dimecres, 27 de maig de 2020


Ho vull tot, vull el somriure que desprèn l’aire quan et xiuxiueja a cau d’orella, vull la quietud dels teus pensaments accelerats, la teva forma de brillar que desprèn aquella llum tan bella, com quan el sol es fon amb el mar als capvespres, vull compartir els teus silencis i que d’ells se’n desprenguin les mostres d’afecte que a través de la mirada, poden abraçar sense tocar-nos, aquella carícia a la galta que desprèn tanta tendresa que aconsegueix eriçar-te la pell. L’amor, es fet de bocins de vida, d’instants encadenats en el temps, de records que anem creant amb els dies, de vivències, de persones, de llocs, de moments, que ens marquen i ens ajuden a créixer, l’amor, son petites dosis de somriures, son aquells instants que ens fan agafar aire, i expulsar-lo amb la sensació de sentir-se plena, de sentir, la calma que transmet la pau d’estar bé, quan saps que on ets, és on vols estar, i simplement, et dediques a gaudir el moment, que la vida, es un suspir efímer, i si t’ho penses massa, t’acabes quedant sense alè...

diumenge, 5 d’abril de 2020


Trobo a faltar les mestres, de fet, les mestres son el cor del sistema educatiu, perquè al final, ni els mètodes ni les tècniques, elles o ells amb la seva actitud, empenta i coratge, persones que formaran els nostres fills posant la base d’allò que recordaran sempre en la vida, potser es hora d’adonar-nos com son d’importants en el sistema, en les nostres vides, en la societat. Com a pares, moltes vegades acostumem a ser crítics, poc empàtics, i potser ara valorem mes el pensar que tenen 25 o 26 alumnes a la classe i intenten arribar a tot, que fan de mestres, però també de suport emocional tan per ells com per nosaltres. I sabeu com els trobem ara? Desbordats igual que nosaltres, intentant preparar continguts pels nens, intentant arribar a nosaltres en un món ple de desigualtats socials, fent front a les seves realitats socials, fent front igual que nosaltres al confinament i les circumstàncies personals de cadascú i aguantant en molts casos pressions excessives de les seves coordinadores i equips directius, que enlloc de calmar els nervis i cohesionar l’equip, els traslladen, els augmenten i els acumulen somtent-los a un estrès encara mes gran, que els passa factura, però sabeu que? Tot i així, segueixen donant al màxim, treient hores d’on poden, deixant de banda les seves realitats, donant suport a les famílies molts cops passant per davant de la seva, que no se us oblidi quan torneu, quan els mireu, quan aneu a les reunions, perquè llavors, tindreu l’ocasió perfecte, per mostrar l’agraïment que mereixen, que l’aplaudiment també es per ells, que desde l’ombra treballen incansables, perquè totes les famílies, poguem tenir pautes per seguir treballant, que no se us oblidi quan els veieu, ells, son el veritable tresor de la societat, on comencen els somnis, sense la seva base, res seria possible...

dimecres, 1 d’abril de 2020


Me siento tan triste que se me caen las lágrimas con solo respirar, sentada en el suelo, noto el frío como penetra lentamente adueñándose de mi piel, provocándome un escalofrío que me recorre entera. No tengo fuerzas para levantarme, estoy apática a todo, y aunque estoy dedicando un esfuerzo considerable a parecer normal, al final me he dejado vencer. Siento de repente ese golpe que te tira al suelo, que caes sin esperarlo golpeándote violentamente contra el asfalto, la boca se me llena de tierra, ya no me queda ni la rabia para levantarme, no me queda nada. Muerdo el polvo, e inmóvil me quedo unos segundos que se me hacen años, se que no debo estar ahí pero no logro levantarme, se ha partido la vida, y me he quedado en tierra de nadie. Abandono mi alma a la suerte, y que los demonios se la lleven rápido, cuando estas tan roto, todo te da igual, la vida tiene ese tono tan oscuro que asusta y parece que seas el único ser vivo en la faz de la tierra, la soledad se clava en el alma, y te la va partiendo por la mitad sin ningún miramiento. Ahí debe ser donde quedan las almas vagantes de aquellos que se fueron sin que nadie se diera cuenta de lo lejos que estaban antes que pudieran alcanzarlos, debe ser ahí, donde la tristeza se hace eterna, donde el tiempo, se perpetua en una especie de penumbra, ven, que me da miedo todo esto, por favor, corre dame la mano...

