Aún faltan unos meses, y ya me entristece pensar ese momento en que cruzaré la puerta por última vez buscando tu sonrisa, deducir sin cruzar palabra, como te ha ido el día. Esa amistad que hemos construido de minutos robados al tiempo, es difícil creer que al final se pueda llegar a conocer a alguien así, tan interrumpido todo siempre, con palabras que no encuentran la calma para expresarse, con sonrisas regaladas al aire a falta de tiempo para compartir, es curioso como funciona todo, como somos capaces de encontrar esa brecha por la que colarnos y conseguir robar ese trocito de tiempo para hacerlo nuestro. Siempre creí en el feeling que da la primera mirada, ese primer vistazo rápido, esa primera sensación y esos primeros momentos en los que te haces una imagen mental, y imaginas el como será, por lo que transmites sin darte cuenta, ese aura que rodea a las personas, que nos habla sin palabras, eso que nos perdemos por no pararnos a mirar y a observar, pero que si te fijas, dice mucho mas, de lo puedes decir con palabras, la primera vez que hablas con alguien, esa sensación que te llevas en el bolsillo de sentir si quieres sentar-te otra vez o ya has tenido bastante y sales huyendo... yo recuerdo que entré con miedo a conocerte, con miedo de saber si era eso lo que realmente quería, si esa apuesta que estaba haciendo, era realmente la que quería hacer, tenía dudas, y me encontraba un poco perdida, mi intuición decía adelante, pero la seguridad de lo conocido me frenaba a pensar si valía la pena el cambio. Un año demasiado removido, demasiadas cosas por asimilar llevaba encima, agotada de luchar contra todo, agotada de esas noches en una silla que se hacían eternas, y me di contigo, de esas personas que aparecen de la nada, que nunca te hubieses cruzado, de no ir a parar ahí, y ya en ese instante encontré la respuesta que andaba buscando, había encontrado el sitio, y ahí, quería estar, tajante y a la vez dulce, esa paciencia infinita, en un primer año de salir corriendo, difícil, donde llorar, era lo más normal del día, donde tus brazos eran el único refugio seguro, donde era para agotarse y en lugar de eso, sacabas la fuerza necesaria para tirar, un año en que la hora de comer fue un suplicio constante, y aún así, insistías, sin tener tiempo casi para ello, supliendo con esfuerzo, las carencias del tiempo de todos, intentando llegar a todo, y que nos fuéramos contentos a casa. Seguramente alguna vez hemos pasado por alto esa profesionalidad que te caracteriza escondida en ese talento que no agradecemos lo suficiente, la entrega constante en hacer algo original y divertido que los haga sonreír, pero no hemos pasado por alto quejarnos de algo, cuando ha sido el momento, al fin y al cabo la gente somos así de agradecidos, creemos que lo merecemos todo, pero no nos exigimos lo mismo que exigimos a los demás, en eso, todos tenemos algo en que disculparnos. Ha sido bonito conocerte, y que la vida, me haya demostrado que aquel día que entre con tanto miedo, y tan poca seguridad se haya convertido en una de las mejores decisiones que he tomado, me he sentido feliz de conocer a alguien que lo da todo, que intenta hacer lo mejor posible, que ayuda a los demás, que siempre está ahí cuando se le necesita, que se puede confiar y hablar sin problema, que siempre da la cara, haya pasado lo que haya pasado, me gusta ese tipo de persona que cuando te tiene que decir algo lo dice, y no se anda por las ramas, y que no hace distinciones, que yo buscaba poder irme tranquila cada mañana dejando atrás lo mejor de mi, y no solo me llevo eso, me llevo mas de lo que hubiese imaginado, el placer de haberme cruzado, con alguien como tú.

