Balanç 2010!

Enrera va quedant aquest any, al calendari només queda un full, dels 12 que tenia, alguns els he arrencat amb ràbia, altres amb pena, però cap amb indiferència. Tanco un any, ple de canvis, un any, que va començar molt bé, amb il·lusió i ganes, però que haviat és va torçar, perquè les coses no sempre poden ser com volem, i sobretot perquè no manem sobre ningú...
Un any més... i sento que el balanç no és del tot negatiu, però crec que he patit més, o que he passat mes moments dolents que bons, per això tinc ganes d'arrencar aquest últim full, amb ràbia,sense oblidar la alegria més gran que he tingut aquest any, que m'ha omplert de vida, que ha portat els canvis més importants,que ha estat l'arribada de l'Oriol a les nostres vides, i que dir d'algú que encara no has vist nèixer i ja saps que l'estimaràs eternament? Serà el seu primer nadal amb nosaltres i sóc inmensament feliç per viure-ho, per veure la taula cada cop mes gran... mes plena...
Arriba, un 2011, més canviant encara, on espero somriure, és un any especial, diferent, perquè pot semblar una tonteria, però es que el número, em fa gràcia. Sento, que aquest any m'he estancat una mica en mi, i que m'ha costat tirar endavant coses, que no haurien de ser difícils, perquè alguns dies, he anat a dormir amb mal de cap, i a les nit m'he despertat intranquil·la, perquè crec que tots passem èpoques, on estem més preocupats del normal, així que no li dóno importància, perquè jo sé que en aquesta vida, tot acaba passant...
Suposo que és l'excusa perfecte, per fer promeses, per dir tot allò de faré dieta, deixaré de fumar, i no faré tonteries, però no, no aniré per aquí, les meves promeses van encaminades a lluitar per ser feliç cada dia, i fer feliç a aquells que m'envolten que ho mereixen més que jo mateixa, a somriure, i a disfrutar de cada petit moment, de cada detall, a posar-hi ganes i tancar projectes per començar-ne de nous, a deixar enrere en el passat allò que li pertany, i mirar només el futur per tal d'assaborir el present, estar al costat de qui m'estima, i correspondre amb el mateix amor que rebo diariament, a tornar els somriures i sobretot, demano ser molt més pacient, tenir menys impulsivitat, prendre'm les coses amb calma, i no dubtar de lo indubtable, demano, màgia per la meva vida i seguir tenint tanta sort com fins ara, amb gent al meu voltant, que ho donaria tot per mi, no necessito res més, torno a mirar enrera, i veig que tots seguiu aquí caminant amb mi, i ara mateix això és lo únic que compta, i el que em fa realment feliç!!!!

Paraules per tu...

Tenir-te aprop, sentir-te respirar, observar-te en silenci, tan amor acumulat en tan poc espai, perquè mirar-te em fa sentir viva, escoltar-te em fa dibuixar un somriure, pots desesperar-me, pots fer-me embogir, tens un poder enorme, que sempre em fa sucumbir. No n'ets ni conscient, de la alegria que aportes a la meva vida, tu ets la vida, perquè quan m'abraces sento dins meu una força molt gran, i sento que vull estar tota la vida al teu costat, ajudar-te, guiar-te, que sempre tinguis un suport on agafar-te, que mai et sentis sola, que sempre puguis cridar el meu nom... M'agradaria poder-te explicar que les coses no surten sempre com vols, però que mai has de deixar d'intentar-ho, que lluitis pels teus somnis, i que mai tinguis por de caure, perquè la meva mà, sempre serà present per aixecar-te, apren dels errors, i estima amb totes les teves forces. Tan de bo, pogués parar aquells cops que la vida et té preparats, entregaria la meva ànima, perquè a tu no et caigués una llàgrima en va, però plorar és necessari carinyo, perquè a vegades hem d'equivocar-nos per tornar a començar. Passaràs dies foscors, grisos, combinats amb tardes de sol radiant, i de sobte apendràs que pots jugar a fer formes amb els núvols, i que és pot ballar sota l'aigua de la pluja, riuràs i compartiràs moments que quedaran per sempre al teu cor, no te'n penedeixis mai del que facis, perquè tot passa per algun motiu. Si et diré un secret, escolta els consells dels altres, però sigues tu, qui decideix, de vida només en tenim una, així que sempre fes el que hagis de fer, pensa que totes les coses pesen en una balança, les bones sempre agraden però les dolentes s'han de tenir presents.Viu sempre amb la tranquil·litat de que no estàs sola, i que no sempre estarem d'acord en tot, es innevitable, i d'aquí treuràs el respecte i la comprensió pels altres,la vida t'està esperant, disfruta de cada etapa, mai tinguis pressa per crèixer, perquè tot el que marxa, no torna mai més...

