Ha passat una mosca tan ràpid que m’ha espantat el seu brunzit accelerat, m’ha tornat de cop al lloc d’on havia marxat sense ni tan sols moure’m, quan he tancat els ulls i he escoltat aquesta calma amenitzada pels ocells que li donen a l’aire un toc musical que relaxa, les flors han anat treient el cap, i han pintat un paisatge que semblava desèrtic fa uns dies, l’aigua baixa obrint-se pas a través dels corriols, amb el sol, ha tornat la vida, i amb ella les meves ganes de passejar. Adoro aquests paisatges del meu poble, es un d’aquells llocs ideals per viure, un poble que acull, un poble que fa pinya, un poble que manté les tradicions i costums i que lluita per la seva memòria, que vigila la seva forma de créixer, compromès amb el medi ambient, que cuida les persones, que al centre, a la plaça, la gent fa vida al carrer, anhelo veure la plaça plena i les parades de Sant Jordi que demà l’ompliran, anhelo trobar-me amb els amics i comentar la jugada, anar parlant amb tanta gent que quan te’n adones, ja has fet tard. Passem per Pegueres cap la Botzegada, i la trialera sobre al nostre pas, passem pel pont i pujem les escales que els Mindundis han inventat, paisatges salvatges de terra vermella, que ens marquen les passes, i ens deixen les cames plenes de pols, pota rojos ens deien, per aquest terreny característic, que ben embrutaba les espardenyes, quan la pagesia passava el dia a la vinya i tornava a casa al capvespre, suor potaroja de sol a sol que ens van donar un passat de poble de fruita i vi que als mercats anaven a vendre, al museu de la pagesia, es reflexa la història, que els nostres avis van viure, en un poble un xic mes petit, però amb la mateixa essència, que qui es pota roig ho porta al cor sempre.

Amb el temps aprens a acceptar les persones tal com son, ja no et molesten aquells petits detalls que et feien creure ser millor, perquè no ho erets, al final acceptes que tots som diferents amb les nostres virtuts i defectes, i que a la nostra manera, cadascú intenta viure el millor que pot. Ja no et capfiques amb aquells detalls que et treien de polleguera, ni et preguntes perquè ha dit tal cosa o tal altre, ni tan sols te’n adones i acceptes com a normal el pensar diferent. Has madurat, i el temps s’encarrega de donar-nos aquesta amplitud de visió, que ens fa tanta falta en la joventut, quan les hormones van a dos-cents i ens impedeixen pensar amb claretat. I mires de lluny cada persona i aprens a estimar-la com és, a acceptar-la, aprens a pensar com ella quan algo no t’encaixa i empatitzes sense que ja et bulli la sang, aprens a estimar la diferència, i a llimar-la fins que deixa d’existir, aprens tolerància i respecte, la vida t’estova, i això augmenta la felicitat, la tranquil·litat d’entendre que no ets el centre de la terra, i que no tothom faria les coses com nosaltres pensem, però no per això són menys vàlides, perquè la teva raó no pesa mes que la meva, que nosaltres anem al mateix costat de la balança, que al final la única força que decanta les coses, és aquella que no podem controlar, aprenem a mirar mes enllà dels actes, de les paraules, i valorem l’esforç, i les emocions de cadascú, que no tots hàbils en les mateixes coses, que les bones intencions, no sempre son encertades, però es que fallar, es tan fàcil, que tots alguna vegada hi hem caigut, i tu em mires amb aquesta calma, i com sempre, em fas veure aquesta vista que no havia contemplat, com el dibuix diedric que tants mals de cap em donava a la universitat, concentra’t en projectar als demés el que vols que estimin de tu, estira la mà perquè puguin agafar-la, entén les emocions, i gestiona-les com sàpigues, al final tot es tan senzill com estimar-nos sense rencances...

