Balla, i la música sonarà...

S'aixeca el dia amb la pluja, i la seva remor, m'otorga una calma, que m'ajuda a pausar el ritme del meu cor, com si les pulsacions, de sobte, les deixés de sentir. M'esvaeix aquesta sensació de tranquil·litat, els núvols, el terra mullat, el fang que és forma, i la petjada que queda, quan algú hi ha passat. Sense la fang, la vida també marca les petjades, en lo més profund de nosaltres, experiències vestides de sensacions que ens ajuden a créixer i a obrir-nos camí, a vegades amb trams feixucs, amb boira on ens costa veure la claretat de les coses, amb neu, on ens costa avançar, i sembla que cada passa que fem, segueix sent com si estiguessim parats, trams de sol, recomfortant a l'esquena, on caminem aixerits, trams de pluja intensa, on a vegades allibera, però que la tormenta, ens fa patir. Persones que ens acompanyen per quedar-se, i donar-li a tot el sentit de compartir, que ens ajuden fent-nos les coses més fàcils, perquè estimar, és un dels millors sentiments, que ens poden acompanyar fent camí, és una coraça protectora, a totes aquestes inclemències que van sortint. A vegades, el camí és bifurca, i plorant ens diem un ádeu sentit, el que no entenc, jo, és com ens vam poder perdre, caminant un al costat de l'altre, al anar-te a agafar de la mà, vaig veure que ja no venies amb mi. No sé on et vaig perdre, i reflexionar-ho ara tampoc té sentit, vas agafar una drecera, però això no m'ho vas voler dir...
Segueix caient la pluja, i tot continua igual, els núvols no marxaran, fins que el vent no bufi, i se'ls emporti cap un altre costat, puc esperar que passi la tempesta, i sortir al carrer amb aire renovat, però també algú va dir un dia, que s'havia d'aprendre a ballar sota la pluja, i resulta, que la música, fa estona que ha començat a sonar...

Amor fugaç

Vaig creure que eres un estel, que brillava imponent, per donar-me la claror necessària, per no caminar a cegues en aquelles nits solitàries, que ens sentim part de ningú, la teva força m'enlluernava, i el desitg de seguir-te, va encegar la meva mirada fent-me veure, alló que volia creure. Sentia la escalfor, i sota la teva estela, el meu pas s'accelerava ferm, obviant aquells crits racionals de la meva ànima, que em deien, frena, que la llum que de sobte brilla, també de sobte, desapareix.
No vaig sentir mai la pell freda, però tampoc el cant del ocells, sentia que podia pertànyer a una vida que no existeix, somiava en seure a la teva falda, i mirar la lluna cada capvespre, somiava, en despertar a l'alba abraçada a la teva estrella. La nit avança, i el gall desperta, a cops de cant, m'obre els ulls, per poder veure que ja clareja, busco amb un somriure la teva mirada, i només em trobo tristesa, d'adornar-me que ja no brilles,  vaig veient com a poc a poc la teva estela s'apaga per sempre, el sol eclipsa les teves paraules, la teva llum ja no és tènue, ja no reconforta, sinò que enlluerna, de forma que haig d'apartar-me, inclús, de tant que em molesta, passes per la meva vida, com un estel fugaç, que dibuixa un somriure amb una espurna de felicitat, que només dura uns instants...

Pas a Pas

Mira'm als ulls, i et diré és tan senzill com agafar aire, toca'm i et faré veure que el tacte és tan agradable, com aquella manta vella que guadem al sofà, per les nits fredes d'hivern, abraça'm, i et faré sentir que val la pena arriscar-se, que la vida és valora per aquests moments que sóm valents.
Digue'm, quina olor fan les flors, quan camines serena, darrere aquells passos que et deixen indefensa, imprimint en tot, un ritme que et fa trontollar, deixa que et guiï lluny, perquè puguis volar sense aixecar els peus de terra, fent que la teva imaginació travessi cap al més enllà, somiaràs estant desperta, i això és el que et donarà les ales necessàries per viure la vida amb intensitat. Salta al precipici, perquè la vida és un puenting constant, mai toquem el suficient fons com per esclarfar-nos contra el terra, perquè sempre treurem la força necessària per tornar-nos a aixecar. Viu els dies, les nits, escolta el teu cor, perquè a vegades és necessàri perdre la racionalitat, perquè un cop te'n penedeixis, mai serà superior al sentiment, d'haver-ho deixat escapar. Equivoca't, és necessari per fer-nos reflexionar, perquè els errors no pesen com ens pensem, quan els hem interioritzat. Però el mes important, és que t'estimis, que et valoris, que et respectis, que t'escoltis, que et puguis somriure a tu mateixa davant un mirall, creu-me si et dic que la seguretat és atractiva, que et fa estar un punt per sobre els demés, que és algo que no és veu, però és nota, que otorga un magnetisme que atrau als altres i els fa sentir bé, perquè llavors, seràs feliç amb les petites coses, i valoraràs tots els moments, viuràs la vida en pau amb tu mateixa, sense que ningú et pugui pendre el valor de sentir-te bé, busca el teu camí, sense pressa, que si aixeques la mirada, ens veuràs que també venim somrient, compartint amb tu les passes, i que cada vegada, serem més gent. Endavant!

