Intento travessar aquest escut amb el qual et protegeixes d’un món que no t’entén, però la duresa amb la que a vegades trenques qualsevol mostra d’afecte, m’arriba a l’ànima. Lluito contra mi mateixa, contra els meus propis sentiments, perquè quan et fereixen l’orgull, surt aquella vena d’incredulitat e indignació alhora, les ganes d’engegar-ho tot, i que fàcil seria dir-li a qualsevol persona, menys a tu, que no deixes de ser una part de mi, i respiro i ho intento de nou, em consolo, m’enfado amb mi mateixa per no estar a l’alçada, i una vegada mes, busco aquella escletxa per arribar a tu, abans que caiguis, i poder-te abraçar, mentre als dos, ens cauen les llàgrimes. Jo sabia que res seria fàcil, però tampoc imaginava, que hauria de reinventar-me de nou, per ser la persona que necessites que sigui, la persona adulta amb seny, que pren les decisions conscient i no s’equivoca, la que té l’amor incondicional per donar-te, la que aguantarà els cops i no és mourà del teu costat, la que en el camp de batalla seguirà sempre en peu, intentant espantar tots aquells dimonis que t’atormenten i no et deixen ser tu. I quan et tinc als meus braços, es quan em trenco, es quan ploro de ràbia, de que les coses no puguin ser així sempre, vull abraçar-te per sentir-te de nou, com quan bategavem junts, perquè ara, moltes vegades em perdo i em pregunto si seguim fent-ho, necessito veure’t somriure i saber que ets feliç, que puguis apreciar els petits detalls de la vida, que puguis compartir amb algú, i saber que es el que es sent quan t’estimen i et respecten sense demanar-te res a canvi, ensenyar-te a establir els límits, i que puguis ser la persona, que vulguis ser, prou segura de si mateixa, per pendre les teves pròpies decisions sense tenir por del món, que entenguis que qui et fa sentir bé, es qui val la pena, i que la vida no és fàcil, però viure-la amb tota la seva intensitat, t’ensenyara que existeix una felicitat, que no tothom sap veure.