dissabte, 23 de desembre del 2017

Sortim junts a aprendre les coses boniques de la vida, dona’m la mà, segurament hi haurà una part de la vida, en que jo portaré el pes de les coses, l’organització dels moments, i la gestió de les coses banals, però encara no haurem tancat els ulls, que seràs tu, qui m’estiri a mi, i llavors et tocarà mostrar-me, el perquè de les coses, veurem, que no és el destí, ni cap meta on volem arribar, i que el camí, i els moments que compartim, son els petits tresors que la vida ens està regalant. No cal córrer, però tampoc és bo aturar-se massa estona, anem fent i deixem que vagin sorgint les coses, que vagin prenent forma, que sàpiguem com agafar-les, i això, també, ens ajudarà a saber com hem d digerir-les. Ens asseurem, a veure passar la gent, a escoltar els ocells com canten, els núvols com corren, el sol com brilla, tancarem els ulls i sentirem com el nostre cor batega a la vegada per molta distància que hi hagi, perquè potser, en algun moment ens separarem per tornar-nos a trobar, perquè no t’he dit, que aquest camí és el meu, i podràs caminar-hi tant com vulguis, però tard o d’hora, sentiràs la imperiosa necessitat de buscar el teu, no sentis tristesa, no tinguis por, els camins es creuen contínuament, perquè dos éssers que s’estimen, no necessiten caminar de la mà. Els camins tenen perills, i també coses meravelloses, i aquesta és l’emoció mes gran de la vida, és exactament una muntanya russa, on barreges la por amb l’emoció, on hi ha moments que si poguessis baixaries, però q un cop passats, no semblen tan esgarrifosos, on esclates a somriure fins que et fan mal els músculs de la cara, on t’aixeques un mati amb unes agülletes enormes, fas cafè, i respires per agafar aire. Hi ha moments de descontrol, que no saps com acabaran, moments de brindis a la llum d la lluna, buidant ampolles, menjant formatge, i sentint la música sense que ningú l’hagi posat, moments de plorar sense desconsol, quan les coses no son com tu voldries, fes-te molt plàstic, i adaptable, perquè així la tristesa marxa abans de l’ànima, ballaras sense fre, sobre la barra d’algun bar i algú et mirarà malament dient que estàs donant la nota, no els escoltis, hi ha molta gent amargada, que no sap, el que es, cridar fins quedar-te afonica. Busca la teva estrella, segueix-la i lluita per ella, no tinguis por a decepcionar, perquè els que decepcionen son els que mai fan res i sempre s’estan queixant, somriu-li a la vida, i abraça-la, contempla la lluna, amb una copa de cava a la mà, busca algú que sense tocar-te et faci tremolar, comparteix la vida, que sol, tot es fa molt llarg...

diumenge, 12 de novembre del 2017

Admires l'art amb el que acostumo a col·locar les paraules, perquè t'agrada llegir allò que vols veure en elles, per mi, és senzill transcriure el que em transmeten els moments, només he d'escoltar allò que el meu cor m'explica sense embuts, i sense pensar-ho deixar-ho fluir.
Tu m'admires a mi, com jo admiro en tu, aquesta poca traça per dir les coses, jo podria dir mil paraules boniques, que no serien més vàlides que els teus silencis, que les teves mirades, que una abraçada que pots regalar un dia a l'atzar, tu parles amb aquest gest que casi passa desapercebut a aquell qui el rep, perquè en el teu silenci trobes la calma d'uns pensaments profunds que comparteixes amb la teva ànima, expliques poc, i expresses molt, això es el que ens converteix en dues gotes d'aigua. Diuen de les persones reservades, que només ells coneixen la veritat dels seus pensaments, la profunditat dels seus sentiments, diuen que prefereixen callar, i que en el seu silenci troben el consol en la seva pròpia comprensió, interioritzen molt i exterioritzen poc, com una pared que veus dia a dia, sempre igual, un mur que sempre et provoca la mateixa sensació, i que només observant-la d'aprop aconseguiràs veure les escletxes, així ets tu, una façana alegre que amaga esquerdes, que la pròpia intensitat de la vida no ens deixa veure, sempre atent amb tots, i alhora, sempre tant distant, impenetrable mur, que em costa travessar...