Hakuna Matata...

Diuen que en la diversitat està la riquesa, per això sóm tant diferents tots, i alhora tan iguals, cerquem les mateixes coses, però no les trobem on volem. Manen els sentiments, i són els únics que no fallen, sorgeixen les relacions constament, creuaments que porten vides noves que donen aire fresc, velles amistats que queden enrere amb el temps, evolució constant, que ens dona en cada etapa allò que necessitem. Podem coneixe'ns per casualitat, però seguim junts per afinitat, perquè trobem alguna cosa que ens fa sentir bé, de manera natural, flueix el somriure, la compenetració, la sensació d'aprofitar les hores, de respirar i sentir-te bé. És decepcionant, quan un sentiment vols trobar-lo en una persona i no apareix, implores mirant al cel, vols sentir-lo però t'enganyes a tu mateix, el que no sents al principi, ja no apareix després, la soletat és mala consellera quan t'empeny a un somiure, que no enriqueix, la poca paciència ho delata, les ganes de veure't és resumeixen en un ja quedarem alguna tarda. La vida és fàcil, hem d'acceptar, que les coses s'intenten, però no tenen perquè anar bé, que les coses no són perfectes, i que en els errors, trobem els motius per anar creixent. Forçar, mai ha estat una bona idea, qualsevol cosa que poguem forçar, s'acava trencant, és tan evident veure-ho amb la clau al pany i tan complicat amb el cor a la mà, sempre dol adonar-se, però el veritable engany seria fer la vista grossa i deixar-ho passar, perquè la vida no perdona, decideix ser feliç avui, perquè potser no hi ha demà...

" Aquell que és conquereix a si mateix, és més poderós que qui conquereix mil vegades mil, als camps de batalla " Buda

Temptant la sort!

Quan vols alguna cosa, esperar-te al sofà no és la millor opció, trenca amb els tòpics, surt amb força, aixeca't, camina amb decisió, visualitza l'objectiu, clava-hi la banya, i fins obtenir la reposta que busques, no paris. No em fa por llençar-me a la piscina, ni tan sols, quan sé que no hi ha aigua, no em fa por curar-me les ferides que em deixen les meves pròpies batalles, perquè no lliurar-les, seria el que em faria sentir-me infeliç. Aconseguir allò que vols, sense ni saber tant sols perquè ho vols, no cal entendre les coses, perquè a vegades no tenen sentit, guia't pels teus instints, aquells que estan per sobre la moralitat, de les creences, de les aparences, aquells que només veuen els que gosen mirar més enllà. No demanis un petó, agafa'l i ja serà teu per sempre, evitant així el risc de que et diguin no, tot i que de vegades, un no per resposta, t'ajuda a una reacció assegurada de superació, has d'entendre que no et rebutgen perquè no valguis la pena, sinò perquè no saben apreciar el que tu necessites, per tant a la persona que no et convé és a tu, i aquest no, és el que t'ho ensenya i t'ho demostra, tard però ho fa, per això un no, esdevé algo tremendament positiu.

Si mires la vida assegut d'un mur, te'n adones que ningú recau en la teva presència, ser indiferent és no ser res, no deixar petjada, és no haver-hi estat, no cal fer-se notar massa, simplement és saber-se fer estimar, valorar els instants, parlar quan toca, i callar quan és el moment, analitzar les coses, i deixar que alguns dels teus passos, enlloc de la raó, se'ls emporti el vent...

reflexió

Em descentro de les paraules, perdent el nord de la conversa, te'n adones, i m'esbronques, no aixeques el to de veu, simplement m'ho fas veure, amb aquella calma que et caracteritza, amb aquella suavitat perquè no s'alterin els meus sentits, m'expliques amb paciència allò que fa massa que dura, i és cert, que la meva descentració, no passa desapercebuda.

Jo també fa dies que ho noto, més reflexiva, més pensativa, repasso tot allò que últimament m'ha dolgut, tot allò que ha succeït, les coses que m'han fet somriure, les que he aconseguit i les que m'han fet plorar. Fa dies que tinc el centre d'atenció desviat, és cert molt això que dius, i m'ha costat veure-ho, al final me'n adono que he centrat la meva atenció en qui no la mereix, i que els que més mereixen, són els que menys han rebut. No necessito envoltar-me de persones que ni tan sols patiraran per mi, que els és igual si rius o plores, tot ho arreglen amb un ànim, que potser ni rebràs. Decideixo desocialitzar la meva vida, omplir-la de canvis, caminar cap al futur amb aquells que m'estimen i que gaudeixen amb mi dels meus somriures, dels meus petits moments, que m'abracen quan ho necessito, que venen a buscar-me a casa, que m'esbronquen quan ho mereixo, que em valoren, i fan que valori el temps que compartim...

