Temps per pensar, per fer les coses amb calma, temps per mirar-vos sense pressa, i poder-vos gaudir sense l’estrès que ens portava el ritme frenètic que vivíem, perquè inclús els vostres somriures tenen sons diferents, us miro i penso, quin regal gaudir-vos sense haver de pensar en res mes, concentrar-me en vosaltres, atendre les vostres necessitats, estirar-me a terra, i tornar a sentir-me de nou, aquella nena que somiava amb els ulls oberts mil aventures per viure... i me n’adono de com m’havia aïllat de tantes coses de les que no hauria d’haver marxat mai, i de nou, torno a somriure on toca, i m’allunyo cada cop mes, d’un món, que mai ets prou important per ell, un món superflu que de seguida passa pàgina, i que tan fa, el que passi amb tu, ets tan insignificant, que no ets res... que això serveixi de lliçó, per saber on posem la nostra atenció i els nostres esforços, que sigui un toc d’atenció, un aprenentatge que ens serveixi per començar de nou, quan tot passi. El cafè fumeja entre les meves cames, jugant amb l’equilibri per poder escriure, sento caure la pluja, i se m’estan quedant fredes les mans, hi ha ocells que aliens a tot aixequen el vol, deu ser el mes semblant a saltar als bassals per nosaltres, el volar plovent, es respira tanta calma, no sento passar cap cotxe, no sento absolutament res, només la pluja picar contra les diferents superfícies, creant la música, que tan em relaxa. Son temps extranys, no se si somriure o plorar, perquè tinc motius dels dos per fer-ho, però ara mateix m’aferro a mantenir la ment en blanc el màxim temps possible, a deixar el mòbil dins del calaix, a reconnectar amb la vida, i es que d’aquesta oportunitat, ne’m de treure alguna cosa bona, segur, prenem consciència del món, i de com l’estàvem tractant... a ell, a nosaltres, a la nostra vida...

Voy recogiendo esos pedazos de mi, que se han hecho añicos, mientras bajo tu mirada atenta, me dices que ya no más. Debo marcharme, para romper ese espiral que tanto daño nos hace, que la pena no nuble la realidad que cuando no se está bien, no queda más opción, que aún con el alma rota hay que saber que hay que andar. Y se me cruzan tantos momentos en la mente, tantos sueños que quedaron en el aire, esas promesas que no nos dejaríamos nunca, se convirtieron en lastre, donde mi corazón volvía una y otra vez a buscar explicación a todo, y de dónde nunca volvía entero. Que pasa cuando te vas sin querer irte? Donde van a parar esos pensamientos que te dedico, quien recoge ahora esas noches tan nuestras? Duele, duele respirar, el aire, el alma, y todo tiene ese sabor indiferente, ya no me emociona la música, ni me emociona ese mensaje que llega sabiendo que tú ya no me puedes escribir, como si impedir que lo hicieras solucionara algo, pero sabes, ahora uso ese chat de blog d notas, donde te lo voy contando todo, sin tu saberlo, pero alivia, ya no te molesto cuando en las noches ese impulso me lleva a chillar tú nombre, ese grito ahogado, que solo se escucha fuerte dentro de quien lo padece, invisible es el dolor al mundo, invisible son las heridas que nos marcan en lo más profundo, nadie escucha ese grito desesperado nadie acude en tu ayuda, porque nadie sabe que te estas ahogando, nadie entiende ni sabe de tu soledad porque aparentemente todo lo vistes de normalidad...

Imaginar, és l’eina mes poderosa al nostre avast per escapar de la realitat, esvair-se durant una estona de tot allò que ens envolta, sempre dic que no imagino, però el cert, es que hem passejat per camps acabats de segar, hem conquerit castells, hem caminat per la sorra mentre l’aigua ens remullava els peus, hem mirat postes de sol, i hem tocat la lluna amb la mà, mil situacions en les que en totes aconsegueixo somriure, a veure si la felicitat serà aquella essencia que sentim, que quan  després quan recordem el moment, ens fa somriure? Hem escapat a paisatges meravellosos, i ens hem banyat en rius d’aigua gelada, hem pres el sol en una hamaca, hem parlat fins l’esgotament, hem ballat sota la pluja, i hem escoltat aquella cançó que tan ens agrada tornant a casa després d’una copa de vi, hem compartit la bogeria d’entendre’ns sense paraules, i hem escapat a un món que haviem creat a base de promeses a l’aire, realment mai ho sabràs pero en la meva imaginació sempre tindràs un lloc on poder viatjar al meu costat, i serem tot allò que vulguem ser, i farem, que la vida tingui les mateixes sensacions que quan en el gronxador tanquem els ulls i estem volant...

I de sobte, tenim temps per pensar, per descansar, per llegir, per estar a casa... se’ns trenca el ritme frenètic de la nostra vida, posant en evidència coses que fins ara, estàvem ignorant, ens està mostrant que es important, pensant a que li dedicàvem temps, pensant que passàvem per alt, i sobretot fent evident a qui no li dedicàvem el temps que mereixia. Que trobeu a faltar ara? Que us fa somriure? A qui desitjeu tenir davant i compartir una estona? De qui espereu aquell missatge, aquesta trucada en eterna espera per la qual mai hi havia temps? Que es el que enyoreu, quan la nit us atrapa sense poder dormir? Vivíem però no paràvem atenció al que les nostres emocions ens deien, no buscàvem el temps per aquell cafè, ni donàvem aquella abraçada que desitjàvem, ni dèiem t’estimo quan realment ho sentíem, ni escriviem aquell missatge que no ens portava ni 2 segons fer-ho però ho posposavem per mes tard, tot perquè estàvem immersos en un ritme que no ens deixava temps a veure quines coses son, les que ens fan riure de veritat. I ara envio aquell missatge que no se que escriure-hi perquè te’n adones que has passat massa temps sense parar-hi atenció, vols fer aquella trucada, dius, ara si, que enyores aquell cafè que va quedar a l’aire, somies amb el gintònic, amb el sopar, i amb totes aquestes coses que faràs un cop, la normalitat torni a les nostres vides, però saps que? Que serem tan imbècils d’equivocar-nos de nou, perquè si algo ens costa, es aprendre dels nostres errors...