dilluns, 6 de novembre del 2017





I de cop, ha arribat un fred gèlid que s’emporta les fulles trencant-les en mil trocets, el soroll sec al trencar-se em recorda la fragilitat de la vida, on anem cosint pedaços, cada cop que algú ens trepitja... el carrer s’ha anat enfosquint al meu pas, i sento la solitud del moment com un bàlsam de tranquil·litat que enyorava, potser es moment de respirar fons i observar aquest món que mai descansa, potser és hora de seure un moment, i mirar la lluna com juga amb les estrelles, de veure els cotxes passar, de veure aquella gent que camina amb pressa, d’observar un gos que juga, un autobús desert que va a cotxeres, i sentir com poc a poc la foscor de la nit apaga l’energia, que el sol ens desvetlla... sento el fred a dins de la jaqueta, un calfred suau, m’incomoda, i em desvetlla, em retorna a la intensitat d’un món, del que havia baixat un moment per refer-me, que quan les nits son llargues, els dies es fan eterns, que la nostra lluita diària, passa factura, encara que faci que no ho veig. I sento la vida agitada que ens sacseja, com si no sapiguessim si hem de somriure quan les nostres mirades es creuen, si en algo sóc uns artista, es en el joc de despitar, intento apartar la vista, i quedar-me en aquest racó, on trobo la seguretat, que fàcil despullar els sentiments, quan ningú t’ha d’escoltar...

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Estàs vivint el moment, i ja saps, que serà un record d’aquells que et farà somriure, els que busques a la memòria quan tot va malament, quan tens un dia d’aquells que no saps ni quin es el teu lloc. Jugues distès a tot, i jo observo cada acció, cada reacció , cada moviment, coneixe’t es observar-te a cada moment, saber que pensaras, que sentiràs, que et farà riure, que et molestarà, i el silenci i la distància prudent, em dona tota aquesta informació, no sempre, seràs tan transparent com ho ets ara, i m’encanta gaudir-ho al màxim. Vull caminar al teu costat, però no trepitjar les teves passes, vull que siguis tu, el que marqui el ritme, que vagis descobrint allò que t’agrada, que busquis el teu anhel i siguis perseverant en les teves decisions, que tinguis la suficient força per aixecar-te sol, quan ningú hagi vist ni tan sols, que has caigut, aprèn a estimar sense esperar res a canvi, i aprèn que les decepcions, sempre porten una lliçó implicita, aprèn que els errors s’accepten i es superen, no els arrosseguis mai, que qui molt arrossega, al final ho acaba pagant. Desitjo que siguis fidel als teus principis, i sàpigues envoltar-te d’aquells que t’estimaran, tingues els braços oberts per rebre abraçades, però amb la consciència sempre, de que a vegades poden fer mal, que la por no et freni mai les ganes, que si t’equivoques, mira en tu, i veuràs la força necessària per avançar. Vull que vegis els colors de la vida, però no oblidis que els grisos, també tenen el seu encant, aprèn a mirar sempre el costat positiu de les coses, per moltes voltes que li hagis de donar, perquè a vegades el sol no brilla, i ningú dubta que és allà dalt. Camina decalç pel fang, i deixat mullar per la pluja, surt corrent d’avant d’una onada, estira’t en un llit de d’herba tallada, brinda a la llum de la lluna, comparteix somriures i mirades, estima sense límit i prepara’t per quan vinguin les pujades. No deixis que ningú et digui que pots i que no pots fer, tu ets prou valent per provar-te, coneix els teus límits, els teus defectes i aprèn a estimar-te, acceptat com ets, no intentis canviar-te, la seguretat enamora, i ser tu, es lo mes bonic que podràs regalar-te, gaudeix de les petites coses que t’envolten, un cafè, un passeig, una conversa, dona valor al temps que els altres puguin regalar-te, somriu davant del mirall, i juga a fer-li ganyotes, acabaràs rient amb tu mateix, i et semblarà que no hi toques... veuràs que la vida, va passant per diferents fases, i van apareixent persones increïbles, algunes marxen, altres es queden, però sempre t’aporten alguna cosa, diuen, que cada contacte amb una persona, es una oportunitat per canviar-li la vida, aprèn a mirar-les desde l’empatia, no jutjis, ajuda, i escolta que sempre s’aprenen coses que no sabies, camina amb el pas ferm, i sempre endavant, que mirar enrere es molt maco, però no oblidis que no podem canviar el passat, el futur ilusiona i el present es la realitat, que somiar es bonic però no ens hem de deixar arrossegar. No pateixis si t’equivoques, torna enrera si cal, demana perdó, reconeix l’error i segueix avançant, lluita per somriure, i quan t’adormis, fes-ho amb la consciència tranquil·la, del que has fet, val la pena parar-se a reflexionar, si el camí que portes no t’agrada, espera que vingui una rontonda, i ves fent voltes fins que sàpigues cap on anar, escolta el teu cor, però no descartis el que et digui el teu cap, junts sou un equip imparable, no oblidis que la vida es un partit que anem jugant, i a vegades pots preveure les jugades i altres te les foten per l’esquadra i no tens mes remei que arreplegar la pilota de dins de la xarxa, mentre la ràbia et va cremant, però no pateixis, que hi ha partits que es guanyen, després de molt suar, per tant mai et rendeixis, i confia sempre tu, no tinguis por, apretat bé les botes i surt a jugar, que ja sento el xiulet de l’àrbit que t’està esperant...