Caminava aprop del mar dissabte, i de lluny us mirava, la tranquil·litat del moment, de sentir-se bé amb gent que t'enten, que ho faria tot per tu, que sempre tenen una paraula d'ànim, que s'aturen a mirar el paisatge només perquè no és noti que t'estan esperant, que aflori la meva positivitat que sempre ens fa anar a tots endavant convertint-me en la pallassa de la festa, ganes de lo senzill, de lo petit, de disfrutar cada segon amb vosaltres, que no vull ni mirar el telèfon quan estigui al vostre costat, perquè a l'altre banda, a part de la meva familia no hi ha ningú més important... recuperar la meva educació, i centrar la meva atenció en allò que realment és important... clatellada que no cau en un sac trencat, perquè els amics que t'estimen fan això, et diuen el que molesta, perquè ho puguis solucionar.

Pecat humà...

Poder ser vent, per endur-me la tristesa i assecar aquestes petites concentracions d'aigua i sal que roden galtes, ser pols, per fer un camí més planer, ser aigua per refrescar la ment, i assedegar aquell que ho necessiti, esborrar la melancolia i llençar la soletat al cubell de la desesperació, fer embogir la enveja a mans de la peresa, treure diligentment la ira, per obtenir la paciència, treure l'orgull per abolir la cobdícia, fer aflorar la positivitat de la vida, cremant per sempre la superbia més absoltuta i que la equitat, sigui present en cada racó de la vida.

Contemplar el cel fosc, ple d'estrelles, i perdre'm en un univers de somnis, respirar l'aire pur per sentir la vida dins de mi, reactivar, regenerar les alegries més petites, sovint oblidades, com un somriure que et fa feliç, com una mirada en el moment just, com una abraçada al moment mes esperat, em sembla que cada dia oblidem més valors, que tenien un preu que no es pot pagar... ens convertim en espectres virtuals, insensibles, amb un whatsapp ho tenim tot arreglat, perdem les paraules, els gestos de complicitat, les reunions fins la matinada, quan ens assentàvem a parlar, quan la comunicació era bàsica, i no un simple perfil virtual de la vida que t'agradaria, de la que amagues, o de la realitat.

Mirar als ulls, és tan simple, com seure amb algú i parlar, enriquir-nos amb les opinons dels altres, apendre a demanar perdo quan ens hem equivocat, fer-nos amant dels silencis, compartir-los i que no caiguin en un sac trencat, obviar les paraules, que no tenen lloc, quan parlen els sentiments, deixar-nos portar, i trencar les màscares, que falsejen la realitat i ennuvolen l'ambient, ens fa falta mirar-nos a la cara, perquè tanta tecnologia ens està perdent, reconforta més una abraçada que un ànim penjat a internet, és més fàcil sentir-se sol davant d'una pantalla que davant d'algú que t'agafa la mà i et diu no pateixis, que aquí estem...

Senyals...

Em trasbalsa trobar-te, perquè de sobte veig brillar els teus ulls, ets feliç de veure'm, quan jo ni tan sols havia plantejat ni si parar-me, tu m'estàs abraçant i en una conversa que va a mil per hora, els records del passat és barregen amb les notícies del present, sento que em costa mantenir la compostura, i he de respirar fons al sentir-te dir unes paraules que em conmouen, em concentro per mantenir la serenor, i conservar la meva postura en aquell mode aparentment normal, sota una promesa de visita que sé que no compliré, em dóna tristesa al despedir-me, perquè m'acabes d'injectar una dosi de moral que em deixa decol·locada i sense ni tan sols saber-ho, acabes d'ajudar-me.

Somric i em cauen les llàgrimes, perquè els records no fan mal, m'emociona pensar en aquells dies que vaig estar al teu costat, conscient a que cada segon podia ser l'últim, els vaig viure amb intensitat i la vida em va regalar la oportunitat de guardar-los amb la suficient calma, perquè sempre quedessin dins de mi. Vaig guardar l'essència dels moments, la teva forma de mirar la vida, de sentir-te agraït amb els teus, de regalar un somriure a qui el mereix, i ser fort davant d'aquells que només volen fer mal perquè els encega l'enveja, d'estimar cada moment fent-lo únic i especial, i sabent que potser no hi havia demà, no deixar la tendresa, ni cap paraula per més endavant, a mirar als ulls i dir que em preocupa, així com, recompesar la persona que et fa feliç, amb petits detalls que costen poc i és valoren molt, a preocupar-me per tots, però guardar-me petits moments per fer la meva, a seure a la taula d'un restaurant i davant una copa de cava, valorar la feina que hi ha al darrere, vaig aprendre de tu, que ningú regala res i que per molt honest que siguis, qui vulgui dubtar de tu ho farà igualment, que has de fer les coses sense esperar agraïment, només, perquè tu creus en elles, perquè tu vas fer molt, i vas rebre poc, però mai, et vaig sentir queixar-te per això, estàves en pau amb tu mateix, i això és molt important.

I avui m'he aixecat amb un somriure d'aire fresc, i com qui et dona un clatellot caigut del cel, ha estat com una pluja d'aigua beneïda, retornar els orígens, retornar a les il·lusions que un dia em van fer lluïtar de valent, per empendre un camí, que tot just comença ara, i amb aquella essència, trobo la motivació necessària per retrobar-me i agafar-ho amb ganes, tinc molta força, la noto, sé que estic preparada.

