A petits instants del temps desitjaria que fossis estàndard, sense aquesta intensitat ni aquesta manera de viure les coses, però després se que t’estimo per ser com ets, per ser tu, i no voldria canviar-te per cap altre, el problema recau en la forma de mirar les coses, perquè a vegades m’agradaria sobreprotegir-te d’aquestes mirades que et jutjen, d’aquestes mirades que no coneixen les tantes coses bones que tens dins teu, i m’agradaria que fossis invisible, per evitar-te aquests moments. Creixem en un món on comparar és inevitable, perquè sempre hem de ser tots iguals, el que sobresurt es jutjat i etiquetat i tot que, ser un mateix es el millor que pots ser a la vida, el camí mai és fàcil. Sortir-se de l’estàndard es ser constament jutjat, quan no vols cantar, quan no vols anar d’excursió, quan no vols recitar el poema davant de tothom, tothom pregunta, tothom opina i conseqüentment tothom té la solució, quan aquesta es mes simple i evident, respectar, respectar les teves decisions, entendre-les, tot i que a vegades, no t’amagaré, que em fa pena que et perdis certes coses i dubto si haig de donar-te tan de marge, o enfadar-me amb mi mateixa perquè no se acompanyar-te tot lo bé que voldria. Vull escoltar els teus silencis, i sentir tot allò que m’hagis de dir, tenir una paciència infinita, que no em desbordi aquesta energia, que molts cops fa trontollar els meus pilars, aprendre a respirar, a viure quan tu rius, desfer tot el camí caminat i refer-lo de nou, reinventar-me per adaptar-me a tu, deixar els meus perjudicis, les meves pors i viure’t plenament, que pugui ser les teves ales quan ho necessitis, no aquella que les talla i no et deixa volar. No vull sentir vergonya davant una decisió teva, vull ser forta i valenta, perquè si t’equivoques et puguis arrepenjar, vull tenir la maduresa suficient per mantenir-me ferma quan tu necessitis la mà, però també, per deixar trepitjar les teves pròpies passes sense voler-les posseïr, vull acompanyar-te sense influenciar els teus pensaments, que siguis lliure de decidir, que fallare moltes vegades mentre aprenc a acompanyar-te però es que tot això, també es nou per mi...

Avui a l’escola fan el concert de Nadal, és un clàssic en aquestes dates i com en moltes escoles, els alumnes canten cançons davant de les famílies. El concert de Nadal es algo de gran complexitat, que implica moltíssima implicació per part de tothom, un esforç titànic fet amb una única finalitat, passar una bona estona i gaudir. En el concert de Nadal veiem gran part de la tasca que porta a terme l’escola, la cohesió, el respecte, aprendre jugant, en català, en castellà, en anglès, sota la direcció de la professora responsable de música, que els dirigeix amb l’elegància d’aquell que passa desapercebut però imprescindible perquè totes les peces de l’engranatge funcionin a la perfecció. Abans del concert, i de gaudir-lo, sempre apareix alguna discussió amb el tema de les entrades, a tothom li fa gracia veure cantar el seu fill, i es molt normal, com també ho es el fet de que es impossible encabir a famílies senceres, per tant els pares, com a acte de responsabilitat son els que han de decidir amb les seves dues entrades qui assisteix, en el cas que ells no puguin, i com fem amb tot, ho immortalitzem, i després ho ensenyem a la família. També hauríem de ser conscients que no totes les famílies els agrada veure imatges penjades del seu fill a les xarxes de ningú, per tant, siguem conscients que fa molta gracia compartir-ho, però que el teu fill no està sol a l’escenari. El concert de Nadal es una estona de disbauxa, d’unió entre les famílies i l’escola compartint moments únics, moments de somriures, moments de nervis, on tots, hem de saber el paper que juguem i que podem esperar. Respectem per sobre de tot, el nen que s’espanta, i acompanyem el seu sentiment, no es fàcil sortir a un escenari davant de 300 persones i fer com si no passes res, si ens impressiona a nosaltres, imagineu als nens. No us decepcioneu si no canta, si està girat, si aquell ho fa millor que tothom, cadascú es com es, i no tots, servim pel mateix. Anem disposats a disfrutar, a gaudir, a passar una bona estona valorant els esforços de tothom, dels mestres que s’ocupen dels nostres fills, en detriment dels seus propis, dels que els acompanyen, dels que coordinen, dels que dirigeixen, dels que els abracen i tranquil·litzen, dels tècnics de so, en definitiva, de tots aquells que fan possible que famíles i escola passem una bona estona i poguem gaudir de la llavor que creem entre tots...


I desde aquí, una proposta a l’escola, amb les entrades sobrants, enlloc de tornar-les a donar, es podrien cedir a l’ampa i vendre-les a preu simbòlic en benefici dels alumnes de sisè, com si fos una fila zero, i així, amb la solidaritat de tots, ajudar-los a recaptar diners pel viatge final de curs ...

