Ho vull tot, vull el somriure que desprèn l’aire quan et xiuxiueja a cau d’orella, vull la quietud dels teus pensaments accelerats, la teva forma de brillar que desprèn aquella llum tan bella, com quan el sol es fon amb el mar als capvespres, vull compartir els teus silencis i que d’ells se’n desprenguin les mostres d’afecte que a través de la mirada, poden abraçar sense tocar-nos, aquella carícia a la galta que desprèn tanta tendresa que aconsegueix eriçar-te la pell. L’amor, es fet de bocins de vida, d’instants encadenats en el temps, de records que anem creant amb els dies, de vivències, de persones, de llocs, de moments, que ens marquen i ens ajuden a créixer, l’amor, son petites dosis de somriures, son aquells instants que ens fan agafar aire, i expulsar-lo amb la sensació de sentir-se plena, de sentir, la calma que transmet la pau d’estar bé, quan saps que on ets, és on vols estar, i simplement, et dediques a gaudir el moment, que la vida, es un suspir efímer, i si t’ho penses massa, t’acabes quedant sense alè...

Trobo a faltar les mestres, de fet, les mestres son el cor del sistema educatiu, perquè al final, ni els mètodes ni les tècniques, elles o ells amb la seva actitud, empenta i coratge, persones que formaran els nostres fills posant la base d’allò que recordaran sempre en la vida, potser es hora d’adonar-nos com son d’importants en el sistema, en les nostres vides, en la societat. Com a pares, moltes vegades acostumem a ser crítics, poc empàtics, i potser ara valorem mes el pensar que tenen 25 o 26 alumnes a la classe i intenten arribar a tot, que fan de mestres, però també de suport emocional tan per ells com per nosaltres. I sabeu com els trobem ara? Desbordats igual que nosaltres, intentant preparar continguts pels nens, intentant arribar a nosaltres en un món ple de desigualtats socials, fent front a les seves realitats socials, fent front igual que nosaltres al confinament i les circumstàncies personals de cadascú i aguantant en molts casos pressions excessives de les seves coordinadores i equips directius, que enlloc de calmar els nervis i cohesionar l’equip, els traslladen, els augmenten i els acumulen somtent-los a un estrès encara mes gran, que els passa factura, però sabeu que? Tot i així, segueixen donant al màxim, treient hores d’on poden, deixant de banda les seves realitats, donant suport a les famílies molts cops passant per davant de la seva, que no se us oblidi quan torneu, quan els mireu, quan aneu a les reunions, perquè llavors, tindreu l’ocasió perfecte, per mostrar l’agraïment que mereixen, que l’aplaudiment també es per ells, que desde l’ombra treballen incansables, perquè totes les famílies, poguem tenir pautes per seguir treballant, que no se us oblidi quan els veieu, ells, son el veritable tresor de la societat, on comencen els somnis, sense la seva base, res seria possible...

Me siento tan triste que se me caen las lágrimas con solo respirar, sentada en el suelo, noto el frío como penetra lentamente adueñándose de mi piel, provocándome un escalofrío que me recorre entera. No tengo fuerzas para levantarme, estoy apática a todo, y aunque estoy dedicando un esfuerzo considerable a parecer normal, al final me he dejado vencer. Siento de repente ese golpe que te tira al suelo, que caes sin esperarlo golpeándote violentamente contra el asfalto, la boca se me llena de tierra, ya no me queda ni la rabia para levantarme, no me queda nada. Muerdo el polvo, e inmóvil me quedo unos segundos que se me hacen años, se que no debo estar ahí pero no logro levantarme, se ha partido la vida, y me he quedado en tierra de nadie. Abandono mi alma a la suerte, y que los demonios se la lleven rápido, cuando estas tan roto, todo te da igual, la vida tiene ese tono tan oscuro que asusta y parece que seas el único ser vivo en la faz de la tierra, la soledad se clava en el alma, y te la va partiendo por la mitad sin ningún miramiento. Ahí debe ser donde quedan las almas vagantes de aquellos que se fueron sin que nadie se diera cuenta de lo lejos que estaban antes que pudieran alcanzarlos, debe ser ahí, donde la tristeza se hace eterna, donde el tiempo, se perpetua en una especie de penumbra, ven, que me da miedo todo esto, por favor, corre dame la mano...

