Hi ha crítiques que t’arriben així de passada, i vulguis o no, mai et deixen indiferent. Per molta fortalesa que tinguis, i per molt orgull que treguis, sempre hi ha un primer impacte que costa de païr, ni que siguin uns segons, encara que després et rellisquin. Normalment no em sorprèn la gent que et jutja per algun motiu concret, o que et conèix i ha tingut alguna història, està clar, que tots som el dolent a la pel·lícula d’algú i es innevitable, es impossible arribar a tot i a tothom, jo sempre he defensat el feeling de les relacions i el mes normal es no trobar-lo a tot arreu. El que mai em deixarà de sorprendre son aquelles crítiques que arriben de terceres persones, amb les quals no has creuat cap paraula, però es guien pel que aparentem, o pel que ells pensen que pensem, o el que creuen que suposadament aparentem, i es la hòstia eh, jutjar així gratuïtament... no puc dir que em dolen aquestes crítiques però si que m’emprenyen, i normalment si se’m presenta la ocasió, accentuo aquesta percepció que té la persona, es allò de que si ho dius, que sigui amb motiu... i així al vol m’ha arribat la crítica, amb un d’aquells no t’ho hauria de dir però saps... i tot allò que ve després, com quan et diuen que et volen dir alguna cosa dolenta i et diuen no t’enfadis però... i pam! et foten una hòstia de 3 pams, però ei, no t’enfadis... a sobre t’imposen el que has de sentir o dir, perquè sobretot no li diguis res que sabrà que he estat jo qui t’ho ha dit i clar, quedaré malament... mola eh el no diguis que m’han dit que han dit que tu... el joc dels disbarats, i a veure qui posa mes pa que formatge... i si, et critiquen, ho faran, ho seguiran fent i al final què? Doncs res, quan les crítiques son constructives agafar-les i analitzar-les i quan son destructives, fotre’ls una patada... i demà serà un dia més.