dissabte, 7 d’octubre del 2017



Sonen els primers acords d'aquella cançó que sempre em motiva, sempre la mateixa, sempre en bucle, i estigui com estigui, començo a somriure, en aquesta cançó em retrobo amb mi, amb aquell jo, que se que existeix, però amb el que últimament ens consta coincidir, poc temps per reflexionar, per pensar, per analitzar, quan més ho hauria de fer, ser mare, em porta a situacions extremes, no només amb els que m'envolten, també amb mi mateixa, perdent els nervis quan no ens hauria de perdre, desmuntant-me quan hauria de mantenir-me ferma, equivocant-me massa sovint, dol veure que ets mes dèbil del que pensaves, i dol, veure les pors que poden atormentar-te quan baixes la guardia. Ets el reflex, la imatge projectada a cada passa, no es tan el que els dius, si no el que els demostres, no son tan les paraules, son les abraçades, no son les promeses, son els moments, les sorpreses, el tenir sempre els braços oberts, quan hi ha moments que no tens forces ni per aguantar-los. Perquè hi ha dies, difícils, però d'aquests ningú en parla, hi ha dies de dubtar de tot, dies de cansament que no veus on es la llum, que sembla que tothom somrigui menys tu, que sembla que a tothom li vagi bé tot, i això enfonsa, com una muntanya russa, de baixada, on tens l'estomac tancat, i els nervis ofegan-te el coll, perquè ningú en parla, de lo difícil que es ser perfecte dia rere dia, perquè ningú et diu, tranquil·la, que tots ens equivoquem, només senyalen, el que t'has equivocat. I llavors la muntanya russa comença a pujar i vas agafant aire, i tot sembla que torna a la normalitat, segueixes amb el ritme frenètic de la vida, que no et permet dir-li, para una estona, que necessito agafar aire i respirar.
I desde el banc, on asseguda, veig passar la vida, m'adono que sóc invisible a ulls dels demés, capficats en els seus problemes i preocupacions passen per davant, com si jo no existís, en quin moment ens vam tornar així? en quin moment vam perdre la humitat de mirar-nos als ulls per parlar-nos, ni que sigui donar-nos el bon dia, una fulla seca, atreta per la força del vent, s'arrossega davant meu, algú a l'atzar la trepitjarà trencant-la en mil trocets, com aquelles vides que es trenquen a poc a poc en silenci, davant d'un món absent. Noto la pell freda, i el sol no em recomforta tot el que necessitaria, començo a sentir-me incòmoda en el meu banc de l'oblit, necessito aixecar-me i caminar, sense cap rumb definit, segurament l'aire esvairà els meus pensaments, i el meu moment de reflexió, només quedarà esmicolat, com la fulla, que algú, ara, ja haurà trepitjat...