Salten les espurnes quan aixeques la mirada i t’envaeix aquella suor freda, perquè no, no es el moment de sentir-ho, però els impulsos a vegades no responen quan necessites que ho facin. Se’m fa agradable la teva veu, i em fas sentir extranyament còmoda al teu costat, que això, no hauria de ser així, i la lògica diu que no amb el cap, però el foc m’està cremant per dins, els sentiment son com volcans en erupció, desbordants i complicats de controlar. I la teva presencia és afable, i m’agrada que el temps vagi passant, entre copes i somriures, els tocs involuntaris em ruboritzen la pell, pèls, pareu de jugar, que se’m tensen les venes, i no se, ni com m’hi he de posar. Que bonic es escoltar-te, intercanviar moments, has aparegut de sobte i ho has desordenat tot, deixant-me en una posició, que no m’incomoda, però quan no domino la situació, no on agafar-me, seria massa fàcil deixar-se portar, busco estratègies però el meu cervell està bloquejat. T’abraço i sento la teva olor tan aprop de mi, que no vull deixar-te anar, vull parar el temps, vull sentir l’escalfor del teu cos aprop del meu, sentir el teu cor bategar, sentir-te respirar, vull compartir el teu aire, vull tocar el que toques tu, vull sentir-me en la teva pell, vull respirar aprop teu i sentir d’aprop el teu alè, vull mirar-te i veure la profunditat dels teus pensaments, vull descobrir-te poc a poc, vull despullar-te sense haver de tocar-te la pell... acaronar el teu cabell, fer-te un petó a l’ull, xiuxejar a l’orella i provocar el teu somriure, i atrapar aquest moment en el temps, deixar les aparences penjades a la porta, i viure el moment, carpe diem en dèiem, però a veure qui es el valent que s’arrisca a donar el primer pas, que la por sempre ens frena les passes, els moments d’èxtasi s’esvaeixen i després sembla que res hagi passat, i et quedes amb aquella sensació de dins d’incertesa de si ho has sentit o t’ho has imaginat...

Jo vull córrer darrera les bombolles de sabó, i que la meva única il·lusió sigui explotar-les abans que ho aconsegueixi algú, jo vull deixar-me arrossegar per les onades, després d’haver-les saltat com si no hi hagués demà, jo vull que m’agafin de la mà mentre distreta camino mirant tot allò que està al meu avast, vull pujar al tobogan i ser la capitana del vaixell pirata mes temible del món, vull retrobar la inocència que em feia creure que un ratolí estava interessat a comprar-me les dents, o que un tronc cagada coses, o que els camells que portaven els reis, bevien al balcó tot el que els deixaven els nens. Vull fer-me petita enlloc de créixer i vull tornar a gaudir cada segon d’infantesa, on quan somreies era fer-ho de cor, on quan ploraves, s’acabava el món, vull tornar a sentir-me petita i créixer de nou, amb l’experiència viscuda com a aprenentatge i canviar tot allò que encara em remou... vull sentir com tornes a cridar el meu nom, gaudir de vosaltres que ja no hi sou, les estones que vam compartir, que han quedat glaçades, vull tornar a sentir la teva olor impregnar la meva pell quan m’abraçaves, vull somriure i que m’estigueu mirant, amb aquells ulls arrugats i aquella pell maltractada pels anys, vull reviure l’aroma que sentia quan entrava a casa vostra i sabia que aquell era exactament el lloc que volia estar, no vull enyorar-vos per posar-me trista, vull recordar-vos per poder somriure, cada persona que conviu amb tu, deixa l’essència marcada a la pell, amb el vi atrapem els moments i les sensacions que envolten aquells que l’estan fent, com quan obro cava, i et recordo a tu, amb la copa a la mà, brindant per un dia mes, que no hi ha ocasió mes bonica que celebrar que pots obrir el tap tu mateix, i es queden a l’aire tantes paraules i emocions, tantes sensacions viscudes, tants records, que es remouen dins teu, a mida que vas creixent i vas ocupant el lloc, d’aquells que fa temps van partir, pujant un nivell mes...

