La foscor treu les inseguretats i te les va exposant com les obres d’art en un museu, el silenci et crida a l’orella allò que no volies escoltar, però que era important sentir-ho, tothom vol persones sinceres que ens diguin la veritat, però quan ens la diuen, moltes vegades no la sabem gestionar. Posem l’èmfasi en lo negatiu, enlloc de posar-lo al costat positiu, donem poc les gràcies, estem poc avessats a agraïr a qui ens fa sentir bé, a qui ens ajuda, a qui ens fa la vida més fàcil, ens costa moltíssim somriure i reconèixer que ens necessitem els uns als altres per fer funcionar aquest invent, que la vida és algo que va sorgir de sobte, algú va dir, poso aquesta gent per aquí i anem a veure que sorgeix. Mirem en nosaltres, per saber que projectem als demés, coneixe’ns a la perfecció és bàsic, per superar les proves que la vida ens va posant, conèixer les nostres virtuts i les nostres carències per poder-les treballar, envitant que les nostres pors les anem traspassant, que els nostres fills, son persones que han de créixer i madurar però no amb les nostres pors a sobre ni les nostres inseguretats, donem-los eines per esdevenir persones indenpendents, que desenvolupin les seves pròpies pors i carències, i aprenguin a assimilar-les perquè ningú les pugui utilitzar contra ells, eduquem amb assertivitat, que important és aquest concepte i que poc se’n parla, deixem als nens ser nens, que el món d’adults, reconeixe-m’ho, a moments no mola massa.
Prefereixo la soletat, la companyia dels meus, que sóc de petit comitè, que no m’agrada quan haig de parlar amb massa gent, aïllar-me una estona del món per sentir-me bé, que vull caminar descalsa per la platja, i sentir com l’aigua freda fa tremolar la meva pell, que vull seure en aquell penya-segat i mirar com les ones del mar van xocant, que em captiva la bellesa del far, tan imponent al meu davant, que em vull beure una copa de cava a la llum de la lluna armonitzada amb una conversa pausada, que el sol s’encarrega de marcar el final, que vull sentir la pell freda corrents sota la pluja i saltant als bassals, que vull estirar-me sobre la gespa, i jugar a fer formes amb els núvols, que vull preguntar-te de quin color es el mar, i deixar-me portar mentre ballo amb gintònic a la mà, que seure al costat de la llar de foc en una nit congelada pugui trobar la teva mirada, que els somriures que dia a dia anem compartint pesin sempre mes que qualsevol paraula...

No puc posar-te en una bombolla, i allunyar-te de totes aquelles coses dolentes que ens envolten dia rere dia, només puc protegir-te donant les eines necessàries perquè creixis fort i seré, segur de tu mateix, perquè ningú et faci dubtar, del que ets. Meravellós per dins i per fora amb una energia desbordant, que no tothom pot entendre, ni assimilar, no pateixis, no tothom entendrà sempre la teva forma de ser, ni agradaras a tothom, és impossible, allunya’t d’aquells que et fereixin amb la mirada, que busquin fer-te mal amb paraules buides de sentit, centra’t en aquells que veuen de tu lo positiu, no dubtis mai de tu, ets fantàstic, però viuràs en un món, on no tothom està disposat a deixar-te viure en pau, has de saber, que sempre hi haurà algú que et tindrà enveja, que sempre trobaràs algú intolerant, algú que no accepta que per sentir-se be no cal trepitjar els altres, sempre trobaràs gent que no val la pena perdre ni un segon al seu costat, però has de saber reconeixe’ls, saber que hi son, perquè puguis evitar-los i allunyar-los del teu costat. Busca on regni la tolerància i el respecte, on hi hagi empatia, sabràs que hi ets, perquè algú sense parlar-te et farà somriure i sentit bé, quan algú et miri als ulls, per dir-te coses boniques, o corregir-te sense haver-te de fer sentir malament... la vida és cert, està plena de gilipolles, però també de gent, que et farà tremolar d’emoció, i per això val la pena caminar amb pas ferm i ser convincent amb les teves decisions, que la seguretat d’un mateix, crea una aurèola de protecció, trepitja fort i aparta sense mirar enrere aquells que careixen de cor...
◦

