La por d’equivocar-nos, de fallar, és una batalla eterna, però lluitant sense descans, la podem vèncer. La por de fer el ridícul davant d’algú, en alguna situació, dir allò que no tocava, caure quan menys ho esperes, que no s’obri aquella porta quan ha de fer-ho, sentir aquelles pessigolles molestes a l’estomac, quan passes per davant d’aquell grup... no, només ens passa a nosaltres, tots tenim por, gairebé les mateixes, de que no ens acceptin, de que no ens mirin als ulls, que no ens convidin a aquella festa tan xula, a la calçotada on va tot el poble, que et quedis a casa esperant aquella trucada, que ningú hagi pensat en tu, quan es lo únic que desitjaves. Por, de sentir-te sola, de semblar invisible a ulls de tothom, de cridar i que no t’escolti ningú, que ni el mirall, et torni la mirada, por de no reconeixe’t, de no sentir-te estimada, de no sentir-te feliç mirant al teu voltant, por del fred que et gela la pell, de no saber trobar el camí de tornada, de no ser-hi quan ho necessites, por de reviure aquell despreci, de reviure el dolor una vegada i una altre, por a quedar-te en un racó de l’estació, sense tren de tornada, tots sentim la por, la por ens ajuda a viure, a dir, d’aquest extrem no passis, pero si ens domina, ens condiciona, i si ens condiciona, ens anul·la, lluita contra la por, no deixis que et domini, planta cara, imposa’t, obre aquella porta amb decisió, trepitja fort davant d’aquell grup, agafa aire i somriu davant d’aquella situació incòmoda, que cada cop que superem la por, que cada cop que la vencem, ens sentim mes lliures...