Ball del soci...

No sé perquè, mentre m'ho miro de dalt l'escenari, sento una pena, avui pujo a buscar la insígnia del meu pare, d'or, per ser membre del casal. Represetar al meu pare en qualsevol acte, és per mi, motiu d'orgull, només pensar que estic respresentant el seu nom, els meus sentits es posen en alerta, mai arribaré al seu nivell, i es que l'admiro per sobre de tot, el veig tan intel·ligent, i m'ha donat tant per ser feliç, que és superior a tot el que jo pugui fer en aquesta vida... No sé perquè, mai he sigut sòcia del casal, miro la gent, la observo, la mitja d'edad elevada, la mitja d'edad de la junta també, alguna cosa falla quan no hi ha renovació, alguna cosa em diu que no va bé, quan no veig ningú nou... Moltes parelles ballant, i la junta disfrutant, la jetset del poble es deixa veure, però de jove no se'n perd ni un, no puc evitar pensar, en la junta i la seva renovació,quan tots ells siguin grans que serà d'aquest lloc? El casal, està infravalorat, un ball del soci, i una festa del most, un sopar per recaudar per la marató, poca cosa més s'hi fa, i el casal, es mor, això us puc assegurar, perquè no hi ha joves que garanteixin el futur, perquè no hi ha interès en el que ara s'hi duur a terme, al ball del soci, estava jo, i perquè no podia desfer-me'n. Em pregunto perquè mai he volgut ser sòcia del casal, i no ho entenc, una entitat del poble, que sino es fa algo, s'anirà perdent, perquè li podriem treure molt profit la casal, actes, concerts, festes, disbauxes vàries,doneu pas a la gent jove, i que renovi totes aquestes toies!!!! Està molt bé, la festa del soci, el ball del most, però us heu planetejat que passarà d'aquí uns anys? sinò doneu entrada als joves tot acabarà, sinò hi ha interès, qui s'hi posarà?? No deixeu que el casal mori, perquè molt hi van lluitar, perquè aquells que tenen les insígnies d'or us ho agraïran, doneu sang nova, no hi heu de renunciar, només acceptar propostes que fraran evolucionar, sang nova, insigníes d'un futur, que han de tenir veu i vot, perquè això continui en un futur...

Sóc diable...

Arriba el dia, i tot ell ja és desperta diferent, és fa llarg, perquè vull que sigui fosc, perquè avui sento dins del pit aquella adrenalina que només el dona el correfoc. És preparen els petards, el nerviosisme ja és nota a l'ambient, tothom espera amb ànsia, l'hora d'agafar la forca i sortir corrent, instants que queden marcats, vestit de diable, la gent espera al voltant, la forca preparada, els tabals ja van tocant, l'olor a polvora et va atravessant, tanques els ulls respires ben fort, ha arribat el moment de donar-ho tot. Foc en mà, s'encèn la flama, lés espurnes són el toc ideal de llum en la foscor d'un diable, arrenques a córrer, forca ben amunt, només s'escolten crits, només vols defogar-te, diable i forca és converteixen en un. Moment de lluïment, i de sentir-se importants, carreguen patums, i la gent dansa al voltant, música, foc, alegria és barreja en un ambient que viure'l és una festa perquè tothom posa el cor perquè surti bé. Són moments de màgia, que t'omplen i et fan sentir molt bé, moments que descarregues tensions, que corres i no notes l'edat que tens, que oblides el món, i només seguexies perquè la polvora que t'envolta et manté amb la respirció accelerada i amb ganes de voler-ne més... Cansat i satisfet, així acabes quan ja tot torna a ser fosc, quan tornes a tanqar els ulls i un somriure demostra la satifacció, guardes la forca, i surts a fora el carrer, ja no ets vermell, però no deixes de ser diable, perquè tu sents dins teu, que el foc viurà amb tu, només cal una espurna per tornar a posar els sentits en alerta, agafar la forca i sortir corrents... un diable no descansa, sino que crema eternament...

Llistes electorals...