L’ampolla s’ha buidat entre somriures i moments de silenci, s’ha omplert de les nostres sensacions, de les emocions contingudes, del moment robat al temps, queda en l’aire aquell aroma que tan m’agrada, aquell moment en que sembla q ets conscient de tot, i responsable de res, aquell moment que la vida et regala una estona de cel, aquell moment de silenci entre mirades, en una nit fosca, que l’espelma que la ilumina es va fonent, conversa pausada, entre copes i formatge, mentre el Syrah es va escalfant, que fàcil es veu la vida a vegades, quan tens algú que brilla tan, al teu costat... m’agrada parlar de tot i de res, m’agrada una bona conversa mentre la nit s’allarga, sense mirar l’hora deixar fluir el temps, que el moment es aquí i es ara, ens hem trobat, i aquest instant es el que compta, que tenir-te al costat em fa sentir bé, es despullen les ànimes, i obrim les portes de l’infern, que a mi l’escalfor em dona el caliu necessari per volar entre la gent, deixem de banda els modals i el quedar bé, que de cara a la galeria tots tenim una vida, i de portes endins, te’n adones que l’infern es ple, qui sap realment el que sentim a dins, mai ens acabem de conèixer, perquè els pensament mes potents t’assalten de matinada, i t’agafen a contracorrent, que quan apaguem el llum i ens trobem amb nosaltres, tot es fa mes evident, les nostres carències i les nostres alegries queden al descobert, apareixen les nostres pors, i lliurem una batalla, que ens podem deixar vèncer en cap moment, que hem de conquistar amb la punta de la llança les ganes d’estimar-nos i de sentir-nos bé, que hem de treure el valor per imposar-nos, i saber el que volem... i de sobte em preguntes que penses, i somric per dir res, tot bé... mentre agafo la copa, suspiro fons, i dil·lueixo els meus pensaments...

Avui he anat a la rua de Carnestoltes de l’escola del meu fill, fan un petit recorregut, on els nens i nenes mostren les disfresses que han preparat a l’escola, i surten a lluir-les perquè els pares, les poguem veure. S’acosten èpoques de preinscripcions, i encara alguna cosa es remou dins meu, veig dia rere dia al grup, la preocupació d’escollir bé l’escola, de triar el millor projecte educatiu pels nostres fills, cerquem informació, anem a les portes obertes, fem mil preguntes, i finalment escollim, sense tenir en compte, que l’atzar és determinant, i no hauria de ser-ho, però ho és, surt el número de tall, i les teves il·lusions es veuen truncades per l’atzar, i de sobte, vas a parar a aquella escola que no havies escollit i se t’encongeix el cor, tant buscar, perquè després, en un minut canvii tot. Però quan et relaxes, i comences a pensar, intentes buscar les coses bones, perquè si mires les coses amb bons ulls, ells les veuran del mateix color que tu, fer èmfasi en allò que ens encanta, i intentar canviar el que no, involucrar-nos, i fer-nos nostra l’escola, perquè desde el moment que el número de tall marca l’inici del partit, som un equip, i en un equip sempre hi ha una estrella, però també n’hi ha que brillen menys i son totalment necessaris, hem de saber quin es el nostre lloc, i que podem aportar, hem de transmetre la passió i la il·lusió, perquè al nostre voltant la rebin i s’involucrin amb nosaltres, avui he vist brillar els teus ulls, a la rua, entre la música i la gent i un flaix, m’ha vingut a la ment, no estem a l’escola que un dia vam triar, però si estem a l’escola que ara volem estar, i estic agraïda de la sort que hem tingut, de la gestió dels conflictes que sorgeixen, de que t’escoltin, de que tinguin en compte els teus sentiments, aquella part emocional tant important en les persones, que surtis cada dia amb un somriure, que et sentis estimat, i valorat, que cada persona de la que parles, sigui amb aquesta passió que hi poses en tot, que estem jugant un partit que no sempre ens va de cara, però amb l’equipas que tenim, mai ens anirà d’esquena, perquè tu ja saps, que qui fa el pot, que si poses il·lusió, que sinó es perden les ganes, en qualsevol moment, podem donar la volta al marcador, la música sona, i la Carme balla, i l’energia que desprèn, aquest somriure intens, ens contagia, que ballem la mateixa música, i això és el que em fa tan feliç ara...


Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.
Sidney Hook