Temps per pensar, per fer les coses amb calma, temps per mirar-vos sense pressa, i poder-vos gaudir sense l’estrès que ens portava el ritme frenètic que vivíem, perquè inclús els vostres somriures tenen sons diferents, us miro i penso, quin regal gaudir-vos sense haver de pensar en res mes, concentrar-me en vosaltres, atendre les vostres necessitats, estirar-me a terra, i tornar a sentir-me de nou, aquella nena que somiava amb els ulls oberts mil aventures per viure... i me n’adono de com m’havia aïllat de tantes coses de les que no hauria d’haver marxat mai, i de nou, torno a somriure on toca, i m’allunyo cada cop mes, d’un món, que mai ets prou important per ell, un món superflu que de seguida passa pàgina, i que tan fa, el que passi amb tu, ets tan insignificant, que no ets res... que això serveixi de lliçó, per saber on posem la nostra atenció i els nostres esforços, que sigui un toc d’atenció, un aprenentatge que ens serveixi per començar de nou, quan tot passi. El cafè fumeja entre les meves cames, jugant amb l’equilibri per poder escriure, sento caure la pluja, i se m’estan quedant fredes les mans, hi ha ocells que aliens a tot aixequen el vol, deu ser el mes semblant a saltar als bassals per nosaltres, el volar plovent, es respira tanta calma, no sento passar cap cotxe, no sento absolutament res, només la pluja picar contra les diferents superfícies, creant la música, que tan em relaxa. Son temps extranys, no se si somriure o plorar, perquè tinc motius dels dos per fer-ho, però ara mateix m’aferro a mantenir la ment en blanc el màxim temps possible, a deixar el mòbil dins del calaix, a reconnectar amb la vida, i es que d’aquesta oportunitat, ne’m de treure alguna cosa bona, segur, prenem consciència del món, i de com l’estàvem tractant... a ell, a nosaltres, a la nostra vida...

Voy recogiendo esos pedazos de mi, que se han hecho añicos, mientras bajo tu mirada atenta, me dices que ya no más. Debo marcharme, para romper ese espiral que tanto daño nos hace, que la pena no nuble la realidad que cuando no se está bien, no queda más opción, que aún con el alma rota hay que saber que hay que andar. Y se me cruzan tantos momentos en la mente, tantos sueños que quedaron en el aire, esas promesas que no nos dejaríamos nunca, se convirtieron en lastre, donde mi corazón volvía una y otra vez a buscar explicación a todo, y de dónde nunca volvía entero. Que pasa cuando te vas sin querer irte? Donde van a parar esos pensamientos que te dedico, quien recoge ahora esas noches tan nuestras? Duele, duele respirar, el aire, el alma, y todo tiene ese sabor indiferente, ya no me emociona la música, ni me emociona ese mensaje que llega sabiendo que tú ya no me puedes escribir, como si impedir que lo hicieras solucionara algo, pero sabes, ahora uso ese chat de blog d notas, donde te lo voy contando todo, sin tu saberlo, pero alivia, ya no te molesto cuando en las noches ese impulso me lleva a chillar tú nombre, ese grito ahogado, que solo se escucha fuerte dentro de quien lo padece, invisible es el dolor al mundo, invisible son las heridas que nos marcan en lo más profundo, nadie escucha ese grito desesperado nadie acude en tu ayuda, porque nadie sabe que te estas ahogando, nadie entiende ni sabe de tu soledad porque aparentemente todo lo vistes de normalidad...