Hi ha relacions que comencen amb mal peu, i te’n adones, però sembla impossible canviar la dinàmica. Som éssers passionals disfrassats de racionals i no sempre entrem en raó, no acabem d’entendre el que es, però sabem del cert, que no tenim química, el feeling, es algo que si hi és, es nota, i quan no apareix, no podem invocar-lo. Només amb un hola inicial, pots preveure moltes coses entre dues persones que es veuen per primera vegada, només tenim una oportunitat de causar una primera impressió, i encara que a vegades, si mantens la relació aquesta canvia, quan les relacions son esporàdiques, es converteix en una peça clau, el teu jo interior parla mes fort que mai, i amb un hola i una mirada, ja saps que la relació està condemnada al fracàs, et poses a la defensiva, o dit d’una altre manera, cada paraula que et diuen sembla un atac, et sents jutjada quan potser no ho estan fent, però tens els sentits en alerta, tu quedes com una estúpida, borde o repel·lent, a la vegada que et quedes amb la sensació, de no haver entès el que has fet malament. I a vegades apareixen aquelles persones que ho fan tot fàcil, que encara no t’has mirat i ja se t’escapa un somriure, gent que et fa sentir bé i notes com et vas relaxant, el feeling que sorgeix i et convida a obrir-te, i tot flueix d’una manera molt cordial, marxant amb la sensació de que ha passat el temps volant... i també et trobes amb gent enfadada amb el món, que carreguen contra tu, i sense entendre res, busques explicacions i penses D’imbècils n’hi ha el món ple, obviem que ens manen les sensacions, i les emocions encara que no volguem, que no podem controlar-ho tot, que el feeling sorgeix, que se’t dibuixi un somriure quan no toca o que caigui una llàgrima, quan es lo últim que vols, que estiguis davant d’algú intentant entendre el que està passant, enlloc d’acceptar que el món divers es genial, i que no hem de portar-nos bé amb tothom, que això ens faria gastar massa energia i tampoc ens portaria enlloc...

Reuneix el valor per trencar aquelles regles que oprimeixen els teus sentiments, deixa’t sorprendre per l’excitació extrema que dirigeix el moment just en que te’n adones que no tornaràs enrere, que l’infern a vegades, es massa atractiu, travessa la línia, deixa’t arrossegar pel desig, respira fons, el joc, només ha fet que començar, juga però pensa que a vegades per acostar-se a l’objectiu, t’has de deixar guanyar, que les derrotes, no son sempre doloroses, que sempre tenen el premi de consolació, busca la màgia, que guiarà els teus passos allà on posa el fre, la raó. Obre cava, i admira la lluna en la seva esplendor, sent com van canviant els aromes de l’aire, i com el diable va treient les urpes, despulla’t i sent com es ruboritza la pell per uns segons, que la suor quan s’asseca aporta uns instants de calfreds i fredor. Deixa’t vèncer per l’èxtasi, crida sense por, deixa sortir l’instint animal del teu interior,  que les aparences estan molt bé, però al final de la vida te’n adones, que mai han servit de res...

Lluitar per canviar de tu allò que no t’agrada, repassar els moments, les paraules, els gestos i no voler reconèixer aquella part de tu que no et fa sentir bé, allò que podies haver dit amb mes assertivitat, allò que hauries d’haver callat perquè no era el moment, el haver fet sentir malament a algú, per no saber dir les coses d’altre manera, per deixar-te dominar per la impulsivitat, per no parar-te a pensar, per atacar enlloc de construir, de veure com cauen ponts quan el que vols es estendre els braços, per haver callat, quan havies d’haver parlat, per donar per suposat allò que has pensat que havien pensat, però que realment ningú ho havia dit, quan fas mes cas a la imaginació que a la raó, quan l’evidència et demostra que t’equivoques i segueixes xocant contra la pared, com si els murs que han de caure fossin davant, enlloc de dins teu. Perquè si, perquè les paraules son míssils, i que poden ferir en lo mes profund, perquè hi ha gent que te el do de fer-te sentir bé o malament, de tocar-te la fibra i no saps perquè tenen aquest poder, però es cert, que la seva opinió fa tremolar la teva seguretat. Sentir-se vulnerable davant d’algú que no t’hi vols sentir, però joder, això no és tria, les emocions et traeixen i toca parar-se a pensar que remou de tu aquella persona que te el poder de desestabilitzar el teu dia amb una simple paraula. Voler sentir-se petita, quan veus que tothom t’assenyala, quan t’assabentes que aquella persona que ni tan sols s’ha molestat a mirar-te als ulls, et critica sense haver-te donat l’oportunitat de coneixe’t, dol saber que no ets el que esperaven els demés, dol saber que el seu somriure no anava per tu, quan l’esperaves impacient. Voler comunicar i no saber com fer-ho, voler-te expressar i no saber com transmetre-ho, acceptar la frustració, i sentir un nus a la gola, veure la felicitat aliena, i sentir-se molt sol, quan en la foscor, la vida et passa comptes...