Icx

Intento analitzar-me, últimament he entrat en una fase catatònica, on pensar com em sento em fa mandra, on escoltar-me a mi mateixa, em provoca peresa, tinc un punt de xuleria pujat que amaga algun problema, que suposo que intento no assimilar, la veritat és que no tinc ganes de preguntar-m'ho, em dedico a deixar fer, i a fer les coses sense pensar.

 Com un vaixell a la deriva, com una fulla seca al terra que l'atzar guiarà, passen els dies inmersa en preocupacions inútils i banals que m'ocupen el temps, en converses trivals de bar, on la falta d'entusiasme de les meves paraules denota molt ràpid, el poc interès en manternir-les, que fa que s'acabin desfent com el gel del cafè, no les recordaré l'endemà, ni tant sols, en unes poques hores el mateix dia, són tant inútils, com un rellotge de sol, a l'ombra d'un vell xiprer.

Bipolaritat d'un estat d'ànim, que és un parc d'atraccions constant, en un va i bé d'emocions tant inestable com un vaixell de paper, que vol travessar navegant l'oceà, com un dofí que s'allunya dels seus buscant la costa, i que desorientat acaba embarrancant, inútil com un calendari sense dies, estúpid com una excusa dita a l'atzar, maquiavèlic com una posada en escena pensada per putejar, tonto com amagar el que penses, i deixar que et faci mal...

#tu

No se'm fan necessèries les paraules, a vegades ni tan sols mirar-te, de la essència que deixes en mi, puc extreure la força necessària per somriure, amb un gest simple, amb un record, amb una sola frase, imprimeixes tanta energia en cada cosa que passa al teu costat, que d'ella podria viure. Sonen els acords a l'aire, d'una cançó que ens unneix, i penso en els passos que hem fet, i en quants cops ens hem entrabancat, caient una vegada i una altre, dubtant de si seguir, i mentre apareixia el dubte, sense adornar-nos ja ens podiem tocar. Mai hagués pensat, que podria apostar a la meva vida per algú com tu, error en el concepte de les aparences, que ens marquen, i ens desdibuixa les línies a seguir... i ara, la simplicitat li otorga la màgia, a una relació que el destí va creuar un dia per casualitat, convertint-la en una font de riquesa impagable, pels moments, per les sensacions, pels sentiments, per la força, per les llàgrimes i pels somriures, perquè si hi ha alguna cosa certa, és que mai, cap dels dos hi va deixar de creure...

Potser algun dia, ens asseurem un al costat de l'altre, i somriurem amb els plaers més senzills, una mirada, una copa compartida, o tan sols una estona de silenci, perquè quan sobren les paraules, és quan parlen les sensacions, aquelles que un dia ens van fer seguir endavant, sabent que això, valia la pena, una amistat per sempre, un tresor amagat, invisible a ulls de tothom, ben cert en la nostra realitat...

Camins...

Dies com avui miro enrere, i veig tots els creuaments de camins que he passat, en cada un d'ells he decidit, en cada un d'ells he pogut equivocar-me, però també, encertar-la. En alguns moments no he sigut conscient de la seva importància, perquè a vegades la vida va tan ràpid que ni tu mateix te'n adones que estàs caminant quan tot, et sembla que avança menys tu. M'encanta quan algú em diu que he madurat, perquè llavors sé que és quan m'estic equivocant, madurar no significa que la meva opinió, o les meves accions s'hagin d'assimilar al que és et pot entendre com a normal, madurar, significa que sóc suficientment conscient, de que les decisions que prengui tindran repecurssions, i que aquestes repecursions em portaran a unes conseqüències que hauré d'acceptar, això és ser madur, vol dir que hauré d'aixecar-me quan hagi patinat, i que m'ajudaran a volar ben alt quan hagi encertat. Venen a la meva ment decisions importants, i persones que hi han participat activament en elles, algunes segueixen al meu costat, altres el temps les va deixar pel camí posant-ne de noves que arriben per donar aire fresc, i seguir fent camí a partir d'ara. La constant evolució de tot, fa que cap de nosaltres siguem la mateixa persona, avui que ahir que demà, i això no no m'entristeix, al contrari em recorda constanment que tots els moments s'han de gaudir i aprofitar, que el botó desar, no existeix, que el que deixes de fer, senzillament és perd, hi ha moments que a la vida no li pots dir: ara no, perquè allò que deixes escapar potser no torna mai més.
És compleixen els somnis, i gairebé a aquest ritme ni te'n adones, és fan evidents les desil·lusions, i mai et passen per alt, tendim a donar més importància allò que ens fustra, que allò que ens fa feliç, vam nèixer amb els papers totalment equivocats.
No crec en segones oportunitats, ni les vull, ni les dono, intento ser conscient de les passes que deixen les meves petjades al caminar, a la dreta o a l'esquerra, o ens diem àdeu, o em dones la mà, la vida, és un creuament de passes constant, i miro enrere, però mai m'ilusiona més que tot allò que tinc per davant...segueixo que la vida, no espera a ningú i passa volant!

"Deixa que l'instint guiï els teus passos, ell et portarà on més estimes", Kilian Jornet.

Medalles, premis, reconeixements i ... vosaltres!