Imaginar, és l’eina mes poderosa al nostre avast per escapar de la realitat, esvair-se durant una estona de tot allò que ens envolta, sempre dic que no imagino, però el cert, es que hem passejat per camps acabats de segar, hem conquerit castells, hem caminat per la sorra mentre l’aigua ens remullava els peus, hem mirat postes de sol, i hem tocat la lluna amb la mà, mil situacions en les que en totes aconsegueixo somriure, a veure si la felicitat serà aquella essencia que sentim, que quan  després quan recordem el moment, ens fa somriure? Hem escapat a paisatges meravellosos, i ens hem banyat en rius d’aigua gelada, hem pres el sol en una hamaca, hem parlat fins l’esgotament, hem ballat sota la pluja, i hem escoltat aquella cançó que tan ens agrada tornant a casa després d’una copa de vi, hem compartit la bogeria d’entendre’ns sense paraules, i hem escapat a un món que haviem creat a base de promeses a l’aire, realment mai ho sabràs pero en la meva imaginació sempre tindràs un lloc on poder viatjar al meu costat, i serem tot allò que vulguem ser, i farem, que la vida tingui les mateixes sensacions que quan en el gronxador tanquem els ulls i estem volant...

I de sobte, tenim temps per pensar, per descansar, per llegir, per estar a casa... se’ns trenca el ritme frenètic de la nostra vida, posant en evidència coses que fins ara, estàvem ignorant, ens està mostrant que es important, pensant a que li dedicàvem temps, pensant que passàvem per alt, i sobretot fent evident a qui no li dedicàvem el temps que mereixia. Que trobeu a faltar ara? Que us fa somriure? A qui desitjeu tenir davant i compartir una estona? De qui espereu aquell missatge, aquesta trucada en eterna espera per la qual mai hi havia temps? Que es el que enyoreu, quan la nit us atrapa sense poder dormir? Vivíem però no paràvem atenció al que les nostres emocions ens deien, no buscàvem el temps per aquell cafè, ni donàvem aquella abraçada que desitjàvem, ni dèiem t’estimo quan realment ho sentíem, ni escriviem aquell missatge que no ens portava ni 2 segons fer-ho però ho posposavem per mes tard, tot perquè estàvem immersos en un ritme que no ens deixava temps a veure quines coses son, les que ens fan riure de veritat. I ara envio aquell missatge que no se que escriure-hi perquè te’n adones que has passat massa temps sense parar-hi atenció, vols fer aquella trucada, dius, ara si, que enyores aquell cafè que va quedar a l’aire, somies amb el gintònic, amb el sopar, i amb totes aquestes coses que faràs un cop, la normalitat torni a les nostres vides, però saps que? Que serem tan imbècils d’equivocar-nos de nou, perquè si algo ens costa, es aprendre dels nostres errors...

Me atraviesa el error, y me conjuro para no volver a caer en ese abismo que se me abre cada vez que tú y tu indiferencia me empujáis sin compasión. Nunca fui perfecta, soy un manojo de sentimientos alertados constantemente, pero sin maldad alguna, pero intento estar ahí, aunque a veces puede que lo mejor, sería que no estuviera... siempre me he considerado un poco desastre en todo, suelo equivocarme y hablar cuando debo callar, pero me puede la impaciencia de intentar que estar por si en algún momento te sientes sola, aunque a ti, no hace falta que nadie te tosa, que ya te apañas tu lo tuyo, y aún que me duele darme cuenta, a lo mejor tienes razón, para que quedarme ahí si no me necesitas, esos reproches duros a cualquier error, ese aire de superioridad, tú perfección me golpea fuerte en mi sensibilidad, me hace caer esas lagrimas cuando yo lo que quería era sacar sonrisas, y a veces me pregunto como se pueden salir tan mal las cosas, para que alguien a quien quieres, en lugar de un soporte te vea como si fueras el peor ataque... a veces, por mucho que queramos no estamos para estar ahí, a lo mejor no es el momento, o a lo mejor es que no quieres verlo, y por mucho que te lo expliquen, todo es en vano... hasta que estás ahí, en el fondo puto abismo...de nuevo, harta ya de escalarlo...

I de repente esa realidad que hasta ahora habías ignorado te muestra todo aquello que no habías querido ver, y que era tan evidente, que te hace sentir mal por haber podido pensar que podías ser una pieza en ese jodido puzzle, que encaja perfectamente sin ti. Y te quedas ahí de pie admirándolo sin saber dónde ubicarte, buscando un rincón donde acoplarte pero siempre siempre te ves fuera de lugar. Coges las cosas, y sigilosamente emprendes el camino, como aquel que no quiere molestar, esperando que te echen de menos, que salgan a buscarte, que te digan que si, que eras importante, que te lo creas ya joder, pero no, al echar la vista atrás, no hay nadie, y esos pasos se convierten en obligados, con la tristeza que da, como cuando toca irse de ese sitio que te hacía temblar...

