Lluitar per canviar de tu allò que no t’agrada, repassar els moments, les paraules, els gestos i no voler reconèixer aquella part de tu que no et fa sentir bé, allò que podies haver dit amb mes assertivitat, allò que hauries d’haver callat perquè no era el moment, el haver fet sentir malament a algú, per no saber dir les coses d’altre manera, per deixar-te dominar per la impulsivitat, per no parar-te a pensar, per atacar enlloc de construir, de veure com cauen ponts quan el que vols es estendre els braços, per haver callat, quan havies d’haver parlat, per donar per suposat allò que has pensat que havien pensat, però que realment ningú ho havia dit, quan fas mes cas a la imaginació que a la raó, quan l’evidència et demostra que t’equivoques i segueixes xocant contra la pared, com si els murs que han de caure fossin davant, enlloc de dins teu. Perquè si, perquè les paraules son míssils, i que poden ferir en lo mes profund, perquè hi ha gent que te el do de fer-te sentir bé o malament, de tocar-te la fibra i no saps perquè tenen aquest poder, però es cert, que la seva opinió fa tremolar la teva seguretat. Sentir-se vulnerable davant d’algú que no t’hi vols sentir, però joder, això no és tria, les emocions et traeixen i toca parar-se a pensar que remou de tu aquella persona que te el poder de desestabilitzar el teu dia amb una simple paraula. Voler sentir-se petita, quan veus que tothom t’assenyala, quan t’assabentes que aquella persona que ni tan sols s’ha molestat a mirar-te als ulls, et critica sense haver-te donat l’oportunitat de coneixe’t, dol saber que no ets el que esperaven els demés, dol saber que el seu somriure no anava per tu, quan l’esperaves impacient. Voler comunicar i no saber com fer-ho, voler-te expressar i no saber com transmetre-ho, acceptar la frustració, i sentir un nus a la gola, veure la felicitat aliena, i sentir-se molt sol, quan en la foscor, la vida et passa comptes...