L’amor ens atrapa constament, en un cafè, en una conversa, en una mirada, totes hem sentit amor per alguna cosa o per algú en moments concrets i es que l’amor, ens dona vida. Ens dona amor la família, però també els amics i amigues, aquella persona que ha fet allò pensant en tu, aquell que ha perdut temps en ajudar-te, qui et pensa sense dir-t’ho, qui t’enyora en silenci, i qui et truca per sentir només la teva veu, la que t’envia un missatge, la que t’abraça amb il·lusió perquè fa temps que no et veu, l’amor, es present en moltes situacions cotidianes, per molt que dir t’estimo, encara se’ns fa complicat, com si hagués de fer vergonya estimar i sentir-nos estimades, perquè ens fa vergonya, reconèixer que algú ens ha fet sentir bé, que hem enyorat, o que simplement ens agradaria estar una estona rient amb les formes dels núvols, mentre viatgen pel cel, l’amor no es lliure perque no el deixem ser-ho, perque estimem per naturalesa, estimem els moments, estimem les paraules, estimem els detalls, i estimem les persones que els provoquen, encara que a vegades només se’ns rebelin les coses, en el moment que la moneda es a l’aire, quan ho has perdut, quan ho has viscut, quan mires enrera, i veus, que en aquell instant, hauries congelat el temps, quan et vas adormir als meus braços, quan em vas mirar amb aquella profunditat, quan vam creuar un somriure fortuit, quan el cafè es va quedar fred en segon pla, quan la posta de sol brillava mes que mai, quan caminant descalça per la platja, senties la pell freda, quan vam passar pels carrers engalanats,  quan sota la pluja, aixecant la vista al cel, les gotes mullaven la pell, quan et retrobes sense esperar-t’ho, quan no saps que sents perquè no pots classificar-ho, però ho necessites sentir, la vida, son instants d’amor, de lletres escrites per volar, de roses amb espines, que no volen punxar, de dracs que t’abracen, i et fan enamorar...