Sorgeixen els rumors, que poc a poc és van confirmant, ja tenim cares noves davant les llistes, buscant un lloc al poder, buscant una cadira, que sempre porta una responsabilitat molt gran, criteri, serietat, perquè molts veuen només una cosa, però jo crec fermament que l'interès a de ser un altre, el vetllar pel poble, per la gent que hi vivim, i fer-lo gran dia rere dia. Fer les coses bé, quin plaer a l'hora d'anar a dormir, quan t'estires sobre el llit i et sents plena, feliç, perquè ha passat un dia més a la teva vida, perquè l'has aprofitat, i perquè has fet el possible per millorar la vida a algú, no ho oblidem, cada persona que coneixem, cada acte que fem, és una possibilitat per millorar la vida a algú, i això hem d'aprofitar-ho.
M'ha sorprès enormement la cap de llista que sona per Alternativa, però m'ha sorprès gratament, espero que la llista estigui a l'alçada, perquè és més important les persones que venen darrera, que la de davant en sí, jo estudio cada llista, cada persona, cada interès, potser per això no acabo votant gairebé mai!!!
Comença el ball de bastons, i jo espero que hi hagi educació i respecte en les campanyes, perquè no he entès mai, de que serveixen els retrets, els insults, les amenaces, els errors del passat només han de servir per poder corregit-los en un futur, a mi me's igual, el que va fer Alternativa fa 10 anys, me's igual, el que va passar fa 15, sino que mirem que ha passat aquests últims 4 anys i fem el possible per millorar-ho, segurament el PSC, Transparència, i el Ferrero, han comès errors, que comencin a mirar i a estudiar per millorar, i que no caiguin en l'error de la supèrbia, perquè des de darrera, venen picant fort així que poseu-vos les piles tots.
No oblidem el PP, ni TxC, ni ERC ( a veure com és reestructura i si ha après dels seus errors), i naturalment CiU ( que tenen sempre molts vots assegurats), tinc moltes ganes de veure les llistes, siusplau que comenci el joc...

Anyada..

Torna a caure, finament, freda, sense avisar, pluja que arrossegarà les partícules que embruten l'atmosfera, però que em portarà una nostalgia, i farà que em quedi quieta darrera la finestra, observaré lentament, com les fulles despullen poc a poc els arbres, i els deixen tristos, preparant un hivern dur, paraigües que és mouen, torna la sensació de fred, tornem a girar el cicle, el most, ja és de nou al celler, llevats que comencen la feina, un altre vi sorgirà, i una nova anyada ja treu el cap. I mentre segueixo aquí, penso en la vida, i en quants hiverns veure arribar, quantes veremes faré, quantes anyades recordaré, i si em sento millor, perquè la meva és com el vi, sempre que tens una anyada bona, la recordes per sempre, i sent la qualificació d'excel·lent, per les condicions que van envoltar la vinya aquells dies, molts factors units, per donar algo únic, especial, irrepetible, i quan ho tens a les mans valorar-ho és tan complicat, que a vegades costa adonar-se, la meva vida també ha tingut collites extraordinàries, he tingut anyades per recordar sempre, i per això, mentre miro a través de la finestra, em sento tranquil·la i feliç, aquesta aigua, alimenta una terra que tard o d'hora tornarà a donar fruits, i de nou creixeran les fulles, que avui ens deixen, tornaran a brotar els ceps, i de nou una nova oportunitat per millorar les coses que no he fet bé, esforçar-me i lluitar perquè pugui calificar una anyada excel·lent, però sinó ho aconsegueixo no passa res, perserverància en la vida, i tot s'aconsegueix.

Per tu, per mi i per la vida...