Gairebé, no he tingut temps a parar-me ni un moment aquests últims dies, cremant les hores desde la matinada fins la nit, apenes he pogut respirar per poder assimilar tot el que estava passant, submergida en un final de carrera que apreta, i cansa, sobretot, quan estàs treballant. De sobte, és destapa la bogeria, quan Parker, el major crític de vins del món, puntua 2 dels nostres vins, incloent-los en la llista més famosa, vins que s'han criat i elaborat al Penedès, vins, que han sortit de les nostres barriques, del nostre esforç, a mida de catar-los cada dia. I encara celebrant això, sorgeix la bogeria del cava, 4 premis importants, en concursos de prestigi que saps que hi participen tots, el cava, fa especial il·lusió, perquè sí, perquè és la meva gran passió. Desde que vaig entrar en aquest món, no he deixat ni un dia d'il·lusionar-me, perquè cada glop, perquè cada ampolla, perquè cada bombolla que neix, el fa més especial que l'anterior, perquè aquest projecte, m'ha fet patir, aixecar-me ben d'hora, i en ocasions no m'ha deixat dormir. El cava, el sento molt part de mi, perquè sóc jo qui pren les decisions, perquè sóc jo, qui diu que s'hi ha de posar, com s'hi ha de posar i en quines condicions, perquè en aquest projecte, el meu pare m'ajuda a mi, i en el vi, jo l'ajudo a ell, i perquè el meu germà sempre ens ajuda a tots, perquè cadascú té el seu lloc, i tothom és important i necessari, perquè hem fet del treball en família un plaer, una ventantge constant d'estar en un lloc, que sempre t'hi sents bé.
Per mi, ha estat sorprenent aquest reconeixement, perquè és senyal que fem les coses bé, i que la sort ens somriu, però el més important de tot, es veure, com la meva il·lusió la comparteix tanta gent, no he parat de rebre felicitacions per totes les vies possibles, persones que m'han animat i que m'han fet sentir realment bé, perquè ha estat tothom, perquè sentir que la gent s'alegra per tu, és algo molt gran, perquè rebre tan de carinyo, és molt gratificant. Casi no m'he pogut parar a donar les gràcies, però tots vosaltres heu fet que m'aixequi cada dia amb un somriure, m'heu fet sentir estimada, respectada, e inclús admirada, m'heu fet sentir que el meu esforç de cada dia val la pena, que estimar el que fas, és una sort, i m'heu fet sentir una privilegiada per poder tenir tot això en el meu dia a dia, estimar és compartir, i vosaltres m'heu demostrat per sobre de tot que m'estimeu compartint el meu èxit, l'amistat és el major regal que ens fa la vida, i vosaltres sou el meu tresor més preuat. No treu el meu punt de tristesa, el record d'aquella persona a qui sempre he idolatrat, per fer i per guiar la meva vida fins al punt on està ara, perquè sense ell, res d'això hauria estar possible, i perquè cada copa que aixeco, porta el seu nom a lo més alt, cada glop que faig el seu record ve a mi, sense evitar-ho, perquè em va ensenyar que el mes important es viure, ser feliç i disfrutar, perquè em va trasmetre amor per un producte, per una terra, per una font de plaer que ens ha ajudat a crèixer i que ens fa grans, i alhora ens perpetua dins seu la nostra essència fent-nos eterns.

Gràcies per ser-hi sempre!

I aprofito per dir, que ben aviat donaré un altre curs de tast de caves, que ja ho sabeu, que per mi, és un orgull brindar amb vosaltres!

Pit i collons... endavant sempre!

