I per fi, la pluja, com l’adoro, segurament perquè em relaxa, m’agrada mullar-me, i notar com poc a poc, cada gota que llisca per la meva pell, em fa sentir mes viva. Anar a la platja plovent, desèrtica, i passejar-hi amb calma, o perdre’m en una vall amb els peus a l’aigua d’un riu, que arrossega històries i somriures, però no, estic asseguda a la sala d’espera, i se’m fan llargs els minuts, tanco els ulls buscant alguna imatge que em faci esvaïr-me, quan de sobte, sento el meu nom. Enfrontar-te a tu mateixa, a les teves decisions, veure’t en un mirall, i davant teu, algú que està per ajudar-te, però que si no aconsegueixo baixar la defensa, sembla que m’estigui protegint de l’enemic. Em noto dispersa, li he fet repetir la pregunta 2 vegades i he respòs sense encara entendre ben bé que havia de dir, se’m fan incòmodes els silencis, per molt que intento relaxar-me, no ho aconsegueixo, estic en constant contradicció lluitant contra mi, em mira, i jo penso que li dec semblar imbècil, però no se perquè, semblo la persona mes incoherent del món. A vegades m’agradaria poder controlar les situacions amb la seguretat d’aquell que sap que ho domina a la perfecció i no ha de patir per res, i mira que adoro la psicologia, però aquí, davant de la psicòloga em sento tan petita... la por, és ella la culpable de que se’m paralitzin les idees, la por de sentir que potser m’he equivocat, la por de que m’assenyali directament a mi, por, de que em digui, allò que ja fa temps que veig i em nego a mirar-ho, que al final, ignorant es viu mes en calma, i jo ja no se si vull saber-ho tot, o girar l’esquena al món, i que sigui el que hagi de ser. Perquè tinc la sensació de que lluito molt, però no obtinc cap recompensa, com quan nades a contracorrent, que t’esgotes, i al final no serveix per res. Està tronant, i jo continuo contestant preguntes, mentre meva ment es passeja per sota la pluja saltant bassals, se’m fa freda la sala, i continuo lluitant per veure-la com una aliada, potser es l’hora mes llarga del dia, però el problema, es que això, només acaba de començar, per fi surto, està plovent, miro al cel, tanco els ulls, noto les gotes relliscar per les meves galtes, m’alliberen, m’allibero, camino amb calma, i marco les petjades a terra, per fi, respirant, necessito sentir-me forta, perquè ara mateix, és la única opció que tinc.