En silenci observo com se'n va la tarda, una més a la meva vida, i que poc conscient sóc d'això dia rere dia, quan em dedico a córrer sense pensar-ho, quan m'enfonso en la rutina, quan em torno robot per seguir unes pautes traçades en la meva vida, però la tarda marxa sense avisar, el sol s'apaga lentament,i els núvols grisos donen un toc de misteri al cel, el fred em fa tremolar, i la foscor em comença a incomodar. Lluny de tot, descanses tu tranquil·lament, aliena a tots aquests pensaments que avui tinc per tu, ni tan sols em coneixes, ni tan sols sabràs mai, que he escrit això per tu, reflexiono, en el temps, en la vida, en l'amistat, fruit d'una conversa casual, la meva presència accidental, tu com a protagonista, i se m'encongeix el cor, sentir el que les altres diuen. Et dec a tu, les reflexions d'avui, i que ràpid passa el temps quan no ho volem, sempre a contracorrent, saps, quan volem que passi, no ho fa, però quan volem aturar-lo, no és deixa atrapar. És injust que em queixi, perquè els meus problemes al teu costat adquireixen una categoria minimalista, perquè tu lluites amb un somriure contra el món,cert que a moments et costa dibuixar-lo però és que sino, no series d'aquest món.No et deixis vèncer, lluita contra el temps, planta-li cara, val la pena veure't somriure un cop més. Jo, avui no em sento orgullosa de mi, perquè no he lluitat per la vida com ho fas tu, perquè no he tret un somriure, per gent com tu, en els detalls està la vida, i jo aquests dies els he passat per alt, perquè a vegades m'encego, m'ofusco i no veig la realitat, perquè últimament no he aprofitat la vida que tinc, i he embrutat el meu somriure, amb tonteries que han fet que el meu món s'hagi enfosquit, i tu que hi tens a veure amb això? és senzill, tu m'has fet veure que la vida canvia en tan poc, que la truita és gira, que s'ensorra un destí, és destrueixen els somnis, que dificil tornar-los a construïr, que és perd la il·lusió i amb temps i paciència s'ha de recuperar, però tens la sort, i no ho oblidis de tenir la gent que t'estima al teu costat... i que jo perdo el temps sense aprofitar allò que tinc, avui ho faré per tu, ho faré per mi, lluitar per aconseguir uns somnis, per trobar el meu camí, per deixar enrere les tempestes, que jo mateixa he provocat a venir, vull aprofitar els meus dies, i ser feliç, i si un dia és gira la truita, almenys que no em quedi la sensació d'haver desaprofitat el temps que tinc, vull deixar enrere aquests mesos, i deixar de queixar-me que la vida és imprevisible, imporrogable e innegociable.

Al final, un només s'emporta el que viu, per això és essencial, trobar plaer a cada petita cosa que fem, en els ulls que mirem, als llocs que trepitjem, perquè és i serà, la vida que viurem.

"La vida sólo puede ser comprendida hacia atrás, pero únicamente puede ser vivida hacia adelante"

La foscor reina en la nit

Creix la muntanya, i cada cop la veus mes amunt, més feixuga, més difícil de pujar, sembla que en cada pas, avances, però realment et trobes al mateix lloc,comença a faltar l'aire, i tens una sensació agobiant, la nit és fa llarga, és fosca, trista, i en ella, trobem totes les nostres pors, les tenebres sorgeixen del mes profund, per tancar-nos les portes, per tapiar les finestres, per encegar-nos, en allò que la llum destruïria sense mirament, perquè la soletat s'uneix a una festa, on tothom s'hi veu en cor de dir la seva, no cal fer llenya de l'arbre caigut, diuen, però a aquestes hores l'ànima és deixa vèncer, és deixa trepitjar, sense posar resistència, poc a poc, et vas abandonant, a uns sentiments negatius, que pinten el cel, amb núvols negres, com el reflexes del mar, en un dia de tempesta, com una mirada trista, amb una llàgrima desesperada, perquè a vegades ni plorar, et pot treure la ràbia. I així, cada cop amb més desesperació, i contra més desesperes més s'enfonsa tot, perquè t'encongeixes i et fas petit, perquè no trobes el lloc en un món que tothom sembla tan feliç... però, perdem el temps, buscant fora el que ja tenim, només hem de mirar al nostre interior, i serem testimonis d'una força que es va coent a dins, una espurna d'esperança que en qualsevol moment pot il·luminar el camí, que la foscor ens ha encegat, perquè només cal això, un gest, una mirada, un missatge, una trucada, una carícia, una paraula maca, un acte minimalista, que trenca d'una revolada tot el pessimisme, quina facilitat per canviar d'estat, que fàcil és travessar la línia, que senzill és perdre's quan el sol ja no brilla, al llit, la respiració accelerada, el pols tremolant, un crit ofegat en el silenci, tens la sensació que ningú t'està escoltant, que sol et trobes, en aquests instants, on no trobes cap mà que et vingui a preguntar que t'està passant, i que absurt sembla tot, quan et vas despertant, i te'n adones, que allò que ahir ofegava avui ja no apreta tant, la nit tenebrosa ha anat passant, i per fí, torno a despertar...

...tardor...

Cau persistent, sense pressa, una pluja fina envaeix i es fa seva la tarda, la meva mirada és perd al més enllà, el món és gris, un calfred recorre el meu cos, inconscientment agafo una manta, em tapo, obro la finestra, l'olor a terra mullada envaeix l'ambient, la soletat i la calma, seran els millors companys, per poder tancar els ulls i relaxar-me, perdent-me en uns pensaments ja llunyans. Poc a poc la tarda s'escurça, i la foscor envaiex els carrers ja deserts, ja no sento nens jugar alegres, ni el cant dels ocells, la fredor envaeix el paissatge, torna l'època d'estar a casa ben calentets... però... i passejar sota la pluja, mullar-se, i mirar al cel, sentir com cada gota d'aigua penetra el teu cos, cada cop més fred, alliberar-te, deixar-te anar, arrencar a córrer, trepitjar els bassals, cridar-li a la vida, somriure al vent, sentir-te viva, i deixar-te arrosegar pel que desitjes fer, plantar cara als núvols, i desafiar les tempestes, i demostrar, que per molt que plogui, sota la pluja hem aprés a ballar... arribar a casa, una banyera d'aigua calenta i enfosar-te per tornar a respirar, i sabent que la vida és això, tardes grises, que hem de saber pintar, tempestes amb les que hem de lluitar i aprende-les a disfrutar, i no oblidar que el sol, sempre està allà dalt...

