diumenge, 24 de novembre del 2019


Estan passant les coses tan ràpid i tan juntes, que no me’n faig encara a la idea, de que algunes marxen per no tornar mai mes, que alguns moments no els tornarem a reviure, i que algunes rutines, desapareixen per donar-ne pas a unes noves... ho veig passar tot, com part d’una peli, sense adonar-me que ara, m’han donat el paper de protagonista de la meva pròpia vida, i al final d’un cicle, el nou, es massa incert. No se encara que sento, ni que hauria de sentir, fa molts dies, que milers de sentiments barrejats de mil fronts oberts m’ataquen per tot arreu, sense gairebé centrar-me en res, sentiré l’enyorança d’un temps preciós, viscut amb comoditat al teu costat que ens ha permès gaudir-nos, però gaire mes enllà d’això, no se que buscar-hi exactament. Fa 6 anys que la meva vida es va transformar del dia a la nit, tot allò que prioritzava va passar a un segon terme, tot allò que coneixia, cada vegada em feia mes mandra, com si una part de mi, havent donat la vida, hagués mort, com si tot allò que existia abans, fos d’un altre món. I entre imprevistos han anat passant els anys, encara no hem plorat algunes coses, i ja en surten de noves que es posen a la fila de les tristeses,  esperant el moment, en que caiguin les llàgrimes, i deixin sortir els nervis que fins ara, son els que ens ajuden a fer el cor fort, és curiós, com pots aferrar-te a una espasa que es capaç de tallar-te les mans i al mateix temps fer-te sentir forta per seguir caminant. I demana pas la por, trucant a la porta del cor, la incertesa es el que fa mes mal, perquè no poder controlar el que passarà, fa que els dimonis tinguin carta blanca per sortir i poder-te atormentar, perquè ens acaba fent mes mal el que imaginem que el que acaba passant, però es una etapa que comença i com totes les que comencen, sempre fa mandra arrencar. I em vaig creuant converses i d’entre el meu caos interior busco respostes per convèncer la curiositat, perquè la veritat mai interessa a ningú, perquè moltes vegades quan la dius, li treuen importància i diuen que no es per tant, perquè aquesta mania la tenim, quan expressem una emoció tendim a reprimir-la, dius que sents tristesa i et diuen, doncs això no pot ser has d’animar-te, però ningú es para a pensar realment que si vull estar trista, tinc tot el dret d’estar-ho, però es igual, perquè si t’alegres molt, també et diuen que no n’hi ha per tant, mai n’hi ha per tant per entendre res, perquè parlem però no escoltem, i volem escoltar, però hem perdut la capacitat de fer-ho, perquè a la tercera interrupció, ja parles del temps, de la política, del fútbol, que son temes, mes banals, però a la gent li fa mes il·lusió que parlar del cor, de les emocions i dels sentiments, perquè costa trobar el moment, potser per això, segueixo fent el cafè sola, perquè almenys ningú, em diu, ni el que haig de sentir, ni el que haig de fer.

