Fins i tot l’aire ofega, costa gestionar aquesta angoixa, la tensió dels músculs que no dona treva, només les llàgrimes, semblen alliberar una mica la tensió, i es inevitable la tristesa, però la vida té aquests moments, sentim tristesa perquè les coses canvien quan no volem que ho facin, perquè amb la seva realitat se’ns mostra la cruesa del dia a dia, la tristesa no es dolenta, l’hem de sentir plenament, tant com l’alegria, hem de deixar fluir els sentiments i les emocions sense reprimir-les, acceptar-les, hem de poder-les entendre per estimar-les, la tristesa ens ajuda a assimilar les situacions que mai ens haguéssim plantejat, deixar fluir la ràbia, reivindicar el dret a plorar, sense que ningú et digui que no ho facis, reivindicar el dret a sentir-nos compungits, a estar tristos, a tenir els nostres moments. Sentim vergonya de sentir-nos tristos quan en realitat es un sentiment preciós, joder, que som humans, no màquines, som éssers emocionals, alguns mes febles, alguns mes forts, no em demanis que no plori, fes-ho amb mi, abraça’m, ajuda’m a canalitzar aquesta tristesa, que trobi les raons, enmig de la foscor, per seguir endavant en aquest camí, estima’m, encara que no m’entenguis, tracta’m com si fos, la peça mes delicada del món, perquè la nostra fragilitat és extrema, encara que molts cops, no ho volguem demostrar, escolta els meus silencis, mira’m als ulls i regala’m un somriure, dona’m la mà, i fes que no em senti sola, queda’t al meu costat, encara que no tingui esma a demanar-t’ho, encara que no hi hagi paraules, no deixis d’escoltar-me, no li donis l’esquena a la tristesa, queda’t al meu costat, i recorda’m com es somriu, quan ho hagi oblidat...