Autoestima i orgull, tiren de mi sempre, com uns cavalls galopants davant, que segueixo cegament, em treuen d'entrabancs, d'errors, inclús d'alegries puntuals, i de dies de desesperació. Perquè penso que tinc moltes coses bones, tantes potser com dolentes, però no deixo que m'amarguin, m'estimo com sóc, em respecto, i sobretot em valoro, perquè sé, i sempre m'han ensenyat així, que sinó ho faig jo, no puc esperar que ho facin els demés. No puc pensar que sóc inferior a ningú, perquè senzillament no ho sóc, puc tenir menys aptituds per segons quines coses, però mai menys actitud, m'agrada equivocar-me i demostrar-me a mi mateixa, que sóc capaç de curar-me de les meves ferides, sense que em deixin marca, m'agrada ensopegar, perquè sé que no em costa aixecar-me, perquè m'agrada i adoro la vida i la visc intensament, a vegades molt egoïsta, inclús massa, una mica més enllà dels límits... Em dolen les ferides com tothom, però no m'hi faig sang, les accepto, les valoro, les penso, les raono, e inclús així, com un mur, torno a xocar amb el mateix una vegada i una altre. Quants cops ha fet mal la meva impulsivitat a les persones que estimo? Quants cops, el meu punt de violència incontrolat ha estat a punt de jugar-me males passades? Quants cops em tanco en banda, sense voler escoltar els altres, fent una película que només jo entenc e invento, per demostrar que sempre s'equivoquen els altres? Va molt bé, fer autocrítica, va bé, seure, reflexionar, pensar en les coses que fem, els resultats que n'obtenim, com ens sentim, el sentiment de culpa  quan te'n adones dels errors, és terrible, però només queda que tirar endavant, a vegades pensem que volem la vida que tenen els altres, que quina sort, però no, perquè les aparences mai són el que creiem ser. Tinc molt clar, que hi ha molts punts de vista per mirar les coses, i jo sempre agafo tots els positius, perquè és cert que tot s'acava superant, perquè és cert que sempre hem de caminar mirant endavant, perquè els dies que perdem, no els podem recuperar, i si t'hi fixes enrere, sempre hem acabat superant situacions que en aquells moments ens semblàven una muntanya terrible per pujar, i ara mirant enrere no és mes que un pla, que inclús et fa somriure pensant que allò et podria preocupar.
Em fa gràcia, quan ens enriem dels altres, perquè aquest somriure a vegades amaga molta enveja, quan critiquem algú per una decisió que ni sabem com ha anat, que fàcil és sempre decidir en la vida dels altres, i que complicat fer-ho en la nostra. Al final te'n adones, que no pots basar la teva felicitat en els altres, perquè sempre t'acabaran decepcionant, vaig llegir una vegada, que havies de ser feliç amb tot allò que un naufragi no pogués arrebatar-te, perquè arriba un moment que només ens tenim a nosaltres, perquè per molta gent que tinguem al voltant hi ha passos que només nosaltres podem fer. No pots destruïr-te per algú, ni tan sols per un error, no pots destruïr-te per res, perquè només depen de tu que les coses canviïn, perquè només depen de la nostra actitut veure sortir el sol, o veure la lluna i les estrelles sense boira al davant... i tot això perquè? Perquè avui recordo errors que han marcat la meva vida, que m'han ensenyat, que m'han fet plorar, que m'han fet rabiar de tal manera que me liat a cops de puny contra la pared, que me avengonyit de lo imbècil que en algun moment he pogut ser, però feliç, els miro, perquè mai m'han destruït, perquè me aixecat amb força, sabent que les ferides quan s'obren fan mal però sense adonar-nos s'acaben tancant, perquè el perdó, arriba però no és pot exigir, perquè no tots anem al mateix ritme, i totes les coses necessiten fer el seu camí...

Can Pixa... Yuki Bar Team!

Un atac de nostàlgia m'envaeix aquests dies, recordo, quan érem un poble, no dic que ara no ho siguem però realment no té res a veure. L'etapa de Can Pixa, on amb la colla, jugàvem al parxís, cremant totes les tardes, al dardos, els gran s'hi jugàven les birres, a nosaltres el Meli, no ens hen posava, i ens havíem de conformar amb la truita de patates i la cocacola. Cadascú tenia la seva taula, i si entràves per casualitat te'n adonaves, perquè eres el centre d'atenció més gran. Amb el Ernest i la Silvia va ser diferent, érem una mica més grans, no massa, però seguiem sent els petits de Can Pixa, ens reuníem totes les tardes per jugar al parxís, després cada dia per veure el Cor de la Ciutat, per jugar a la màquina al trivial, pagava un i jugàvem tots. Moltes nits, vam passar a les escales, d'allà a les canyes i de les canyes a can companys, sempre vam inventar llocs on ens amagàvem alguns per poder fumar, altres simplement, perquè ens feia gràcia. De Can Pixa anàvem al Yuki, i aquí jo tenia sort, m'ha mare, sempre estava tranquil·la si hi anava, i em deixava tornar més tard, sinó, recordo que a les 2:30 havia de ser a casa, recordo quan sortia corrents del Yuki i arribava a casa per informar als meus pares que hi havia una festa acollonant i que si em deixaven una hora més, i sempre dèien que sí, tenint en compte que els havia despertat. El Yuki era un festival, el nostre lloc, estava a la zona dels lavabos, a baix, segons la cançó és liava molt gran i ens feia por estar pel mig, jo les nits les passava darrera la barra, servint, o a sobre ballant, bueno, també era normal pujar-se a les taules segons la cançó, les parets petàven dia si, dia també. Lo graciós venia, quan te'n adonàves que el Yuki havia tancat la porta, però no era tot, sinò que havia llençat la clau, i haviem d'esperar al Pedritu que ens vinguès a obrir, sempre el sol ens esperava a fora, era brutal la festa que ens fotíem, el Yuki ens controlava moltissim, érem els petits i també els mimats, ens va fer unes samarretes especials, de color diferent, a mi, més que a ningú no em deixava fumar, no em deixava beure, casi que semblava el meu pare, ell va ser el meu cangur de petit, i sempre li sortia la vena protectora. Allà hi havia el futbolin que sempre sortia volant, piques al màxim, el kaiu era el putu amo, sempre passava de mi, jugava les nit a ignorar-me però aquí està...
I com sempre dic.. Qualsevol nit, pot sortir el sol, allà ho vam aprendre i per molts llocs que anessim després era insuperable, perquè anavem de pujats, era el nostre poble, el nostre bar, el nostre territori i ho fèiem notar, vacilava a la gent sabent que allà, ningú em podia tocar. Podia dir la gent que hi havia a cada lloc, perquè cadascú tenia el seu, i tots sabeu qui havia només obrir la porta no? jajaaa
I la cançó de Lemon Tree? Quants gots vam trencar? I el millon? Qui petava la màquina dia rere dia? vaig jugar tantes partides gratis...
S'acaven les etapes, però els records queden per sempre, no ens calia sortir del poble per viure, no ens calia sortir per fotre'ns una bona festa i ser les persones més felices del món, recordo molts moments darrera la barra, inclús on estava col·locada cada cosa al seu lloc... ah! i era jo qui rentava gots barrejats amb els CD's amb fairy...i no és rallaven mai... :)

Pur sentiment...