divendres, 15 de novembre del 2019


I quan tot es complica, quan penses que tu ja no arribes a mes, apareix el seu somriure i el seu saber fer, per calmar-ho tot, jo no se, com podrem agraïr el que fas per ell, que va mes enllà de tot, es pur amor, i d’això, anem molt necessitats, en un món, que poques vegades, es para a escoltar els crits d’ajuda, i que es mes fàcil, posar el peu al coll i fer que no ho estàs escoltant. Heu creat una relació única, la vostra, que heu construït a base d’estar junts, de mirar-vos, d’intercanviar, de sentir-se respectat enlloc de jutjat, de trobar en tu, la calma enmig de la tempesta, de ser aquell port segur, que val la pena parar-se per refer-se, parlar de tu, es veure com se li ilumina la mirada, i en silenci, l’escolto i li reforço aquest sentiment, no hi ha res mes bonic, que quan estimes sense mesura, com fas sempre tu, la persona que tens davant, t’entengui i et correspongui de la mateixa manera. Faig un pas enrere, jo no vull entrar en aquesta relació, no la vull modificar, esteu vivint algo tan bonic, tan vostre, que tu sempre  recordaras la felicitat d’aprendre amb una persona que t’enten i que t’ajuda sense que ni tan sols tu, en siguis conscient la meitat de vegades i al final d’això estem fets les persones, de bocins de totes les experiències viscudes, i ella, amb la seva forma de ser, quedarà impregnada en tu, perquè també, estàs creixent de la seva mà, i junts, aprendreu a mirar els obstacles d’una altre manera, i veuràs que quan tens algú que t’impulsa , aquests deixen de ser alts. Em fa pena, que no te’n adonis, en quin entorn tan bonic estàs vivint ara mateix, on tothom, fa el possible perquè et sentis bé, i sento que sempre se m’escolta, no només t’ajuden a tu, també ho fan amb mi, i això em permet, alliberar una mica el pes, que arrossego sempre, i que aquelles miratges que et jutgen, les pugui anar combatent sense deixar-me vèncer, encara que a vegades fallo i se que no estic a l’alçada del que necessites, no deixo d’intentar-ho. Sempre he pensat que quan la família i l’escola van de la mà, es crea el binomi perfecte, al cap i a la fi, quan les batalles es comparteixen la força és mes gran i com mes punts de vista, mes enriquiment per totes, la riquesa d’opinions ens ajuda a ampliar els punts de vista, i el que nosaltres no veiem, potser ho veuen els demés, no ens hem de pendre com un atac un punt de vista de diferent perquè no hi ha ajuda ni demostració de respecte mes gran, que algú que veu que t’estas equivocant, es quedi al teu costat per dir-t’ho i donar-te la mà per ajudar-te, i es normal tenir por, es normal la desconfiança, però quan estem perduts, caminar sense sentit, sempre es el pitjor que poden fer. I amb l’esforç de totes les persones que t’envolten, hem creat aquell entorn segur, que tanta tranquil·litat et dona, per seguir creixent en confiança, entre cotó, però amb fermesa i decisió, perquè a l’equilibri de la vida, tan important es que et diguin quan fas les coses bé, com quan les fas malament, perquè les fas, ningú està exent de cometre errors, però la nostra actitud davant d’ells, és el que determinarà l’aprenentatge adquirit, i és l’experiència que ens servirà, i acumularem per gestionar les situacions cada vegada millor, busca sempre allò que et fa feliç, segueix el teu instint, perquè com diu el Kilian “l’instint te a veure amb la llibertat i la llibertat amb la felicitat, perquè la vida sense buscar estar contents, no te sentit”.

dimecres, 13 de novembre del 2019


Aliè a tot, somrius, i a mi m’omple l’ànima, no se, fins a quin punt, entens massa bé tot el que t’explico, el perquè estem aquí, el perquè de tantes preguntes i tanta gent nova. No ho has preguntat, però sense que jo hagi de dir-t’ho, estàs atent, impacient davant el repte, ansiós per jugar una estona com tu dius, mentre nosaltres parlem de tot sense anomenar res. Mai, escalfa el sol lo suficient com per molestar en un dia gèlid, on les fulles seques que corren per terra, m’espanten quan algú les trepitja, quedant destruïdes amb una facilitat que m’inquieta i em posa nerviosa, eren tan perfectes... com les persones, que tampoc som capaços de veure la seva fragilitat fins que que de sobte, tot peta i ja és massa tard. Comença a ploure, i el fred glaça, és l’ambient que m’agrada, i com a les pel·lícules, he trobat la pastisseria perfecte per pendre un cafè amb llet mentre miro el rellotge que sembla haver-se aturat, en el vidre entelat tinc la temptació d’escriure-hi alguna cosa, sempre m’ha agradat això dels missatges que queden amagats. No he posat sucre al cafè, i mentalment m’estic queixant de l’amargor a la que reaccionen nervioses les meves papil·les gustatives, m’escalfa, m’escalfo, i respiro amb calma observant la gent que camina accelerada pel carrer, intentant protegir-se de les 4 gotes que cauen, i me’n recordo d’allò tan graciós que fem els humans quan plou d’alçar els hombros com a mesura de mullar-se menys, somric, i quan torno la mirada, un senyor que m’observa, posa cara espantat. M’aixeco i refaig les meves passes per retrobar-te, m’esperes amb un somriure, i de nou, seguim caminant, com espero fer-ho sempre, al teu costat, acompanyant-te en el que puguis necessitar...

