dilluns, 27 de juliol del 2009

VACANCES!!


Com el mar, o potser com les seves ones, uns segons a dalt de tot, per tornar a baixar i tornar a començar, rutina marina, igual que una fulla que cau sobre un llac i arrossegada per la corrent, ja no pot decidir el seu destí, una brisa suau que em posa els pèls de punta, una harmònica vella desafinada, una barreja de sentiments diària, una mirada, uns segons de distracció, un ocell que es perd en ple vol. Suor, cansament, incoherència en les paraules, frases que no lliguen, una ment descentrada, unes idees esgotades, i un cansament crònic que em lliga, desconnectar, marxar, esvaïr-me, cridar, enyorar, aprendre, retrovar, observar... vacances, per fí, hem arribat al nucli, tu centralitzes la meva ment, i ara mateix ja no puc pensar en res més, amb sentiments contradictoris, me'n vaig de vacances feliç, sento que les necessito, però em dol que m'hagi de separar de la gent que estimo, perquè d'ells, no necessito vacances, perquè no em carreguen, no em cansen, no m'estressen, no me'n vull allunyar, enyoraré cada dia la seva veu, els trucaré, els hi explicaré coses, els portaré regals, tot i així no puc evitar sentir-me un pèl trista i il·lusionada a la vegada, només resaré perquè tots poguem tornar a casa... BONES VACANCES!!!

dimarts, 21 de juliol del 2009

La Festa Major...


És un dels actes centrals de l'estiu, any rere any organitzo la meva agenda, les meves vacances, el meu temps lliure en funció d'aquesta festa, la del meu poble, la que estimo i adoro, i la que disfruto amb tota l'energia del meu cos. Perquè la festa major, és més que anar a veure actes, o seguir concerts, és una setmana de retrobament amb el poble, d'anar de penya en penya saludant, parlant amb gent que potser en tot l'any ni saludes ( i que no és maco això?)d'estar caminant amunt i avall gaudint d'un poble avocat al carrer, i de prendre paciència per tardar una hora a arribar als llocs, disfruto amb la companyia dels meus a la penya del joc, on tenim moments de parlar amb calma, de debatre temes, d'arreglar el món, de criticar l'ajuntament, de criticar la organització dels actes, la seva ubicació, tan fa qui l'hagi organitzat perquè si realment volem criticar-ho, perquè per molt bé que es faci, mai plou a gust de tothom... M'agrada la rivalitat amb les altres penyes, i quan ens creuem pel carrer, perquè tots tenim el nostre lloc, i tots sabem on ens hem de posar quan hi ha un concert. L'any passat no va poder ser, però enyoro els mocadors de les penyes penjant de la farola central de la plaça, com a símbol d'identitat de la gent jove, i m'encanta gaudir del dissabte mes màgic i encès amb correfoc, i capsigranys, el tastavins, la gimcana de l'esport motor, les destresses, la nit de l'empalmada amb el Dj, i l'indicador de que quan surten els grallers, es hora d'anar cap a casa...
Més enllà dels actes programats, més enllà de tot, la festa sóm nosaltres, perquè sabeu un secret... sóm el poble i sóm les ànimes d'una festa major que mai té límits són els nostres riures els que omplen els carrers, i els nostres crits,les penyes d'ara, les d'abans, els grans, els petits, els que vindran... per festes tots som un i això es el que ens fa ser mes especials...

dilluns, 13 de juliol del 2009

Les paraules...


Instruments que ajuden a transmetre els pensaments, a plasmar-los en format estàndard, que tothom pot entendre, transmeten sentiments, estats d'ànim, ens ajuden a entendre'ns, a conèixer millor les persones, i mirar més enllà dels seus ulls. Acostumo a utilitzar aquests instruments amb freqüència, mesuren el meu estat d'ànim, perquè abans de escriure, poques vegades sé de que parlaré, simplement adoro tenir un full en blanc, deixar-me anar, marxar per una branca i tornar per una altre, escriure que el blanc te matissos, que alguns m'heu ensenyat, que el món no es només de dos colors, sino que té una gran varietats de tons que el fa cada cop més especial, i segons el moment... diferent... perquè puc mirar les mateixes coses, i cada cop descubrir-hi alguna cosa nova, perquè puc estar parlant amb algú cada dia, i de sobte adonar-me'n que no el reconeixo, perquè puc coincdir amb algú per casualitat i sentir que no ha passat el temps, perquè puc estar hores parlant amb algú al mig d'un carrer glaçat, sentir-me viva amb una nit de conversa agradable, un bon vi i un tall de formatge, un dinar aprop del mar amb una copa de Verdejo, navegar mar endins i tancar els ulls i sentir com l'aire acarona cada part de la meva pell, perquè puc trasmetre aquesta felicitat i contagiar-la, perquè puc explicar-ho, perquè adoro parlar, sense les paraules no podria expressar aquesta grandesa de sentiments que tinc a dins, perquè la mirada es el reflexe de l'ànima, però molts cops, no ens parem a observar-la...

dimecres, 8 de juliol del 2009

El Món...


Intentava dormir-me, però sense aconseguir-ho, de lluny la radio acompanya el camí,com cada matí, rutina fins la feina, però avui ha estat diferent, escoltava el món a Rac 1, i avui l'enquesta era sobre la donació d'òrgans. Me animat a participar, he enviat un sms, que no faig mai, però es que m'han fet reflexionar, donaré els meus òrgans jo, un cop ja no els necessiti? Naturalment la meva resposta es clara, em recordo desde petita, explicant-li a la meva mare, que si algun dia em passés alguna cosa, sobretot, donés tot el que necessitessin de mi, que almenys una altre persona tingués la oportunitat de viure, no hi ha res més bonic, que donar a un altre la vida, es meravellós poder oferir una oportunitat a algú que la necessita, puc dubtar en moltes coses a la meva vida, puc fer coses bé, o equivocar-me cada dia, i potser la meva solidaritat a vegades no es la correcta, perquè sé que vaig molt a la meva, i potser podria fer coses pels altres, però en això no dubto, sé que es una qüestió delicada, i la gent no hi pensa, però quan estàs al hospital, a casa, pendent d'una oportunitat les hores es fan molt llargues, suposo que a tu i a qui t'envolta, cada minut es or, i cada dia un regal, no podria negar-me mai, a donar allò que a mi m'ha donat tanta alegria, i que he aconseguit sense fer cap esforç, per tant, no en tinc cap dubte, he votat sí per sms, però també he votat sí al meu cor...

divendres, 3 de juliol del 2009

Gustavo Adolfo Bécquer



RIMA XXXVIII

Los suspiros son aire y van al aire.
Las lágrimas son agua y van al mar.
Dime, mujer, cuando el amor se olvida,
¿sabes tú adónde va?

RIMA XXI

—¿Qué es poesía?, dices, mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul,
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

Podria posar-ne tants, que no crec que tingués espai suficient al blog, gran poeta, que té la meva admiració eterna, m'agrada llegir poesia, al igual que m'agrada crear-la, però perquè et surtin uns versos tan perfectes que expressen tant en tan poc, has de tenir una inspiració divina, un moment d'extasi... o un moment de calma, qui sap, jo disfruto llegint poemes, aprop del mar, un llibre de poesia i una copeta de vi al costat, ja poden passar els minuts i les hores, que m'acabarà atrapant la posta de sol, mentre les paraules seguiran brotant...