M'exatlo, m'enfado, crido, patalejo, sóc pur sentiment, pura passió, m'encego, m'equivoco, respiro, me'n adono, ja està, les paraules se les emporta el vent, els fets marquen el moment. Sóc un torrent d'emocions, pures, inequívoques, inexactes, però sóc jo, i m'adoro com sóc.
Puc cometre errors, puc no solucionar-los, puc equivocar-me expressament, per allunyar de mi alló que em pertuba la meva gran seguretat, puc arrossegar-me, i dir que no ho he fet bé, però quan les decisions és prenen, se n'ha de ser conscient. Lluny de mi, busca la teva felicitat, vola, equivoca't, torna a començar, jo ja no sóc el problema, tampoc la solució, m'aparto de la teva vida, prometo quedar-me en un racó. Segueix la teva estrella, busca la teva passió, fes-la ben certa, refugia't en l'amor, estima i deixa que t'estimin, que compartir és vital, per somriure dia rere dia, per poder disfrutar, jo prometo mirar-te de lluny, sense molestar, jo prometo quedar-me callada, ni tan sols em sentiràs respirar...

admiració

No ho dic però ho penso, no ho transmeto però ho sento, en silenci, en els meus pensaments trobo la meva admiració profunda i sincera per tu, t'observo els teus moviments, la teva manera de fer, de dir les coses, és curiós, com les hores del dia passen realment ràpid,però com aconsegueix la meva ment, ralentitzar cada instant i fer-lo etern. Desde que m'aixeco començo a gaudir, he après allò que tan intentaves ensenyar-me perquè pogués ser feliç, he interioritzat el que vol dir, gaudir de les petites coses, i no són més, que moments, somriures, carícies, mirades, tot tan efímer, que no poses atenció caurien en un sac trencat, gaudeix de tot allò que un naufragi no pugui arrebatar-te solies dir, i ara, mentre camino sobre les meves passes, les imatges venen a la meva ment, atreviment d'uns pensaments que ja no demanen permís per abordar-me. És impossible que res t'espatlli el dia, perquè res és tan important per fer-ho, equivoquem sovint la prioritat de les coses, otorgant el valor a qui no el mereix, per naturalesa tendim a equivocar-nos, només perquè poguem apendre dels errors, ja que si ens ho expliquen, tampoc ho creiem.
Torno a aixecar la mirada, i et segueixo veient allà lluny, desprens una essència que m'ilusiona, que em tranquilitza, i que em fa sentir, que qualsevol cosa que passi, res, serà tan important per trencar aquest magnetisme que tens tu, podria admirar-te eternament,perquè de cada cosa que fas, lo més curiós, és que jo n'aprenc.
Hi ha persones, que tenen el do, de fer-te sentir bé, un missatge, una broma, una paraula, la fan especial i diferent, persones que desperten ilusions, i que poden canviar-te el dia, cap a bé, o cap a malament, ens influèncien els caràcters, i ens afligim per coses que ni sabem, perquè quan algú que ens importa una part de nosaltres que sempre està pendent.

tristesa!

Són necessàries les paraules, quan el dolor ofega l'ànima, quan la tristesa t'agafa pel coll, i quasi bé no et deixa passar l'aire, quan notes aquest dolor al pit, i quan gairebé et quedes sense respiració intentant contenir les llàgrimes. Surt la ràbia, i el perquè, resona la paraula una vegada i una altre, qui regeix la vida, qui dicta les normes, qui fa aquestes putades a qui no ho mereix? Segueixo sense creure, i negant l'evidència, de res ja serveix la meva tristesa, tot i que ara mateix canalitzar-la està sent un problema. El dia està molt gris, i tarda ha sigut freda, les vinyes estan brotant, i els espàrrecs segueixen allà al costat dels ametllers, continua el cicle de la vida aliè al nostres problemes, el món no para de girar per molt que les nostres llàgrimes implorin parar el temps, la vida segueix i encara que nosaltres sembla que ens hem parat ens anem movent.
Sortiria a córrer sota la pluja, fins sentir la pell freda, cridaria amb força al cel, deixant anar tota la ràbia que m'ofega, cauria de genolls a terra, donant-me per vençuda, ploraria fins que les meves llàgrimes escaldessin la meva pell, salinitzada per la tristesa.

...