Amistat...

Parlem, però no diem res, perquè a vegades no ens mirem als ulls, perquè preguntem sense importar-nos la resposta, no la esperem, només la llencem a l'aire, com aquell ocell que marxa del fred, i ja no mira enrera, el vent s'emporta aquestes converses, ningú les recuperarà, perquè ningú les volia començar, però hi ha paraules que diuen molt, i gestos que parlen per si sols, tots hem sentit, que un gest val més que mil paraules, perquè a vegades la comunicació no és oral, sino visual, i té tanta claretat, que em fa por. Una lliçó ben donada, amb un simple gest, que ha dit tantes coses, perquè moltes vegades val la pena parar-se a llegir entrelinies, i raonar les coses en calma, perquè la impulsivitat no és bona companya de camí, i a vegades és tard per adonar-se'n. Adoro aquestes lletres, que avui escric per tu, perquè tu si, que amb una paraula obres un món, perquè parles poc, però demostres molt, perquè tens un cor molt gran, i no dubtes a passar per sobre teu, si necessito que estiguis al meu costat, perquè veus que m'equivoco, i ho deixes passar, tanques els ulls, i em dones una nova oportunitat, tu has fet gran la paraula amistat, que molta gent utilitza, però que no en tenen ni idea, de que estan parlant. A vegades penso, quants conflictes podrien solucionar un gest, quantes paraules destrueixen allò que costa tan de fer, perquè les persones s'enfaden,però parlant la gent s'enten, és cert que la paciència té un límit, i que és millor no esgotar, per això cal esforç i constància en qualsevol amistat, confiança, entrega, i mesurar les paraules quan cal, que entre amics quan les coses s'expliquen bé, mai fan mal. No cal perdre algú, per adonar-te que el necessites, perquè això voldrà dir, que no l'has valorat com ho hauríes d'haver fet, no cal plorar després de trencar-se la peça d'un puzzle, perquè aquell forat sempre estarà present, millor cuidar-la, valorar-la, estimar-la, i donar-li la importància que és mereix, perquè sense la peça, el puzzle, mai estarà complert, si falla una amistat en la teva vida, al teu cor, sempre guardarà aquell lloc dessert.

Fi de festa...

S'ha acabat! Sí la festa major també, però ara mateix no em referia això. S'ha d'acabar, la mania que tenen alguns a polititzar les festes, estic d'acord, que les coses no s'han fet bé, i tothom hi diu la seva, en una guerra que sembla el joc dels disbarats, el "m'han dit", el "jo he sentit", ha estat present cada dia de la festa major, i això no m'agrada. La festa és per disfrutar-la, i discutim abans o després, però mentre hi siguem, fem-la gran, que la gent vé a passar-ho bé, no a sentir retrets d'uns i altres, perquè no tots sóm tan bons ni els altres tan dolents. Sincerament a vegades penso que hi ha algú que li agrada el merder, perquè sino no entenc, com a persones civilitzades que sóm, que parlant no ens poguem entendre, és tan complicat cedir una mica uns i una mica els altres per arribar a un acord? Jo, ja no se que ha passat, perquè he sentit tantes coses, que discernir la realitat en tot això, me's impossible, però crec que entre tots hem oblidat una cosa molt bàsica, que la festa és per disfrutar-la, i això és o era responsabilitat de tots. L'any que vé, són 100 anys, i ja ens hem de posar ara les piles, tots, absolutament tothom, perquè sigui una festa com ens mereixem, a l'alçada d'un poble pota roig, que es mereix el millor, que sóm i serem l'enveja de molts, i hem de fer-ho realment gran. Així que ha treballar, que hi ha molta feina, sino hi ha diners, que almenys hi hagi il·lusió, ganes i entussiasme, i si ens costa tant entendre'ns, posem-nos a parlar demà mateix, que el temps passa volant!

Festa Major 2010!!!

