Mes reflexiva i amb ganes d’arreplegar-me una mica, d’allunyar-me de tot, de dedicar-me només allò que em preocupa, i que alhora em fa feliç, encara que potser no dona la sensació, sempre m’ha agradat ser aquella persona que somriu en petit comitè, a la que no li agraden les grans aglomeracions, la que rebutja invitacions si això implica haver d’estar amb molta gent, la que guarda silenci, perquè senzillament, no te gaires coses a dir, la que seu a l’altre banda del banc, la que va al parc quan no hi ha ningú, la que no truca mai, la que li costa escriure missatges, la que no vol obrir-se al món, i ho acabo escrivint en un bloc on tothom hi té accés, ha estat bonic transmetre sentiments i que us els fessiu vostres, naturalment al cap i a la fi som tots iguals, i acabem passant per les mateixes coses... però arriba l’hora de replegar-me, de protegir-me, de tornar al cau, arriba l’hora de tancar el cercle, de nous reptes i horitzons i arriba l’hora de fer-ho com m’agrada, de trobar-me còmoda en els meus silencis, de tornar a ser poquets, de no filtrar les paraules, de no mesurar els pensaments, de guardar-me aquelles opinions que ningú ha demanat, i perquè no, d’encendre foc i cremar el passat, deixar d’escriure, deixar el blog, mes de 20.000 visites, em donen per dir-vos mes de 20.000 gràcies, fins aquí arribo, sigueu feliços!

Blog tancat.