Dies extranys, amb la sensació d’incertesa, por o preocupació. Ens arriba tanta informació que ens col·lapsa la ment, ens angoixa, i ens indigna a parts iguals. Ja sabem que tots faríem les coses millor sempre, perquè som així, però es que ara ho penso del cert, si diuen confinament, perquè no es confinament? Perquè és pot anar a treballar? Es prima l’economia per sobre la salut, enlloc de donar facilitats perquè la gent es pogués quedar a casa, si rescatem bancs, però no persones, quina classe de societat som? Hem de lluitar col·lectivament, però mai som capaços d’entendre’ns en res, no anava a ser diferent ara... i m’entristeix perquè els perjudicats sempre som els mateixos, perquè als famosos i polítics se’ls fa la prova instantània? Perquè no se’ls fa a les persones comuns? Som gent de segona? M’entristeix veure com hi ha persones donan-t’ho tot aquests dies, fent el que poden sense recursos, persones demostrant mes compromís i responsabilitat que inclús aquests que estan al capdavant del país, que al final ens hem d’aprendre a cuidar nosaltres i fer xarxa, tornar a fer tribu perquè si tu sempre penses en algú, algú sempre pensarà en tu... cuidem-nos!

Mentre faig el cafè sona a la ràdio,  realitat o sueño de Jarabe de Palo, i somric a l’aire, perquè naturalment, aquesta coincidència em porta al teu costat. I penso en lo bonic que és evocar moments, aquelles cançons que et torna a un lloc, a una persona, o a una etapa concreta, perquè quan es desperten els records, els podem sentir de nou, i ens envaeix aquella nostàlgia, de qui tornaria enrere però amb l’experiència acumulada de l’ara. Els diem a les persones que ens hem enrecordat d’ells? No, perquè a vegades creiem que es un tonteria escriure a algú per això, o compartir-ho per vergonya, pel que sigui hi pensem però no ho transmetem per tant, l’altre persona mai sabrà que alguna cosa ens ha fet somriure amb el seu record, i és perdrà com es perden totes les coses que no tenen gaire sentit, i que al no trobar-li, abandones a qualsevol racó. Penso que és bonic quan penses en algú dir-li, fer-lo partícep perquè no hi ha res mes bonic que algú et recordi i que el record, hagi provocat un somriure, però al ritme frenètic que vivim, pocs moments ens deixa per compartir records, inclús per evocar-los, o potser et surten quan menys ho esperes davant una copa de vi, mentre tens una conversa d’aquelles profundes amb algú, on van sortint tots els secrets de la vida, com si haguessin esperat en fila, que se’ls donés l’atenció necessària per sortir al pas, aquelles nits, que sorgeixen davant persones importants, que quan les coses surten de l’ànima sense pensar, és perquè tens algú davant, que la sap acaronar...

Soy de esas personas que me siento bien sola, de esas que en los parques ven la multitud hablando y sigilosamente se van hacia el otro lado, que se sientan solas en un banco, a escribir esos sentimientos que el día nos acumula, esas sensaciones que nos dan vida, y que también a veces, nos hacen rabiar. No me asusta la soledad, cuando se está bien con uno mismo, no se necesita a nadie, y eso es lo que te da valor para decidir con quieres o no estar, y decidir lo que quieres soportar, que nadie invada tu espacio vital, que cuando sabes lo bien que se está cuando nadie lo hace, cada vez lo tienes más ancho e inaccesible, y estás dispuesta a soportar menos tonterías. Dicen que saber escucharse a una misma es la clave para vivir bien, porque cuando nadie te dice lo que puedes o tienes que sentir, es cuando todo fluye de forma natural, tal como tienen que ser las cosas, fáciles, sin complicaciones que te quiten el sueño, ni siquiera el tiempo, demasiado valioso, para la poca importancia que le solemos dar, sin darnos cuenta muchas veces que nuestro tiempo es limitado, y que los momentos que consumimos, los hayamos aprovechado o no, no vuelven nunca. Vamos a vivir aprovechando al máximo nuestro tiempo sin joder a nadie, vamos a disfrutar, de este regalo, porque la vida nos da una sola oportunidad, y por mucho que imploremos lo que se va no vuelve, no os queréis llorando a nada, la mirada al frente, porque si la vida os pilla despistadas no vais a ver las maravillas que guarda.

