Seguint les senyals que marca la vida, a vegades absorbits en el vertiginós ritme diari, no les veiem, les ignorem, pensant que no va amb nosaltres fins que de cop, tot es para en sec. Dubtar de nosaltres mateixos, dubtar de tot, èpoques de no saber cap on tirar, tenir-ho tot i que et segueixi menjant per dins el cuc de que allò no era el que volies en realitat, girar-nos d’esquena a les oportunitats amagar-nos sota la coraça a plorar, pensar que a tothom li va tot bé i nosaltres som invisibles a la felicitat. Exten la mà però entén que no tothom vol agafar-la, que a vegades les persones tòxiques som nosaltres, que cadascú triï el camí i la companyia que vol tenir al costat, que a vegades costa acceptar, que som nosaltres als que no ens han convidat, imposa’t, i busca el teu lloc, que a vegades costa trobar-lo però no per això, hem de deixar de buscar-lo...