dijous, 9 de maig del 2019

Heu tingut mai tantes ganes de plorar que ho faríeu fins a quedar-vos sense llàgrimes? Heu patit alguna vegada la sensació que els crits d’auxili semblen passar desapercebuts a ulls de tothom? Sentir aquell nus que t’ofega lentament, sentir-se sola, sentir-se tan petita que et fa creure que ets insignificant a tot, navegant entre el caos, no trobes el port. I tot sembla tan perfecte, que no saps com encaixar-te, en quin moment tornes a pujar al tren, si no ets capaç de trobar l’estació? Invisible a tot, l’aparent normalitat t’atrapa, ànimes solitàries que amaguen les llàgrimes i surten de casa amb un somriure sobreposat, que es disfracen d’amabilitat, que amaguen la tristesa de l’ànima, que ferides, s’arrosseguen amb les últimes ganes de lluitar. Quin es el moment que tot canvia? Quin es el moment en que es trenca la vida? Perquè sempre hi ha un abans i un després, perquè sempre hi ha una línia que no s’ha de travessar, perquè sempre acabem creient que ningú ens pot entendre i escoltar... perquè ens costa tan demanar ajuda, perquè ens costa tant dir les veritats, perquè ens costa mirar-nos als ulls i donar-nos la mà, perquè ens costa mes donar una abraçada, que ferir-nos sense miraments, perquè som tan valents de cara als altres i tan cobarts per reconèixer el que fem malament?