Poc a poc ha arribat, s'acosta el dia, i tothom intenta quadrar les vacances, organitzar-se, les penyes, part molt important de les festes, omplen neveres, dissenyen les samarretes, fixen els actes, i reuneixen nous membres, no he viscut mai una festa major sense penya, sense anar-hi, sense passar a saludar i fer una birra per la cara, perquè és això, tu vas a la seva i ells després a la teva, durant tot l'any, no ens veiem, però és igual, és uneix el sentiment d'una festa, que és la nostra. El primer dia, mocadors a dalt el fanal que presideix el ball de la plaça, marcant el territori, les penyes hi són presents, reconeixo que m'encantava aquest ritual, que s'ha perdut perquè el primer ball ja no és a la plaça. Em dol perdre costums, segurament en vindran de nous, però ja no sento la festa com a meva, no vaig als actes de l'hermita, perquè a mi m'agradaven a la plaça, segurament els hi han canviat la ubicació per motius que desconeixo, no ho criticaré, només és la meva humil opinió, que naturalment tinc dret a donar-la. Recordo amb nostalgia moments que de sobte sense adonar-te t'hi trovabes al mig, parlant amb gent o amb una colla que només hi parles aquests dies, fent una birra amb algú que feia temps que no veies, compartint un somriure amb algú del passat, sentant bases d'una amistat del futur, estar a la plaça ballant tots junts, tots barrejats, disfrutant de la nostra festa, o els moments inicials del correfoc, on tots tenim la pell de gallina, esperant un dels moments mes desitjats de la festa major. Perquè a la fí, per mi la festa és això,la unió amb la gent, els costums, les tradicions, i pendre paciència que són 4 dies, no m'agraden els canvis, ni les noves ubicacions, o es que algú ha traslladat la festa de la patum perquè ara hi va mes gent? No entraré en la polèmica de l'Arrebato, perquè dono per suposat que abans d'invertir tants diners amb alguna cosa, han estudiat la rentabilitat del projecte, i que sigui alguna cosa que agradi a la majoria, però les minories no és poden deixar mai de banda, crec que la festa es prou gran per tenir espai per tothom, i sino, deixeu a les penyes, ja veureu com s'organitzen, perquè les penyes no és res dolent, sino un col·lectiu de gent amb empenta i ganes de fer coses, amb idees noves, és com fer un gran brainstorming, d'on n'estic convençuda poder sortir coses genials, jo adoro les penyes, perquè se el que hi ha dins, perquè se com s'hi viu a dins, i perquè sé les capacitats que tenen, deixeu-los fer, i veureu com ens sorprenen...
La festa major, és nostra, és una festa del poble, i només nosaltres podem decidir com viure-la, i això ningú ens ho pot imposar...

Bona Festa major!!!!

Estiu...

Per mi, una de les pitjor èpoques de l'any, de les estacions, diria que és la que menys m'agrada, la que més, la tardor, quan cauen les fulles, quan ens preparem pel fred, quan entra la letàrgia, i els paissatges agafen aquest toc romàntic, que m'enlluernen, quan la vinya agafa el color rogenc, i va perdent les fulles, i els paisatges és converteixen en grans mostres de colors, després l'hivern gèlid, i les estones a la vora del foc, la pluja, el fred, mirar per la finestra entelada, i veure el carrer fosc... acte seguit com no, la primavera, quan despertem, quan veiem sortir de tant en tant el sol, quan els insectes ens venen a veure, i els ocells tornen del exili forçat, i només em queda l'estiu... època de vacances per alguns, època de verema per altres, amb un sol radiant, calor, xafogor, platges plenes de gent, cues insuportables, on tot val el doble i és la meitat de bo... però ja hem arribat a l'estiu, i és tracta d'aprofitar-lo, sense destí conegut de vacances, i que només una oferta d'última hora em farà variar el plan, només penso en la verema, i en les ganes que tinc d'olorar la nova anyada, llavors, haurà passat un any més, quan tornem a tenir el nou vi al celler, i aixi passen els anys, i així es quan me'n adono que tot va molt depressa, i es que vivim tan ràpid que a vegades em paro a pensar si ho estic aprofitant, i saborejo bé els dies, si exprimeixo al màxim aquesta vida, on tothom està de pas... perquè ningú és queda...

Un escrit normal...

