Avui fa un any que podia haver canviat tot, però per sort lo únic que va canviar a la meva pell, son les cicatrius. El dia era clar, haviem arribat el dia anterior amb ganes de descansar, de desconnexió, vam decidir anar a fer una volta, el camí era estret però s’hi passava bé, pare i fill caminaven ràpid, nosaltres érem mes lentes. El camí transcorre pel costat d’un penya-segat que va a parar al riu, el desnivell es considerable però no hi veig perill... de sobte, tot canvia, noto el peu lliscar barranc avall, tinc la nena agafada de la mà, no se si la llenço, o l’arrossego, no se res, perquè de sobte tot es fosc... lo primer q recordo son els crits, i lo segon la veu del kaiu dient, la nena està amb mi, no veig res, estic marejada, i el Roger on és? - ha anat a buscar ajuda, Déu meu té 5 anys, i està sol i segurament espantat... però no, corre a buscar ajuda cridant auxili, com si tingués 15 anys i entengués que no era moment de tenir por,  uns nois el veuen i de seguida el van a buscar, son monitors de barranquisme, tiren cordes, baixen a buscar-me, em pugen, a dalt, una infermera m’espera per fer-me les primeres cures, segueixo sense veure res, no em torna la vista, però els nens estan bé, només he caigut jo, això em tranquil·litza. Arribo al CAP de Sort, he recuperat la visió, i cada cop em trobo pitjor, miren les ferides, i em diuen que no em poden curar, que em traslladen a l’hospital Comarcal a Tremp, recordo el trajecte amb l’ambulància etern, l’infermer constantment preocupat per la meva consciència, i el conductor, avançant a tort i dret, i jo dient, no correu, que estic bé, es veu que m’han de cosir una ferida oberta al cap, i revisar els diversos traumatismes. A tot això estic sola, el kaiu ens intenta seguir amb el cotxe i els nens, el Roger ja nerviós, no l’han deixat pujar a l’ambulancia i tota la calma i maduresa que ha demostrat a la muntanya ha esclat, estic preocupada per com ho estaran vivint ells, això gairebé em fa mes mal, que totes les ferides juntes.  Arribo a l’hospital, he perdut el mòbil i tota la documentació, però per sort, no ho necessiten, comencen proves i radiografies, anestèsia, i dic no, que ara vindran els nens, no se on son i estic nerviosa, surt el cirurgià, torna amb els nens, i els asseu al meu costat, no es una visió massa agradable, la ferida es delicada i perdo bastanta sang, però millor tots junts, l’ensurt ha estat massa gran. Sols a Tremp, i encara hem de tornar a Espot a buscar les coses, estic molt marejada, em tenen en observació, les radiografies van sortint bé, res trencat, traumatismes múltiples i traumatisme cranio-encefàlic, total, coses que el temps curarà. Ningú pot ajudar-nos, així que ens toca treure la força d’on no n’hi ha, es tardissim, amb el tema de l’observació ens han donat l’alta de matinada, seguim amb la roba mullada, hem d’anar altre cop a Espot, recollir-ho tot, i decidim tornar a casa. Un cop a casa s’escampa ràpid la notícia, mare meva, quan d’amor rebut, amics q venen, altres que truquen, inclús rams de flors, em cauen les llàgrimes un cop més, el temps tot ho posarà a lloc, però a dins meu, que encara segueix fent-me mal el record.