M’he quedat sense dades, com sempre vaja, cada mes em passo els últims 10 dies buscant wifi pels racons, mendigant una estona de connexió. Però hi ha moments que no en trobes i tens la difícil tasca d’estar davant de tu, de pensar-te, d’escoltar-te, aquesta estona amb tu mateixa, on parles amb el teu jo interior, on escoltes allò que vas intentant ofegar durant els dies, allò que a crits saps que hi es, però que si ho òbvies penses que així no existeix, com les promeses d’any nou que trobes en un calaix 6 mesos després i et fots un fart de riure o de plorar, veient la força de voluntat 0 que sempre m’acompanya en tot. En aquests moments no puc entrar al Facebook, per suposat ni al Mama Llum, ni al messenger, ni al Twitter, ni a l’instagram, només em queda el whatsapp, però les notes de veu tampoc s’envien. Quin drama eh, això de les dades... només puc escriure a les notes del mòbil, i adonar-me que no sóc la reina de la meva vida per molt que m’ho pensi, adonar-me que no controlo el meu temps per molt que lluiti per fer-ho, que sóc una marioneta a mans d’una tecnologia que s’ha fet un lloc imprescindible a la meva vida, que no em deixa avorrir-me, sabent que es tan important fer-ho, que sempre te algo per sobreestimular el meu cervell encara que aquest demani a crits descansar, que em passo el dia parlant amb gent que el dia que em mori ni se’n assabentaran, que regalo el meu temps en coses estúpides, i m’oblido d reflexionar, que no miro la gent als ulls perquè els tinc a la pantalla, que escric a la velocitat del vent, però careixo d’educació quan algú que diu bon dia, absorta al meu món no torno ni contestació, no se en quin moment vaig començar a tornar-me tan gilipolles, de creure que la vida virtual te mes sentit que la real, que a mi m’agrada la gent que em mira als ulls, que m’agrada allò que puc sentir i tocar, que adoro la companyia dels meus, i m’agrada quan les amigues fan un cafè i respiren al meu costat, recordant-lo lo borde que sóc quan les faig reflexionar, que m’agrada parlar i parlar durant hores, i debatre tots els temes del món, que miro la pantalla per escriure’t que t’estimo, enlloc d’aixecar la vista i mirar-te,  que mentre ahir mirava el temps al mòbil i dient en veu alta a veure si plou i algun ésser diminut de 4 anys va dir, si mires per la finestra potser ho veus millor... zasca!

Vius en un món que no t’entén, que no respecta les teves necessitats, que no t’escolta i que no et deixa marge, perquè puguis ser tu. La teva innocència, s’estavella contra el mur de la intolerància, perquè ningú, es para a mirar-te atentament, la dolçor que desprens, la fragilitat disfressada en un cos impacient, la bondat feta persona, en un món, impersonal i poc benevolent. Mirades que jutgen, que fereixen enlloc d’enviar comprensió, mirades que tallen la fortalesa que es manté perquè no tens mes opcions, perquè només pots ser forta, i adonar-te que no pots decaure, es fan llargues les hores, en les nits fosques, on l’espurna fa brillar la seva màgia, recordan-te que només tens l’opció de mantenir-te ferma i aguantar, que això es una carrera de llarga durada sense descans. I et preguntes en silenci, i t’envaeix aquella por, el futur es un lloc incert, que no vols visualitzar,  les comparatives odioses que fan mal, es lícit visualitzar una situació millor, que no t’entri el sentiment de culpa, per pensar que no pots amb tot. Però el mires, i no el canviaries per cap altre, es el teu amb les seves virtuts i defectes, l’amor que et flueix el seu contacte, el sentiment q et desperta quan et mira, quan et toca, quan t’abraça, tanques els ulls oblides els mals moments, les nits sense dormir, les pors, les rabietes incontrolables, la impotència de no entredre la seva ment, la ràbia de viure en un món, que no accepta, el ser diferent...

La por d’equivocar-nos, de fallar, és una batalla eterna, però lluitant sense descans, la podem vèncer. La por de fer el ridícul davant d’algú, en alguna situació, dir allò que no tocava, caure quan menys ho esperes, que no s’obri aquella porta quan ha de fer-ho, sentir aquelles pessigolles molestes a l’estomac, quan passes per davant d’aquell grup... no, només ens passa a nosaltres, tots tenim por, gairebé les mateixes, de que no ens acceptin, de que no ens mirin als ulls, que no ens convidin a aquella festa tan xula, a la calçotada on va tot el poble, que et quedis a casa esperant aquella trucada, que ningú hagi pensat en tu, quan es lo únic que desitjaves. Por, de sentir-te sola, de semblar invisible a ulls de tothom, de cridar i que no t’escolti ningú, que ni el mirall, et torni la mirada, por de no reconeixe’t, de no sentir-te estimada, de no sentir-te feliç mirant al teu voltant, por del fred que et gela la pell, de no saber trobar el camí de tornada, de no ser-hi quan ho necessites, por de reviure aquell despreci, de reviure el dolor una vegada i una altre, por a quedar-te en un racó de l’estació, sense tren de tornada, tots sentim la por, la por ens ajuda a viure, a dir, d’aquest extrem no passis, pero si ens domina, ens condiciona, i si ens condiciona, ens anul·la, lluita contra la por, no deixis que et domini, planta cara, imposa’t, obre aquella porta amb decisió, trepitja fort davant d’aquell grup, agafa aire i somriu davant d’aquella situació incòmoda, que cada cop que superem la por, que cada cop que la vencem, ens sentim mes lliures...