Mes reflexiva i amb ganes d’arreplegar-me una mica, d’allunyar-me de tot, de dedicar-me només allò que em preocupa, i que alhora em fa feliç, encara que potser no dona la sensació, sempre m’ha agradat ser aquella persona que somriu en petit comitè, a la que no li agraden les grans aglomeracions, la que rebutja invitacions si això implica haver d’estar amb molta gent, la que guarda silenci, perquè senzillament, no te gaires coses a dir, la que seu a l’altre banda del banc, la que va al parc quan no hi ha ningú, la que no truca mai, la que li costa escriure missatges, la que no vol obrir-se al món, i ho acabo escrivint en un bloc on tothom hi té accés, ha estat bonic transmetre sentiments i que us els fessiu vostres, naturalment al cap i a la fi som tots iguals, i acabem passant per les mateixes coses... però arriba l’hora de replegar-me, de protegir-me, de tornar al cau, arriba l’hora de tancar el cercle, de nous reptes i horitzons i arriba l’hora de fer-ho com m’agrada, de trobar-me còmoda en els meus silencis, de tornar a ser poquets, de no filtrar les paraules, de no mesurar els pensaments, de guardar-me aquelles opinions que ningú ha demanat, i perquè no, d’encendre foc i cremar el passat, deixar d’escriure, deixar el blog, mes de 20.000 visites, em donen per dir-vos mes de 20.000 gràcies, fins aquí arribo, sigueu feliços!

Blog tancat.

Son les 2 del matí i aquí estem, intentant mantenir-te una mica mes al llit, estàs radiant, pensant en els regals no pots dormir, compartim la màgia de la nit de reis, que bonic el moment, fa temps carinyo que jo estava al teu lloc i la meva mare em calmava, em recomfortava, se exactament els nervis que sents, la il·lusió que no et deixa dormir, i aquí estic al teu costat compartint la nit mes màgica de l’any, compartint somriures neguitosos, parlant de si els reis trobaran la casa, si hauran posat el nom al regal, estàs tan radiant, que m’encatanria poder parar el temps i que et veiéssis amb aquesta inocència, que la conservessis, quina màgia tan espectacular, fer-se gran es adonar-se, que la màgia realment es pot viure, es pot tocar i es pot sentir a través dels teus ulls. Fan tic tac unes hores que mai acaben de passar, el somriure neguitós se t’escapa, no se realment com redirigir el moment, així que simplement deixo que flueixi, i se que amb el pas de les hores i ben entrada la nit, acabaràs rendit, el problema, es que em sembla que jo també :)
Saps, revivint aquests moments en tu, venen a la memòria els meus, i somric pensant en lo poc conscient que ets ara mateix, de que estàs vivint els moments que et faran somriure l’endemà, deu ser la única ventatge de fer-se gran, el saber, que aquests moments, marquen l’ànima, i que aquests records perduren sempre dins nostre, perquè estic parlant amb tu i amb mi mateixa a la vegada, perquè em resonen les paraules de la meva mare dins meu, i sense voler-ho son les mateixes que t’estic dient a tu, cada petjada que hem caminat, ens ha marcat profundament l’ànima, per això, es tan important educar en el respecte i en l’exemple, perquè els teus records bonics l’endemà mai ningú te’ls podrà pendre, mai els podràs trobar a faltar, de nosaltres depen, crear la màgia, de nosaltres depen, que et sentis estimat, a cada instant de la teva vida, l’autoestima, es algo, que es forja dia rere dia, per això es important no defallir mai, per molt dur que sigui el camí. Un soroll, inesperat et fa obrir els ulls com plats, estan aquí, t’acarono, no carinyo, intenta dormir, si tanques els ulls, la son vindrà a trobar-te... i jo seguiré aquí al teu costat, respirant la màgia, de les espurnes que desprenen la teva pell... nit de reis, nit eterna a l’ànima dels records...

I ha sigut una de les millors entrades d’any que recordo, no es com aquelles entrades d’any banyades entre cava i gintonics, amb somriures desfrenats, i balls si calia, sobre la barra, tampoc era d’aquelles nits d’haver de tornar a casa caminant, que eren tan o mes divertides que la nit mateixa, era una nit, que es presentava en calma, amb una festa a casa en família, però que aviat va començar a prometre... el sofà era l’escenari perfecte per ballar com si no hi hagués de demà, la música a un volum d’aquells que o t’agrada molt, o es insuportable, i confeti i serpentines que decoraven cada racó de la casa. Potser sona a tòpic dir que ara tot es millor, però es que es tan cert que fins que no hi ets, no ho pots veure. Amb els vostres somriures ompliu els espais buits que poguessin quedar, sense ni ser conscient de que hi eren, perquè quan no trobes a faltar res ni ningú, es que ho tens tot, i hem entrat l’any per la porta gran, tenin-t’ho tot, tenint-nos a nosaltres. Cada cop sóc mes conscient que allò que queda escrit es allò que perdura, perquè la memòria ens juga males passades, i aquestes paraules sempre les trobareu quan les necessiteu, com els àlbums de fotos, que em donen feina, però ha acabant sent una de les millors coses que es pot fer, tenir sempre a l’abast els moments que ens van marcant la vida, perquè els pogueu mirar sempre que ho vulgueu. Ser feliç amb el que tens, al final tot això tan simple, que ho hem de complicar per acabar d’entendre-ho bé, que la pau arriba quan el lloc on desitges estar, hi ets, que amb qui ho desitges compartir, hi son, que sents que respirar, es un gest tan bonic que t’ajuda a agafar aire, després de riure, que en el nostre petit món, hem construït la galàxia mes meravellosa, potser no serà la que brillarà mes ni serà la mes gran però es la nostra, i això és lo mes important, apreneu a mirar endins enlloc de cap a fora, fixeu-vos en allò que als altres els passa desapercebut, tan de bo, poguéssiu mirar-vos amb els ulls que ho faig jo, perquè veiessiu les coses tan boniques que transmeteu sense ni tan sols adonar-vos. Que comença un any nou, ple de propòsits que no penso complir ni de broma, però que m’agrada imaginar-los, un any, de canvis, molts canvis, però que junts, els ballarem agafats de la mà...