I sorgeixen aquelles casualitats que no es busquen, però que quan et troben, t’atrapen, canviant el sentit i la dimensió d’aquelles coses que estaven en calma dins teu, aquella sensació de tenir-ho tot ordenat és trenca, fa respecte el saber que no pots controlar-ho, però l’exitació del moment, minimitza aquest detall, vas a la deriva, però amb un somriure i capitanejant el iot. Ens creuen constantment amb persones, i al aixecar la vista, han saltat les espurnes, has notat aquells segons d’inseguretat, has notat com s’ha remogut alguna cosa al teu interior, aparentment, segueixes guardant les formes, sembles normal, encara que tot hagi canviat de dimensió, com quan t’has passat d’una copa i t’esforces amb serietat a recuperar el control. Que boniques les emocions que ens deixen en evidència quan menys ho esperem, quan notes com s’eriça la pell amb aquell toc suau que ha passat desapercebut per tothom menys per tu, que bonic com s’accelera la respiració, com et ruboritzes mentre penses que no vols que succeeixi, com un calfred et sacseja el cos, i unes ganes de parar el temps, se’t queden fent un nus a la gola, quan sents allò que no vols sentir, que t’entestes a obviar i que et retroba de nit quan menys ho esperes al mig de la foscor, quan baixes la guàrdia, quan cansada et deixes vèncer fent caure el mur que et protegeix d’aquelles mirades que no vols veure, quan fingeixes que tot està bé, que tot està sota control, mentre a dins teu regna el caos mes absolut, quan m’ha remogut la teva mirada, quan t’he observat com t’allunyaves en silenci, fent veure que no m’importava, quan he evitat creuar una paraula amb tu per por a quedar-me desarmada, que sí, que sóc la reina d’escaquejar-me, que prefereixo passar desapercebuda sota la teva mirada que delatar totes les emocions que em provoques, sense ni tan sols, tocar-me...