divendres, 15 de setembre del 2017

Crítiques...

Parlen, com si no ho hagués de sentir ningú, però amb el seu to de veu, ens fan partíceps inesperats, de la seva crítica, de la seva conversa, parlen d'una mestre de l'escola dels seus fills, escoltan-les, arribo a saber el nom de la mestra, els problemes que ha tingut a la seva vida, ara ella tan aliena a aquest moment, on es protagonista al parc, i on segurament no voldria ser-ho, la critiquen, la jutgen, la posen al objectiu, i la destrueixen, com qui trepitja una fulla de tardor al atzar. I així ens tractem les persones, ens ferim constantment amb les paraules, sense parar-nos a pensar en el dolor que pot provocar les nostres accions, demanem respecte quan es tracta de nosaltres, l'exigim, i no acceptem cap altre forma de tractar-nos, però, i als demés? Els tractem amb el mateix respecte? Pressuposen el que ha de sentir, el que ha de fer, i arriben al punt, de preguntar-se, si mereix la feina que té, amb un.. es q no serveix per professora... he aixecat la vista, i les miro fixament, en un intent desesperat d'intentar que sentin una mica de vergonya de les seves paraules, però no, segueixen... ui, doncs es veu que va patir un abort, aquesta noia no hauria d'estar amb nens... i aquí, se'm clava algo a l'ànima, s'acaba de trencar alguna cosa dins meu, la fe en l'espècie humana, dones, posant en dubte la feina d'una altre dona, només per un fet duríssim de la seva vida, els es igual, no els agrada, i estan disposades a tirar-la per terra, quan de dolor, provoquen les seves paraules, quanta malícia, amagada entre somriures, m'aixeco, estic seria i tinc les venes tensades, m'acosto, ... hola, fa estona que us estic sentint a parlar, i m'agradaria suggerir-vos que si teniu algun problema, millor que ho parleu amb ella no? Es que no crec que aquí pogueu solucionar res... es la forma mes suau que he trobat de dir-los que la seva conversa no porta enlloc, que no hauríem de ser així, que ens falta empatia i ens sobra soberbia, vull cridar que les seves paraules fereixen, em miren, em mantinc seria i ferma, ... no si només estàvem parlant, no l'estem criticant eh... no tinc ganes de discutir, crec que he aconseguit l'objectiu que era dissoldre la conversa, contesto amb un Nono, si només era un Consell i m'allunyo, m'estristeix aquestes situacions, tan normalitzades, hem normalitzat la violència, desde el moment en que considerem que una critica destructiva, serveix d'alguna cosa.
No ens mirem a nosaltres, no veiem els nostres defectes, però som experts en veure els dels demés, pq nosaltres sempre considerem que ho podríen fer millor, però i nosaltres ho podríem fer millor? Ah clar, ja no ens interessa tan la resposta.
M'he assegut a l'altre banda del parc, i no paro de donar-li voltes a aquesta noia, superar la pèrdua d'un fill, assimilar-ho, ser valenta, tornar a la feina, amb el millor dels teus somriures per molt que no tinguis ganes de fer-ho, pq si, has de somriure, has d'aparentar tenir un bon dia encara que per dins estiguis feta una merda, has de ser forta encara que no vulguis, i t'imagino allà de peu, rebent els seus fills amb els braços oberts, mentre elles es dediquen a destruir-te pels parcs, i em sento tan aprop de tu, tinc tantes ganes de dir-te que no, que no tots som iguals, que n'hi ha que lluitem per viure la vida en positiu i sentir que val la pena cada pas, que lluitem, per valorar-nos cada dia, i valorar als demés com es mereixen, que intentem agraïr cada detall, i que estem sempre disposades a regalar un somriure si el necessites, que teixim una tela invisible, per formar tribu i que no et sentis sola, que no, que hem de ser mes persones, i pensar mes amb el cap i sentir mes amb el cor, no et coneixo, però sens dubte, estic al teu costat.