dijous, 20 de setembre de 2018

Allà on els sentits posen la màgia, allà on un somriure et fa somiar, sentir bé, respirar amb una calma serena, on les emocions son escoltades i viscudes amb tanta intensitat que la por intenta frenar l’energia desbordant que omple cada racó de tu, allà on som un, indivisible, on els cosos es confonen de tal manera que fa embogir la raó, allà on la suor rellisca pell avall escalfant l’ambient, allà on el temps perd el nord, i nosaltres l’enteniment... 

dijous, 13 de setembre de 2018

És com si hagués tingut 2 vides, cadascuna amb els seus somnis i anhels, com si hagués viscut dos parts que ara mateix son oli i aigua, dos formes de ser de pensar i de sentir. La maternitat, és el punt d’inflexió mes gran, aquella que separa les dues vides, aquella que sense saber-ho, mentre gestava una nova vida, m’estava reinventant sencera, perquè estava apunt de canviar tot, i sense saber-ho, m’hi vaig llençar de cap. Creixes i et dediques a allò que t’agrada, trobes l’estabilitat, tens mil plans i mil somnis, acabes la carrera, tens ganes de fer coses, i el projecte de vida que crees amb una altre persona, pren mes força que mai amb la seguretat que et dona la feina, la sensació de tenir la vida controlada, les ganes de donar un pas mes, de formar una família, que et canviarà la vida i les prioritats d’una manera absoluta. Cadascú viu la seva maternitat a la seva manera, però per mi, va ser una descoberta enorme de mi mateixa, un instint molt primitiu es va despertar amb una força brutal, protegir les meves cries, estar amb elles, i fer-les créixer sanes i fortes. On vas quedar els meus somnis? On va quedar allò que em feia tan feliç fins aquell moment? Adorava la meva feina i ara ni tan sols prenc alcohol, ni una copa, mai, lactància rere lactància he empalmat un període de dedicació total a ells, on la meva vida, s’ha esfumat. Van creixent i penses ara es hora de reprendre aquells somnis, però te’n adones que ja no ets la mateixa persona, ja no és allò l’anhel que em fa somiar, ja no vull estar mil hores fora de casa, vull estar present i activa a les vostres vides i no vull relegar aquesta feina a una tercera persona que hauré de pagar, amb els diners que guanyo mentre estic lluny de vosaltres, sona estúpid, però potser es millor guanyar menys i quedar-me jo al vostre costat, segurament no podrem fer grans viatges ni tenir un apartament a la platja, però si podrem mirar-nos als ulls i compartir les complicitats, arriba l’hora de reinventar-se, i fa molt pal veure tan tard, que allò que havies estudiat i somiat, ara queda en un segon pla, perquè en horaris i temps es massa incompatible a la vida que has triat i que t’has trobat, perquè ningú, va preparar-me per la maternitat, ningú em va avisar que es una experiència transformadora, que et va renéixer un nou ser, que les teves pors et planten cara i que surten totes les carències que hagis pogut tenir en el passat, que projectes les teves pors sense voler-ho, i que pateixes sempre, a un nivell mes alt o mes baix, però que ho arrossegaràs sempre... necessito veure com creixeu, necessito donar-vos la fortalesa necessària perquè pogueu encarar el món, amb seguretat, amb empatia, amb respecte, perquè pogueu somriure, i plorar coneixent els vostres límits, per poder ensenyar-vos com pot ser de bonica la vida, però també la seva part mes cruel, necessito donar-vos eines perquè pogueu créixer ferms i pogueu mantenir-vos de peu quan el temporal apreta, i per això necessito ser-hi, constantment, dia a dia al vostre costat fins que vosaltres mateixos pogueu desplegar les vostres pròpies ales i triar cap on voleu volar, i serà el dia que torni a reinventar-me, i segurament a retrobar els somnis que ara mateix, estan aparcats...

divendres, 7 de setembre de 2018

Et converteixes en mare i passes a ser la persona que ha de protegir la por de l’obscuritat, la que ha de treure el bitxo que corre per terra, la que ha d’abraçar quan ploren sense consol, la que pren paciència i respon moltíssims cops que ja estem arribant, la que explica el conte, la que acarona, la que fa el massatge quan tot et fa mal, la que et desperta al mati amb un somriure, la que ja no pot allargar 5 min més, la que té les preocupacions, els dubtes, la por, la que et mira, i et demana, una estona de calma. Ets mare, i sents la gran responsabilitat a l’esquena, però per sort, també tinc el plaer de ser filla, i em deixo mimar, com quan era bebè, perquè les teves mans segueixen calmant les meves ferides, els teus petons segueixen sent els mes especials, perquè em faig petita a la teva falda, perquè m’encanta que m’acaronis el cap mentre tanco els ulls i penso que no han passat 40 anys. Segueixo sentint la tendresa de la infància, sóc filla i mare a la vegada, quina sensació tan gran saber que quan no pots mes, les teves mans em poden calmar. Quina etapa tan bonica, poder-te disfrutar a cada instant, veure l’amor d’àvia- nets, encara mes especial, sentir-te cantar de nou les cançons que em cantaves, veure’t jugar de nou i brillar la teva mirada, tot tan íntim i personal que el temps havia congelat al meu interior, de nou els records d’infantesa, m’atrapen, m’estiro, t’abraço, se que he crescut, perquè veig els nens aprop, però les teves mans, em diuen que no, que una mare, sempre et sap calmar, i rodejar-te d’amor, perquè els teus petons curen, les teves mans son refugi, les teves abraçades donen vida, la teva escalfor em fa somriure, al teu costat sempre s’està bé, ho disfruten ells ara, i jo els hi dic amb orgull, eh que es la meva mama, la vostra sóc jo, que no se si calmen tant les meves mans com les seves, però us tinc devoció.