A vegades oblido perque el sol brilla lluny de mi, però és evident que aprop no podria fer-ho, no podria admirar tanta bellesa, ni sentir aquest caliu que em dona, a les estones que compartim quan podem... Evidències, que em deixen en evidència, error en les formes i la fòrmula, el perdó perd el valor, que li pertocaria, el temps pren el relleu, la paciència és converteix en l'aliada que camina al teu costat en silenci.
Puc somriure amb el teu record, ets d'aquelles imatges que busco quan necessito alliberar-me i sentir-me al cel, quan tinc ganes de sentir-me bé, quan miro l'infinit del mar, quan jugo amb els núvols, quan passejo entre vinyes, quan camino descalça per la sorra, formes part de mi, perquè tenir-te aprop canvia el sentit de les coses,perquè puc olorar el cel, puc observar l'aroma de les flors, puc escoltar el blau del mar, puc sentir el teu tacte... encara que ja, no puguis abraçar-me. Queda en mi la teva essència, el teu somriure, les teves paraules, queden en mi, bocins de tu, que sense voler he fet meus, creient inclús, que han pogut nèixer de mi. Escalfa poc el sol, quan les hores sonen de fons, quan el fred gela l'ànima, quan et coles en la profunditat dels meus pensaments, sense ni tan sols, demanar permís per decol·locar-me, potser no ens tornarem a veure mai més, o qui sap si ens tornarem a trobar però latents les espurnes cremen, un foc que s'apagà una nit, però que mai deixarà de fumejar...

Moments...

Oprimeix amb força, sento com si volgués escanyar-me, com una mà que t'agafa pel coll, però no, és un dolor més intens, com un nervi que travessa com un llàmpec provocant una descàrrega de dolor, que ofega, que apreta, que em fa respirar lentament, sentint-me intensa, la meva pròpia respiració. Sento, com poc a poc, s'humitejen els meus ulls, si pestanyejo en aquest moment cauran les llàgrimes que a estones em difuminen la visió de la pantalla, aconsegueixo aguantar-les entre equilibris, respiro de nou, i els ulls s'assequen, fins la propera descàrrega de dolor. Em costa empassar la saliva, potser el coll se m'ha fet petit, noto les cervicals adolorides, i només em faltaven els mocs, que apareguessin per aquí. Mirant el sostre, fixant la vista en un punt que em sembla infinit, difumino els colors, sense concentració ni atenció, la meva ment passa imatges ràpides de la vida barrejades amb notícies de la realitat, és allò de no estar bé enlloc, ni interès del que hi ha al voltant. És impossible entendre el dolor desde fora, impossible saber del cert que passa pel cap d'una persona, que sent, que experimenta, quines sensacions té a cada moment, alguns perquè no ho saben descriure, altres perquè no ho volen explicar, és la part més intíma, com també la mes inexorable, tabú que costa d'afrontar. Sento dolor a l'ànima i no ho amago, deixo de reprimir les llàgrimes, que caiguin lliurement, el dolor al meu pit cedeix, la meva respiració és normalitza, el meus nervis cedeixen, i com un calmant, allibero pressió en forma d'aigua salada, em sento millor, no em fa vergonya tocar fons, perquè ràpid torno a aixecar-me, perquè el meu cor, juga un combat sense treva entre la tristesa i l'alegria, la ilusió i la ràbia, i tothom sap, que no és pot guanyar sempre, però només et deixes vèncer, en el moment que no aconsegueixes aixecar-te, per això perdo assalts però mai batalles. I de sobte, una escletxa de llum, ilumina el sostre, apareixen els colors, escolto les notícies, respiro, no tinc mocs, ara mateix estic molt mes tranquil·la... he aconseguit vèncer un cop més al dolor, en una batalla que mai acaba, i veure sortir el sol, en una nit que brillava la més absoluta desesperança, torno a somriure per fí, amb confiança.

Enjoy the little things

Costa últimament somriure, miris cap on miris, la desolació, la desesperació, la crisis, les males notícies semblen que hagin agafat el protagonisme del dia a dia, perquè contínuament sentim notícies indignants, que ens omplen de ràbia, gent que actua malament, que pujen els impostos, que retallen ajudes, i com sempre, reben els més necessitats, que els negocis s'enfonsen,que els bancs ens ofeguen, i que els deutes no paren de pujar, que costa posar un plat a taula, arribar a final de més, que les factures s'han de pagar i és que és un peix que és mossega la cua, que la solució, ningú la sap trobar. Només ens queda el somriure que nosaltres podem crear, les ilusions que podem tenir, els somnis que volem imaginar, ens queda lluitar pel que volem a capa i espassa, e intentar ser un exemple de fer les coses com s'han de fer, ens ho posen fàcil, miris cap on miris, aquelles persones que ens representen poc a poc van caient. Ens queda, sortir al carrer amb ilusió cada dia, i estimar allò que fem, envoltar-nos de persones que saben crear els somriures, ajudar als que t'envolten perquè estiguin bé, ens queda compartir les alegries i dividir les penes a la meitat, agafar-nos de la mà, quan una pujada sigui feixuga, i encara que siguin poques i lentes les passes, avançar. Ens queda, gaudir de la nostra companyia, d'un bon llibre, de compartir una copa i parlar, mirar-nos als ulls, i contagiar-nos d'entusias-me, per convertir les ilusions en realitats. Ens queda, mirar al futur, i veure en ell una oportunitat, que els que venim al darrera sóm nosaltres, i que això, ho podem aixecar.