Amb el temps aprens a acceptar les persones tal com son, ja no et molesten aquells petits detalls que et feien creure ser millor, perquè no ho erets, al final acceptes que tots som diferents amb les nostres virtuts i defectes, i que a la nostra manera, cadascú intenta viure el millor que pot. Ja no et capfiques amb aquells detalls que et treien de polleguera, ni et preguntes perquè ha dit tal cosa o tal altre, ni tan sols te’n adones i acceptes com a normal el pensar diferent. Has madurat, i el temps s’encarrega de donar-nos aquesta amplitud de visió, que ens fa tanta falta en la joventut, quan les hormones van a dos-cents i ens impedeixen pensar amb claretat. I mires de lluny cada persona i aprens a estimar-la com és, a acceptar-la, aprens a pensar com ella quan algo no t’encaixa i empatitzes sense que ja et bulli la sang, aprens a estimar la diferència, i a llimar-la fins que deixa d’existir, aprens tolerància i respecte, la vida t’estova, i això augmenta la felicitat, la tranquil·litat d’entendre que no ets el centre de la terra, i que no tothom faria les coses com nosaltres pensem, però no per això són menys vàlides, perquè la teva raó no pesa mes que la meva, que nosaltres anem al mateix costat de la balança, que al final la única força que decanta les coses, és aquella que no podem controlar, aprenem a mirar mes enllà dels actes, de les paraules, i valorem l’esforç, i les emocions de cadascú, que no tots hàbils en les mateixes coses, que les bones intencions, no sempre son encertades, però es que fallar, es tan fàcil, que tots alguna vegada hi hem caigut, i tu em mires amb aquesta calma, i com sempre, em fas veure aquesta vista que no havia contemplat, com el dibuix diedric que tants mals de cap em donava a la universitat, concentra’t en projectar als demés el que vols que estimin de tu, estira la mà perquè puguin agafar-la, entén les emocions, i gestiona-les com sàpigues, al final tot es tan senzill com estimar-nos sense rencances...