Me atraviesa el error, y me conjuro para no volver a caer en ese abismo que se me abre cada vez que tú y tu indiferencia me empujáis sin compasión. Nunca fui perfecta, soy un manojo de sentimientos alertados constantemente, pero sin maldad alguna, pero intento estar ahí, aunque a veces puede que lo mejor, sería que no estuviera... siempre me he considerado un poco desastre en todo, suelo equivocarme y hablar cuando debo callar, pero me puede la impaciencia de intentar que estar por si en algún momento te sientes sola, aunque a ti, no hace falta que nadie te tosa, que ya te apañas tu lo tuyo, y aún que me duele darme cuenta, a lo mejor tienes razón, para que quedarme ahí si no me necesitas, esos reproches duros a cualquier error, ese aire de superioridad, tú perfección me golpea fuerte en mi sensibilidad, me hace caer esas lagrimas cuando yo lo que quería era sacar sonrisas, y a veces me pregunto como se pueden salir tan mal las cosas, para que alguien a quien quieres, en lugar de un soporte te vea como si fueras el peor ataque... a veces, por mucho que queramos no estamos para estar ahí, a lo mejor no es el momento, o a lo mejor es que no quieres verlo, y por mucho que te lo expliquen, todo es en vano... hasta que estás ahí, en el fondo puto abismo...de nuevo, harta ya de escalarlo...

I de repente esa realidad que hasta ahora habías ignorado te muestra todo aquello que no habías querido ver, y que era tan evidente, que te hace sentir mal por haber podido pensar que podías ser una pieza en ese jodido puzzle, que encaja perfectamente sin ti. Y te quedas ahí de pie admirándolo sin saber dónde ubicarte, buscando un rincón donde acoplarte pero siempre siempre te ves fuera de lugar. Coges las cosas, y sigilosamente emprendes el camino, como aquel que no quiere molestar, esperando que te echen de menos, que salgan a buscarte, que te digan que si, que eras importante, que te lo creas ya joder, pero no, al echar la vista atrás, no hay nadie, y esos pasos se convierten en obligados, con la tristeza que da, como cuando toca irse de ese sitio que te hacía temblar...

Dies extranys, amb la sensació d’incertesa, por o preocupació. Ens arriba tanta informació que ens col·lapsa la ment, ens angoixa, i ens indigna a parts iguals. Ja sabem que tots faríem les coses millor sempre, perquè som així, però es que ara ho penso del cert, si diuen confinament, perquè no es confinament? Perquè és pot anar a treballar? Es prima l’economia per sobre la salut, enlloc de donar facilitats perquè la gent es pogués quedar a casa, si rescatem bancs, però no persones, quina classe de societat som? Hem de lluitar col·lectivament, però mai som capaços d’entendre’ns en res, no anava a ser diferent ara... i m’entristeix perquè els perjudicats sempre som els mateixos, perquè als famosos i polítics se’ls fa la prova instantània? Perquè no se’ls fa a les persones comuns? Som gent de segona? M’entristeix veure com hi ha persones donan-t’ho tot aquests dies, fent el que poden sense recursos, persones demostrant mes compromís i responsabilitat que inclús aquests que estan al capdavant del país, que al final ens hem d’aprendre a cuidar nosaltres i fer xarxa, tornar a fer tribu perquè si tu sempre penses en algú, algú sempre pensarà en tu... cuidem-nos!

Mentre faig el cafè sona a la ràdio,  realitat o sueño de Jarabe de Palo, i somric a l’aire, perquè naturalment, aquesta coincidència em porta al teu costat. I penso en lo bonic que és evocar moments, aquelles cançons que et torna a un lloc, a una persona, o a una etapa concreta, perquè quan es desperten els records, els podem sentir de nou, i ens envaeix aquella nostàlgia, de qui tornaria enrere però amb l’experiència acumulada de l’ara. Els diem a les persones que ens hem enrecordat d’ells? No, perquè a vegades creiem que es un tonteria escriure a algú per això, o compartir-ho per vergonya, pel que sigui hi pensem però no ho transmetem per tant, l’altre persona mai sabrà que alguna cosa ens ha fet somriure amb el seu record, i és perdrà com es perden totes les coses que no tenen gaire sentit, i que al no trobar-li, abandones a qualsevol racó. Penso que és bonic quan penses en algú dir-li, fer-lo partícep perquè no hi ha res mes bonic que algú et recordi i que el record, hagi provocat un somriure, però al ritme frenètic que vivim, pocs moments ens deixa per compartir records, inclús per evocar-los, o potser et surten quan menys ho esperes davant una copa de vi, mentre tens una conversa d’aquelles profundes amb algú, on van sortint tots els secrets de la vida, com si haguessin esperat en fila, que se’ls donés l’atenció necessària per sortir al pas, aquelles nits, que sorgeixen davant persones importants, que quan les coses surten de l’ànima sense pensar, és perquè tens algú davant, que la sap acaronar...