Ha passat una mosca tan ràpid que m’ha espantat el seu brunzit accelerat, m’ha tornat de cop al lloc d’on havia marxat sense ni tan sols moure’m, quan he tancat els ulls i he escoltat aquesta calma amenitzada pels ocells que li donen a l’aire un toc musical que relaxa, les flors han anat treient el cap, i han pintat un paisatge que semblava desèrtic fa uns dies, l’aigua baixa obrint-se pas a través dels corriols, amb el sol, ha tornat la vida, i amb ella les meves ganes de passejar. Adoro aquests paisatges del meu poble, es un d’aquells llocs ideals per viure, un poble que acull, un poble que fa pinya, un poble que manté les tradicions i costums i que lluita per la seva memòria, que vigila la seva forma de créixer, compromès amb el medi ambient, que cuida les persones, que al centre, a la plaça, la gent fa vida al carrer, anhelo veure la plaça plena i les parades de Sant Jordi que demà l’ompliran, anhelo trobar-me amb els amics i comentar la jugada, anar parlant amb tanta gent que quan te’n adones, ja has fet tard. Passem per Pegueres cap la Botzegada, i la trialera sobre al nostre pas, passem pel pont i pujem les escales que els Mindundis han inventat, paisatges salvatges de terra vermella, que ens marquen les passes, i ens deixen les cames plenes de pols, pota rojos ens deien, per aquest terreny característic, que ben embrutaba les espardenyes, quan la pagesia passava el dia a la vinya i tornava a casa al capvespre, suor potaroja de sol a sol que ens van donar un passat de poble de fruita i vi que als mercats anaven a vendre, al museu de la pagesia, es reflexa la història, que els nostres avis van viure, en un poble un xic mes petit, però amb la mateixa essència, que qui es pota roig ho porta al cor sempre.