diumenge, 2 de setembre de 2018

Sento a dins l’incertesa que em provoca el nou curs, els nervis del primer dia, de trobar-me cara a cara amb la/el profe dels meus fills, ganes de percebre les sensacions de mirar-nos, de saber qui formarà part del nostre equip, junts, haurem de superar l’any acadèmic, anant a una, ell/ella ens donarà les bases, i deixarem que volis fins on tu vulguis arribar, nosaltres no volem marcar l’alçada, però si volem interferir en l’actitud, transmetre’t les nostres ganes d’ajudar-te, que la nostra experiència et serveixi de guia, seguint el teu propi instint, no volem dir-te com has de fer les coses, però podem treballar junts, les pautes per fer-les, donant i rebent, intercanviant lo mes preuat de nosaltres, les nostres pròpies idees, la nostra manera de fer, i deixarem impregnada la nostra essència cada pas que avancem. Aprendre jugant, descobrint el món a través d’una escola cada cop mes viva, d’una escola que va ramificant les seves branques, que fa partícep la família, l’entorn, fins i tot, allò que semblava insignificant passa a formar-ne part, perquè l’escola som tots, i tots podem ser mestres en alguna cosa, cadascú al seu lloc, té moltes coses a oferir. Motivar-te, perquè entris amb un somriure, i que a dins trobis el motius per seguir feliç, un equip imparable que ha de treballar a una, perquè l’engranatge no s’aturi, i les coses s’acabin perdent. Que no t’aturi la por, serà un lloc nou on trobaràs molts companys de viatge, on aprendràs a conviure, a tenir paciència a saber esperar, a compartir el protagonisme, i entendràs que el món no gira al teu voltant, es important saber-ho i tenir-ho clar, perquè no passa res, només es qüestió de trobar el lloc que et faci sentir còmode, i allà podràs buscar la teva felicitat. Hi haurà moments durs, que no t’agradaran, la rutina cansa, i no sempre tot el s’ha de fer ve de gust, però es que la vida es així, ja aniràs veient que tot es un equilibri, que hi ha dies que et semblen increïbles i n’hi ha que son una merda, parlant molt clar, però com les persones, que unes arriben per completar-te la vida i altres si poden, no paren de donar pel cul i les has d’engegar, també es important aprendre-ho, que la salut mental s’ha de cuidar. Ganes de mirar als ulls a la teva Profe, i començar a jugar, es temps de joc, compartim equip, objectius, es important recordar-ho, perquè encara que no tinguem el mateix estil de joc, l’objectiu, l’hem de tenir clar, que tu creixis aprenent amb il·lusió, amb empatia, assertivitat, i ganes de jugar!

dilluns, 23 de juliol de 2018

Per fi arriba aquell anhelat silenci, ganes de somiar, de retrobar-te, de donar-te pas d’entre els meus pensaments, de deixar-te fluir lliure, mentres estirada en la foscor, vaig relaxant les tensions acumulades del dia. Visc tan intensament les hores, que no trobo el moment ni de donar pas a aquelles emocions contingudes dins meu, quan sense voler- ho, apareixes al meu davant, fent tremolar els meus principis mes fonamentals, negar-te una vegada i una altre, evitar la teva mirada, saber que hi ets, però vull esquivar fins al mes mínim contacte, no et donaré el gust de veure, com em fas tremolar. Aliè a tot, somrius parlant distesament assegut unes passes mes enllà, miro de lluny el teu somriure, les teves expressions, com m’agrada observar-te, sense que tu, ni tan sols ho hagis notat, desprens tanta energia, que em fa somriure a l’aire, tanta positivitat, ets d’aquella gent que sempre suma, aquella amb la que ve de gust seure una estona i fer un cafè llarg. M’aixeco, i passo pel teu davant, altiva, aliena, en la màgia del despistar sóc la reina, i amb tu, es queda aquella part de mi que tens atrapada, et guardo de nou, als meus pensaments, esperant retrobar-te en la calma... és possible deixar-te atraure, per l’essència que desprèn, algú, amb qui ni tan sols tens contacte? Que ens fa, fixar-nos en algú? Que ens fa, mirar diferent allò que ni tan sols veiem dies abans... quin es el moment que tot canvia? Quin es, el mecanisme, que activa les emocions? Qui regula les sensacions? Ens entossudim, a posar condicionants als sentiments, i les emocions son lliures, les sentirem, ens arrossegaran, no cal malgastar energia en les banalitats que ens acompanyen, que hauríem de mirar d’algú? L’edat? El sexe? L’orígen? .... O el que ens fa sentir? O les pessigolles que recorren el nostre cos al mínim contacte? ... Realment, ens sentim lliures, alhora d’estimar?