diumenge, 10 de novembre del 2019


I sense voler, vam entrar en aquella espiral d’intensitat, que ens esgotava l’energia, es va anar enterbolint tot,  i la il·lusió, s’esfumava al mateix ritme que ens exigíem mes. Sempre he pensat, que tu, vas ser el millor que li va poder passar, però reconeixo que a mi, em va costar gestionar la situació. Sempre he sentit una espècie de feeling amb tu, sempre que t’he trobat, se m’ha dibuixat un somriure, i encara que passéssim temps sense veure’ns, sempre, et retrobava amb il·lusió. La teva bondat, sempre per davant teu, amb aquesta calma que trasmets, feia que arribar al mati a veure’t, fos una estona de pau, enmig d’una batalla, que cada cop se’m feia mes dura, on cada vegada s’obrien mes fronts i on les forces cada cop les tenia mes dèbils. I si, vaig dubtar de tu, i allà, es va marcar un abans i un després, se que et vaig ferir intensament, i per molt que demanem perdó, hi ha ferides que necessiten el seu temps per sanar, vaig sentir com es trencava tot, i mentre recollia els trocets, feia que no me’n adonava, perquè la intensitat que seguíem vivint i no ens donava el temps ni l’espai necessari, per respirar i refer-nos, sabia que potser no tornaria a somriure al veure’t, perquè jo seguia enfada amb les situacions que vivíem, i la teva gestió d’elles, sense adonar-me, que no em posava al teu lloc i aquest egoïsme, ho enterbolia tot. No et negaré que tenia por de tenir-te de nou però també tenia por a no fer-ho, ets la millor en aquell espai, però amb la relació tocada, necessitàvem que el vent entres  i escombres tota la boira, i gairebé de nou puc tornar a somriure davant la teva mirada, i de nou sentir la calma que em transmets, sempre diuen que de les situacions se’n aprèn, i jo ja començo a aprendre com funciona i com funcionarà això, després de que aquesta setmana, un malentès, ho tornes a fer rebrotar tot, i tu, sense saber-ho, em vas ajudar a pendre la millor decisió, ja tenia una experiència a l’esquena, que no volia que es donés de nou. Sempre disposada a ajudar, mai tens un no per resposta, jo sé, que mai, m’he posat davant teu i t’he dit lo molt que ho sentia, se que he passat la pàgina i t’he deixat enrere, sense demanar-te perdó, ni agraït-te cada minut de paciència en la que vas respirar i em vas demostrar ser millor persona que jo, se que no t’he dit mai, lo molt que m’has ensenyat, i que amb el teu exemple present, ara acostumo a gestionar millor les coses, o almenys ho intento. Se que sempre he agraït i no he amagat mai, lo bona que ets en la teva feina, la passió que hi poses, i que ho dones tot per ells, però tinc la sensació de que vaig tancar la porta sense mirar enrere, sabent tot el que havia passat, i que mai, t’he dit, gràcies, per demostrar-me, que a la vida quan ens equivoquem, si que existeixen les noves oportunitats, que tornem a somriure al mirar-nos, i de nou, agraeixo, totes les lliçons que m’has donat, que espero que aquesta vegada, ho sàpiga fer millor que abans...