dilluns, 30 de març de 2020


Temps per pensar, per fer les coses amb calma, temps per mirar-vos sense pressa, i poder-vos gaudir sense l’estrès que ens portava el ritme frenètic que vivíem, perquè inclús els vostres somriures tenen sons diferents, us miro i penso, quin regal gaudir-vos sense haver de pensar en res mes, concentrar-me en vosaltres, atendre les vostres necessitats, estirar-me a terra, i tornar a sentir-me de nou, aquella nena que somiava amb els ulls oberts mil aventures per viure... i me n’adono de com m’havia aïllat de tantes coses de les que no hauria d’haver marxat mai, i de nou, torno a somriure on toca, i m’allunyo cada cop mes, d’un món, que mai ets prou important per ell, un món superflu que de seguida passa pàgina, i que tan fa, el que passi amb tu, ets tan insignificant, que no ets res... que això serveixi de lliçó, per saber on posem la nostra atenció i els nostres esforços, que sigui un toc d’atenció, un aprenentatge que ens serveixi per començar de nou, quan tot passi. El cafè fumeja entre les meves cames, jugant amb l’equilibri per poder escriure, sento caure la pluja, i se m’estan quedant fredes les mans, hi ha ocells que aliens a tot aixequen el vol, deu ser el mes semblant a saltar als bassals per nosaltres, el volar plovent, es respira tanta calma, no sento passar cap cotxe, no sento absolutament res, només la pluja picar contra les diferents superfícies, creant la música, que tan em relaxa. Son temps extranys, no se si somriure o plorar, perquè tinc motius dels dos per fer-ho, però ara mateix m’aferro a mantenir la ment en blanc el màxim temps possible, a deixar el mòbil dins del calaix, a reconnectar amb la vida, i es que d’aquesta oportunitat, ne’m de treure alguna cosa bona, segur, prenem consciència del món, i de com l’estàvem tractant... a ell, a nosaltres, a la nostra vida...

diumenge, 29 de març de 2020

Voy recogiendo esos pedazos de mi, que se han hecho añicos, mientras bajo tu mirada atenta, me dices que ya no más. Debo marcharme, para romper ese espiral que tanto daño nos hace, que la pena no nuble la realidad que cuando no se está bien, no queda más opción, que aún con el alma rota hay que saber que hay que andar. Y se me cruzan tantos momentos en la mente, tantos sueños que quedaron en el aire, esas promesas que no nos dejaríamos nunca, se convirtieron en lastre, donde mi corazón volvía una y otra vez a buscar explicación a todo, y de dónde nunca volvía entero. Que pasa cuando te vas sin querer irte? Donde van a parar esos pensamientos que te dedico, quien recoge ahora esas noches tan nuestras? Duele, duele respirar, el aire, el alma, y todo tiene ese sabor indiferente, ya no me emociona la música, ni me emociona ese mensaje que llega sabiendo que tú ya no me puedes escribir, como si impedir que lo hicieras solucionara algo, pero sabes, ahora uso ese chat de blog d notas, donde te lo voy contando todo, sin tu saberlo, pero alivia, ya no te molesto cuando en las noches ese impulso me lleva a chillar tú nombre, ese grito ahogado, que solo se escucha fuerte dentro de quien lo padece, invisible es el dolor al mundo, invisible son las heridas que nos marcan en lo más profundo, nadie escucha ese grito desesperado nadie acude en tu ayuda, porque nadie sabe que te estas ahogando, nadie entiende ni sabe de tu soledad porque aparentemente todo lo vistes de normalidad...