Y se va, de la noche a la mañana te deja ahí, como quien deja un trasto viejo al lado del contenedor, en una mano la incredulidad, en la otra, la decepción. Y le das vueltas a todo, pero ya da igual, porque al irse nunca se giró para mirar-te, y solo tienes dos opciones, quedarte ahí llorando, o empezar a andar. Tienes que soltar esa losa que te pesa tanto para poder dar el primer paso, esa culpa, que te echas aunque no comprendas ni porque lo haces, suéltala, y mira hacia delante, realmente nada te ata ahí, vete de una vez, tú eres el único motivo por el que vivir, vale la pena. Vamos a romper cadenas y rutinas, y vamos a ser más fuertes que nunca, vamos a mirarnos a los ojos, y vamos a ver ese fuego que nos arde dentro a la gente que tenemos un mundo en llamas, pero que a la vez, nos da la calidez suficiente para no pasar frío nunca, que ya me abrigo yo, que tú indiferencia, a mi, me sobra.

I me n’adono que hi ha ànimes trencades que passegen entre nosaltres, que les mirem, que inclús interactuem i no ens adonem del infern que els crema a dins, dibuixat un somriure en el rostre, ningú es para a mirar mes enllà, perquè mai, ningú mira ja als ulls, i hem perdut la capacitat de saber quan brillen o estan apagats. Parleu amb la gent que teniu al voltant? Els pregunteu que tal estan? No parlo de les converses banals, del temps, ni del ara, parlo dels sentiments, de les pors, de les inseguretats, de la tristesa, del que els fa somriure, amb que els agrada que els sorprenguin, amb quina música aixequen l’ànim, o de quins colors veuen el mar, en un dia de primavera. Caminem, aliens a tot, només ens centrem en nosaltres mateixes, parlem però no escoltem, ens mirem però no ens veiem, volem tocar-nos i ens molestem, on estan aquelles abraçades, que donen energia quan te la fan, perquè posem un mur al davant impenetrable i no compartim la vida? Si al cap i a la fi, compartir és viure, naturalment que no necessitem ningú per ser feliços, però si els tenim, podem ser-ho molt mes, perquè ens fa riure aquella ocurrència, o perquè tenim aquella conversa tan maca que ens aporta punts de vista que no haviem vist, podem compartir aquella ampolla i riure amb les bromes de sempre, estirar-nos  sota l’arbre, mentre veiem caure la nit, caminem a vegades per la vida com a espectres, sense adonar-nos del que passa al nostre voltant, i després ens preguntem perquè som una societat cada vegada mes individualista, doncs perquè cada vegada passem mes temps sols, creient que les nostres coses no importen a ningú, i així ens va, que quan ens adonem, ens hem allunyat tant de la platja, que estem naufrangant en mar obert...

Ens adonem tard que la felicitat només la podem extreure nosaltres de les coses, la busquem, la anhelem sense descans, en les coses que tenim, en les persones que ens envolten i ens oblidem de mirar en nosaltres mateixos. Perquè només nosaltres tenim o hem de tenir el poder de sentir-nos bé, extreure felicitat dels moments que compartim, dels que vivim, dels somriures que ens dediquem, dels moments que quan tanques els ulls, et fan somriure de nou, la felicitat no la pot crear ningú per nosaltres, perquè llavors, entrem en un espiral de dependència que ens acabarà fent mal. Qui diu que la felicitat ha de ser compartida? És cert que cal estar al costat d’algú per ser feliç? No, no ho és. La felicitat som nosaltres, la portem a dins, i hem de saber veure-la per poder-la gaudir i un cop comences a entendre com funciona tot, ho projectes, i ho atraus, perquè quan estàs bé amb tu mateixa, els que t’envolten també ho estan, es com una energia que no es pot veure, però si que es pot sentir, i que et dona força. La felicitat son instants del temps, instants que vivim dia rere dia molts cops passant desapercebuts, perquè sempre te’n adones tard, la felicitat és retroactiva, quan l’estas vivint gairebé no te n’adones però després, quan no tens el moment, l’enyores amb totes les teves forces, com aquell moment en que vas dir allò que necessitava sentir, el dia que em vas fer somriure, quan podem mirar-nos als ulls o aquella conversa que ens va enganxar per sempre, el passeig sota la pluja, la posta de sol davant del mar, la copa compartida entre fum i somriures, aquella cançó cantada a ple pulmó desafiant al màxim, aquella nit d’estiu que vam perdre el sentit i la vergonya, aquell bany de mar despullats que ens va marcar l’ànima, aquella tempesta d’estiu a la muntanya que et sorprèn però no deixa de ser agradable, les converses a mitja nit, i al final la felicitat no és mes que una successió d’instants, que li donen el sentit a la vida, perquè al final som éssers de pas lluitant per un món que mai podrem conquerir, així que... anem a passar-ho el millor possible, que quan volguem adonar-nos, l’instant ja no hi serà...

