Estic servint la tercera copa, l’ampolla normalment en té 6, i porto calculada la dosi exacte, en que se, que tot és descontrola, sempre he pensat que la tercera copa és la clau de tot, es quan controles però perds la vergonya, quan ja no filtres les paraules, quan reconeixes sense embuts, altres coses que en una conversa normal, et farien pujar els colors i baixar la mirada, es l’hora de decidir si fas el següent pas, si val la pena, travessar aquell límit que has trencat mil vegades mes, i que cada cop el refàs dient que ha estat l’últim cop, però que bonic, és l’infern. I si arriba la quarta copa, ja saps que està tot perdut, entre el somriure i el fum s’esvaeixen tots els principis mes fonamentals, totes les promeses, tots els jo mai, mai, et deixes arrossegar pel desig, per la passió, i sabent, que res encaixa, no frenes, hi ha nits que s’han de deixar fluïr, i hi ha límits que s’han de traspassar, massa tard per fer marxa enrere, només queda viure i disfrutar. Intento semblar coherent en la conversa però fa estona que he perdut els papers del tot, he viscut això ja masses cops com per saber com continuarà tot, i dubto entre la copa, i el sentir-te tremolar, tinc un as a la màniga i busco el moment que l’he de jugar. I vindrà l’alba, i em recordarà que encara estic aquí, veure néixer de nou el dia, com aquelles nits empalmades, a la platja, on només la temperatura freda de l’aigua ens tornava la vergonya i el sentit, que al final les onades m’han arrossegat masses vegades, però quan ho penso es el que a la vida li ha donat tot el sentit, quan somrius sense mesura, quan estimes sense límits, quan jugues sense fre, quan sempre t’han dit que lo blanc era blanc i te’n adones que dins al yin hi ha el yang, i que no, que els perjudicis amb els que t’han inflat el cap, no serveixen per res, que l’amor es lliure, i mentre et serveixo la quarta copa, me’n adono, lo lluny que ara mateix estic... del cel...