dimecres, 4 d’octubre del 2017

1-O

S’acumulen els sentiments i la sensació d’incertesa va en augment, l’ambient enrarit, de sobte, sembla que les molècules d’aire pesin mes del compte, costa agafar aire, costa respirar sense notar una pressió al pit, els coneguts de sempre, de cop, es radicalitzen i treuen el pitjor de sí. Un dia q havia de ser una gran festa, com aquelles manis, que estàvem acostumats, famílies sencers al carrer, amb un somriure als llavis, globus, música, i la sensació d’estar fent algo gran, s’esvaeix a cops de porra i a crits de pànic que no hi estem avessats, la policia espanyola passada de voltes, busca les urnes, d’una votació que passa de ser una festa, a la obsessió d’uns polítics corruptes que tenen molt on mirar. Arribem a una situació insostenible, per falta de diàleg i entesa d’uns polítics governants que amb el seu ego, i collons, ens han portat a un lloc que mai hauríem d’haver arribat, l’abús de poder i l’ús de la força, per resoldre els conflictes, com es feia el segle passat, anem enrere, enlloc endavant, semblem els animals, que no pensen, ni tenen cap racionalitat. I arriben imatges a la tele, i la meva cara d’incredulitat va en augment, se m’inflen les venes, m’indignen les imatges, em poso trista i histèrica, no puc creure el que estic veient, i quan creus que ja no pots enfadar-te mes, obres les xarxes socials per distreure’t, i et trobes “amics” justificant la violència sota el lema, de que si et poses davant acabes rebent, culpabilitzem les víctimes i deixem lliures els agressors i així en va, una societat cada cop mes mancada d’Empatia i serenor, cada cop mes freda i distant, amics de tota la vida discutint de política i q deixen que aquest ambient els vagi enrarerint i allunyant, ara mes que mai el cap fred, i seny, per continuar caminant, tot el que no han tingut els nostres polítics, que ens han posat a les cordes d’una situació tan delicada, q semblem aquell vaixell a la deriva que al final acaba naufragant...

divendres, 15 de setembre del 2017

Crítiques...

Parlen, com si no ho hagués de sentir ningú, però amb el seu to de veu, ens fan partíceps inesperats, de la seva crítica, de la seva conversa, parlen d'una mestre de l'escola dels seus fills, escoltan-les, arribo a saber el nom de la mestra, els problemes que ha tingut a la seva vida, ara ella tan aliena a aquest moment, on es protagonista al parc, i on segurament no voldria ser-ho, la critiquen, la jutgen, la posen al objectiu, i la destrueixen, com qui trepitja una fulla de tardor al atzar. I així ens tractem les persones, ens ferim constantment amb les paraules, sense parar-nos a pensar en el dolor que pot provocar les nostres accions, demanem respecte quan es tracta de nosaltres, l'exigim, i no acceptem cap altre forma de tractar-nos, però, i als demés? Els tractem amb el mateix respecte? Pressuposen el que ha de sentir, el que ha de fer, i arriben al punt, de preguntar-se, si mereix la feina que té, amb un.. es q no serveix per professora... he aixecat la vista, i les miro fixament, en un intent desesperat d'intentar que sentin una mica de vergonya de les seves paraules, però no, segueixen... ui, doncs es veu que va patir un abort, aquesta noia no hauria d'estar amb nens... i aquí, se'm clava algo a l'ànima, s'acaba de trencar alguna cosa dins meu, la fe en l'espècie humana, dones, posant en dubte la feina d'una altre dona, només per un fet duríssim de la seva vida, els es igual, no els agrada, i estan disposades a tirar-la per terra, quan de dolor, provoquen les seves paraules, quanta malícia, amagada entre somriures, m'aixeco, estic seria i tinc les venes tensades, m'acosto, ... hola, fa estona que us estic sentint a parlar, i m'agradaria suggerir-vos que si teniu algun problema, millor que ho parleu amb ella no? Es que no crec que aquí pogueu solucionar res... es la forma mes suau que he trobat de dir-los que la seva conversa no porta enlloc, que no hauríem de ser així, que ens falta empatia i ens sobra soberbia, vull cridar que les seves paraules fereixen, em miren, em mantinc seria i ferma, ... no si només estàvem parlant, no l'estem criticant eh... no tinc ganes de discutir, crec que he aconseguit l'objectiu que era dissoldre la conversa, contesto amb un Nono, si només era un Consell i m'allunyo, m'estristeix aquestes situacions, tan normalitzades, hem normalitzat la violència, desde el moment en que considerem que una critica destructiva, serveix d'alguna cosa.
No ens mirem a nosaltres, no veiem els nostres defectes, però som experts en veure els dels demés, pq nosaltres sempre considerem que ho podríen fer millor, però i nosaltres ho podríem fer millor? Ah clar, ja no ens interessa tan la resposta.
M'he assegut a l'altre banda del parc, i no paro de donar-li voltes a aquesta noia, superar la pèrdua d'un fill, assimilar-ho, ser valenta, tornar a la feina, amb el millor dels teus somriures per molt que no tinguis ganes de fer-ho, pq si, has de somriure, has d'aparentar tenir un bon dia encara que per dins estiguis feta una merda, has de ser forta encara que no vulguis, i t'imagino allà de peu, rebent els seus fills amb els braços oberts, mentre elles es dediquen a destruir-te pels parcs, i em sento tan aprop de tu, tinc tantes ganes de dir-te que no, que no tots som iguals, que n'hi ha que lluitem per viure la vida en positiu i sentir que val la pena cada pas, que lluitem, per valorar-nos cada dia, i valorar als demés com es mereixen, que intentem agraïr cada detall, i que estem sempre disposades a regalar un somriure si el necessites, que teixim una tela invisible, per formar tribu i que no et sentis sola, que no, que hem de ser mes persones, i pensar mes amb el cap i sentir mes amb el cor, no et coneixo, però sens dubte, estic al teu costat.