Jo diria que al sentiment que li tinc mes pànic, és la frustració. Em dol veure quan m’he creat unes expectatives que només estaven en mi, quan ho he donat tot sabent que no esperava res però al final aquest res amagava un tot. És complicat no decepcionar-se avui en dia constament, en la feina, en el dia a dia, en les amistats, en l’amor, perquè per no decepcionar-nos la persona que tenim davant hauria d’entendre la vida de la mateixa forma exacte que ho fem nosaltres, i es gairebé impossible trobar-ho, i quan no ho tens, tapar frustracions pot ser estressant, perquè entres en una dinàmica de retrets i de no entendre’t que no val la pena. Sempre diem que les coses han de sumar per poder-hi gastar l’energia, si no sumes, almenys no restis ni donis pel sac. Hem de ser lo suficientment forts, per deixar anar algú que estimem, sobretot quan no ho fem de la mateixa manera, perquè ferir-se no val la pena, la vida de sobte un dia s’acaba i només t’emportes lo posat, les sensacions que has viscut, els sentiments i les experiències que has portat a terme, els somriures que has compartit, la sensació d’haver-te sentit plena alguna vegada. Posar l’èmfasi, en allò que es realment important, parar atenció a aquell desig que vols que passi, que t’ho revela aquell pensament impertinent que surt quan menys ho esperes, aquell pensament que et situa allò davant i la teva raó intoxicada d’indifèrencia de la vida, et nega que ho vegis. En qui pensem quan ens despertem? En qui o en que pensem quan ens adormim? Qui volem que agafi la nostra mà en aquell moment de por? Amb qui volem compartir allò que ens acaba d’agradar tant? I la resposta només la trobem en un impuls efímer, la resposta son uns segons, abans que la raó vulgui desterrar-la, la por no ens pot paralitzar ni dominar, perquè quan la controles, és quan comences a saber, que esperes de la vida i es quan comences a assimilar que a vegades no és el que havies somiat per tu, sinó que és... molt millor.

He sentit la pell freda, mentre les onades recorren els meus peus descalços, miro l’horitzó i puc veure un miratge de pau, la meva respiració es calmada, i se que en aquest moment, hi podria viure. La posta de sol està al caure, i comença a fer una mica de fred, et poso la jaqueta mentre t’abraço i noto un calfred recórrer el teu cos, vull parar el temps en aquest instant, acaronar-lo, i guardar per sempre aquest moment. Aixeco la mirada, i sento cremar la pell, m’acosto als teus llavis, i noto la sal com es va fonent, poc a poc, anem descobrint allò que tan hem desitjat i per fi, s’esvaeixen els dubtes, ara se, pel que vull lluitar. S’ha post el sol, i les llums dels pescadors il·luminen tímidament el moment, intercanviem somriures, i el temps, s’oblida de nosaltres, la complicitat fa que les hores se’ns en vagin sense adonar-nos, i la felicitat que sentim, que ara mateix no ho notem, la trobarem a faltar quan recordem aquest moment, perquè a vegades no som conscients del que estem vivint, fins que el cor, ens ho ensenya sense miraments...