Perquè hi ha dies que necessito que algú provoqui els meus passos, perquè el meu cos prengui consciència i tot comenci a funcionar, perquè hi ha dies que m'aixeco amb certa tristesa que no sé d'on vé, potser si em poses a pensar podria esbrinar-ho, però em fa mandra, i realment a vegades prefereixo ignorar que conèixer, igual que els dies que m'aixeco amb una energia dins de mi, inusual, però que m'impulsa més enllà del cel, una tempesta de mitja tarda, una imatge parada al temps, una fulla que cau d'un arbre, al costat una altre que neix, tornen els cants dels ocells, els insectes que donen vida a una terra deserta desde l'hivern, és tanca un nou cicle i una altre vegada girem amb el món sense ni tan sols adonar-nos, sense parar-nos a pensar, seguim els cicles com una rutina, i és que la vida és una rutina, perquè mai s'alternen les estacions, perquè sé que després de l'estiu vé la tardor, perquè m'encantaria que algun dia algú els fes venir del revés, que les coses és poguessin alternar, canviar la rutina de la vida, i fer-la una mica més interessant.
Poder pintar de colors el cel, i dibuixar-hi un somriure gegant, i quan algú aixequi la mirada, trobi una complicitat, poder entendre la música que povoquen les fulles dels arbres, al sacssejar-les un vent fred, mirar el món i entendre el que passa al voltant, a vegades amb comportaments insuals que s'escapen de la meva ment, i ara recordo l'anunci que més m'ha agradat últimament, veure un món normal, i que és el concepte de normalitat per mi?,qui té la veritat absoluta de la normalitat? Gran anunci que em fa pensar, perquè la primera normalitat és acceptar altres normalitats, perquè el món pugui ser normal, però que és normal?

Sant Jordi... 2010

L'aire porta l'aroma floral d'un dia diferent, és un dia per gaudir, de les parades, del bullici al carrer, dels llibres, i del goig que fa la plaça plena de gent. M'agrada sentir el poble, i perquè saludo persones, que no veig fins festa major, per mi Sant Jordi, és un sant especial, possiblement perquè és el sant del meu germà, i això ja fa que m'agradi, però reconeixo que és bonic veure les parades, i admirar les roses, encara que segurament em fa molta més il·lusió un bon llibre, que una flor que és panseix dues setmanes després, té el seu punt romàntic, però es que a mi no me'l van posar...
Podria mirar una rosa, i trovar-li tants defectes que deixaria sense sentit aquest meravellós regal, però és que també seria capaç de admirar-la amb tanta intensitat, que em semblés la cosa més bonica del món, gran pararel·lisme de la vida, podem donar tantes visions, que és complicat escollir-ne una, i malgrat això sempre triem la més difícil. Podem punxar-nos amb una rosa moltissimes vegades, i oblidar que segueix tenint espines, i agafar-la un cop més, així sóm, cometem els errors una i una altre vegada, xoquem amb les mateixes pedres del camí, i mai ens parem a apartar-les perquè als altres no els passi, sino que el procurem fer més petit, i així disfrutem, veient com ensopega un altre, i un altre...
Perquè en els dies senyalats, s'acostumen a polititzar les festes, jo no crec en la política, només crec en un sentiment, en els meus sentiments, que em fan gaudir d'un dia que ha d'estar per sobre de tot, i envoltada de la gent que estimo, sense necessitat de regalar una rosa o un llibre, perquè tot i que és un detall bonic, jo em guio per les petites coses del dia a dia, i aquestes roses i aquests llibres me'ls regaleu vosaltres amb forma d'amor en la meva vida.
Passeu un bon dia de Sant Jordi... cadascú com el senti.

Canvis, novetats...

Feia dies que tenia un pèl abandonat el blog, però es que també he tingut molta feina, aquests dies han canviat moltes coses, vaig rebre una trucada un cop més d'aquelles que sempre vols penjar quant sents que l'altre persona diu que té una oferta increïble per fer-te, doncs aquest cop sí, que la vaig escoltar, a vegades dic que no, simplement perquè no en tinc ganes però estic convençuda que n'hi ha de bones que rebutjo, el cas es que era d'Orange, i realment l'oferta estava molt bé així que després de 5 anys a telefònica, he dit adéu, i de moment estic molt contenta del canvi.
També fa dies vaig participar en la gimcana que organitza la regidoria de la setmana de la dona. Val a dir que va estar molt bé, el dia va ser entretingut, tret d'algunes coses que no em van agradar com a l'hora de menjar una mica de cacau, però sempre que es fa un balanç hi ha costat que pesa més que l'altre i si que repetiré si ho tornen a fer, perquè realment va ser entretingut i la gent molt maca.
I per últim, Alimentària, és una fira que li tinc un gran aprecii, perquè cada any que hi vaig m'ho passo millor que l'anterior, aquest any vam beure molts vins, i vam passar per un munt d'estands que ens van tractar d'allò més bé, és una fira que realment és impossible de recórrer en un dia, arriba a un punt que ja no saps que has vist, ni per on has passat, ni si et deixes res, tothom t'ofereix menjar, beure, licors, gelats, caldo... una autèntica bogeria, però que bé que t'ho passes, ara hauré d'esperar 2 anys més per repetir, això és el que em fa més pena!

