I per fi, la pluja, com l’adoro, segurament perquè em relaxa, m’agrada mullar-me, i notar com poc a poc, cada gota que llisca per la meva pell, em fa sentir mes viva. Anar a la platja plovent, desèrtica, i passejar-hi amb calma, o perdre’m en una vall amb els peus a l’aigua d’un riu, que arrossega històries i somriures, però no, estic asseguda a la sala d’espera, i se’m fan llargs els minuts, tanco els ulls buscant alguna imatge que em faci esvaïr-me, quan de sobte, sento el meu nom. Enfrontar-te a tu mateixa, a les teves decisions, veure’t en un mirall, i davant teu, algú que està per ajudar-te, però que si no aconsegueixo baixar la defensa, sembla que m’estigui protegint de l’enemic. Em noto dispersa, li he fet repetir la pregunta 2 vegades i he respòs sense encara entendre ben bé que havia de dir, se’m fan incòmodes els silencis, per molt que intento relaxar-me, no ho aconsegueixo, estic en constant contradicció lluitant contra mi, em mira, i jo penso que li dec semblar imbècil, però no se perquè, semblo la persona mes incoherent del món. A vegades m’agradaria poder controlar les situacions amb la seguretat d’aquell que sap que ho domina a la perfecció i no ha de patir per res, i mira que adoro la psicologia, però aquí, davant de la psicòloga em sento tan petita... la por, és ella la culpable de que se’m paralitzin les idees, la por de sentir que potser m’he equivocat, la por de que m’assenyali directament a mi, por, de que em digui, allò que ja fa temps que veig i em nego a mirar-ho, que al final, ignorant es viu mes en calma, i jo ja no se si vull saber-ho tot, o girar l’esquena al món, i que sigui el que hagi de ser. Perquè tinc la sensació de que lluito molt, però no obtinc cap recompensa, com quan nades a contracorrent, que t’esgotes, i al final no serveix per res. Està tronant, i jo continuo contestant preguntes, mentre meva ment es passeja per sota la pluja saltant bassals, se’m fa freda la sala, i continuo lluitant per veure-la com una aliada, potser es l’hora mes llarga del dia, però el problema, es que això, només acaba de començar, per fi surto, està plovent, miro al cel, tanco els ulls, noto les gotes relliscar per les meves galtes, m’alliberen, m’allibero, camino amb calma, i marco les petjades a terra, per fi, respirant, necessito sentir-me forta, perquè ara mateix, és la única opció que tinc.

Avui fa un any que podia haver canviat tot, però per sort lo únic que va canviar a la meva pell, son les cicatrius. El dia era clar, haviem arribat el dia anterior amb ganes de descansar, de desconnexió, vam decidir anar a fer una volta, el camí era estret però s’hi passava bé, pare i fill caminaven ràpid, nosaltres érem mes lentes. El camí transcorre pel costat d’un penya-segat que va a parar al riu, el desnivell es considerable però no hi veig perill... de sobte, tot canvia, noto el peu lliscar barranc avall, tinc la nena agafada de la mà, no se si la llenço, o l’arrossego, no se res, perquè de sobte tot es fosc... lo primer q recordo son els crits, i lo segon la veu del kaiu dient, la nena està amb mi, no veig res, estic marejada, i el Roger on és? - ha anat a buscar ajuda, Déu meu té 5 anys, i està sol i segurament espantat... però no, corre a buscar ajuda cridant auxili, com si tingués 15 anys i entengués que no era moment de tenir por,  uns nois el veuen i de seguida el van a buscar, son monitors de barranquisme, tiren cordes, baixen a buscar-me, em pugen, a dalt, una infermera m’espera per fer-me les primeres cures, segueixo sense veure res, no em torna la vista, però els nens estan bé, només he caigut jo, això em tranquil·litza. Arribo al CAP de Sort, he recuperat la visió, i cada cop em trobo pitjor, miren les ferides, i em diuen que no em poden curar, que em traslladen a l’hospital Comarcal a Tremp, recordo el trajecte amb l’ambulància etern, l’infermer constantment preocupat per la meva consciència, i el conductor, avançant a tort i dret, i jo dient, no correu, que estic bé, es veu que m’han de cosir una ferida oberta al cap, i revisar els diversos traumatismes. A tot això estic sola, el kaiu ens intenta seguir amb el cotxe i els nens, el Roger ja nerviós, no l’han deixat pujar a l’ambulancia i tota la calma i maduresa que ha demostrat a la muntanya ha esclat, estic preocupada per com ho estaran vivint ells, això gairebé em fa mes mal, que totes les ferides juntes.  Arribo a l’hospital, he perdut el mòbil i tota la documentació, però per sort, no ho necessiten, comencen proves i radiografies, anestèsia, i dic no, que ara vindran els nens, no se on son i estic nerviosa, surt el cirurgià, torna amb els nens, i els asseu al meu costat, no es una visió massa agradable, la ferida es delicada i perdo bastanta sang, però millor tots junts, l’ensurt ha estat massa gran. Sols a Tremp, i encara hem de tornar a Espot a buscar les coses, estic molt marejada, em tenen en observació, les radiografies van sortint bé, res trencat, traumatismes múltiples i traumatisme cranio-encefàlic, total, coses que el temps curarà. Ningú pot ajudar-nos, així que ens toca treure la força d’on no n’hi ha, es tardissim, amb el tema de l’observació ens han donat l’alta de matinada, seguim amb la roba mullada, hem d’anar altre cop a Espot, recollir-ho tot, i decidim tornar a casa. Un cop a casa s’escampa ràpid la notícia, mare meva, quan d’amor rebut, amics q venen, altres que truquen, inclús rams de flors, em cauen les llàgrimes un cop més, el temps tot ho posarà a lloc, però a dins meu, que encara segueix fent-me mal el record.