dimecres, 21 de juny del 2017

Adéu P3

Fa temps, potser massa, que no escric al blog, i avui en tenia ganes, es un dia important, un dia d'aquells de reflexions, de valoracions, i si en podem dir d'una altre manera, de convenciment, avui el meu fill ha acabat P3, en una escola que no volia, en una escola, que vaig posar última de la meva llista de preferències, en una escola aparentment antiquada, d'aquelles que jo veia clàssica, en una escola, en la que el seu pare i jo ens vam posar les mans al cap quan ens va tocar i amb resignació vam dir, a veure si el podem canviar a P4. Recordo com vaig estar tot l'estiu dient-li, cada cop, que passàvem per davant, mira serà la teva escola, quan jo sabia interiorment, que cada cop que t'ho deia, era pq encara ho estava assimilant. I arriba el dia, i et trobes un munt de gent amable, empàtica, disposada a regalar-te un somriure, i fer el teu primer dia menys amargant, i passa la primera setmana i el primer mes, el teu somriure ho diu tot, l'amor amb el que parles d l'escola, l'entusiasme amb el que parles dels mestres, i dels teus nens, com tu dius carinyosament, als teus companys de classe. I aquella sensació amarga, se'm va desfent, i aquells prejudicis que tenia, i que no es confirmen, van quedant enrere, trobo cada dia un equip motivat, que els agrada el que fan i ho saben transmetre, trobo una mestra, motivada amb la seva feina, que sap perfectament com ha de fer les coses, una persona capaç de mirar-t'he als ulls per resoldre els incidents que vagin sorgint pel camí, que sap com resoldre els conflictes, una mestra, que sap motivar i captar la vostra atenció, i que ha sabut motivar-te per donar el millor de tu i acompanyar-te en aquest llarg camí, les monitores del menjador, que respecten el teu sí i el teu no, que no t'obliguen a acabar el plat, establint així una relació positiva amb el menjar, que t'anima a provar-ho tot. I t'adaptes tan bé a les rutines de l'escola, que aquella idea de canviar-te s'esvaeix completament, i aquella escola que no volíem, ara la sentim ben nostra, aquella escola antiga, s'adapta perfectament a les teves rutines, als teus ritmes, i dona resposta a les teves necessitats, i respiro, miro enrera, i un cop mes, te'n adones, quants perjudicis, ens fan perdre coses a la vida, com els pejudicis t'enfosqueixen el pensament sense motiu, les coses interessants que et podries perdre, i te'n adones un cop mes que no pots jutjar allò que no es coneix, perquè s'estima allò que es coneix, i espanta, allò que es desconeix, i resulta que el que a mi m'espantava, ara m'il·lusiona.
I un dia vaig escriure això a la seva mestra...
" és bonic creuar-te amb gent que estima el que fa i ho gaudeix de tal manera, que fa que els altres sentin constant admiració. Agraeixo cada paraula que tens amb ell, cada atenció que li dones, no és senzill per una mare, separar-se del que mes estimes, només desitges que estigui bé, que no es senti sol, pateixes inconscientment i constantment, pq es impossible no fer-ho, però trobar a algú amb la teva delicadesa fa que aquest patiment sigui mes portable. Un professor, acompanya, t'ajuda a créixer i alhora et dona pautes per desenvolupar-te com a persona, és aquella referència en un entorn desconegut que t'ajuda a sentir-te segur, que li posa paraules a les emocions, que juga i et fa riure alhora que aprens, però que també, et fa entendre q no ets únic al món, que es manté ferm educant en perseverància i paciència, fomentant l'empatia, moments que no agraden però totalment necessaris. Veure el seu somriure al mati o que confongui el meu nom amb el teu, només em fa sentir felicitat, d'haver-me creuat amb algú que estima el que fa i ho sap transmetre en forma de tranquil·litat. " i era l'escola que no volia, però resulta que l'escola que no volia té un equip humà impagable. Feliç. Adéu P3. Benvingut Estiu!