M’arrenques el somriure amb una entrada inesperada tocant la mitja nit, t’has tirat al buit, sense pensar, en un impuls on el desig ha estat per sobre la raó, el que no esperaves, es que els meus braços, atents, esperaven amb impaciència que arribés aquest dia. Qui treu la força suficient per patinar sobre el gel, quan encara no saps si es trencarà...? la nit emmascara les coses d’aparent facilitat, mes oberts a tot, amb els sentits mes posats en la part empírica del nostre ser, deixem fluir allò que crida, allò que quan tot està en silenci et ve a trobar, no hi ha res mes bonic que estar cara a cara amb tu mateixa, i posar les coses sobre la taula, i dir, i ara que? Escrius amb aquella prudència que caracteritza les persones reservades, amb les que cal picar molta pedra abans de poder arrencar un somriure, aquelles persones que quan intentes acostar-te massa ràpid, es tanquen en banda tornant-se hermètiques, impossibles d’accedir, amb peus de plom, cada vegada que em deixes faig el pas, cada vegada estic mes aprop de tu, i quan mes confiada estic, la porta es torna a tancar, la teva seguretat trontolla i replegar-se es la forma mes intel·ligent per poder defensar-se i augmentar la falsa sensació de seguretat. Saber que penses, quan tens la mirada perduda, imaginar que et preocupa quan veig la tristesa en els teus ulls, pas enrere, que no m’has donat entrada, noto com esquives la meva presencia, intento allargar la mà però no l’agafes, no em queda mes remei que marxar, sense aconseguir ni creuar la mirada... es perden els pensaments que no aconseguim transmetre, es contenen les emocions que no sabem entendre, i amb les mans a la butxaca em vaig allunyant, paciència, quan vulguis una abraçada, t’estaré esperant...