Posar límits, al final, la vida es basa en això, has de posar límits quan et vols fer respectar, quan vols ser feliç, quan no et vols deixar arrossegar, has de posar límits quan estàs menjant, quan estàs bevent, quan dorms, has de posar límits als demés, i has de respectar els límits dels altres, has de conviure en societat, i sota els límits que estableixen ser mínimament civilitzats, tot son límits, això si, les frases motivadores sempre parlen de superar-los, i depen com t’ho miris, es contraproduent el voler buscar sempre mes del que ja fem, del que ja tenim, del que podem sentir, del que volem i podem suportar. Diuen alguns que les limitacions ens les posem nosaltres mateixos, i es cert, però no ho veig gens malament, tots hem de saber on estan els nostres límits, encara que posar-los als demés no es tan senzill, sobretot si parlem des-de la mapaternitat, a vegades quan son petits dius, el límit, es fer-se mal, quan el deixes escalar un arbre, quan el deixes allunyar-se de tu, però i quan li dones llibertat per anar sol a l’escola, quan confies en que surtin una estona sols amb els amics, establir límits es complicadíssim, i es complica encara mes a mida que van creixent. Sempre desde fora sembla senzill veure on son els límits del demés, sempre es mes fàcil parlar dels altres que de nosaltres mateixos i es que els errors son una putada perquè els veus a posteriori, i ets l’única que ho veu així, mentre tots els demés els segueixen en directe, i van esperant el moment estelar d’entrar amb aquella frase del ja t’ho deia, que fa sempre tanta ràbia, o el... com es que no ho veies? I et quedes amb la cara de póker en la que no saps si riure o plorar. Equivocar-nos es una putada, perquè a part de sentir-te malament, et sents immensament tonta, i son sensacions que ens resten molta energia, i que no es gens agradable sentir-les, costa tornar a arrencar, hi ha moments que enlloc de sermons necessites una abraçada, però per desgràcia hem perdut el bonic i necessari costum d’abraçar, ara si t’abracen es per robar-te la cartera. L’equilibri es el balanç mes necessari del dia, creure que no plou sempre, ni que tampoc ho farà mai, necessitem l’equilibri per mantenir la cordura, per no deixar-nos arrossegar, per tenir el cap seré, i poder gaudir de les coses, perquè al final la diferència entre el verí i el plaer, està en la dosi.

Hi ha crítiques que t’arriben així de passada, i vulguis o no, mai et deixen indiferent. Per molta fortalesa que tinguis, i per molt orgull que treguis, sempre hi ha un primer impacte que costa de païr, ni que siguin uns segons, encara que després et rellisquin. Normalment no em sorprèn la gent que et jutja per algun motiu concret, o que et conèix i ha tingut alguna història, està clar, que tots som el dolent a la pel·lícula d’algú i es innevitable, es impossible arribar a tot i a tothom, jo sempre he defensat el feeling de les relacions i el mes normal es no trobar-lo a tot arreu. El que mai em deixarà de sorprendre son aquelles crítiques que arriben de terceres persones, amb les quals no has creuat cap paraula, però es guien pel que aparentem, o pel que ells pensen que pensem, o el que creuen que suposadament aparentem, i es la hòstia eh, jutjar així gratuïtament... no puc dir que em dolen aquestes crítiques però si que m’emprenyen, i normalment si se’m presenta la ocasió, accentuo aquesta percepció que té la persona, es allò de que si ho dius, que sigui amb motiu... i així al vol m’ha arribat la crítica, amb un d’aquells no t’ho hauria de dir però saps... i tot allò que ve després, com quan et diuen que et volen dir alguna cosa dolenta i et diuen no t’enfadis però... i pam! et foten una hòstia de 3 pams, però ei, no t’enfadis... a sobre t’imposen el que has de sentir o dir, perquè sobretot no li diguis res que sabrà que he estat jo qui t’ho ha dit i clar, quedaré malament... mola eh el no diguis que m’han dit que han dit que tu... el joc dels disbarats, i a veure qui posa mes pa que formatge... i si, et critiquen, ho faran, ho seguiran fent i al final què? Doncs res, quan les crítiques son constructives agafar-les i analitzar-les i quan son destructives, fotre’ls una patada... i demà serà un dia més.

M’arrenques el somriure amb una entrada inesperada tocant la mitja nit, t’has tirat al buit, sense pensar, en un impuls on el desig ha estat per sobre la raó, el que no esperaves, es que els meus braços, atents, esperaven amb impaciència que arribés aquest dia. Qui treu la força suficient per patinar sobre el gel, quan encara no saps si es trencarà...? la nit emmascara les coses d’aparent facilitat, mes oberts a tot, amb els sentits mes posats en la part empírica del nostre ser, deixem fluir allò que crida, allò que quan tot està en silenci et ve a trobar, no hi ha res mes bonic que estar cara a cara amb tu mateixa, i posar les coses sobre la taula, i dir, i ara que? Escrius amb aquella prudència que caracteritza les persones reservades, amb les que cal picar molta pedra abans de poder arrencar un somriure, aquelles persones que quan intentes acostar-te massa ràpid, es tanquen en banda tornant-se hermètiques, impossibles d’accedir, amb peus de plom, cada vegada que em deixes faig el pas, cada vegada estic mes aprop de tu, i quan mes confiada estic, la porta es torna a tancar, la teva seguretat trontolla i replegar-se es la forma mes intel·ligent per poder defensar-se i augmentar la falsa sensació de seguretat. Saber que penses, quan tens la mirada perduda, imaginar que et preocupa quan veig la tristesa en els teus ulls, pas enrere, que no m’has donat entrada, noto com esquives la meva presencia, intento allargar la mà però no l’agafes, no em queda mes remei que marxar, sense aconseguir ni creuar la mirada... es perden els pensaments que no aconseguim transmetre, es contenen les emocions que no sabem entendre, i amb les mans a la butxaca em vaig allunyant, paciència, quan vulguis una abraçada, t’estaré esperant...