’havia parat a mirar-te, tot i parlar sovint... i et sento tan lluny que em fa vergonya reconèixer, que has passat com un miratge tot aquest temps, i mentre t’escolto, me’n adono de tot allò que m’estic perdent, per no parar atenció al que es important, al temps que compartim amb cada persona que coincidim.

No us ha passat mai, que us agradaria conèixer mes a fons a algú i no trobes la manera d’acostar-te? No, no parlo de sexe, parlo d’amistat, de pendre algo amb algú sense que la intenció arribi mes enllà que somriure una estona i sentir-se bé, com comença l’amistat? En quin moment la vida ens creua amb algú i ens anima a compartir les nostres estones? Amb el ciment de l’afinitat construïm les nostres amistats, aquelles que ens van acompanyat al llarg dels dies, amistats que van apareixent a mida que la vida va avançant, compartint moments que marquen un abans i un després perquè construïm records conjunts i perquè al final, les vides van pararel·les, segons a quina etapa ens trobem, aquesta afinitat ens uneix i ens anima a compartir-la fent-la mes bonica, mes plaent, som éssers socials per naturalesa, i tendim a sentir-nos millor quan estem acompanyades. Mirar a algú, i veure que veu les coses gairebé de la mateixa manera que tu, i les que no veu igual, te les ensenya com les veu, perquè tu, puguis ampliar la teva mirada i entendre-la, perquè no significa, estar d’acord amb tot, però si respectar-ho, algú amb qui pots parlar les coses, aquelles que t’agraden i les que no, i saps que no t’has de posar a la defensiva per fer-ho, perquè en cap moment, et sentiràs atacada. Anar juntes per la vida, caminant els dies, fent-los mes agradables, saber que tens un suport per seure quan et faci falta, una mirada objectiva per quan la necessitis, una abraçada i un mocador per aixugar-te les llàgrimes, una mirada crítica, que et toqui la fibra, quan ningú vol fer-ho, a vegades no entenem perquè les persones que ens estimen ens diuen coses que fereixen, però es que realment ens estan demostrant l’amor que senten, et donen la oportunitat de canviar, de convertir en aprenentatge allò que estem errant, ens posem a la defensiva i ens ho prenem com un atac, però no hi ha amor mes gran que quedar-se al costat d’algú i dir-li, eh que t’estas equivocant, perquè quan algú t’importa es quan pateixes que es pugui fer mal. I et veig de lluny, i se que podria seure a la mateixa taula i que parlaríem el mateix idioma, i que em desperta curiositat el sentir que podria però segueixo sense veure el camí per fer-ho, que a vegades els astres no s’alinien lo suficient, o també hem d’acceptar que no sempre els sentiments son recíprocs, perquè no totes sabem projectar ni rebre les sensacions que volem, i ens pots sorprendre la mirada que te algú de nosaltres, i clar, després venen les sorpreses, tan del dret, com del revés...