diumenge, 9 de maig del 2010

Un escrit normal...


Perquè hi ha dies que necessito que algú provoqui els meus passos, perquè el meu cos prengui consciència i tot comenci a funcionar, perquè hi ha dies que m'aixeco amb certa tristesa que no sé d'on vé, potser si em poses a pensar podria esbrinar-ho, però em fa mandra, i realment a vegades prefereixo ignorar que conèixer, igual que els dies que m'aixeco amb una energia dins de mi, inusual, però que m'impulsa més enllà del cel, una tempesta de mitja tarda, una imatge parada al temps, una fulla que cau d'un arbre, al costat una altre que neix, tornen els cants dels ocells, els insectes que donen vida a una terra deserta desde l'hivern, és tanca un nou cicle i una altre vegada girem amb el món sense ni tan sols adonar-nos, sense parar-nos a pensar, seguim els cicles com una rutina, i és que la vida és una rutina, perquè mai s'alternen les estacions, perquè sé que després de l'estiu vé la tardor, perquè m'encantaria que algun dia algú els fes venir del revés, que les coses és poguessin alternar, canviar la rutina de la vida, i fer-la una mica més interessant.
Poder pintar de colors el cel, i dibuixar-hi un somriure gegant, i quan algú aixequi la mirada, trobi una complicitat, poder entendre la música que povoquen les fulles dels arbres, al sacssejar-les un vent fred, mirar el món i entendre el que passa al voltant, a vegades amb comportaments insuals que s'escapen de la meva ment, i ara recordo l'anunci que més m'ha agradat últimament, veure un món normal, i que és el concepte de normalitat per mi?,qui té la veritat absoluta de la normalitat? Gran anunci que em fa pensar, perquè la primera normalitat és acceptar altres normalitats, perquè el món pugui ser normal, però que és normal?