Diumenge...

Dia de passeig per Sitges, on el sol, ha fet acte de presencia i el seu reflex en el mar, ha estat el millor regal. Molta gent, i terrasses plenes, hem decidit fer una volta, fins l'església, que sempre està preciosa, i plena de gent fent fotos, i la veritat es que a vegades va bé una escapada com aquesta, desconnectar una mica del dia a dia, perdre's en imatges de postal, i sobretot en pensaments futurs que venen al cap quan admires la immensitat. Futura escapada a Londres, on ja començo a mirar allotjaments, el submarinisme que cada cop, m'atrau més la idea, la veritat es que sona fantàstic poder fer immersions sense estar amb els profes, i fer-la quan et vingui de gust, es algo que també em plantejo, i no en un futur molt llunyà,el bateig de submarinisme a mar, va estar una gran experiència, però fins que vaig aclimatar-me als pesos, a la bombona, al traje, a respirar, enrecordar-me de descomprimir... moltes coses en poc temps, que em van saber a poc. Tornant a Sitges, he dinat en un dels restaurants que m'acull desde sempre amb una elegància i un carisma inusuals, lleig, molt lleig per fora i tan encantador per dintre, hem demanat uns farcells de llagostins que em porten al èxtasis menjant, m'encanten, amb alguna cosa més i un bon arrós a primera línia de mar, el mes estrany del dinar però, el Natureo, i es que conduir després de beure... no és recomanable, no perquè dos copes em facin perdre el sentit, sinó més aviat perquè em fan perdre punts tontament. Que dir del Natureo, és una beguda sense alcohol, amb aroma de muscat, naturalment no el puc anomenar vi, ja que només conté 0,5ºA, però no m'ha desagradat, encara que tampoc m'ha encantat, m'he enrecordat moltes vegades del meu estimat Verdejo, però ho hem anat passant, no té cos, no té volum en boca, m'ha recordat a una aigua aromatitzada amb Muscat, i amb una frescor afegida per fer-lo més agradable al paladar, és raro, no sé si el tornaré a demanar.

BONA FESTA MAJOR!!!!!

Torna com cada any la Festa Major de Sant Vicenç, i avui 22 de Gener és festa! Us deixo l'enllaç del programa per si el voleu fullejar!!


http://www.castellbisbal.org/fitxers/actualitat/PROGRAMA%20DEFINITIU%20HIV%202010.pdf

Brindem per tu...

Sembla mentida, però la teva inesperada pèrdua m'ha fet rememorar moments que tenia oblidats, he fet un repàs per aquella escola, on un dia, vaig trobar la felicitat, les ganes d'aprendre, l'entusiasme contagiós d'altres, que s'encomanava sense voler, vaig trobar amics, que han quedat lluny per la distància, però que quan ens trobem, sembla que no hagi passat el temps. Eres un geni, i el nostre mestre, vas pendre temps a la teva vida, a la teva feina, als teus amics, al teu voltant per compartir-lo amb nosaltres, per estar a classe i ensenyar-nos sense llibres, per creure la teva paraula, per ensenyar-nos les bases de tot allò que després amb els anys hem hagut d'aprendre, sé que només sóc una persona de tantes, com les que aquests dies t'han dedicat paraules i paraules, a internet, al diari, al cafè, tothom en parla, a ningú has deixat indiferent.
I al mig de tot això, jo em pregunto, perquè només valorem les coses quan les perdem? Anem dia a dia tan accelerats, que no ens adone'm d'allò que perdem pel camí, perquè només quan ja no hi ha volta enrera, reconeixem els mèrits, perquè mai, ens parem a dir-nos uns als altres el que ens admirem, el que sentim, el que pensem... I... al mig de tot, la trucada d'una veu, que feia anys que no sentia, i al mig de la tristesa neix una alegria, m'alegro de retrobar-me amb aquells que un dia vaig estimar, m'alegro de la teva trucada, perquè al sentir-te vaig pensar que no havien passat els anys.
Situacions inesperades, m'omplen aquest principi d'any, moltes sorpreses, en un gener atabalat, espero de tot cor, que allà on siguis puguis continuar gaudint d'unes vinyes al cel, i un angelical vi.